Lemi Ponifasio /MAU
Mercat de les Flors, 19 de novembre de 2011
 |
© Kamrouz
|
Ètica i Estètica
La dansa contemporània també és compromís, impetuosa reflexió, expressió d'una realitat que, ens agradi o no, és present en cada racó d'aquest planeta. Parlem, naturalment, de la crítica situació ecològica a què hem sotmès l'existència, no només dels humans, sinó molt determinadament de les altres espècies. Parlar sobre això segueix sent incòmode, de forta significació, perquè comporta una invitació radical a transformar els principis bàsics de la nostra relació amb els altres i el món. I a més, com bé ens anunciava el filòsof Hans Jonas, requerirà d'una nova ètica, inexistent en els plantejaments anteriors, que prengui en consideració el “principi de responsabilitat social” per abordar la deriva a què la tecnologia i la utopia del progrés indefinit han portat, molt especialment, el món occidental. Però no només des d'aquesta malbaratadora civilització, doncs des de les antípodes -com tenim oportunitat de veure aquests dies al Mercat- les conseqüències de les nostres (també, segur, de les seves) accions impacten d'una manera sagnant en la vida de tots els éssers vius i qüestionen severament la viabilitat de les generacions futures.
La coreografia de Lemi Ponifasio /MAU -plataforma d'artistes, intel·lectuals i líders comunitaris de la regió del Pacífic- és una agressió directa a l'acomodatícia imatge idíl·lica d'allò que des d'aquests paratges hem simplificat amb aquella expressió: “estar a les antípodes”, una idea fabulada d'una existència que hem imaginat de perfecta sincronia entre natura i determinisme humà, on hi suposàvem una bucòlica relació planetària, plena de platges paradisíaques i exquisideses imatges d'exuberant vegetació... Una altra de les mentides sobre les que hem construït el (neg)oci de l'explotació turística dels nostres companys de viatge còsmic: pobles sotmesos a una pressió indigna derivada de les comoditats i abusos dels rics (i insofribles) turistes de la darrera meitat del mil·lenni que bé podríem anomenar el de la catàstrofe mediambiental.
No hi ha treva, ni possibilitat de doble lectura: dansa contemporània, també tradicional, recitatius, poesia i cant, sobre un fons negre omnipresent (el del vestuari, el de l'escenografia i -molt especialment- el del pelicà impregnat de petroli projectat al fons), amb una adolorida exclamació d'indignació i una radical pressió física sobre els ballarins, amb una cadència implacable, de gestos precisos, lents, perfectament orquestrats a partir de les violències de la disciplina del grup, dirigides pels sons guturals, radials, amplificats, d'una mena de mestre de cerimònies ancestral, que sembla indicar-nos que ja no són temps per pensar, discutir, proposar o parlar de les conseqüències de tot plegat, sinó d'actuar d'ofici, per ordre vital, d'allò que és superior als desitjos, els interessos o les manipulacions d'uns quants, perquè com molt bé ens recordava Hans Jonas* “nos es lícito, en efecto, arriesgar nuestra vida, pero no nos es lícito arriesgar la vida de la humanidad.” Ni tampoc, per descomptat, la de la resta d'espècies!
I amb una lírica que només l'estètica del compromís aporta, Birds With Skymirrors ens convida a sortir del teatre i actuar èticament, des del sentit de la responsabilitat col·lectiva perquè només les veritats nues, dites amb la contundència del discurs i plasmades amb un llenguatge directe i clar, poden transformar consciències.
La dansa contemporània també és compromís!
* Hans Jonas, El principio de Responsabilidad, Ed. Herder, pàg. 40
