Aquil·les o l'estupor

Festival Grec de Barcelona 

IT Dansa / Coreografia: Ina Christel Johannessen

Mercat de les Flors, 28 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana

Foto: Josep Aznar

Em quedo amb l'IT Dansa

És una felicitat, i hauria de ser motiu de reconeixement continuat entre els afeccionats, contemplar la bona salut de la companyia IT Dansa de l'Institut del Teatre amb Catherine Allard, directora i ànima del projecte. També ho és la diversitat de repertori que, com a part de la formació d'aquests joves ballarins, es completa amb col·laboracions com aquesta que ens ocupa: la coreografia d'Ina Cristel Johannessen, de qui hem vist també al Festival Grec “The Guest”. Amb el seu grup a Noruega treballa una dansa molt física, propera al contact, amb frases de moviment bàsicament corals, tot i que sense oblidar els fragments individuals o de duo passionals i amb un fort accent en el conflicte entre cossos. Per això s'esperava amb interès aquesta intervenció seva en una proposta que volia capgirar la idea que des del món clàssic se'ns ha transmès del mite d'Aquil·les, l'invencible.

Encara sobre la companyia de dansa: on van aquestes noies i nois després? Ens ho preguntàvem amb una important programadora del país a la sortida de l'espectacle. La resposta la sabem, però aquí aprofitem per a assenyalar de nou que ens cal tenir les condicions necessàries perquè aquest talent no se'ns escapi.

Respecte a la funció, el pitjor que pot passar en una proposta que barreja diversos llenguatges és començar a diseccionar-los. Notable el ball, interessant la coreografia, irregular el dibuix general; excel·lents els actors, acceptable l'escenografia, impossible el text. I aquí és on havíem d'arribar. Que els herois dels antics grecs, als nostres ulls, pugui semblar que tenen interessos ocults, és cosa pròpia dels temps en què vivim sempre malfiant com anem dels actes. Que la reescriptura d'una història, i més si és per canviar-la de significat és un acte de llibertat, també és una experiència que hem tingut en el teatre i que pot resultar brillant. Però, i em disculpareu, transformar alguns dels personatges d'aquella història -com és el cas de Prometeu i no és l'únic- pràcticament en un descerebrat és una maniobra que més aviat fa tota la pinta de lectura ràpida, sense esma i superficial d'un dels elements (mite, llegenda, conte... és igual) cabdals de la cultura occidental.

Així que em quedo amb l'IT Dansa.

The Guest

Festival Grec de Barcelona 

Ina Christel Johannessen / Zero Visibility

Mercat de les Flors, 22 de juliol de 2015

Publicado en el portal de críticos Recomana

Foto: Yaniv Cohen

Frontera lejana

Acerca del fenómeno de la inmigración y la dudosa atención que el mundo occidental está prestando al tema (Europa a la cabeza de un dudoso ranking de desgracias) trata esta coreografía de la sueca Ina Christel Johannessen para la compañía que fundó: Zero Visibility. Se trata de un trabajo coral de danza física con 11 intérpretes, en el que probablemente se haya visto alguna de las imágenes más impactantes de este Grec 2015, con un despliegue implacable, contundente fisicalidad y que impresiona por su tensión y fuerza expresiva. El secreto está en un colectivo de bailarines, procedente de diversos países y tradiciones de danza, que arriesgan y sudan cada instante como si fuera su última oportunidad. No hay descanso y su enérgico ir y venir por el escenario, una inmensa superficie que simula el suelo de una casa, sitúa perfectamente la “lucha ambigua” a la que se refieren cuando presentan la pieza, entre hospitalidad y amistad, oposición y hostilidad, con la que tratamos a los que llegan a nuestras comunidades.

La acción se lleva a cabo en un escenario en el que los espectadores están intencionadamente dispuestos alrededor y son visibles durante casi toda la función. Los focos de atención son diversos, hasta en ocasiones difíciles de poder seguir porque se reclama la atención desde diversos ángulos, lo que da todavía más sensación de angustia. No es para nada una pieza cómoda de observar, especialmente cuando en algunas ocasiones los bailarines se sitúan mirando de frente, formando una barrera humana que se antoja llena de dolor e incomprensión. Lo que está verdaderamente en juego en esta obra es nuestra posición frente a ellos, más que no el sentido dramático de lo explicado, que acaba resultando lineal y reiterativo. Incluso excesivo en esa primera larga parte del espectáculo.

Luego se cierra con una anotación más breve, con sólo la mitad de sus bailarines, en un entorno menos hostil que el anterior, aunque no carente de dificultades. Al fin y al cabo tampoco deberíamos idealizar nada y si la acogida que dispensamos a los inmigrantes es una asignatura pendiente; la situación en algunos de sus países de origen necesita también de una buena revisión, especialmente por lo que afecta a los derechos humanos. Desde el punto de vista del movimiento esta segunda parte se estructura con unos patrones completamente diferentes, pues ya no se busca el impacto emocional, sino la simpatía para con los protagonistas de la historia. La verdad es que esta conclusión más bien rompe la pieza, y hasta resulta un punto condescendiente. Es una frontera lejana, es cierto, ésa que se observa desde los países del norte europeo, y los trasiegos y desgracias diarias por el Mediterráneo. Pero convertir este grave problema en una cuestión exclusivamente emotiva es simplificar las cosas y tampoco creo que ayude a resolverlo.