Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Hierro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Hierro. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 d’agost del 2024

Bailan las brujas

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q


Foto: Rut Solé

Bailan las brujas


Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas


Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

dissabte, 16 de juny del 2018

Habitacions 13 I 5,89 A

Hotel - Col·lectiu escènic
Sala Hiroshima, 16 de juny de 2018

Hotel Panoràmica

S'ha presentat en societat a la Sala Hiroshima un nou grup de creació: Hotel – Col·lectiu escènic. Tot i que per ser més exactes es tracta d'una trobada de bones amigues (i un amic) entre les quals fàcilment hi reconeixerem algunes de les millors ballarines contemporànies del moment. Han obert un hotel amb vistes a l'interior: en cada habitació es deixaran contaminar per altres artistes, de vegades d'estils radicalment diferents als visitats per elles, amb la idea d'anar creant peces de mitjà format. Darrera cada porta, un món creatiu divers.

El primer cap de setmana d'obertura han posat en marxa les Habitacions 13 I 5,89 A. No ens ha d'estranyar aquesta numeració gens ortodoxa perquè totes dues composicions han comptat amb col·laboracions diametralment oposades. Vistes en una mateixa sessió, semblaria que totes dues compartirien inquietud al voltant de l’estranya condició que ens ha tocat viure als nostres temps.

La direcció de l'Habitació 13 - Taverne és a càrrec de Marie Gyselbrecht. La influència de Peeping Tom, indiscutible: podria generar fins i tot problemes d'autoria. Al capdavall els intèrprets actuals són creadors conjuntament amb el responsable de coreografia. Si la pregunta era si el moviment absurd, trencadís, motor, corprenedor i fosc que aquella companyia representa, podria escaure a les nostres protagonistes, la resposta és òbvia: Laia Durán broda el seu excèntric personatge, per destacar una. I l'aparició de Lorena Nogal, en un altre exemple, és estel·lar. Però qualsevol d'ells, en els rols assignats, estan magnífics. Entre el somni i la realitat; en un espai ofegant, sense solució de continuïtat, una teatralitat de l'ombra: personatges perduts, captius d’allò que un dia van ser. La qüestió que es planteja veient la peça, de totes formes, no té a veure amb el llenguatge coreogràfic sinó amb la pertinença. Cal? Contaminar-se consisteix en adoptar la manera de treballar de l'altre? O en posar-la en relació amb el propi bagatge? No tinc resposta, a priori, però se'm genera el dubte. Haurem de veure en properes ocasions cap a on enfoca el Col·lectiu aquestes connexions.

La segona peça és de Quim Bigas: Habitació 5,89 A - Cap ací. Probablement la més agosarada de les dues perquè el treball d'aquest conjunt de ballarins, i el seu pas per companyies ben diverses, res té a veure amb els plantejaments de l'artista convidat. Una nova mirada a la humanitat, aquest cop en un espai que desborda la sala. Podria ser la plaça del costat de casa: per on hi passa la vida, fugaç com és per definició. Aquí i allà, personatges de la quotidianitat, dibuixant entre tots ells una coreografia de la diversitat. Al centre de tot, una lluita de cans: ignorants completament, en la seva juguesca, de les humanes meravelles de l'entorn. El conjunt dibuixa perfectament una intenció dramatúrgica que la saviesa de Bigas dissemina amb cautela. Els intèrprets juguen intensament, com és el cas de Roberto Gomez i novament Laia Durán, en aquell combat. Se centren en el valor estètic de la composició. Però no aprofundeixen especialment en el seu sentit, em penso. Com si s'haguessin quedat amb la idea, més com una imatge que com un dard mental, que és justament la qualitat essencial del treball del coreògraf convidat. Aquesta capacitat, la de copsar en profunditat el sentit d'allò que es vol treballar, hauria de ser central en properes ocasions per al grup.

Habitació 13 - Taverne
Direcció: Marie Gyselbrecht
Creació i interpretació: Inma Asensio, Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal i Marie Gyselbrecht*
*Marie Gyselbrecht substituirà a Inma Asensio degut al seu embaràs
Creació sonora: Raphaëlle Latini
Il·luminació: Guillem Gelabert, Victor Cuenca
Acompanyament dramatúrgic: Jordi Oriol
Mirada externa: Clàudia Brufau, Gabriela Carrizo, Frank Chartier i Riikka Laakso

Habitació 5,89 A - Cap ací
Proposta: Quim Bigas
Interpretació: Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López i Lorena Nogal

diumenge, 22 de maig del 2016

Flying Pigs

Direcció i coreografia: Eulàlia Bergadà
Intèrprets: Eulàlia Bergadà, Ferran Echegaray, Marina Fullana, Carlos Gallardo, Anna Hierro, Marc Naya, Aloma Ruiz
Composición Musical:
Aloma Ruiz, Javier Cárcel, Ferran Echegaray, Carlos Gallardo, Eulàlia Bergadà. Dramatúrgia: Tanya Beyeler. Escenografia i Vestuari: Joana Martí Il·luminació: Ganecha Gil
Sala Hiroshima, 19 de maig de 2016



Fer volar idees

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

S'esperava amb ganes la primera peça completa de la mallorquina Eulàlia Bergadà i l'encert programador de la Sala Hiroshima ha fet possible la presentació a la ciutat. Abans s'havien vist fragments i la superació del treball final de carrera, que n'és l'origen. Tres ballarines, tres actors i una violinista sobre l'escenari i un farciment conceptual, d'idees i composició dramatúrgica d'aquells que no deixen respirar l'espectador, amb múltiples referències a la cultura popular i la música pop-rock. Fins i tot s'atreveixen a cantar, una demostració de la intencionada voluntat multiplicadora de l'espectacle: dansa i moltes més coses, esborrant els límits entre disciplines i deixant volar per l'escenari tot de llibertat creativa i un punt de genialitat i d'innocència transformadora. L'art en el seu sentit més originari, manifestació pura d'aquell anhel romàntic i que Hans Sachs resumia així: “Amic meu, la verdadera obre del poeta és xifrar i traduir els ensomnis.” Substituïu convenientment aquí poeta, per coreògrafa.

Conjugar tot d'elements diversos i a voltes dispersos, com el poema “Vivo sin vivir en mí” de Teresa de Àvila, Queen o la matança del porc, és l'estat de somieig, a camí entre realitat i imatges oníriques, i el gran encert de la proposta. No només per les múltiples connexions emocionals sobre les quals l'espectador va relligant els diferents elements. Sinó sobretot perquè la diversa i encavalcada estimulació que generen els intèrprets, demanen una doble (triple) atenta recepció, sempre amb espais de fuga, mai en relats tancats, l'instrumental amb el qual cadascú pot anar configurant la seva pròpia experiència personal. A tot això cal afegir la destresa executant de la violinista Aloma Ruiz i de les tres ballarines; la simplicitat elegant de l'escenografia de Joana Martí; i l'encertada il·luminació de Ganecha Gil.

Malgrat tot, es poden fer volar idees i també coloms, i el significat entre una expressió i l'altra serien just el contrari. I Flying Pigs, tot i ser un brillant debut, reserva un paper molt agraït i divertit per als actors protagonistes, però poc traçat en el seu conjunt. D'igual forma que la dramatúrgia resulta poc concloent, fins a un punt simple. Així com la durada de l'espectacle, amb una segona secció on es repeteixen algunes imatges sonores i ballades, i on es troba en falta un argumentari nou sobre el qual tancar l'espectacle. Com a idea general, l'espectacle despunta considerablement; com a volada, encara ho fa a una alçada relativa. Tot plegat comentat sense desmerèixer en cap moment una primera obra que és de les més prometedores que s'han vist a Barcelona els darrers temps i que és anunci -segur- de futures petites genialitats que Eulàlia Bergadà i el seu equip ens regalaran.