Los figurantes

Ça Marche

Direcció i dramatúrgia: Nico Jongen

Intèrprets: Aniol Verdaguer, David Ballester Irlandés i Kay Bonet Chueca

Moviment: Antes Collado

Teatre Alegria, 2 d’octubre de 2021, Festival Terrassa Noves Tendències

Cap seguretat

La mirada sobre la infància és, evidentment, cultural. De fet, contemporània. La història anterior ve carregada d’actituds que als ulls actuals resultarien insalvables: des de ser considerats, per les antigues civilitzacions, una propietat més dels pares; els llargs períodes en què eren abandonats a la seva sort per causa econòmica, per exemple en plena edat mitjana; els primers intents de socialització entre iguals, que anunciaran l’adveniment d’una de les institucions cabdals: l’escola; fins a l’actualitat, en què es pretén el desenvolupament de les característiques pròpies de cada infant. Aquest viatge és també el dels drets humans.

Com qualsevol construcció cultural, és relativa. Ça Marche fa temps que ho adverteix amb els seus muntatges, en què la infància n’és protagonista. I importa molt des de quina mirada: bàsicament la de l’adult. A “Los figurantes” simplement observant dos nens i una nena de 4 a 5 anys de la ciutat seleccionats per a la funció, improvisant. I com no podia ser d’altra manera, s’evidencia que fan moltes coses en un gran escenari on interactuen amb tot de coses; però que bàsicament es mouen i molt, sense parar. De fet, aquest podria ser-ne el resum: una obra de teatre amb infants on el moviment és la llibertat.

Però just aquí rau el problema: salten, corren, s’empenyen, cauen, provoquen accidents i s’expressen sense embuts. I una platea sencera s’exclama; de vegades riu; altres pateix; s’interroga; i es neguiteja amb cada cabriola dels tres protagonistes. Naturalment que això és teatre, i darrere hi ha la dramatúrgia i la direcció de Nico Jongen i l’assessorament en el moviment del coreògraf i ballarí Antes Collado. De fet ens ajuden, amb una projecció de frases que podrien semblar inconnexes, que apareixen aquí i allà, amb referents sobradament coneguts pel món adult, perquè són precisament la concreció d’aquella construcció cultural sobre la infància. Terrorífica, de vegades, només cal pensar en els dibuixos animats de fa unes dècades. O a voltes plena d’innocència naïf. Projeccions d’una vida incerta amb la qual hem bastit de significat aquesta etapa de la vida.

Què en fem d’aquest contrast, d’aquesta evidència, és l’única pregunta a la qual no es respon durant la representació. És just el seu objectiu: problematitzar el concepte d’infantesa. Dependrà de la capacitat de cadascú per entendre que, també en això, el moviment és permanent.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Del 10 al 13 de febrer de 2022 al Teatre Lliure.

Podeu llegir també la crítica de l'espectacle Silence.

Silence

Col·lectiu Ça Marche
Sala Hirsohima
07 de gener de 2018

Un desbarajuste

El tema del tránsito de la infancia a la madurez ocupa la nueva propuesta del colectivo Ça Marche. Aunque de lo que trata realmente es del abandono: un desbarajuste en la regla natural según la cual aquel paso a la adultez debería producirse con el lento y eficaz desapego, pero siempre vigilante, de los padres o cuidadores.

En el imaginario, algunos de los relatos que mejor han ocupado ese tema, con Hänsel y Gretel como telón de fondo. Aunque la obra, que lleva por título Silence, sea más bien un interesante juego conceptual con la idea de isla con la que se manejan. Por eso se inicia y acaba con un telón-titular incontestablemente relacionado con la pérdida y la soledad: Nunca Jamás.

Y en ese espacio gélido, solitario, del niño abandonado a su suerte, los cinco intérpretes recrean como un divertimento algo que viven desde la lejanía mental. Por suerte para ellos. Se acusó esa distancia en la función única de la Sala Hiroshima. Así como recurrentes errores técnicos y de coordinación, que dificultaron enormemente el seguimiento normal del espectáculo.

Hay de todos modos en la pieza un material sensible muy interesante, más allá del atrevimiento: trabajar con niños, ya se sabe, no es cosa fácil y en eso el coraje del colectivo es un elemento a destacar. La idea de isla continental, como sustrato de la experiencia humana, merece más recorrido: de qué manera el ser autónomo adulto lo es por cuanto se desgaja de sus orígenes. El otro aspecto es la naturalidad con la que los chicos se mueven en el escenario, muy especialmente cuando bailan y no se sienten sometidos a un diálogo algo forzado para su edad. Es ahí cuando la obra crece, porque aborda con sinceridad lo más destacado de la madurez: no un plan o una programación con reglas incuestionables. Más bien un destino ineludible.