Xenos

Akram Khan

Mercat de les Flors, 04 de juliol de 2018

Festival Grec de Barcelona

Cohabitació

Més enllà del significat de l’obra, el solo de comiat com a ballarí d’Akham Khan és una reconciliació definitiva amb l'origen bangladesí de la seva família. L'aproximació s'ha anat produint poc a poc, especialment des que ell és pare. L'anterior solo, Desh, va marcar el punt d’inflexió: un homenatge a la tradició heretada. Londinenc d'esperit, ha anat connectant la seva creació a un llenguatge de dansa que no ocupava pas el seu interès fa uns anys. Recordem una de les visites més clamades al Mercat de les Flors: Vertical Road. La consciència de pertinença a una comunitat, amb l'interès pel kathak -la dansa tradicional d'aquell país- l'ha dut aquests anys a col·laboracions que quedaran en la memòria de l'afeccionat: és el cas de Torobaka amb Israel Galván. Precisament perquè recercava la (re)trobada amb un esperit diferenciat de la dansa contemporània, de la qual és màxim exponent.

Xenos actua com a catalitzador: ha trobat l'espai suficient de contacte entre ambdues tradicions. Després de tot, la colonització crea un pont -tan violent com es vulgui- entre dos estrangers, significat de la paraula del títol. La pregunta, esclar, té a veure amb el sentit de tot plegat i no s'esquiva al llarg de la representació: joves obligats a matar. Potser ballarins, d'atlètica constitució, obligats al desastre de la destrucció. Bellesa i horror, en un mateix escenari de la vida.

Akram Khan representa aquell estranger de si mateix: en un país que l'hi ha donat l'oportunitat d'establir una sòlida carrera, com a solista i amb la companyia. Arrelat a una història familiar que entronca amb els episodis més foscos de la història. Així és la realitat de la immensa majoria dels països occidentals, per poc que s'esbrini. Balla amb els picarols, al so de les música tradicional en directe a l'inici de l'espectacle. Sever, taconejant nu sobre la terra eixorca abans de ser arrencat d'aquell entorn. Després vindrà el gest veloç, el desplaçament circular, mentre assenyala amb les mans els territoris indòmits de la pròpia història de la humanitat. L'altra Akram Khan que regala una intensa interpretació final de mitja hora, en un relat global un pèl excessiu, reiteratiu. És una reconciliació, és ben cert, però d'estils i realitats tan diferents que obliguen a cadascuna d'elles a expressar-se en moments diferents de l'obra.