Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Adri Mascort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Adri Mascort. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de març del 2019

Autoretrat

Adri Mascort Cia
Intèrprets: Laia Bau, Mireia Campo, Alba Candil, Adri Mascort, Júlia Matas
Cicle #TantaDansa, Àtic22, Teatre Tantarantana, 6 de març de 2019


Identitat i memòria

La idea d’un jo autèntic, on residiria la personalitat i el més genuí de cadascú; confrontat a les circumstàncies amb les quals ha de viure i que el condicionen d’una manera determinant, és un tema recurrent per a filòsofs, literats i per extensió a les arts escèniques. Lluny de textos clàssics que es podria prendre per referència, Autoretrat de la companyia d’Adri Mascort aborda la qüestió des de l’ara i aquí de cinc joves ballarines. Amb un títol ben explícit i amb una estructura circular que lliga l’escena inicial (una mena de caiguda en el forat de la desmemòria), fins al breu fragment final de text on es demana justament per la qüestió: més enllà dels teus records, on hi has emmagatzemat les diverses experiències vitals, qui series si no els tinguessis? Hi ha una essència, al marge d’aquella construcció social?

Peça de 50 minuts, que ha anat eixamplant-se a poc a poc després d’una primera presentació, fa dos anys, de just la meitat de temps, té la virtut de parlar directament, amb un llenguatge planer, fàcilment comprensible per al públic. També és així pel que fa al moviment, desplegant totes les opcions possibles, des d’un solo, diversos fragments a dos i a tres; i fins al moviment de tota la companyia. Probablement no tindran la tècnica més depurada; però els sobra intencionalitat i frescor. Així que, en l'àmbit coreogràfic podrem trobar a faltar una mica més de gosadia per saltar del contemporani cap a expressions més radicalment encarnades amb la vitalitat actual de les ballarines; però els apunts d’aquesta experimentació sí que és ben palpable en la magnífica selecció musical: eclèctica, evocadora i trencadora a voltes.

Autoretrat planteja preguntes: una cosa que sempre és d’agrair en la dansa, que la porta més enllà de l’abstracció un pèl obsessiva que parteix. No ofereix, en canvi, respostes ni apriorismes, i aquesta és la part més interessant de l’obra. Per contra, el relat en episodis, moments d’aquella vida que la memòria de la caiguda inicial no permet retenir però que dibuixaria la “personalitat” de cadascú enfrontada amb el suposat “jo autèntic”, produeix una dissociació excessiva. És comprensible que s’accentuï la diferenciació entre un moment i l'altre; però estan projectats de tal manera que perden el sentit d’unitat.

diumenge, 4 de juny del 2017

Programa1 #MaldàEnDansa 2017

El Maldà, 3 de juny de 2017

La física de l'expressivitat

Quarta edició de la mostra de peces curtes que El Maldà, i la responsable en la matèria Anna Romaní, tenen l'encert de programar. Es tracta realment d'una singularitat: per l'espai, per la gosadia de fer-hi dansa, per la diversitat de les propostes, i per la selecció. Enguany amb una variació doncs els programes no s'alternen, sinó que es presenten seguits. Com és el cas del primer, tres dies en cartell:

Nua de Nadine Gerspacher 

Una dona espera, al so de Lou Read: It must be nice to disappear. Una de les millors entrades a un espectacle dels darrers temps. Quanta desesperança, i alhora dignitat, en aquest gest pausat, de mesurada intensitat i petit detall que només una intèrpret com Nadine és capaç, justament perquè té una capacitat expressiva que va més enllà del moviment. És una coreografia de llarg abast, on té la possibilitat d'explorar alguns accents de teatre físic, com també una dansa forta i estrident, d'enorme compromís corporal, amb què es recrea en la tercera part. Sols en el fragment on s'expressa amb veu en off les possibles circumstàncies que porten algú, i ella en particular, a un estat de letargia emocional hi ha un excés perquè condueix de manera inapel·lable a fets que tant l'artista com el públic podrien concretar per la seva banda, impedint així la llibertat imaginativa de cadascú. Al seu torn, l'últim quadre, amb el canvi de vestuari, obre infinitament la perspectiva en resultar un trencament discursiu amb respecte la resta de la peça.

Silence 2.0. d'Adriana Mascort 

Encara no s'ha insistit prou en destacar l'altíssima preparació tècnica i interpretativa de les noves generacions de ballarines de contemporani. És possible que estiguem assistint a un moment excepcional. Ho reafirma aquest elenc internacional: Ellie Gordon, Hayley Ader i Adriana Mascort. Precises, entusiastes i brillants en la seva execució. De fons la música flamenca de Paco de Lucía y Enrique Morente, per assenyalar un parell. El contrast entre la coreografia que defensen i allò que sona pels altaveus és el joc que busquen: parlen apassionadament de les connexions personals, i la defensa de la individualitat. La peça és massa breu, apenes 10 minuts, per abordar amb profunditat la qüestió, però s'intueix una intencionalitat clara cada cop que una d'elles abandona la disciplina de grup per expressar-se com a solo. Resulta difícil de totes maneres seguir el relat, precisament per l'amalgama de realitats en què es converteix la vida col·lectiva, representada aquí per la coordinació coreogràfica entre les tres.

Re-Garde de la Compagnie MF

La internacionalització del Programa1 #MaldàEnDansa es clou amb el duo italo-francès, creat i ballat per Francesco Colaleo i Maxime Freixas. Segurament la més lluïda del vespre, tot i que potser la menys compromesa. La presència física dels dos nois és el seu aliat, i un encert saber-la utilitzar en favor de l'obra. Aposten per una dansa a camí entre la fisicalitat i l'expressió naïf, a voltes exagerada amb un somriure forçat, però ben coordinada. Hi ha una innocència volguda en la posició dels artistes i que encomanen amb facilitat. Si la mirada que volen defensar es basa en la manca de prejudicis de l'infant que descobreix per primera vegada les coses, la coreografia, en canvi, és plena d'elements recurrents i coneguts, i malmeten la sorpresa que pretenen. Malgrat tot, el sol fet d'abordar amb honestedat aquestes idees, permet una recepció fàcil que el públic sap agrair, per la destresa en algunes ocasions, i sempre per la simpatia amb què aborden la proposta.