La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.

RRR

Frederic Amat, pintura i escena

Laia Torrents i Roger Aixut / cabosanroque, escultures sonores, espai sonor i música

La Veronal amb Jon López, moviment

Arnau Colomo, assistent d’escena

Toti Arimany, tècnic de so

Foto: Oscar Fernández Orengo

Vells oficis

D’entre la programació a la ciutat, destaca una singularitat: el programa ESCENES a l’Auditori de Barcelona. Un espai de trobada entre llenguatges artístics diversos, experimental i de risc. S’acaba de presentar l’espectacle inaugural de la que és la cinquena temporada: música, pintura i moviment de la mà de cabosanroque, Frederic Amat i el ballarí Jon López, amb coreografia de La Veronal.

L’obra té un regust de performance dels anys 80: un record als encontres que Amat impulsava en el seu estudi de Nova York. Per això diu que va demanar a La Veronal la seva col·laboració aquí, indiscutiblement el grup de dansa contemporània que més i millor ha dialogat amb altres disciplines. Queda representat per Jon López, de flexibilitat extraordinària; mal·leable com una taca sobre el paper a la qual els artefactes sonors de cabosanroque incorporen tensió i definició en el quadre visual total que és aquesta peça.

Distribuïts a dues bandes, en una el pintor i els músics, i en l’altra l’intèrpret de dansa; s’apleguen en un pla horitzontal, al linòleum blanc, on es projecten les fantasies del gest: traç negre, determinat, violent, que surt de la mà de l’artista plàstic; desplaçament convulsiu, apedaçat, arrauxat del ballarí; nota dispersa, impactant, prodigada dels instrumentistes. Passen moltes coses, totes alhora, a diferents nivells, i la sala Tete Montoliu de l’Auditori no facilita poder seguir-les bé, amb evident dificultat per veure en condicions aquell encontre arran de terra.

Difícil també d’entendre que el públic més previsor, perquè les entrades no són numerades, i que feia vint minuts que s’esperava, es veiés obligat a ocupar una de les grades; mentre els que arribaven més tard van poder seure en primera fila a l’altra graderia. Res, de totes maneres, va entelar la festa de la memòria en què es va convertir RRR. Si la suma intel·ligent, desacomplexada i lliure entre artistes era possible unes dècades abans, què ha passat en l’ecosistema del país perquè sigui tan minoritària en les programacions actuals? Aquest podria ser-ne el titular: vells oficis. Es retroben i experimenten de nou. És clar: amb llenguatges actualitzats, com és la coreografia de La Veronal o els estris de cabosanroque. Però un plantejament antic, al capdavall.