Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lasala. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lasala. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de setembre del 2021

Fight

Lasala
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021

Foto: Etanowski

Dansa paradigmàtica

El grup basc Lasala ha presentat la seva nova producció, en gira per tot l’Estat: “Fight”. Ben coneguts pel públic de la Fira, són un paradigma com a model a seguir en les peces curtes i de carrer. En primer lloc per la qualitat tècnica del material que presenten. Imprescindible, en aquest capítol, és clar, comptar amb dues ballarines precises i impecables: Garazi Etxaburu i Paula Parra. S’hi ha de sumar una direcció sempre atenta a simplificar i concretar al màxim la coreografia: Judith Argomaniz amb el suport de Jaiotz Osa. I una idea clau, específica, que es pugui explicar en quinze minuts, sense derivades impossibles i el màxim de neta per al públic, en aquesta peça al voltant del binomi de la lluita humana, com a element de vinculació primigeni de les comunitats. Així construeix aquest grup un èxit darrere d’altre. I el que és encara més interessant: amb un llenguatge coreogràfic, una expressivitat corporal i un catàleg de moviments que enganxa tota mena de públic: per la seva actualitat, modernor i, alhora, vinculació indestriable amb la formació més clàssica i en contemporània del seu elenc.

JORDI SORA i DOMENJÓ

dilluns, 27 d’abril del 2015

El Sismògraf del futur: un terratrèmol d’escala majúscula!

Article publicat a Núvol

Han estat 3 dies, 27 espectacles en la secció oficial, uns 18000 espectadors i 150 programadors. El Sismògraf ha superat amb nota molt alta les dades en el seu primer any com a mercat estratègic. Aquests dies, l’equip dirigit per Tena Busquets començarà a preparar la propera edició. La dansa té per fi un espai propi entre els festivals i fires del país. Ens toca a tots reivindicar aquest llegat i fer la llista de desitjos de cara a properes edicions.
LaSala © Diego Hernández

El Sismògraf del futur, festival de dansa a Olot

El blog Escena de la Memòria i el digital de cultura Núvol van ser els únics mitjans d’abast nacional present en l’edició anterior. Llavors encara era un petit encontre per a programadors, públic i companyies. Una situació ben diferent a la d’enguany, amb un bon grapat d’acreditacions de premsa i una substancial cobertura. La cosa tampoc no seria gaire més que una dada afegida al balanç del Sismògraf 2015. La gran qüestió rau en la capacitat de tots plegats per posar en valor l’oportunitat que s’obre amb el nou format del Festival. Hem d’assenyalar els seus encerts. I també què esperem en un futur d’aquest certamen. Artistes i espectadors, programadors i públics, crítics i periodistes formem part d’una mateixa constel·lació que cal reivindicar i convidar a dialogar.

El format sorpresa

Caravana de tràilers del col·lectiu G.R.U.A (Grup de Recerca d’Universos Artístics) ha estat una gran oportunitat. Amb vuit companyies seleccionades en una convocatòria oberta unes setmanes abans, cadascuna presentava en un màxim de cinc minuts el seu espectacle, per sotmetre’s finalment a la votació del públic per escollir qui entrarà en programació de la propera temporada a Olot. És una idea que implica a tots els agents relacionats amb el mercat. I crea un nou producte artístic, no només en la forma, sinó perquè obliga als artistes a generar discurs, però fent allò que millor saben: actuar. També permet als programadors detectar en viu les obres que més sedueixen, les més votades, les presentacions que més sedueixen al públic, etc. En aquesta edició va guanyar Quim Bigas. Però la importància d’aquesta proposta en el Sismògraf 2015 es visualitza amb algunes dades més: s’han concretat 2 actuacions, 7 primeres cites i 1 residència tècnica, tal i com s’informa en el web del col·lectiu organitzador. Quan parlem de mercat de dansa, ens estem referint a coses tan tangibles com això.

L’espai referencial

L'Itinerari de dansa al Parc Nou és una estrella dins de la programació del Sismògraf i una tradició a potenciar encara més: amb gran assistència de públic, es beneficia a partir d’ara de l’aliança amb la Red ACieloAbierto: 12 festivals i 7 companyies en circuit. D’aquesta unió han arribat al Sismògraf dues propostes d’alta qualitat artística i interpretativa:

La companyia LaSala presentava la versió de carrer de la seva nova peça Lauesku. En el context imaginari d’una pista de pilota basca, Judith Argomaniz, Jaiotz Osa i Itxa Sai despleguen un rítmic i coordinat dibuix que té molt a veure amb una particular manera d’entendre un joc: en la seva vessant competitiva perquè és una lluita entre iguals, mesura per mesura. En l’aspecte d’identificació, perquè és una demostració del valor cultural d’aquella pràctica. I finalment en el seu disseny i execució, la peça d’aquests brillants artistes presta una atenció majúscula pel detall i el desenvolupament de grup. El vestuari i la música de la proposta emfatitzen encara més un esperit de grandesa, en la petitesa i exactitud del propi ball. No busquen una coreografia del joc de pilota basca, sinó una celebració d’aquesta tradició. I efectivament que ho aconsegueixen. Amb excel·lència.

Per la seva banda, Physical Momentum Project presentava Postskriptum. Peça de la tetralogia creada i dirigida per Francisco Córdova Azuela sintetitza en aquesta versió de carrer el llenguatge decidit i intens de la companyia. Com en altres ocasions, aquí amb absolut encert, el treball de compromís físic de la companyia es tradueix en un constant vaivé de forces enfrontades entre ambdós ballarins, i que deriva en una tendresa en l’imaginari de les relacions que s’hi estableixen. Tot remet a una construcció ideal d’allò que de bo (i no tan encertat) defineix la humanitat. Un exemple de pulcritud i coordinació, executada amb passió i energia.

I els desitjos per a la nova edició

Acaba el Sismògraf 2015. Els afeccionats fem el compte enrere a l’espera de la nova edició. El balanç és senzillament incontestable: encertada programació, perfecta organització, diversitat i estima, molta estima per la dansa. Volem una edició mínim com aquesta, amb un component nou que ja s’ha anunciat en el tancament: una possible línia de treball que faci propostes on conflueixin dansa i benestar, salut i treball comunitari. Les expectatives són molt altes després d’aquesta primera edició com a mercat estratègic (la setena de la història del Sismògraf). A la meva particular llista dels desitjos per a l’any vinent hi incorporo una major presència d’artistes emergents i també una línia de programació que aposti per productes trencadors i multidisciplinaris. Si la celebració del Sismògraf és un somni per si sol, amb un major accent en aquests dos aspectes podríem estar parlant d’un terratrèmol d’escala majúscula!

dissabte, 25 d’abril del 2015

Sismògraf, un festival de dansa i dues ànimes

Publicat a Núvol


Comença la setena edició del Festival de Dansa Sismògraf a Olot, reconvertit en mercat estratègic, amb un increment substancial de propostes, participació del sector i públic. Fins diumenge, en carrers i places, el teatre principal o en espais singulars, diverses maneres d’entendre la dansa.

Foto: Martí Albesa

Les primeres hores de la trobada a la capital de la Garrotxa han donat pistes clares sobre les intencions de la nova etapa, que continua capitanejada per Tena Busquets, un cop s’ha consolidat una major implicació de les administracions: un pressupost triplicat i el reconeixement del Sismògraf com a llançadors de companyies, trobada de programadors i àmplia oferta per al públic assistent. Sismògraf s’ha fet major d’edat. Perd potser en innocència, però guanya en projecció.

L’ànima més comercial, aquella que ha de respondre a les necessitats del sector pel que fa a la seva viabilitat, amb la venda d’espectacles, en una disciplina artística tan minoritzada com aquesta, sovint ignorada, que reclama encara amb justícia polítiques clares de difusió i suport, troba en el Sismògraf les seves alternatives. Al Teatre Principal s’ha programat els Capricis d’Àngels Margarit: us en vaig parlar quan es va estrenar al Festival Grec de Barcelona. Podeu consultar la crítica en aquest enllaç. Amb una idea nova presentada dissabte: El Joc dels Capricis. Es tracta d’una ruta per la ciutat on es va seguint els ballarins de la companyia i amb grans altaveus situats en llocs estratègics es pot anar gaudint d’algunes de les 24 peces que conformen l’espectacle. Això facilita encara més l’accés a una peça delicada, sensible, de fàcil recepció, de les que generen afició. I transforma l’experiència en un joc de mirades.

Però hi ha una ànima més canalla al Sismògraf. Al capdavall un festival ha de servir per presentar novetats, apostar per llenguatges, mostrar coses que difícilment podem trobar en altres llocs. Doncs bé: no una, dues el primer vespre han sacsejat la ciutat. A l’Hospici es va presentar Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Basat en poemes de Perejaume, amb quatre ballarins i un actor. Es tracta d’una proposta de gran bellesa formal, adaptada a l’espai —l’antic recinte de l’escola de Belles Arts d’Olot, amb un pati central de dues plantes i un claustre— que utilitzen amb intel·ligència escènica. En un registre molt diferent, però amb un llenguatge trencador, Celeste González reivindica la figura del ballarí i director pioner del cinema eròtic gai Wakefield Poole. La manera com aquest artista explica la relació entre l’argument del Llac del Cignes amb la primera pel·lícula porno que anys més tard va rodar, té moments hilarants, plens de simpatia, en un homenatge del tot necessari. Però encara amb un valor afegit: qui us havia dit que el ballet clàssic era lluny de l’imaginar contemporani? És només qüestió de lectura!

Foto: Martí Albesa


Dissabte és el dia fort del Festival: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala. Queden poques entrades, cosa que dóna pistes de l’interès entre el públic. En aquests espais a l’aire lliure, destacar d’ahir el primer fragment que la companyia CobosMika està presentant aquests dies del seu nou espectacle. Es tracta de Onetoanother basat en la mitologia grega: en un passat immemorial els humans van ser éssers de quatre potes i quatre braços fins que la seva arrogància va fer que la ira de Zeus els dividís en dos. Des de llavors, la humanitat viu a la recerca constant de la seva altra meitat amb l’objectiu de sentir-se complet. Duet de greu accent transcendent, es resol amb una mirada propera a qüestions vinculades amb el sentit de vida. Una proposta que relliga una d’aquelles ànimes (escolliu vosaltres quina) amb el present de la dansa que en el Sismògraf ha trobat l’espai de sacsejada.

I una recomanació si dissabte no podeu atansar-vos a Olot? Diumenge al matí tindrà lloc el tradicional itinerari de dansa pel Parc Nou: Menar de Joan Català i Roser Tutusaus,iWonder de Fabritia D’Intino, Postskriptum de Physical Momentum Project i Lauesku de LASALA. Quatre bones propostes per atansar-vos a la dansa contemporània, provinents de la Red a Cieloabierto, que programa espectacles en espais singulars.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Sevilla danza en espacios singulares

El Mes de Danza forma parte de la red A Cielo Abierto: un total de 10 festivales que han sumado sus fuerzas para ofrecer en espacios singulares una selección de piezas de entre 15 y 30 minutos. En Sevilla se han presentado algunas en el primer fin de semana de la Muestra Internacional de Danza Contemporánea. Hablamos aquí de dos de esas obras y finamente de un estreno absoluto que tuvo lugar también en las calles de la capital andaluza.

Lo insólito de las parejas

A pie de calle (20') Daniel Doña. Dirección y coreografía: Daniel Doña. Bailarines: Cristian Martín y Daniel Doña. 31 de octubre: Setas de Sevilla.

Como si se tratara del círculo de la vida, delimitado por naranjas que los bailarines van depositando en el suelo, se sucede la experiencia de la comunicación: ese milagro no exento de dificultades. Daniel Doña es un bailarín impregnando de gesto resolutivo, maduro y de carácter. Cristian Martín aporta límites impensables a la flexibilidad, talento y decisión. La conexión entre ambos hace de la pieza, algo faltada quizás de resolución pero bella plásticamente, una experiencia a medio camino entre la danza española y algunos breves acentos contemporáneos. Una pareja de estilos que se palpan, pero que en ocasiones no se mezclan. Suple esa dificultad la entrega y fe ciega en el proyecto que ambos bailarines demuestran.

Hooked (15') Lasala. Dirección y coreografía: Judith Argomaniz. Intérpretes: Jaiotz Osa y Judith Argomaniz. 31 de octubre: Baños de la Reina Mora.

En los avatares de las relaciones humanas, como es sabido, hay momentos de todo tipo. También es así entre dos bailarines obligados a compartir espacios, horas y esfuerzo. Y solo a veces hay chispa, de la más entusiasta y auténtica. Es el caso de Judith Argomaniz y Jaiotz Osa. Que no sólo transmiten sintonía, traducida en milimétrica ejecución sincronizada, sino que encima la transforman en una energía positiva y feliz que llega instantáneamente al público. Sin ser el suyo un dibujo cerrado, ni concluyente, menos aún una pieza de plenitud creativa (se trata de un fragmento de la segunda de su repertorio) sí se puede afirmar que apuntan a una frase y gesto danzados que quedan amplificados por esa conexión casi mágica que generan.

El soberao (25') Arturo Parrilla y Raquel Madrid. Dirección e interpretación: Raquel Madrid y Arturo Parrilla García-Pelayo. Ayudante de dirección: Juan Antonio de la Plaza. Espacio escénico: Emilio Parrilla Muñoz. Música original: Yoojin ko y Emilio Parrilla. Espacio sonoro: Matthieu Berthelot. 1 de noviembre, Puerta de Jerez. Estreno en Mes de Danza Sevilla.


Es en una estructura endeble y delicada que se sostienen los afectos. Es lo insólito de las parejas. Así se presentan Arturo Parrilla y Raquel Madrid, dispuestos a jugar en ese espacio de la escultura de madera diseñada por Emilio Parrilla Muñoz. Se elevan sobre ella, cuelgan y se provocan, en un juego casi adolescente, él con una presencia física que habla en cada gesto; ella con la sobriedad del movimiento pertinente. Son dos, en la entelequia del encuentro, encerrados en su propio deseo, bailando la música original que Yoojin ko y Emilio Parrilla han elaborado. Todo queda en el interior de esa red de solidaridades que es la familia, efectivamente. Como metáfora de un mundo que debe protegerse del incendio. Como demostración de un tiempo que necesita de esos abrazos. Da igual si esta historia acaba de una u otra forma. Lo importante es el momento coreografiado por la esperanza. Algo que estos dos intérpretes celebran frente a su público y exportan como única salida a nuestros tiempos.