És quasi un eslògan...

Al Mercat de les Flors s’ha vist aquests dies Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones del belga Jan Martens / GRIP & Dance On. Per fi una obra internacional absoluta a la ciutat: programada pel teatre de Montjuïc i promocionada dins del Festival Dansa Metropolitana. Aquestes sinergies perquè arribi bona dansa de gran format aquí són de les que agraden de debò als aficionats. Disset intèrprets de diverses generacions i formació tècnica. Tracten sobre la protesta i posar el cos. Una idea simple, fina, des de la qual es crea un gran espectacle. Basat en la repetició, s’apel·la als moviments socials i els esforços per bastir un món millor, des del carrer, la mobilització, la queixa i el compromís. Realment, calia anar amb una mica d’informació prèvia, d’altra forma la peça es podia interpretar en altres sentits. És l’única pega. La resta esdevé un festival del moviment.

Es gaudeix d’un doble joc: el que constitueix la mateixa dansa; i el de la persistència de la voluntat. És quasi un eslògan: en favor de l’esforç i la disciplina. Dibuixen així la defensa d’ambdós àmbits. D’una banda, s’explica la posició des d’on es construeix una coreografia. Totes les possibilitats: des del solo inicial, altres combinacions, i fins a arribar al desplegament de gran grup. Uns quants que s’ajunten, reaccionen: ballant sota la música electrònica; movent-se també en el silenci. No hi ha millor manera de representar una violència que és constitutiva de la producció humana. La del manifestant reivindicant els seus drets; la dels cossos ballant sense aturador. Resulten infatigables, amb la repetició com a instrument de lluita.

Les bones obres en dansa no ho són (només) per una dramatúrgia consistent. Pot ser escassa, un prim fil narratiu. Tampoc per la grandària dels seus equips o la profusió de recursos tecnològics, que s’agraeixen si encaixen amb la proposta. Menys encara perquè la música o la il·luminació ressaltin el conjunt. Aquesta dansa internacional que arriba i arrasa entre el públic barceloní ho fa perquè demostren que hi ha quelcom substancial, inapel·lable, davant del qual un sempre es rendeix: els seus intèrprets, d’una banda; i un bon i depurat dibuix coreogràfic.

dissabte, 26 de novembre del 2016

The dog days are over

Jan Martens
Intèrprets: Cherish Menzo, Nelle Hens, Piet Defrancq, Kimmy Ligtvoet, Steven Michel, Julien Josse, Laura Vanborm i Naomi Gibson i/o Morgane Ribbens, Ilse Ghekiere, Victor Dumont, Connor Schumacher
Mercat de les Flors, 25 de novembre de 2016
Festival Sâlmon<

Seqüència infinita

Vuit intèrprets fent saltironets compassadament durant més d'una hora. Així de ràpidament podríem sintetitzar la cosa. Sinó fos, esclar, per la munió de capes que una intervenció com aquesta genera. Per a qui l'observa, per com es planteja coreogràficament i per com es deu viure des del seu interior.

Hi ha una actitud. La dansa la necessita. Té a veure amb la nostra mirada. És una porta oberta. Només és viable si decidim obrir-la des de la butaca. The dog days are over és el canal de fugida, una mena d'instrument comunicatiu. L'espectador se situa ben parapetat i si es deixa anar, navega: balla idees, reflexions, pensaments potser inconnexos, impressions allunyades. Es configura l'experiència perquè des de l'instant u sabem que la repetició és l'argumentari. Circumvolució regular. Una contemplació centrífuga: xoca contra la retina el gest repetitiu d'aquests cossos i dispersa significats, com si es tractés d'una pedra impactant en la superfície de l'aigua: cercles concèntrics, cada cop més llunyans, més grans, més expansius. Pensar per transcendir la pròpia natura.

Ressona de lluny, per als amants de relacionar coses, altres espectacles que hem vist abans a Barcelona. Particularment Alessandro Sciarroni: Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow? Com en aquella trilogia, dos elements són compartits: l'excel·lència interpretativa és el primer. Del contrari, la proposta s'ofegaria estrepitosament. En la segona nit del Festival Sâlmon< 2016 es va produir de nou el miracle: semblen hipnotitzats o abduïts per alguna seqüència numèrica, ordenada i impositiva aquests artistes. Deixen de ser ells? De la reiteració en fan coreografia inusitada, amb un parell d'efectes visuals i sonors inclosos. Un exercici en va consistiria en esbrinar-ne el secret, disseccionar el marcatge, provar de trobar com s'organitzen internament, els canvis produïts, el moment exacte en què es desplacen o tornaran al centre de l'escenari. Són un cor que batega, adaptant la seva intensitat per instants.

L'altra tema que també The dog days are over explora és la senzillesa de l'acte. Vull intèrprets fent saltironets compassadament durant més d'una hora. Repetidament. Tal i com aprenem el llenguatge de petits; de la manera rutinària com passem la major part del temps; d'igual forma com som capaços de memoritzar una xifra; idènticament com un ballarí aprèn els passos... En un mar de certeses: així és com ens relacionem amb el món. L'únic escenari on és possible sorprendre'ns per la bellesa de l'onada.