Cobalto

Laila Tafur i Alba Rihe

Teatre Principal de Terrassa, 28 de setembre de 2019

Festival de Noves Tendències - TNT
M’esclata el cap

Foto: Marta Garcia

No hi ha obsessió que no es cobri el seu preu. La del sector de la dansa amb la repetició és la més habitual i feixuga. Malgrat ser probablement la qualitat més fortament constitutiva de la disciplina. Un acte pel qual es torna a generar idèntic moviment, fixat en una coreografia i marcat a foc en els cossos per l’esforç rutinari. Però precisament per això, injuriat i criticat per les intèrprets una i mil vegades. Naturalment per les més hippies i contestatàries, les mateixes de les quals parlen Laila Tafur i Alba Rihe, potser per distanciar-s’hi. Potser senzillament per marcar el punt de partença d’aquesta obra estrenada a TNT Terrassa: Cobalto. 

El color que representa l’esperit maligne, anomenat així pels molts problemes de salut que causa als miners que l’extreuen: el cobalt, substància imprescindible en l’organisme per a la producció dels glòbuls vermells. Va de paradoxes aquesta història. No volem repetir-nos tantes vegades, però sense això no hi ha vida anomenada dansa.

Ho fan portant la situació al límit. En l’estrena a Terrassa, amb una deserció inclosa entre els espectadors. Això no seria més notícia si no fos perquè van saber integrar aquella marxa sorollosa i queixosa: s’estaran tota l’obra així? Es mouen com si es tractessin d'autòmats amb les piles gastades, a trompicons, i no paren de dir coses. Que van lligant l’una amb l’altra, en una mena de joc de l’absurd: marxa un; s’avorreix un; s’avorreix de no res; no res esperem...

És destacable aquell joc de queixa irremeiable. Ens repetim fins a l’avorriment: en el gest, la intenció, el contacte, les paraules filades amb somriures, el joc de llums i amb el mateix tatami. Com per significar que també hi són: que la dansa és tot allò que passa entre els cossos i el seu entorn.

Públic inclòs: és clar. Cap al terç final de l’espectacle. Quan va prenent un to de rave electrònica tot plegat. I les incomoditats esdevenen acció: què és aquesta base sonora sinó una repetició infinita? I com et mous a escena, sinó amb idèntics gestos, tu: aprenent de ballarí un dissabte nit?

Fem de tot plegat l’esforç del plaer, proclamen. Que sense això, no hi ha feina ben feta! Quanta saviesa en un desgavell d’obra. És la constatació que hi ha una altra manera de fer art contemporani. Però, efectivament, primer t’ha d’esclatar el cap.

Mol·leculari

Lipi Hernández

Ballarins: Álvaro Esteban, Dario Barreto, Janet Novás, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Plaça de Braus d'Olot, 20 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

El treball de grup

És un fet inqüestionable que tota una generació de ballarines i ballarins marcaran una etapa en la dansa a Catalunya i que l’epicentre d’aquest boom cal situar-lo en l’Institut del Teatre. Són joves i estan decididament impulsats per molta gent d’aquell centre a qui caldrà reconèixer en el seu moment l’esforç i la dedicació. Una d’elles és Lipi Hernández: ballarina, docent i responsable d’un mètode que porta per nom DATA. En el rerefons de la proposta una idea del treball en grup, de la col·lectivitat, com a instrument que engrandeix, multiplica els esforços individuals en l’acte ballat.

Ajuntar en un mateix espai aquests dos universos, el conceptual de la unió entre cossos, i alguns dels excel·lents intèrprets que han format nòmina en un moment o altre dels estudis, de la docència de l’Institut, o senzillament en contacte puntual amb aquell centre dona com a resultat una construcció encara més profunda que no pas aquella que se’n derivaria de la lògica coreogràfica i de repetició.

Perquè aquella conjunció genera una nova unitat: una composició que es llegeix des de l’experiència dels 50’ minuts de durada d’aquest espectacle, interpretat amb diferents professionals segons la disponibilitat d’agendes: de moment s’ha vist en dues ocasions, una a la Quinzena de la Dansa Metropolitana de Barcelona i l’altra al Festival Sismògraf i el llistat ha anat canviant.

També en això, efectivament, Mol·leculari demostra la profunditat del punt de partença: perquè és la participació (prendre part, no pas ser una part) en què se sosté. I no pas per deixar de remarcar amb aquest exercici l’alta qualitat de cadascú dels seus integrants. Tot el contrari: la profunda expressivitat d’Álvaro Esteban; el dinamisme de Dario Barreto; la intospecció de Janet Novás; l’elegància gestual de Laila Tafull; la solvència interpretativa de Juan Carlos Lérida; la tensió de Manuel Rodriguez; l’explositivitat de Raquel Klein. Totes elles, tots ells són ben presents en cada fragment de l’obra; de la mateixa manera com només prenen sentit perquè responen a un interès comú.

Així es desplega aquest Mol·leculari, al qual es pot objectar de totes formes un cert ritme irregular, amb tres parts massa marcades. De vegades el trencament del ritme provoca allunyar-se del fil conductor de la peça i obliga a recomençar de nou en l’imaginari de les connexions entre aquests subjectes. Com si fossin planetes orbitant de formes irregulars en un espai imaginari: han de retroba-se, tornar a reconèixer-se, iniciar de nou uns tímids primers contactes, per finalment entrar de ple en el món de les interaccions de grup. Resulta estrany, de totes maneres, les poques vegades en què aquestes relacions més properes es tradueixen en contacte físic. Segurament és intencionadament que així passi

Foto: Martí Albesa

Monstruo

Laila Tafur
Festival Sismògraf 2017
22 d'abril de 2017

 

Foto: Martí Albesa

Macabro encanto

Saberse de otra pasta. Como constituída por algo distinto, alejada de lo común. Algo así es lo que significa esta profesión que Laila Tafur lleva al paroxismo. Alejada de significantes, perfilada solo con los suaves apuntes de lo extraño. Ser un monstruo: la alteridad de lo normal, situada al margen, construyendo realidad inversa. Bailándola como poseída de lo otro. Lo que deviene extraño a los ojos.

Un solo exigente. Porque está expresado a colación. Como para dejar claro que solo en el escenario es donde puede encontrarse un espacio, tiempo y lenguaje suficientes que permitan afirmar lo que siempre hemos sabido: la (re)presentación no es otra cosa que una huída, un alejarse, la màscara con la cual poder mostrar aquello que en realidad no es. ¿Qué otra no es la función del teatro? 

Se dice tímida y vergonzosa. Explica que se pone roja en situación social. Preocupada por aquello que otras dicen de ella. Eso reza el programa de mano. Pero debajo de esa piel de la apariencia aparece otra realidad. Cantante, bailarina, mujer en grito. Más parece realmente un felino: huidiza, incesante, dispersa, soluble en gesto, lábil en movimiento, diversa en expresiones. Ahora estalla en lucimiento, como se refugia en el silencio del compás. Todo lo expresa en la mirada: determinada solo para lo oscuro. Da igual qué personaje encarne porque desde la supuesta fragilidad de la intérprete que recibe a los espectadores deambulando nerviosamente por el escenario; pasando por la imagen de la mujer oculta tras un velo; la cantante famosa y desafortunada; hasta la performer psicotrópica, ella siempre es Laila corporeizada en alguien distinto.

No es un monstruo, sino un híbrido. Un alejamiento de realidad. Una intérprete circunstancial de la capacidad mosntruosa de cada uno para escrutarse como macabro encanto.

Foto: Martí Albesa