Aüc. El so de les esquerdes

Les Impuxibles / Carla Rovira
La Seca – Espai Brossa, 7 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

De totes les maneres possibles

Sensibles al món que les envolta, la companyia Les Impuxibles malda per fer visibles qüestions per resoldre. A Limbo va ser la mirada que tenim respecte la transsexualitat. Aquí sobre la violència masclista: la més urgent i indigna plaga dels nostres dies. Cal parlar-ne, les vegades que sigui necessari, perquè no quedi reclosa per por al sí de les relacions tòxiques; i educar les noves generacions per tal que quedin alliberades de la xacra. Després, la forma com cadascú vulgui fer-ho, dependrà dels seus recursos i intencions.

S'han aliat amb Carla Rovira, de qui vam veure la temporada passada una meravellosa reflexió de com els infants viuen, s'informen o pateixen les mil violències que els envolten: Most of all, you’ve got to hide from the chicks. I en el temps, als escenaris barcelonins, just el mes d'abril, es va presentar la imprescindible i colpidora Five Easy Pieces de Milo Rau, recreació del violador i assassí belga de nens als anys 90. Tres exemples ben diversos d'afrontar l'assumpte.

I la conclusió (provisional) on podríem arribar és que no hi ha cap sistema millor de tractar tot plegat, que fent-ho. 

Les Impuxibles estiren fort a Aüc del relat subjectiu, la dansa enunciativa, i la música evocativa. És el seu mètode. Ho fan tan decididament, que pot xocar que es barregi en un mateix espectacle una violació i un abús infantil. S'expressen amb tanta claredat, que avisen l'espectador de la duresa del propi plantejament. Hi posen veritat, com a resposta: un crit de denúncia que ressona a l'ànima de la sala.

Ofereixen alguns moments excepcionals. Les notes dissonants de Clara Peya al piano en el tema central de l'obra i la seva explicació, que reafirmen la magnitud d'aquesta compositora. El solo de la ballarina Olga Lledó amb un fil de llana, que duu més lluny que en altres ocasions la dansa somàtica que coreografia Ariadna Peya. I el magnífic monòleg, potser amb un excés d'interrupcions contextualitzadores, de l'actriu Júlia Barceló i que, segons explica, és responsabilitat de la mà sempre incisiva de Carla Rovira.

En un moment determinat parlen del llibre Instrumental de James Rhodes. Víctima d'abusos de nen, anuncia a les primeres planes que no donarà detalls d'aquell malson. Però es respiren a les 288 pàgines. Sense ni un mot macabre. Justament perquè l'intolerable és que passin coses així a la nostra societat. Parlar-ne, cadascú a la seva manera, és l'única opció vàlida.

© Alfred Mauve