Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carla Rovira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carla Rovira. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juliol del 2017

Aüc. El so de les esquerdes

Les Impuxibles / Carla Rovira
La Seca – Espai Brossa, 7 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

De totes les maneres possibles

Sensibles al món que les envolta, la companyia Les Impuxibles malda per fer visibles qüestions per resoldre. A Limbo va ser la mirada que tenim respecte la transsexualitat. Aquí sobre la violència masclista: la més urgent i indigna plaga dels nostres dies. Cal parlar-ne, les vegades que sigui necessari, perquè no quedi reclosa per por al sí de les relacions tòxiques; i educar les noves generacions per tal que quedin alliberades de la xacra. Després, la forma com cadascú vulgui fer-ho, dependrà dels seus recursos i intencions.

S'han aliat amb Carla Rovira, de qui vam veure la temporada passada una meravellosa reflexió de com els infants viuen, s'informen o pateixen les mil violències que els envolten: Most of all, you’ve got to hide from the chicks. I en el temps, als escenaris barcelonins, just el mes d'abril, es va presentar la imprescindible i colpidora Five Easy Pieces de Milo Rau, recreació del violador i assassí belga de nens als anys 90. Tres exemples ben diversos d'afrontar l'assumpte.

I la conclusió (provisional) on podríem arribar és que no hi ha cap sistema millor de tractar tot plegat, que fent-ho. 

Les Impuxibles estiren fort a Aüc del relat subjectiu, la dansa enunciativa, i la música evocativa. És el seu mètode. Ho fan tan decididament, que pot xocar que es barregi en un mateix espectacle una violació i un abús infantil. S'expressen amb tanta claredat, que avisen l'espectador de la duresa del propi plantejament. Hi posen veritat, com a resposta: un crit de denúncia que ressona a l'ànima de la sala.

Ofereixen alguns moments excepcionals. Les notes dissonants de Clara Peya al piano en el tema central de l'obra i la seva explicació, que reafirmen la magnitud d'aquesta compositora. El solo de la ballarina Olga Lledó amb un fil de llana, que duu més lluny que en altres ocasions la dansa somàtica que coreografia Ariadna Peya. I el magnífic monòleg, potser amb un excés d'interrupcions contextualitzadores, de l'actriu Júlia Barceló i que, segons explica, és responsabilitat de la mà sempre incisiva de Carla Rovira.

En un moment determinat parlen del llibre Instrumental de James Rhodes. Víctima d'abusos de nen, anuncia a les primeres planes que no donarà detalls d'aquell malson. Però es respiren a les 288 pàgines. Sense ni un mot macabre. Justament perquè l'intolerable és que passin coses així a la nostra societat. Parlar-ne, cadascú a la seva manera, és l'única opció vàlida.

© Alfred Mauve

dissabte, 12 de setembre del 2015

Most of all, you've got to hide it from the chicks

Carla Rovira
Arxiu Comarcal, Fira Tàrrega
12 de setembre de 2015



Me gusta el teatro
Crítica publicada al portal Recomana.cat

Me gusta el teatro que provoca: el que te cuenta historias imprevistas. El que no da por sentado nada y está dispuesto a generar inquietud. Aquel teatro que ha nacido de la feliz coproducción entre Fira Tàrrega y Antic Teatre y que han inaugurado este año. "Most of all, you've got to hide it from the chicks" es una de las dos obras que han presentado, con la colaboración de un grupo de chicos que se han prestado a interrogarnos de la mano de Carla Rovira. Me gusta que me incomoden. Me dirán ustedes que es algo raro. Pero si el arte no es capaz de hacerlo, me pregunto quién.


El argumento es contundente: tiene que ver con nuestra actitud de adultos frente a lo que la modernidad vino a denominar "la infancia". Para aquellos que no lo sepan, ése es un invento reciente. Como tantos. No es antes de finales del siglo XIX que los niños son considerados algo más que mano de obra barata: sus delgados dedos eran ideales para las hilaturas de las fábricas de vapor. La universalidad de la escuela hizo el resto. Y nos inventamos aquello de la inocencia. Y lo de la desprotección. Bendito invento, ¡claro está!

Pagamos un precio por todo ello, por supuesto. Un alejamiento cada vez más intenso entre ambos mundos: "cuando seas mayor, lo entenderás'. Esto está reservado a mayores de tantos años... Teatro familiar y tantas otras categorías.

Carla Rovira se enfrenta de cara a este asunto. Lo hace con algo tan lejano para aquella idea infantil como lo es la experiencia del dolor. ¿Alguien se pensaba que no lo sufren? ¿De verdad creían que podíamos evitárselo? Y durante una hora profundiza, conmueve y provoca desde la razón y el sentimiento. Ésta es una obra de concienciación. Incómoda pero necesaria. Luego de vista, ya no es posible que le guste el mismo teatro. Se lo aseguro.