Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sidi Larbi Cherkaoui. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sidi Larbi Cherkaoui. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de gener del 2016

Fractus V

Eastman / Sidi Larbi Cherkaoui
Mercat de les Flors, 16 de gener de 2016


Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Paraula de Sidi Larbi

Hi ha una espiritualitat forta, d'arrel multicultural, esperançada i proactiva, en favor d'un canvi de mentalitat en la societat malalta occidental amb la qual el coreògraf belga firma aquesta darrera producció. Una necessitat vital que sorgeix d'una preocupació molt interioritzada i que vol compartir amb el seu públic. És de tanta intensitat que s'acaba convertint en una atmosfera densa, translúcida i dispersa que irradia des de l'escenari fins al darrer racó del pati de butaques, convertint Fractus V en una mena de cerimònia religiosa de contrició. Una homilia centrada en la manipulació de la informació i el paper del ciutadà mitjà amb respecte els grans centres de poder, amb l'aval de les teories del lingüista i conegut activista polític Noam Chomsky.

El desplegament escenogràfic és el de les grans ocasions, en la línia artística de la companyia, amb unes estructures triangulars de fusta amb les quals se simbolitza diversos aspectes d'aquella conxorxa propagandística i que serveixen per a crear dinamisme estàtic: fan de fitxes de dominó, com representen un mur de separació o permeten uns passos de flamenc al propi Sidi Larbi amb una de les estrelles de l'elenc: Fabian Thomé, ballarí establert a Madrid i que protagonitza més tard el solo més destacat de la vetllada, amb una expressivitat corporal punxant i flexible. No s'esperava menys i el conjunt d'intèrprets són excepcionals, sempre en la línia de contacte entre diverses disciplines i amb una entrega absoluta a una coreografia extensa i sempre en tensió. Només la insistència en un parell de fragments, com per exemple els protagonitzats amb les mans, allunyen la composició de l'excel·lència absoluta. Per últim, la música en directe, amb instrumentistes de diferents cultures i l'excepcional entrenament vocal, amb sonoritats orientals, acaben de crear un clima eteri, d'elevació de l'ànima sensible, del qual és impossible defugir i que condiciona completament la recepció de l'obra: Fractus V és una bellíssima creació.

Si nos fos, esclar, per la prèdica: un sermó que té el seu corol·lari en una mena de manual d'autoajuda on s'aconsella directament al públic sobre la manera de procedir quan ens enfrontem a una preocupació. Com la del propi artista pel que fa a la manipulació de la informació i la lamentable falta de criteri amb què absorbim cada dia mil mentires que mai no contrastem. No és que tot plegat no sigui cert i no estiguem assistint a una realitat com la descrita. És que exonera de cap responsabilitat al ciutadà individual, com si no en fos responsable i només resultés una víctima del complot. Davant del qual només la cooperació amb els altres sigui la solució per a sortir de l'atzucac. I no sé. Igual és una opció. Però la pregunta que potser no ens hem fet és una mica anterior, més insidiosa: de debò que el benestant i aburgesat occidental vol saber la veritat del món? Tota la veritat? Sonora i merescuda ovació del públic barceloní: després veurem cap a on ens porta aquesta reflexió...

dimecres, 17 de juliol del 2013

Puz/zle

Eastman / Sidi Larbi Cherkaoui
Teatre Grec, 15 de juliol de 2013

Les peces perdudes: el Puz/zle de Sidi Lardi Cherkaoui

No falla mai: ens fan una pregunta de les importants, i ens quedem asseguts sense arguments... Vull dir que tenim un carregament de bones intencions, projectes i empenta en la nostra quotidianitat, però se'ns escapa sovint una reflexió acurada que doni sentit a tot plegat. És la manera particular com sobrevivim a la complexitat de la pròpia condició humana, és clar. Però és també el parany d'una societat instal·lada en el “només mirar endavant.”

Sidi Larbi Cherkaoui ho sap prou bé. I a manera d'un demiürg convoca en escena imatges que pensàvem perdudes, experiències que es projecten des del passat col·lectiu, per qüestionar les seguretats amb les que bastim les nostres afirmacions. Aquesta ben bé podria ser la funció reservada a la dansa en les properes dècades, si vol ocupar la centralitat que mereix: la invitació a pensar, des d'un llenguatge universal.

La qüestió de la identitat. O millor dit: del seu plural, màscares representades en el poliedre de múltiples cares amb les que es fan present. En una relat que s'inicia amb la torre de babel; passa per les múltiples formes d'intolerància (religioses, polítiques, socials...); veu desaparèixer civilitzacions; i arriba a l'escena final on uns escultors treballen amb peces humanes. És la història de la Humanitat, resumida en dues hores d'espectacle. És la constatació de què en clau de passat podem entendre moltes de les coses del nostre dia a dia.

Puz/zle és un espectacle de densitat coreogràfica. No fa concessions. Exigeix uns nivells físics als seus ballarins d'alta volada i els regala a cadascú algun moment de protagonisme individual. S'executa des de la col·lectivitat, en imatges de gran resolució estètica, suportades sobre la construcció/desconstrucció d'unes estructures de fusta que serveixen per anar dibuixant sobre l'escenari els diferents moments històrics que es retraten. La plasticitat i l'elegància del cos de ball sempre se sotmet al contrast amb la força, els equilibris i la cruesa del gest sense pal·liatius. És un impacte per als sentits, com també la música en directe del grup vocal A Filetta, un sextet que entra en joc amb els ballarins, interpretant músiques tradicionals de diferents orígens. Unes veus que amplifiquen encara més l'espiritualitat profunda sobre la que es construeix el relat, no com a suport dels ballarins, sinó com a quart element escenogràfic. Perquè l'altra peça que faltava per assenyalar en aquesta composició és el Teatre Grec, un marc d'origens estranys, però que ha esdevingut amb el temps una sort d'espai per a la reflexió a la fresca en les caloroses nits barcelonines, amb un públic sempre agraït, malgrat el desbordament i la llarga durada de la proposta.

I és que tots sabem que encara hi ha peces que no hem sabut trobar per acabar d'entendre el nostre joc particular. Una apel·lació (contundent) a la memòria com la que es fa en aquesta obra, pot donar-nos pistes per resituar la qüestió.
-------------------------------------
Crítica de Joaquim Noguero de PUZ/ZLE per a La Vanguardia el dia 17 de juliol
-------------------------------------
Crítica de Judith Mackrell, The Guardian 25 d'abril de 2013

Sidi Larbi Cherkaoui's work has always been about making connections: between different dance forms; religions and rituals; art and science. But in Puz/zle, it's the urge to connect that itself becomes his subject, as it addresses the human compulsion to build order and pattern in the world.
Throughout 110 minutes, Cherkoui's 11 dancers are beautifully and violently busy. Using slabs of granite-like polystyrene, they construct a constantly changing set of staircases, walls, temples and houses – a gamut of art and architecture, which incorporates their own bodies, too, as they allow themselves to be shaped and chiseled into sculptures.
No less busy is the choreography. It orchestrates the dancers into serpentine wave forms, wheeling spirals and geometric configurations. This is a dazzling display of invention, and accompanied by an equally profligate range of live musicians, including the Corsican group A Filetta, it seems to contain all the world's cultures.
With choreographic references from Buddha to Rodin, and musical lines that float from Arabic song through to Christian mass, the mix is almost too rich to bear. But for Cherkaoui, the dark side of order and synthesis is always chaos. Over and over again, the buildings are demolished, and the patterned elegance of the choreography decays into dysfunctional, disruptive ugliness. Human contact turns brutal as groups single out their scapegoats, couples fight, and even a dancer's body turns viciously against itself.
Puz/zle is a huge piece, philosophically as well as choreographically, and it comes with flaws and loose ends. Yet in its evocation of our blind urge towards creativity, it is utterly captivating. Few choreographers match Cherkaoui's ability to range across such an ambitious canvas of ideas, or to hold in balance such extremes of beauty and despair.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Babel (Words)


Cia. Eastman/ Sidi Larbi Cherkaoui / Damien Jalet/ Antony Gormley
Mercat de les Flors, 15 de abril de 2011 

© Koen Broos

Desde luego sin voluntad de comunicación, no hay nada. Se pueden emitir centenares de mensajes, hasta dedicar la vida entera a hacerlo. Pero si allí, al otro lado, no hay nadie dispuesto a ser interpelado, simplemente se pierde el tiempo. Y es que Babel no es sólo la torre de las lenguas que hicieron imposible elevar hacia el cielo lo humano; sino la eterna incapacidad cotidiana de reconocer nuestra necesidad de entablar con el otro un sistema fluido y permanente de conexión mental y física. Sus derivas, las especificidades culturales y religiosas con las que hemos poblado la tierra. Su consecuencia: el silencio universal.

Este es el relato de Babel (Words): el del instante del derrumbamiento. Con un conjunto de bailarines formados en distintas disciplinas (en todo caso en el ámbito de lo que podríamos llamar la fisicalidad contundente: hip-hop, contemporánea, circo…);  tres intérpretes (actores dúctiles y brillantes) y un conjunto instrumental y dos voces. Se propone una visión de la peripecia histórica que hizo posible la diversidad humana, mientras la incomprensión llenaba el espacio hecho añicos de aquella torre en construcción.

La obra está plagada de referencias multiculturales, y no es sólo porque los intérpretes sean de diversa procedencia: música oriental mezclada con tradicional sarda; diálogos (en cinco idiomas diferentes) que lejos de dificultar la comprensión la facilita, pues es en el cuerpo desde el que todos se expresan; explicación de las diversas perspectivas cosmológicas  y hasta científicas con las que se explicita el mensaje de la pieza; y un vestuario determinadamente ajustado al propósito general.

© Koen Broos


Y son muchísimos los momentos para la memoria. El por qué el lenguaje del cuerpo es el más universal de los instrumentos de comunicación humana (extraordinaria la intérprete “robotizada” que presenta la obra.). Hasta dónde puede llegar la obstinación humana cuando delimitamos el significado de las cosas, sin tener presente que es sólo una posible perspectiva de la mirada (primera contundencia de lo físico: ¡este espacio es mío!) Cómo construimos las barreras personales (brillante ese paralelismo entre la piel en la que residimos y las estructuras metálicas con las que los intérpretes construyen lo habitable, dificilísimo de conjugar sobre el escenario y que valió un buen golpe a uno de los bailarines el día del estreno.) Hacia dónde dirigimos la mirada cuando el deseo ocupa nuestra mente (delirante, de carcajada limpia, las dificultades de comprensión con la que se encuentra el “chico” que  busca “chica”.) Hasta qué punto podemos poner en solfa todos y cada uno de los principios constituyentes de nuestra pericia personal y colectiva (un momento absoluto, de una fuerza inmensa, en el que arrastrando las estructuras metálicas, se produce una auténtica locura sobre el escenario y que era imposible mirar sino desde el asombro y ¡hasta el miedo por cómo acabaría todo aquello!) Y finalmente, cómo podríamos apaciguar toda esa sinrazón colectiva en la que hemos dispuesto las cartas de lo humano, que no es otra manera –aceptémoslo- que la voluntad irremediable de reconocernos seres necesitados de los otros (el dúo bellísimo del árbol y la serpiente; el momento colectivo a cámara lenta de las luchas fratricidas; los diálogos asombrosos de los intérpretes japoneses; hasta la mujer de la limpieza paseándose por las estructuras humanas y metálicas del escenario…) 

Todo, absolutamente cada segundo de esta obra se mueve para que el espectador genere a su vez agitación. Como cuando permites la voluntad de fluir en comunicación con un desconocido.

Una pieza imprescindible. Una obra maestra.
.....................


¡Apabullante!

CARMEN DEL VAL 18/04/2011(El País)

Un fascinante montaje vuelve a sacudir al público del Mercat de les Flors. Se trata de Babel (words), última creación del admirado Sidi Larbi Cherkaoui, que firma junto con Damien Jalet y el escultor Antony Gormley. Al igual que en D'avant, primer trabajo en Barcelona de los dos primeros, el espectáculo va de la angustia al goce, de la violencia a la caricia, de la vanguardia a la tradición.

Dieciocho artistas de 13 países con siete religiones protagonizan este hipnótico espectáculo. Artistas totales porque dominan baile, canto, acrobacia... Faltan superlativos para calificar su apabullante trabajo, que se nutre de los diálogos de Lou Cope y de las ricas frases coreográficas de uno de los creadores con más registros, Larbi, que aquí, junto a Jalet, compunge al espectador con una hiriente crítica sobre la incomunicación actual. Tecnología, tradición y vanguardia salpican esta Babel, con la que sus autores cierran una trilogía que completan Foi (2003) y Myth (2007).

Larbi y Jalet tienen un aliado en Gormley, creador de unos cubos enormes tridimensionales que forman paisajes desoladores o, manipulados por los intérpretes, un refugio. Ya el comienzo es impactante: los 18 bailarines realizan un baile agresivo y acrobático; los músicos entonan cantos turcos. La dureza de las imágenes, salpicadas con fragmentos de humor, convierte al espectador en bipolar. Esa manipulación emocional llegó a su clímax al final, cuando fronteras e imposiciones políticas y espirituales se derrumban y los intérpretes se encadenan y avanzan juntos bajo la frase del neurocientífico V. S. Remachandran: "Unidos por nuestras neuronas, separados solo por nuestra piel". El Mercat vibró.