Un cadavre exquis II

Pau Aran

Teatre Sagarra de santa Coloma de Gramenet, 11 de març de 2022

Festival Dansa Metropolitana

©Ralf Kokemueller

Publicat a El Temps de les Arts

Bravíssim

Pau Aran (Cerdanyola del Vallès, 1981) firma la incursió definitiva en la direcció amb un solo que és essència vital d’aquest ballarí i un impuls definitiu a la seva heterogènia idea de coreografia. “Un cadavre exquis II”, es diu la proposta, elaborada en diversos períodes de creació i que s’ha pogut seguir amb discreta (però suficient) informació a les xarxes socials tots aquests mesos. S’ha presentat a Catalunya al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en el marc de Dansa Metropolitana.

Bravíssim en la gosadia d’obrir de bat a bat la seva ànima creativa. Amb una mirada al passat una mica enyorada. I, no obstant això, amb determinació de futur; opta per posar el moviment al centre del discurs. Balla, incansable, molt i variat. És la voluntat d’expressar amb el seu cos que des dels balls de saló, els musicals, i el seu pas per la prestigiosa companyia de dansa contemporània de Pina Bausch, tot absolutament forma part d’un mateix impuls. Aquell que el feia moure sense parar quan tenia onze anys al menjador de casa.

Una frase de l’artista, a l’inici de l’espectacle, resumeix perfectament l’entramat: “Parlar de bellesa em sembla pretensiós”. I, tanmateix, és això de què tracta i la causa que balli exactament així. Una torrentada d’emocions. Una expressivitat abraçadora, commoguda, decididament instrument al servei d’un ideal estètic. Nodrida de quotidianitat, afectes, relacions, persones, objectes (amb les cadires que remeten a "Café Müller"); i molta música, eclèctica i intensa, amb “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier d’Umberto Giordano com a traca final.

L’important és el gest ballat, sembla que reivindiqui. La resta (experiència generacional inclosa) és només el seu decorat vital. Un públic heterogeni, en edat i aproximacions diferents de la dansa, ho va entendre i aclamar unànimement.

Iphigenie auf Tauris

Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck
Tanztheater Wuppertal – Pina Bausch
Gran Teatre del Liceu, 4 de setembre de 2010

Transmutats en ballarins - cantaires en boca d’altres, els protagonistes encaren la substitució en escena, sense pretendre ballar com qui canta, no en va precisament perquè les veus de tots els solistes (també dels cors) que participen en la funció inaugural del Liceu 2010-11 tenen l'estrany prodigi de ser protagonistes centrals, malgrat trobar-se situats en el prosceni lateral del primer pis. Però és just per la grandesa de la proposta de Pina Bausch, amb absolut magisteri , que va fer posar els ballarins al servei de la comprensió de l'obra, subratllant, emfatitzant quan cal, o amb discreció escènica si és necessari per deixar que la música i la història preguessin el vol, de manera que la plasticitat de moviments subtils i tranquils a voltes, també violents i vívids quan cal, poguessin conjugar perfectament, delicada, precisa i recitativa. Primera de les transmutacions de l'espectacle, doncs els canvis d'actors - cantants per ballarins - actors, és en servei a l’obra.

Una historia també transmutada en amor entre amics i no la clàssica d'amants tràgica i sobtadament esquerdada pels avatars del destí, sinó una de bella, entre amics inseparables, que estan disposats a morir junts si l’ira dels déus així els ho demanessin, abans que no acceptar el sacrifici només d'un dels dos, tal és l'ensenyança d'aquesta tragèdia grega que, estranyament "acaba bé."

Serà la bellesa delirant dels dos amics ballant, mostrant la seva unió, incorporats l'un en l'ànima de l'altre, en duets superiors, sensibles i delimitats amb un extraordinari Pau Aran Gimeno (que no només no decep en la seva actuació a casa, sinó que impressiona de manera extraordinària per la seva ductilitat, la sinceritat dels seus gestos i el coratge dels seus moviments) que no era altra el final possible: un públic entregat, sabedors que hem encetar temporada amb una obra de dansa i òpera, transmutada perquè són només els ballarins els ocupants d’escena, però el més proper a una experiència de teatre total.

Vols veure un curt on balla en Pablo Aran? Molt atents quan torni per Barcelona!




Crítica de La Vanguardia