Labranza Kids

Colectivo Lamajara

Direcció i coreografia: Daniel Rosado Ávila, Reinaldo Ribeiro, Arantza López Medina
Passeig de La Muralla d'Olot, 21 d'abril de 2018

Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

Cultivar lo esencial

El Colectivo Lamajara ha resuelto el Festival Sismògraf 2018 con la propuesta que seguramente más recorrido tendrá en la nueva construcción teórica y de sentido en la que el sector de la danza está inmerso en la actualidad: Labranza Kids. Pongamos algo de contexto a esta afirmación: dentro de las actividades para profesionales, el viernes por la mañana tuvo lugar en el encuentro anual en Olot una serie de charlas que pretendían reflexionar sobre la posición del Festival y la del sector de la danza en este momento. Abrió turno la doctora Ester Vendrell, profesora del Institut del Teatre. Ponía en evidencia algo bien conocido por todos: el terremoto de magnitud inimaginable que la crisis económica provocó en los últimos séis años y las líneas de fuga, auténticas fisuras de terreno fértil en el que estaría surgiendo nueva vida en la actualidad, viejas zonas afectadas por aquella devastación y en las que poco a poco va naciendo nueva realidad.

Pues bien: una de ellas tendría que ver con el esfuerzo de reencuentro con lo esencial, con las raíces más profundas del acto artístico y que resumía en la conferencia con dos aproximaciones: hacia la naturaleza, el espacio común, la singularidad del vínculo humano con su entorno; y por otro lado el retorno a la experiencia inaudita, mágica, que el propio arte genera en el espíritu humano.

Labranza Kids logra esas dos aproximaciones y con el efecto multiplicador que sólo el trabajo honesto, inspirado y sincero puede producir. Se trata de un espectáculo con niñas y niños de mediana edad con los que comparten durante unos días un dispositivo que ha inventado este colectivo de artistas de formaciones diversas e interesados por la capacidad del cuerpo para expresar desde lo social y comunitario la necesidad de repensar nuestra actual relación con el mundo. Toman prestada la imagen del campesino, en tanto que profesional vinculado con la tierra, y tratan de extrapolar al artista ese cultivo desde lo interior: ese inexistente vínculo actual con lo que de verdad importa, hacia un exterior que necesariamente ha de repensar, cuestionar, emancipar de una fisura emocional con la naturaleza que el hombre contemporáneo vive.

Todo este complejo pensamiento podría parecer excesivo para un grupo de chicos y chicas, reunidos en un taller por tan pocos días. Pero es todo lo contrario: porque su corta edad permite poner todavía a salvo algunos valores básicos que por mal que les expliquemos pueden entender a la perfección: ¡podemos cultivar tantas cosas en nuestra vida! La paz, la comprensión, la comunicación, la tolerancia, la simpatía y el respeto son frutos viables durante todo el año; y el del arte y la expresión, sus corolarios definitivos para toda una vida.

Y con esos presupuestos tan sencillos y verdaderos se presentan frente a un público conocido: familiares, amigos, compañeros de la escuela. Emocionan, conmueve por su seriedad, su fortaleza, su memoria, su solidaridad, en un breve espectáculo de 15 minutos. Pero a los demás, bailarines, programadores, periodistas, críticos, gente toda del sector de la danza que como observadores ajenos nos acercamos casi con indulgencia a ver ‘unos niños bailar’ nos dan un ejemplo que vamos a recordar por tiempo. Porque ese arte al que ellos se han aproximado, al que dedicamos nosotros tanto esfuerzo por comunicar o los artistas por hacer; es algo distinto a lo que nos hemos imaginado, a lo relatado, a aquello que hemos estado diciendo todos estos años. Porque a veces nos olvidamos de algo sencillo y complejo a la vez: su mágica capacidad de transformación humana.

Foto: Martí Albesa

#MaldàEnDansa: La visió del cos

Publicat a Núvol, el Digital de Cultura

Un doble programa es presenta en la segona edició del #MaldàEnDansa. Sis propostes de petit format distribuïdes en dies alterns fins diumenge i que resumeixen molt bé l'estat actual de la dansa: estils diversos de la mà d'intèrprets d'alta qualitat.

El cos que es deixa mirar

Hi ha una voluntat en aquest cicle de Círcol Maldà d'anar més enllà de l'esforç programador. No es tracta només de fer dansa a la sala, sinó més aviat de convidar l'espectador a entendre què aporta en el context de la línia de treball d'aquest espai. L'encert és dels actuals gestors, Els Pirates Teatre, i molt en especial de la ballarina i coreògrafa Anna Romaní. “La visió del cos” és la temàtica escollida en aquesta ocasió, i més enllà de les obres presentades s'ha completat amb una conferència de Roberto Fratini, teòric de la dansa; l'exposició de fotografies de Clara Bes; i activitats puntuals on es demana la participació del públic, com és el cas del concurs “Què t'inspira el cos” a través de les xarxes socials.

Drone, Fotograma cedit per Mayo Films

Innings, Fotograma cedit per Mayo Films

El programa 1 (dimarts, dijous i dissabte) respon a aquell fil argumental sobre el cos, tot incidint en el caràcter efímer del seu gest ballat: contemplatiu, en una recerca conceptual sobre la mirada, algú desconegut amb qui mai s'interactua, el duo de Karolina Rychlik & Laila Tafur titulat Drone amb la música de Hans Laguna, recrea un espai on la lògica del moviment queda superat per la impossibilitat de fer-ne un relat. Perquè no és amb la paraula amb què es defineix la dansa, sinó en la seva contemplació i totes aquelles instàncies sensitives a què apel·la. Personne in situ, versió reduïda de la Companyia Ad Libitum d'una obra de la qual us vam parlar a Núvol, aquí teniu l'enllaç, completa aquella idea amb una reflexió sobre la identitat. Mentre que Innings del Colectivo Lamajara Danza ho fa sobre el paper que cadascú juga en el context social, a través en aquest cas d'un segment de d'un partit de beisbol on es combinen les accions d'atac i defensa dels jugadors. El mínim que es pot destacar d'aquest primer programa és l'excel·lència interpretativa de tots els ballarins i actors; la connexió argumental amb la temàtica del cicle; i l'oportunitat que suposa en un mateix vespre poder gaudir de tantes maneres diverses d'entendre la dansa i el moviment.

El programa 2 (dimecres, divendres i diumenge) fa un salt a l'abordatge d'una idea que encara dóna més pistes sobre la qüestió del llenguatge de la dansa, per tal com se n'allunya dels estàndards i proposa un trajecte més multidisciplinari. Tu vas tomber! de la Companyia Moveo amb un joc amb l'espectador que comença abans d'apagar-se els llums i que reflexiona sobre l'esforç de refer-nos de les petites catàstrofes diàries. No és meu el meu cos, una improvisació on es convida directament a la participació i que Dominik Borucki i Mireia Chalamanch completen amb un text breu i reflexiu. I finalment Twins del Colectivo Las Twins que dibuixa en una relació entre dues germanes un fil de simpatia necessari per cloure aquest segon programa. Segurament una sessió més oberta, especialment pensada per a públics encuriosits en descobrir com la dansa s'aborda de vegades -fins i tot- amb un escàs protagonisme o fent-se quasi invisible, en peces que tenen una voluntat expressa d'utilitzar tota mena de recursos escènics.

Aquest és el cos que es deixa mirar, que balla sobretot, però que també parla, canta i riu. Capturat en un sol instant, com en les fotografies de la Clara Bes que es poden contemplar en els descansos entre peces, en aquestes dues sessions que el Círcol Maldà ha organitzat fins diumenge. I que sobretot convida a fer present la dansa en l'espai de l'imaginari reflexiu de cadascú de nosaltres. Perquè és el cos que es deixa mirar i que tots projectem enfora. Hi pensem o no.