Felahikum

Mercat de les Flors, 5 de març de 2014
Direcció artística Sébastien Ramirez
Coreografia Rocío Molina, Honji Wang, Sébastien Ramirez
Interpretació Rocío Molina, Honji Wang

Dues intèrprets no sempre són un duo

Rocío Molina és elegància virtuosa. El flamenc empetiteix entre els seus peus, com si se sabés víctima d'una flexibilitat, execució i exactitud expressiva que posa en evidència amb cada palmada i taconeig el propi esperit essencialment nòmada i popular d'aquest art. Cap dels gestos de la ballarina és sobrer i el seu públic anhela encara més en cada representació. És geni incandescent. 

Honji Wang, de qui també hem gaudit a Barcelona amb anterioritat del seu art, és nervi delicat. El hip-hop que practica travessa per complert el seu cos, com si d'una fletxa del moviment es tractés i ocupa amb ell teatres i auditoris determinadament. És una ballarina transformada en ruptura gestual i les seves intervencions són seguides amb vehemència. Brilla com a estel evanescent. 

La suma d'ambdues disciplines havien de significar alguna cosa nova i el punt de partida sota el qual Sébastien Ramirez proposava el joc era interessant: Felahikum, nom àrab atribuït a l'origen de la paraula flamenc. La insistència des de l'estrena de l'espectacle al Teatre de l'Arxipèlag de Perpinyà i dels mitjans de comunicació era màxima: diàleg, confrontació, universos paral·lels... Jo mateix anava ben alerta de no fer servir en aquesta crítica la temuda paraula “fusió”, com m'havia advertit sàviament una lectora dies abans. 

Doncs bé: res de tot plegat era necessari. Dues intèrprets (magnífiques) no sempre són un duo. I aquest és el problema de la proposta. En la vessant flamenca resulta curta i en la del hip-hop sols apunta idees: perd la força en la simbologia escenogràfica amb uns ventiladors que generen força aire i soroll però aporten poc a la narració, malgrat delectar-se en bellíssimes i sensibles imatges d'estètica perfeccionista. Interpreten quadres bucòlics, però el ball i la tècnica que cadascuna d'elles representen i els seus respectius llenguatges queden dissipats també, i malauradament, com per efecte d'aquella ventolera.

Borderline

Compagnie Sébastien Ramirez & Honji Wang

Festival Grec de Barcelona 2013

Mercat de les Flors, 30 de juliol

Darrera proposta de dansa del Grec 2013 al Mercat de les Flors: Sébastien Ramirez & Honji Wang. Hip-hop i dansa contemporània. No amb la voluntat de crear una peça de fusió, interacció entre dos llenguatges o contacte entre mons diversos. Sinó per dinamitar aquella classificació: una companyia que balla, amb la certesa que l'espai fèrtil on es delimita l'art és en la frontera.

Sobrevolar: hip-hop i dansa contemporània

© Jim Deblock

Hi ha títols d'espectacles ben explícits: Borderline. I hi ha imatges promocionals que resumeixen a la perfecció el seu esperit. Com hi ha afortunades ocasions, com aquesta, per atansar-nos a la diversitat de cultures urbanes que la dansa i el moviment generen. Transicions entre estils, com la que el perpinyanès Sebastien Ramirez, format en el b-boy, i la berlinesa Honji Wang, iniciada en el ballet clàssic, han anat fent en el seu trajecte professional fins al hip-hop i la dansa contemporània. Sense ruptures: tal i com es transita per les fronteres naturals. Sempre atents per denunciar les paraules (i els gestos) que insisteixen en marcar artificioses línies divisòries.

Però ballar aquest argument, com no podria ser d'altra forma, és només l'excusa per posar en evidència les múltiples ocasions en què establim límits que són fruit de la nostra pròpia incapacitat: els culturals, els lingüístics, els socials, els polítics o els de gènere. Diversos exemples que la companyia va presentant amb apunts escenogràfics clarament delimitats: els barrots de l'habitació on fem vida; els vestits amb què ens presentem en societat; o els feixos de llum que marquen el territori prohibit. En definitiva: tot allò que dibuixa el traç del que ens separa dels altres.

© Jim Deblock

I és aquí, precisament, on Borderline arrisca una proposta suggeridora: en l'escena de dos cossos entrellaçats físicament i que molt lentament van desplaçant-se; en les imatges bellament colpidores amb que s'enceta l'espectacle i en les què, en un equilibri de forces i a través de cordes, volen sobre l'escenari; en la comicitat de les ballarines, vestides amb tutut i sabates de tacó impossible; o en els instants finals en què totes les disciplines artístiques de la vetllada es barregen, en un duo de forta càrrega emocional.

Perquè del que es tracta, efectivament, és de la constància de les forces oposades d'igual intensitat que pugnen entre elles indefinidament, inconscients de què la seva suma sempre és l'equilibri. Doncs per sobrevolar amb el propi cos, importa poc si és fa amb un gest o amb un altre. Perquè l'objectiu és dansar per sobre els límits que ens han estat definits.