dimarts, 11 de juny de 2019

Puto

Ezequiel Barrios
La Badabadoc, 8 de juny de 2019



Discriminación en primera persona

Explica Ezequiel Barrios, al final de la representación, la ilusión que le hace estar estos días en Barcelona, ciudad a la que acudió durante un tiempo para vivir con libertad su orientación sexual. Conviene no idealizar nada, si tenemos en cuenta el repunte de actos de violencia contra el colectivo LGTBIQ+ que estamos experimentando últimamente. Aunque, por supuesto, no es nada comparado con la situación del campo de concentración en Chechenia que denuncia. Esta es la esencia de la pieza de teatro físico, danza y monólogo que dentro del ciclo argentino ofrece La Badabadoc: un espacio cuidado al máximo, elegante y moderno del barrio de Gràcia. Pero también esa auto-referencia se convierte en la principal limitación de una obra que empieza con algo tan impactante como su propio nombre: Puto.

Rebotar en el armario es la imagen ilustrativa que escoge para explicar muy bien de qué trata: esa discriminación histórica, excluyente y dolorosa a la que la diversitat sexual se ha visto sometida. Aquí y en el mundo entero. Matizada en intensidades, con su lucha permanente por la visibilización y su trayecto siempre circular: ahora se ganan derechos, como mañana unos energúmenos deciden apalizar una pareja cuyo delito es estar charlando en un parque. Puto lo explica desde la interioridad: en un espacio pequeño y limitado para la expresión, en el cual el travestismo, la música y la desesperación silenciosa sirven de evasión ante la insoportable presión del entorno social.

Lo más destacado de Puto es el gesto intenso de su intérprete: salta, baila y se mueve con una furia justificada, incuestionable. Tiene derecho a ello por el tiempo robado en la apariencia de lo “normal”. Y así se expresa: enérgico, tenso y con paso firme para reivindicar su lucha. No se tratará aquí de ver el intérprete con la técnica más depurada en el movimiento; como la re-apropiación que se hace de esa capacidad para explicar con el cuerpo, como solo lo físico sabe hacerlo, toda la ignominia soportada.

Genera identificación, aunque las circunstancias de cada uno sean diferentes y hasta el contexto cultural. Ha paseado Puto por todas las provincias argentinas y por otros países latinoamericanos. Ahora ha llegado a Europa y debería ir viajando hacia el centro y norte del continente, que debemos limpiar de perjuicios sobrevenidos esa horda de excluyentes que crecen aquí y allá. Hasta debería ampliar su investigación: pasar del teatro político (en primera persona) al teatro verbatim (voces colectivas), porque la realidad supera siempre la propia ficción.

dijous, 2 de maig de 2019

Rare birds

Un loup pour l’homme
Creadors i intèrprets: Alexandre Fray, Arno Ferrera, Mika Lafforgue, Sergi Pares, Frédéri Vernier, Spela Vodeb
Plaça de braus, 26 d’abril de 2019
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Encara hi ha esperança

Un apunt en aquest blog de l’espectacle de circ que es va presentar al Festival per significar de nou la proximitat entre disciplines. Cinc nois i una noia, acròbates, en permanent esforç per mantenir-se en equilibri, l’un sobre l’altre. Cap altra definició millor per al moviment: oposició gravitatòria, apostant sempre per la inestabilitat. I amb aquest argument construeixen un espectacle meravellós, que va merèixer els millors elogis i tot el públic dempeus. Zero pretensions, màxim resultat.

Darrere hi ha, és clar, moltes hores d’assaig i un esforç monumental que es va visualitzar en la freda nit olotina amb els cossos dels intèrprets exhalant fum pel contrast de temperatura. Cap espai hauria estat més adequat que la plaça circular on al voltant se situava, en grades, la comunitat. Perquè es tractava d’això: d’un acte de projecció. Mentre es desplaçaven, sempre evitant el terra, recolzant-se sobre l’altre, empenyent-se, acompanyant-se en la volada, movent fortalesa física i jugant. Una presentació inicial breu i un final amb sorpresa, tancaven de manera magistral quasi una hora d’acrobàcies. I culminaven aquella idea col·lectiva.

És així perquè el més important de Rare birds rau en l’actitud: l’escolta, l’acolliment, la recepció, la mirada, l’atenció, la cura, el suport a l’altre. Res no és possible, afirmen amb clarividència gestual, sense algú més. Ni el joc. Ni la vida. Un repertori de sensibilitat, on l’error queda integrat en la mateixa intenció de la peça: només s’equivoca aquell qui fa coses, semblen dir. De manera que millor acceptar que es produiran fallades, que en alguna ocasió hi haurà perill -per petit que sigui- i que caldrà atenció màxima per evitar mals majors. Per a la memòria de la funció al Sismògraf un “ai” col·lectiu, quan un dels intèrprets va acabar posant un peu on no tocava…

Artistes de circ en una coreografia vital. D’aquesta manera es podria resumir una experiència que es va viure en primera persona.


dimecres, 1 de maig de 2019

Mercedes mais eu

Janet Novás & Mercedes Peón
Sala El Torín, 27 d’abril de 2019
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Femenino: plural de artista

Un buen festival debe servir para descubrir artistas que en otros contextos quizás pasen más desapercibidos. No porque su trabajo no merezca un foco enorme, simplemente por lo atrapado de la programación regular. Y alguna dificultad de eco, todo sea dicho. Así que muy atentos a esta maravilla que apareció y que reclama a voces un teatro y unos cuantos días de "corre-ve-y-dile": Mercedes mais eu.

Primera consideración: lo plural. Mercedes Peón es compositora y música. Conocedora profunda de la tradición y los sonidos de su Galicia natal, reinventa todo ese patrimonio, actualizándolo y convirtiendo su interpretación en un canto libre y duro. No se debe más que a su intencionalidad y la ejerce con contundencia. Por su parte, Janet Novás es bailarina de contrastes, intensa y delicada a la vez, impactante y fuerte. Baila como un torrente, pero sabe también cómo expresar circunspección. Juntas generan algo único: pluralidad, en el lenguaje de cada una -claro-; pero especialmente en la voz que ponen a la diversidad, en el espectáculo.

Segunda consideración: lo femenino. Que no demuestran, que no justifican, que simplemente ejercen. Verlas moverse por el escenario, porque la coreografía no tiene sólo que ver con la danza sino más bien con la posición de cada una de ellas frente al mundo, demuestra lo obvio: que se sostienen, que comparten condición, que se respetan en su mirada y el tono de sus palabras. ¿Quién dijo binario? ¿Qué es eso? Solo humanismo: femenino.

Tercera y última consideración: sobre el artista. Bailarina y cantante. Percusión electrónica. La de los instrumentos. El cuerpo y los teclados. Una sola cosa: Janet llevando al paroxismo su ejecución. Mercedes actuando en el límite del mundo. Es una fiesta lo que generan las dos juntas. Una de las grandes. No debiera nadie perdérselo: ni los programadores que miraban estos días en Sismògraf; ni el público que, entusiasmado (extasiado) recompensó con una de las ovaciones más sentidas del festival.

Foto: Martí Albesa

dilluns, 29 d’abril de 2019

Torus

Humanhood
Concepte, direcció i coreografia: Rudi Cole, Júlia Robert
Intèrprets: Jill Goh, Connor Scott, Tzu-Yi Tseng, Rudi Cole, Júlia Robert
Teatre Principal d’Olot, 27 d’abril de 2019
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Geometria sagrada

Aquesta és la primera peça per a cinc ballarins de la companyia anglocatalana. I és incontestable des d’un punt de vista formal: precisa. Tant com ho és allò que volen representar: el tor, “la superfície generada per la rotació, en l’espai, d’un cercle al voltant d’un eix del seu pla que no talla el cercle”. Definició de l’enciclopèdia. El món n’és ple d’exemples: és la popular “forma de dònut”. Però en moviment continu. Rudi Cole i Júlia Robert, de qui havíem vist anteriorment treball en format de duo, augmenten l’experiència amb altres tres ballarins i porten la idea a un pla energètic: la interacció entre tots ells, en aquella dinàmica circular. Provoquen així una doble mirada: la de la forma i la del seu contingut.

Efectivament, un formalisme estricte inunda des del primer moment la mirada de l’espectador. Hi contribueix, naturalment, el moviment repetitiu i ondulat dels braços i cames, en una estructura evocadora de la sinergia corba amb la qual forcen el tronc. Només una observació atenta del gest dona la magnitud de l’esforç físic que es manté per més d’una hora. Les figures resultants assenyalen la importància d’un nucli central, sempre buit, des del qual sorgeix l’impuls dels ballarins, al voltant del qual es desenvolupa el dibuix. Implacables en l’execució, immersos en una espiritualitat corresponsable: formen part d’un tot. I es retroalimenten de l’energia dels altres, en tant que elements configuradors de les imatges que generen. Francament, brillant. És clau, aquí, la tècnica (i la selecció acurada) dels intèrprets.

Capítol a part mereix el tractament de llums que la proposta necessita. Una altra de les meravelles de l’espectacle. També la selecció musical. Remarquen i protagonitzen, quan és el cas, aquelles línies de força que es van escampant per tot l’escenari. Corren amb la mateixa intensitat com ho fan els ballarins, sons i llampegades intensos, ordenats i disciplinats.

El conjunt remet a una idea quasi existencial: la de la interacció. Cossos i efectes del moviment (també de llum i so) que es desplacen sense descans a la recerca de l’altre amb el qual, només de manera momentània i fugaç, influencien amb la gestualitat de cadascú, més o menys propera, però sempre reactiva. És aquí, potser, on la peça cau en una monotonia argumental: la idea s’entén a la primera, s’executa amb brillantor, s’acompanya de la millor preparació i distribució en l’espai, però resulta minsa per omplir tot l’espectacle. És una geometria sagrada: quan es revela, s’esvaeix el misteri.

Foto: Martí Albesa

dissabte, 27 d’abril de 2019

Picnic on the moon

Coreògrafs i intèrprets: Alexa Moya i Júlia Godino
Teatre Pricipal d’Olot (Saló de descans), 26 d’abril de 2019
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa
                                             
Digestió pesada

És un gust, en l’atapeïda programació d’un festival, trobar-se amb una peça honesta i tranquil·la. No és una qüestió de menystenir per a res les produccions de gran calatge, però de vegades en un duo de curta durada es pot gaudir de l’essència del fet escènic, de molta passió per la dansa i d’un gruix de sinceritat i un gens de pretensió que fan de Picnic on the moon una de les coses grans que una trobada com aquesta a Olot pot oferir a afeccionats i, sobretot, a programadors de petits espais i recursos minsos. Hi ha dansa de tots els formats i estils, és només qüestió de coratge programador. I a sobre, per si no fos prou aquest argument, protagonitzada per dues ballarines catalanes, formades a l’IT i que han acabat els estudis a l’estranger, com tantes altres, i en producció amb la plataforma de creació belga The Bachyard. Cosa que ens hauria de fer reflexionar profundament a tots. I nosaltres? Què estem fent amb el talent propi? Perquè es tracta exactament d’això: una bona idea, simple i lineal; unes intèrprets a l’alçada; i una resposta de públic que és una de les millors que s’han vist divendres al festival. 

Un pícnic, en un matí assolellat, estirades a terra, gaudint d’una plàcida jornada, menjant i bevent. O això sembla. Tantes coses es mostren davant els nostres ulls amb aquest punt d’idealisme! Començant per la mateixa professió: les veiem executant petits moviments, lents, quasi tota la peça en aquell pla horitzontal, interactuant, compartint experiència humana... Tot perfecte, excepte -és clar- que res és gaire normal si recordem que és una escena idíl·lica. Són a la lluna. Una metàfora, naturalment, per significar aquella posició mental, tan pròpia de la il·lusió, que ens fa creure en una felicitat inexistent: n’hi ha prou només amb un gest, un petit desplaçament, una coordenada falsa, desubicada, per generar el desastre. Aparences i realitat: un joc en el qual som immersos quotidianament. En la vida. En el teatre. En les professionals de la dansa.

Es fa difícil imaginar un matís, una aportació, un element més exacte per explicar tot plegat que la música d’Édith Piaf d’acompanyament: La vie en Rose. De fet, n’abusen una mica. I com la cantant francesa, s’enorgulleixen les protagonistes de tot allò que han fet i no se’n penedeixen de res? Així ho sembla: disposades a gaudir d’una imatge de placidesa més que no pas de tangibles. I assalta de nou la pregunta: què en fem, tots plegats, artistes, programadores, periodistes, crítiques, espectadores, ... , del talent propi?