Valoració Grec 2017 al programa de ràdio Tast Cultural

Aire

Habemus Corpus / Miquel G. Font
Mercat de les Flors, 12 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

Des de l'inapel·lable

Miquel G. Font és el coreògraf dels fets reals. Així s'anuncia a Aire als títols de crèdit projectats a una pantalla al fons de l'escenari: amb un regust a pel·lícula antiga en blanc i negre. Perquè són coses del passat. Ara bé: de quina manera aquelles experiències impacten en el present és probablement l'autèntica recerca d'aquest creador. Per això el seu interès, que pot resultar aliè a més d'un espectador, al voltant de què hi ha en el moment del traspàs entre la vida i la mort.

Aquesta és una obra gran, amb vuit ballarins i part de la música en directe de la mà del Cor Ciutat de Mataró. Estem tan acostumats a veure dansa amb composicions enllaunades, que parem primer en la qüestió: un rèquiem era l'elecció justa. Dona profunditat i circumstància si, com en aquesta ocasió, està temperat de gravetat. No en va Miquel G. Font també és músic i busca sempre fórmules de connexió amb el moviment. I aquí farem un segon esment, doncs la qualitat tècnica -molt especialment dels nois- està allunyada dels estàndards de les companyies a casa nostra. Tant, que hi ha una mirada condicionada: si Aire s'hagués anunciat exactament com allò que és (una producció internacional, alemanya o holandesa per posar un exemple) l'atenció del públic i del mateix festival en la difusió hagués estat un altra. Pensem-hi: de vegades, atents enllà, se'ns escapen de més properes...

La temàtica, ho assenyalava, no és gens fàcil i la dramatúrgia de Marc Chornet ha servit per endreçar-la. Però hi ha una narració excessiva, un encès detallisme explicatiu que lliga l'espectador, un relat unidireccional, sense marge a la imaginació. Això és un problema, així com la llargària dels diferents capítols. Aire precisa d'una certa actitud espiritual, és ben cert, i allà on millor es percep és en el gest dels ballarins: per moments pausat, quasi estàtic; en ocasions cops de desesperança, explosius; en altres instants col·lectius i disciplinats de coordinació. Una estrena en un festival és un repte monumental: es corre el risc d'arribar tard. Quan puguem veure aquesta peça amb unes setmanes més de treball d'estudi, podrem copsar el seu just valor coreogràfic. En tot cas, escurçar alguns episodis seria interessant. Com suprimir elements de la història, reiteratius o massa explícits.

Es fa difícil situar els amplis moviments de braços i cames, l'expressió dissociada del tronc, les ondulacions en l'eix de la columna i les petites vibracions, sincopades, cintura escapular amunt del intèrprets. A voltes et sembla observar accents llunyans d'estil neoclàssic; després hi apareixen les influències de la modernitat dinàmica des de la qual es planteja la relació del conjunt. Aquí hi apareix un detall arran de terra, com hi ha una fisicalitat innata en la tensió que la descripció del tema central provoca; com de la resposta inusitada que cada un d'ells procuren al seu personatge. És una suma multiplicadora, amb imatges especulars com a resultat: d'una banda hi ha la varietat del gest; de l'altra l'experiència inconeguda d'allò que volen retratar. Entre un espectre i l'altre, una realitat tan inapel·lable com ho és que estem davant una creació que diu més del futur que no pas d'aquell passat que dibuixa, ni d'aquest present artístic que encara endevinem imperfecte. 

Aire és una mostra del desllorigador que Miquel G. Font, com a director, millor perfila en les seves obres: una aptitud coreogràfica servida com si fos un complex i inusual mecanisme de la memòria.

0'1234 (Full Evening)

Teatre Principal d'Arenys de Mar, 30 de maig de 2015
Companyia Habemus Corpus
Dir: Miquel G. Font
Ballarins: Daphne van Dooren, Emmanuel Dobby, Maya Gómez, Miquel G. Font

La bailarina Maya Gómez

La vida en sus rupturas se teje de azar pues está hilvanada de instantes impredecibles. Es fugaz en clave de futuro: presente dicho ayer, gesto a ninguna parte en la memoria. Flecha del tiempo: "Imposible con nubes estrechar un cuerpo, una fortuna" (Cernuda)

Una chica con un bolso. Una calle. Un encuentro fortuito. Cualquiera diría haberlo visto ayer. Lo minúsculo como universo. Desde ese punto Miquel G. Font diseña el tejido de esta historia. En cuatro secciones dispuestas como relato de aquello que realmente sucedió, como de lo que podría haber sido. Basta una acción y una palabra: danza y narración. Verbo encarnado.

La chica es la bailarina Daphne van Dooren. Aparece en escena con un solo nervioso, ajetreado. Dúctil, esperanzada, acechada por sus circunstancias, se mueve como una sábana al viento sujetada por escasas pinzas. ¡Qué audaz resulta la esperanza! El del encuentro está protagonizado por el bailarín Emmanuel Dobby. Resuelto en fragancias de ropa recién lavada, y en la sección central de la obra, bailan juntos el dúo de amor y muerte. Fresco, elegante, ignorante de su destino, resolutivo como un pañuelo de cachemir ligado al cuello. ¡Qué suerte la de la belleza!

Hay otra historia. La que interpreta Maya Gómez y que desborda en su solo. De espaldas al público en un fragmento, es como una seda que se va posando sobre el escenario. Su gesto danzado acaricia con la suavidad de una toalla de algodón. Tensa en su acción, maleable en su ejecución, envuelve de interrogantes al espectador desde su temprana aparición junto a Emmanuel en el prólogo de la historia. ¡Qué fuerte resulta la determinación!

Y por fin está Miquel G. Font: responsable de esta fábrica de tejidos emocionales. Firma la música, la coreografía, el concepto escénico, hasta las luces y la promoción del espectáculo. Bailarín de acentos clásicos es el huso de la máquina: da consistencia a lo imaginable, con un muestrario de registros poco común, diseña con inteligencia estrategias y somete a su público a un patchwork de imágenes, escenas, baile y texto casi inaudito en la danza y el teatro que se hacen aquí.

A cada instante, un hilo de vida. ¿Se imaginan todo eso sobre el escenario, bailado? No se lo pierdan si tienen ocasión.

------------------------------------------

En el Digital de Cultura Núvol vaig publicar una prèvia a l'estrena divendres a L'Estruch de Sabadell i dissabte i diumenge al Teatre Principal d'Arenys de Mar. Pots consultar-la aquí.

Dansa des d'un interior inèdit

Publicat a Núvol

Divendres a L'Estruch de Sabadell i dissabte i diumenge al Teatre Principal d'Arenys de Mar s'estrena 0'1234 (Full Version) de Miquel G. Font, primer premi del darrer Certamen Coreogràfic. Dansa amb dramatúrgia interrogadora: la vida és voluntat o destí?

Dansa inèdita: ballarí i circumstància

“Un día comprendió como sus brazos eran

Solamente de nubes” (Luís Cernuda)

Habemus Corpus és el nom que va escollir per a la companyia el 2010 Miquel G. Font. Així: com un acte de contrició. Una constatació que sense el cos, ni el moviment és possible, ni cap forma intel·ligible de comprensió del món. Limitats per una fisicalitat, és cert. Però gràcies a ella projectats cap a l'experiència. Pura fenomenologia. L'octubre de 2014 presentava un duo al Certamen Coreogràfic de Sabadell amb què guanyava el primer premi de L'Estruch i les darreres setmanes ha estat en residència per completar la peça d'una hora de durada que aquest cap de setmana s'estrena a Catalunya i el proper a Basilea (Suïssa).

Podrien les coses haver anat d'una altra forma? I si les circumstàncies haguessin estat diverses? A partir d'un retall de vida, minúscul però profundament impactant, s'explora universos paral·lels. Com si es tractés d'un d'aquells llibres on podies escollir al final de cada capítol cap a on volies continuar la història.

Dues idees fortes en la dansa de Miquel G. Font cal que tingueu present: la determinació per una dramatúrgia compacta i el compromís per una tècnica estricta de dansa. I és que la resistència, la del sector per extensió, la personal en aquest cas, defineix la feina d'aquest artista: participant durant anys en diverses companyies europees, és dels qui agrada dissenyar minuciosament el detall. La composició 0'1234 (Full Version) és un retaule trencat de personatges que ben bé podríem relacionar amb aquell “home i la seva circumstància” d'Ortega y Gasset.

La de cadascú és una vida concreta que pot prendre formes possibles, ens advertia el filòsof. En la proposta de Miquel G. Font s'encarna en el cos d'Emmanuel Dobby y Daphne van Dooren, als qui vam veure en el duo guanyador. Són intèrprets d'excel·lent qualitat: ballen amb gravetat, precisió tècnica i destresa. En la nova producció també hi participa Maya Gómez, a més del propi Font. Faran preguntes sobre el destí i el nostre posicionament davant la vida. “Com si es tractés d'un pastís fort - reflexiona Font- amb una bona massa”. El podrem farcir de moltes coses: instants viscuts, atzar, respostes i accions. L'important són els ingredients i com els cuinem. “Jo no sé crear una coreografia si no tinc quelcom a explicar” ens diu. Claredat conceptual. Dansa i teatre inèdit: des de l'interior.

Divendres: L'Estruch de Sabadell

Dissabte i diumenge: Teatre Principal d'Arenys de Mar