We. Nosaltres i els temps.

Direcció María Muñoz i Pep Ramis

Interpretació i creació Arianna Bonacina, Luca Bologna, Paula Calveras, Enric Fàbregas, Ona Fusté, Milagros García, Jacob Gregersen, Alec Letcher, Martí Ramis, Paula Ramis, Sam Ramis, Zoltan Vakulya

©Tristan Perez-Martin

L’etern recomençar

La companyia Mal Pelo ha complert tres dècades llargues a l’escenari, amb un llistat de produccions destacables. Maria Muñoz i Pep Ramis són, des d’aquest punt de vista, els artífexs d’una herència que va més enllà de l’estricte llenguatge propi coreogràfic, perquè és l’atmosfera dels seus espectacles allò que els caracteritza de manera més destacable. Amb un sempre encertat grup de col·laboradors amb els quals han desenvolupat aquell imaginari; una nòmina de ballarines i ballarins que han anat volant cap a l’èxit des de la casa mare de creació a Celrà -l’Animal a l’Esquena-, per la seva capacitat expressiva; i una creació que aplega sobre l’escenari, no només bona dansa, també lectura de poemes, projeccions audiovisuals o música en directe, en algunes de les peces. La sola idea que un grup tan fonamental per la dansa contemporània del país iniciï el seu replegament jubilar, és un impossible per a afeccionats i per a professionals.

“We. Nosaltres i els temps” és un preavís d’aquell final. Tot i que anuncien que queden encara alguns projectes per completar en els pròxims mesos. Podria semblar que no hi ha millor manera que un testament per cloure un vital trajecte creatiu. Però de fet, es tracta d’un llistat d’esperances. Començant perquè els seus fills són presents a l’espectacle, el que confirmaria la voluntat de transmissió. Però sobretot perquè en aquesta ocasió es donen dos fenòmens radicalment diferents de les anteriors composicions: ells dos no ballen. De fet, només apareix en Pep al micròfon en escadussers moments. I l’altre element radical és el llenguatge coreogràfic, empeltat de modernitat. Els dotze intèrprets, molt majoritàriament ben joves, fan el millor que es pot amb les herències: transformar-les.

En aquest punt, “We. Nosaltres i els temps” es converteix en una peça ben gran. Perquè posa al grup en contacte amb els elements que són matèria delicada de Mal Pelo i, alhora, els empeny cap a un nou corpus gestual, que enriqueix encara més el llegat de la companyia. Explicat en algunes de les imatges de la peça: Caminar com la més bàsica activitat de moviment, a la que s’entreguen en grup. El fred com a espai a partir del qual és possible escalfar les relacions entre ells. Els nombrosos moments solistes d’alguns dels intèrprets, com a oportunitat per mostrar l’evolució personal des de la casa pairal. Destacables, Ona Fusté i Martí Ramis, en els seus respectius solos. O el joc entre la nuesa i els molts diversos conjunts de vestimenta, com a constància dels diversos passos que perfilen el camí de cadascú.

Tot explicat amb aquella elegància, sensibilitat i precisió amb què ens té acostumats la companyia. Una oportunitat per comunicar que les coses, inexorablement, sempre s’acaben. Però que aquest moment és just l’inici d’altres instants, que no seran exactament iguals que els precedents, però sí deutors de les seves intencions. Perquè la veritat és que no deixes de veure els joves Maria Muñoz i Pep Ramis durant tota la funció, malgrat que ara siguin darrere tot plegat.

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q

Foto: Rut Solé

Bailan las brujas

Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas

Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

La nit

Mal Pelo i Trio Fortuny

Església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre, 1 d’agost de 2024

Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Idees que es transformen

Hi ha espectacles que viatgen a la recerca del seu espai ideal. “La nit” del Trio Fortuny i la col·laboració de la companyia de dansa Mal Pelo ahir el va trobar a Dansàneu: just davant els serafins amb ales plenes d'ulls de l’absis de l’Església de Santa Maria d’Àneu. Hi haurà molts més bolos per a una peça que fa les delícies de melòmans, com d’amants de la dansa. Però tots recordaran el vespre d’Escalarre, en què escenari i frescos romànics dialogaven sobre una matèria idèntica: la transformació.

La nit sempre porta inexorable l'esperança d’un nou dia. Maria Muñoz i Pep Ramis la representen en moviment com ningú sap fer-ho. Serà la circumspecció dels seus rostres, les robes sempre obscures o aquella connexió entre ells dos, exemple viu d’un gest ballat que sense escarafalls arriba al moll de l’emotivitat. La seva és una transcendència que travessa el cos ballat i que s’expandeix com si es tractés d'una projecció. No és nou en les seves produccions, però el tractament de vídeo de Leo Castro, confrontat amb les pintures murals, i el meravellós ratpenat que va trobar el seu moment just en un context de vermellor lumínica, fa entendre que aquesta és una peça que s’ha construït també des de la transformació.

Comentava el mestre Joan Magrané Figuera en conversa informal a la sortida i de qui s’escolten dues composicions durant l’espectacle, que la idea inicial de la transfiguració va ser enriquida en el moment en què Mal Pelo s’incorpora al projecte. De fet, coneixent la seva trajectòria, es podria dir que és un espectacle de la companyia: amb textos propis i de John Berger. I les temàtiques recurrents del seu repertori: la vida, la companyia, el camí plegats i la seva condició de possibilitat. Tot molt en la línia del poema original de Richard Dehmel que va servir de base a l’obra mestra d’Arnold Schönberg: “La nit transfigurada”.

Enmig de tota aquesta intencionalitat, la fortuna de qualsevol afeccionat a la dansa d’escoltar la música en directe, interpretada per un dels trios més reconeguts d’avui dia. La comunicació entre ballarins i músics és com la de l'alter ego: jo interpreto amb les cordes de les articulacions el que tu toques amb els músculs de les teves mans. I en aquest context, és fàcil entendre que s’està davant d’un espectacle singular: ni prou ballat, perquè sempre es desitja més i més dels cossos solemnes de Mal Pelo; ni prou escoltat, perquè la sonoritat no acaba mai de ser completa amb la interferència de la paraula i el moviment.

Com per recordar aquí allò que mil vegades repeteixen els coreògrafs i els intèrprets de dansa: que ells no “ballen” música, sinó que amb ella es transforma una idea original. I que el Trio Fortuny s’hi avingui amb tanta facilitat al joc, probablement perquè el seu violí és col·laborador habitual de la companyia, i que s’hagi vist en aquest espai especial, fa de tot plegat un dels regals més delicats de l’edició 2024 del Festival.

7 lunas

María Muñoz y Niño de Elche

Mercat de les Flors, 18 de febrer de 2016

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Artistas en la frontera

Cuando dos mundos creativos se cruzan puede suceder que fusionen en algo distinto o que simplemente sumen genialidades. Lo peor de experimentos así, por supuesto, es que uno acabe eclipsado por el otro. De manera que dos artistas grandes sólo deberían intentarlo si están dispuestos a ceder espacio al otro y con la determinación de contagiarse de sus postulados. Pues bien: en 7 lunas pasa todo lo bueno y algún milagro más. Tuvo buen ojo Juan Carlos Lérida, director artístico de Ciutat Flamenco de Barcelona, cuando hace dos años puso en contacto a la bailarina y coreógrafa María Muñoz de Mal Pelo y al cantaor (performance, activista y mil cosas más) Niño de Elche.

Para empezar ella ríe y canta. Y él se arranca con unos pasos de baile y grita de desesperación. La gran dama de la introspección se toma a broma casi 30 años de pulida y contenida danza contemporánea, se suma a esta fiesta desinhibida, mientras invita a su colega a jugar con algunos de los elementos escenográficos recurrentes en Mal Pelo: especialmente divertido resulta cuando en los sillones se colocan los cascos con cornamentas de animales bien conocidos por los seguidores de la compañía. Mientras tanto, él se atreve con una gesticulación que surge del interior, dibujo emocional de un baile que se expresa en el matiz, y con instantes expresivos casi inmóviles en los que una pequeña mueca, un movimiento sutil dice tantas cosas como el mejor de los gemíos. Y con su guitarra a cuestas acompaña una voz cantada de María Muñoz antes desconocida y muy sugerente; como el Niño de Elche gana en dominio espacial cuando hace del escenario espacio de expresión corporal en dúo.

No tiene mucho secreto lo que hacen, ésta es la verdad. Porque forma parte de su bagaje artístico. Son artistas acostumbrados a jugar en los límites de sus respectivos artes, convencidos que el de la frontera es el terreno fértil de lo contemporáneo. Y ese posicionamiento es el núcleo central, la razón de ser de esta pieza. Por eso saben que si se cruzan, todo lo que perderán juega a su favor.

-------
Aquest espectacle es va estrena a Catalunya a Fira Mediterrània 2015. Un dels seleccionats en l'Itinerari Recomana.cat

El cinquè hivern

Festival Grec de Barcelona 

Companyia Mal Pelo

Mercat de les Flors, 22 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana

La companyia Mal Pelo és una gran constructora d'espais escènics. Es tracta més d'un clima, un embolcall, una aparença general on submergir l'espectador, que no pas d'un artefacte evident. Hi ha una austeritat volguda, on hi conflueixen petits detalls artístics, fruit d'una composició on el treball de llums, imatge, dramatúrgia, so i vestuari actuen plegats, com un conjunt harmònic. D'això se'n beneficia “El cinquè hivern” i converteix el duo en una obra coral.

María Muñoz i Pep Ramis esperen. Hi ha un regust en aquests personatges que remet al teatre de l'absurd. Però si en l'imaginari de Samuel Beckett els rodamons estan segurs que arribarà quelcom, per poca esperança que tinguin en la seva grandesa; en el d'aquesta darrera producció de Mal Pelo es tracta més aviat d'una constatació. Vingui o no el següent hivern, el temps passa. Perquè són tres cavalls, en paraules d'Erri de Lucca, allò que dura la vida d'un humà.

“El cinquè hivern” desplega aquí el seu dibuix coreogràfic: en un espai exquisidament delimitat i amb aquest argument tan específic. María Muñoz hi posa accents de necessitat en el gest dansat. El seu és un moviment implacablement pràctic, relligat a la terra, com per explicar que l'espera resulta absurda si no s'omple de realitat. Per la seva banda, Pep Ramis balla amb un esperit un pèl més somiador, com inconscient de la projecció que implica aquell moment, amb un desplaçament més determinat però menys carregat de significants. Representen una parella que junts, per cinquè hivern consecutiu, resten amatents. Cadascú amb una experiència de la situació. I en un mateix esdeveniment, viscut de manera singular.

De fet la seva espera simbolitza les etapes de la vida. El pas del temps és l'argument. L'espai on succeeix, el decorat. El ball amb què es mouen, la manera com omplen aquells vectors. Tres cavalls blancs cavalcant neu a través: ningú no els veu, ni té cap sentit la seva marxa. Això no importa. Perquè és en l'existència, pròpiament, on rau el misteri de la vida.

......................................

Al número 4 de la Revista interactiva Proscenium podeu trobar un ampli reportatge sobre la companyia que he escrit abans de l'estrena de l'espetacle: aquí us la podeu descarregar gratis.

La dansa del caçador: companyia Mal Pelo

L'esperança de vida d'una llebre

Companyia Mal Pelo / Maria Muñoz - Pep Ramis

Creació i interpretació Leo Castro, Enric Fábregas, Jordi Galí, Federica Porello, Pep Ramis

Mercat de les Flors, 30 de gener de 2014

Pots consultar la crítica a Núvol, el digital de cultura

Tots els noms

Mal Pelo – María Muñoz

Mercat de les Flors, 25 de gener de 2014

Bailar las palabras

Lo multidisciplinar debiera ser así: un diálogo tranquilo. Danza, texto, proyecciones y hasta andróminas ocupando la atención de la coreógrafa y bailarina María Muñoz. Pero siempre desde un discurso, a veces hecho de nombres, otras de gesto y movimiento. Un solo al que las palabras y la danza dan sentido. Y no cualquiera: el que nos constituye. Tu nombre y adjetivos. Aquello sobre lo que sustentamos identidad.

Hay tres grandes momentos de baile. Quizás quisiéramos más. Representan una pluma al viento, en caída libre, como vemos en varias ocasiones en la proyección. Es la delicadeza de lo corpóreo frente a esas palabras que determinan el significado de nuestras vidas. Con un acento: María explora en ese gesto la expresión irrenunciable de una lección aprendida con los años. No puede haber libertad sin (re)nombrar, (re)inventar, (re)hacer, (re)escribir, (re)dibujar...

Hay también tiempo para el humor en esta pieza: carcajada nerviosa por la actualidad de lo explicado; pero también porque es el reflejo de nuestras limitaciones, en una interpretación de actriz que alcanza el nivel del de la bailarina.

Y por fin, volar: porque no es de otra forma como se inunda de principio, el final de nuestras cosas. Porque cualquiera debería entender que una pieza escrita el 2010 está viva en lo contemporáneo de su corporalidad. Porque surge de la inquietud de esta gran artista; utiliza los instrumentos de su tiempo; y se presenta de manera transparente -como siempre pasa con lo sincero- a través del lenguaje universal del cuerpo: palabras que son danza.