Sala El Torín, 25 d’abril de 2019
Festival Sismògraf
 |
| Foto: Martí Albesa |
Fes-me enveja!
Espectacle d’obertura del Festival 2019, apte per a lectores de totes les edats, Ballar és cosa de llibres posa en joc diversos nivells de significat que poden ser d’interès tant per a petits com per a grans; afeccionats o no a la lectura i a la dansa. Dividit el públic en dos grups, els ballarins i els espectadors, en un joc de mirall que dignifica qualsevol de les dues posicions, remarca el caràcter fantasiós, somiador, al qual una bona lectura evocadora ens porta; com el de la mateixa professió dansada, que amb idèntica força expressiva però a través del cos és capaç d’explicar històries. De fet és un espectacle pensat per a refusar una idea simple, però de vegades arrelada en l’inconscient, doncs el moviment és de la mateixa matèria intangible que la paraula: ens fa bellugar d’una posició. Acció aquesta idèntica en tots dos llenguatges: bé sigui a través de les idees; bé sigui a través del gest.
Per fer possible aquell paral·lelisme, cada intèrpret lidera un dels dos grups de treball. Tornar a veure Claudia SolWat a l’escenari, amb aquella expressió clara, contagiosa en l’entusiasme i exactitud descriptiva és una sort. Les ballarines i els ballarins ocasionals, en la funció d’Olot majoritàriament adults, executen amb precisió cada dinàmica intencionada que els hi proposa. A l’altra banda, enfront d’aquells que han optat per reservar-se el paper d’espectadors, Pere Faura fixa sobre un llibre els diversos capítols en què està dividida la coreografia. Un material de gran bellesa, en una edició sensible, que es posa a disposició del públic observador perquè pugui seguir amb la seva mirada aquells diversos episodis. No falta, és clar, el particular sentit de l’humor del ballarí, aquí molt contingut, atent sempre a l’efecte que produeix: Ballar és cosa de llibres té dos protagonistes ben explícits en el títol, i no es tracta de robar-los protagonisme. Però la connexió entre els dos creadors és un altre dels regals de l’obra.
És una peça coral, de direcció compartida amb Javier Vaquero; espai escènic de Jordi Queralt i destacable conceptualització de llums i selecció musical. Tot està cuidat al màxim, començant per l’escultura efímera de llibres de l’inici de l’espectacle. Pel camí, com per assenyalar que un espectacle pot estar destinat a infants però no excloure els adults; i que el contingut es pot modular segons els interessos; són diverses les capes de significat que se’n poden llegir: la relació entre ballarins i espectadors; els instruments de comprensió de la dansa com a llenguatge específic allunyat precisament de la paraula; les connexions innegables entre les diferents arts; la fantasia i la narració com a eix de la construcció artística; etc.
Ballar és cosa de llibres esdevé, amb totes aquestes qualitats, un dispositiu. Per a la descoberta de la dansa. Per a la reafirmació en la lectura. En idèntic nivell d’importància. El millor que pot aconseguir és algú sentint enveja. Per allò que són capaços d’explicar. Per la manera que poden expressar-ho amb els seus cossos. I em penso que totes dues coses s’aconsegueixen amb escreix.
