[kórps]

Miquel Barcelona

Intèrprets: Miquel Barcelona, Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun i Marc Vilajuana

Plaça dels Àlbers, 7 de setembre de 2019

Fira Tàrrega

El cos de la mort

Publicat a Recomana.cat

S’ha estrenat a Fira Tàrrega, i en el marc del programa de Suport a la Creació, aquesta peça que es presenta com a multidisciplinària, però que de fet és de dansa. És important assenyalar-ho perquè res del que passa en els 40 minuts s’entén si no és en la relació amb el cos. El que canta, el que es mou, el que representa, el que simbolitza… Com a referent, els corbs: criatures sinistres per a alguns, familiars per la seva connexió amb la mort. I just és això, el decés, el traspàs, allò que identifica la natura corpòria tal com la coneixem: matèria en trànsit, que es belluga amunt i avall fins a trobar en l’eternitat la quietud del no-res.

Obra, doncs, de gran i forta espiritualitat, en la línia d’allò que darrerament està treballant el coreògraf Miquel Barcelona: interessat en la hipòtesi d’una ànima que és, en sentit poètic o potser real, la que mou l’argila de la qual som composts. Un encert la programació en la Fira a recer de la plaça dels Àlbers, protegits del brogit i l’activitat frenètica dels carrers amb propostes més festives i planeres. Probablement l’espai natural per a [kórps] sigui un teatre, entre altres coses per la sofisticació del muntatge, el joc de llums i la música en directe. De vegades, un conjunt un pèl farcit per a una durada com la presentada; que s’accentua excessivament i que necessitaria respirar amb més comoditat: esponjar de significat i elements escènics, per permetre una experiència més pausada.

Juga en favor de la proposta un equip de ballarins del tot preparat: acompanyen a Miquel alguns dels noms masculins a destacar de les darreres fornades: Martí Güell, Junyi Sun i Marc Vilajuana. Només una noia entre l’elenc, però d’una expressivitat i fisicalitat tan fortes que engrandeix tota sola el conjunt: Helena Gispert. Treballen bàsicament com a grup, amb alguns moments solistes que acompanyen d’artefactes variats i plenament vinculats a la vida natural i del camp, com una esquella enorme amb la qual l’Helena combat singularment; o instrumentals, com les postisses que el Martí fa percudir controlant-les des de la boca. Imatges molt impactants, que de vegades es fa difícil relacionar amb el conjunt, però que deixen meravellat el públic. Semblaria, de vegades, que la peça s’ha anat omplint de pedaços molt ben trobats, que ara caldria acabar d’encaixar entre ells, o simplificar.

Per últim, hi ha l’element de la música: eix central també de l’obra. Assessorats per Mariona Castillo, canten sovint, a diverses veus i en posicions físiques impossibles, també del revés, algunes cançons que ressonen a cultura popular i de la tradició, en versions força curioses, transmutades, com és la línia argumental sobre la qual treballen. Entre la vida i la mort, alguna cosa ressona més enllà, amb el fosc i elegant vestuari amb la qual actuen, disseny de Mariona Sala. Tot plegat acaba de fer una impressió tenebrosa, confosa i poc determinada com ho és també la matèria sobre la qual tracten. Aquesta pot ser la seva principal virtut o el seu major defecte.

Nom

Idea original: Cesc Gelabert

Creació: Borja Ramos, Conchita Pons, Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi

Coreografia i ballarins: María Andrés, Samuel Delvaux, Cesc Gelabert, Rober Gómez i Junyi Sun.

Assistent de coreografia: Toni Jodar

TNC, 14 de març de 2019

Dansa Quinzena Metropolitana

© David Ruano

Les paraules i la dansa

El moviment, com a llenguatge, necessita una assignació precisa de conceptes per a la seva comprensió. Una construcció lògica que ens permet, com en l’àmbit del significat lingüístic, entendre la diferència entre un gest i un altre. Seria impossible si no n’haguéssim fixat a la memòria i amb anterioritat un conjunt de símbols que el representen. La paraula símbol té un sentit etimològic peculiar: una antiga moneda que es partia per la meitat quan algú marxava amb la legió i que de nou, unides, passats els anys i els embats de la guerra, permetia als seus posseïdors reconèixer l’altre.

El conjunt de significats, convenientment endreçats, constitueixen la gramàtica, que en el treball de Gelabert té quatre elements essencials de construcció: la música, la llum, el vestuari (la matèria) i el cos. Una coreografia completa que dona com a resultat una combinació estètica peculiar, fàcilment identificable, exquisida i volàtil, marca de la casa. Segurament per aquest motiu, Nom comença amb el creador tot disfressat d’un vestit multicolor, passejant lentament, destacada presència, pel mig de l’escenari, en un altre toc de desimboltura de la dissenyadora Lídia Azzopardi amb la participació de Paulette San Martín. I ho fa en companyia d’algú que ha sabut com ningú i durant quasi tota la seva trajectòria, unir amb ell els mots del sentit dansa: Toni Jodar.

Però el llenguatge evoluciona: és viu. Borja Ramos ho exemplifica amb una altra composició amiga, però amb un sistema de so 3D. Mentre que la llum de Conchita Pons participa en el moviment de l’obra i ocupa també l’espai del públic, a qui interpel·la constantment a través del joc dels sentits. Altrament la via de coneixement del món, a través de la qual anomenem les coses. Costa, oi, trobar les paraules justes per definir allò que estem veient? Normal! Les paraules i la dansa no sempre tenen una correlació exacta. Encara menys per a algú disposat a fer sempre evolucionar el llenguatge.

I per a demostrar aquesta voluntat de reactualització permanent, Nom s’aplega - a la fase final de la creació, segons s’explica- amb quatre perfilats intèrprets. Que també contribueixen amb les seves maneres a identificar les coses. Aquesta és una de les sorpreses de l’espectacle si esteu acostumats a la forma particular de ballar de Gelabert: hi descobrireu uns apunts nous, diferents. Són María Andrés, enèrgica, concreta en el gest; Samuel Delvaux, elegant i emocional; Rober Gómez, tècnic i contundent; i Junyi Sun, explosiu i lliure. Ells són la millor aportació a l’univers de lèxic que ens podíem esperar: anomenen de nou les coses, assimilen patrimoni anterior; i assenyalen on és el futur desitjable d’aquell llenguatge.

La fragilitat dels verbs transitius

Companyia Roberto G. Alonso
Mercat de les Flors, 26/07/2016
GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Foto: Josep Aznar

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Les edats trans

Una intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i l'experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec de Junyi Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita Astrid i Cesar López que representen els pares. En l'edat madura, trobem el coreògraf de la companyia.

La necessitat i justícia de la peça, l'homenatge i respecte cap a les difícils situacions de les persones trans en una societat encara ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un espectacle. Des d'aquest punt de vista, ofereix un retaule de quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant algunes d'aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d'estranyesa davant d'allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens dubte el millor que queda explicat en l'obra. Tot acompanyat de la punyent composició musical i execució en directe d'Àlex Rodríguez Flaqué. Des d'un punt de vista visual, tan l'escenografia com la il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme.

Ara bé: el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres, quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l'aspecte més qüestionable de l'espectacle: com a (auto)biografia o retrat generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur, senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos s'ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.

Foto: Josep Aznar