diumenge, 30 d’agost de 2020

Biraka

Nerea Martínez
Església dels sants Just i Pastor (Son)
Festival Dansàneu, 29 d’agost de 2020


Foto: Joan Blanco

La crisàlide

És característica d’una cultura viva la seva capacitat d’integrar-hi nous elements sense dissoldre els trets que la defineixen. Aquestes petites transformacions sovint es van produint de forma imperceptible i, en altres ocasions, amb una tensió ben estudiada pels experts sobre tradició i modernitat. De la capacitat de diàleg d’ambdós agents implicats, en depèn una ruptura ben resolta, àmpliament acceptada i incorporada al nou corpus hegemònic. O bé esdevé una cicatriu molesta per a les noves generacions.

La música i la dansa popular i tradicional del País Basc no està exclosa d’aquesta dinàmica. Com tampoc la catalana, és clar. Per això investigacions com la que Nerea Martínez ha presentat al Festival Dansàneu són molt importants per facilitar una prèvia imprescindible: el coneixement ampli entre els diversos estils i maneres d’interpretació. Sense aquest contacte no és possible el diàleg i encara menys la col·laboració.

La ballarina parteix d’un plantejament exploratiu: què tenen en comú la dansa contemporània i la tradicional, en particular quan es produeix el moviment ballat al voltant de la música de la txalaparta. Segurament un dels instruments que defineixen millor el caràcter ancestral d’aquella cultura: essencial (per la senzillesa de la seva constitució material) i d’essència natural pel seu so (percussió de fusta, present en altres tradicions i que relliga amb el paisatge i amb el tret fort que impregna la seva presència). En aquest context s’imposa una coreografia astuta, gens estrident, amb un toc sibil·lí des del qual anar trobant aproximacions i diferències.

I és que, conscient d’aquella vella estructura amb la qual es reforça l’edifici de la tradició, Nerea Martínez proposa un llenguatge en connexió amb els dos músics, que va posant en qüestió algunes relacions que s’han donat per descomptades històricament. Per exemple, que es tracti de dos homes enfrontats a la feminitat, expressat en el fragment on balla només amb roba interior i on es contrasten les dues forces binàries amb què la humanitat s’ha autodefinit sempre: fortalesa (percussió) i debilitat (moviment). Per fer-ho encara més explícit, en un fragment anterior, tant la ballarina com els instrumentistes han executat sols, per permetre copsar bé les competències respectives.

BIRAKA és plena de moments així, on es fa palès aquell diàleg basat en el respecte per les tradicions que representen, però alhora convençuts de la necessitat de trobar punts en comú. Es balla amb el ressò de figures i frasejos fàcilment reconeixibles en la tradició i, alhora, sorprenen amb apostes agosarades, com una gran estructura de fusta amb la qual apareix ella, o el joc final que fan amb una tela. Aquests i altres elements de l’obra permeten noves línies de significat de la peça, segurament molt clares per a un públic avesat a la cultura basca, potser menys precises per a nosaltres, però en tot cas d’una bellesa colpidora.

La crisàlide no és un estat intermedi entre dues formes amb sentit finalista. Més aviat es tracta d’una sort de transformació a la qual es pot contribuir. I aquesta aportació és, sens dubte, una de les més interessants i delicades que es pot fer en aquell debat.

Foto:  Mol.levi

divendres, 28 d’agost de 2020

El petit de cal Eril & Montse Selma / Marie Perera

Recinte Firal
Festival Dansàneu, 27 d’agost de 2020

Encontre a les Valls

El Festival Dansàneu és també un lloc de trobada entre diversos. Faciliten així un diàleg entre disciplines artístiques del qual es gaudeix pel contrast que produeixen; i marquen un camí que mai no és prou ni suficient en el nostre context cultural: l’encontre entre creadors. A les Valls d’Àneu, al Firal d’Esterri, un violí; la dansa espanyola i el flamenc; i la música incidental es van trobar en un dels espectacles més esperats i que va ser celebrat amb entusiasme.


Foto: Joan Blanco

Va obrir la vetllada el duo femení. Havien col·laborat juntes abans i la complicitat inundà la intervenció. Des de terra, a la recerca de la verticalitat, amb moviments suaus, com qui desperta d’una llarga migdiada, allargant els braços i dibuixant torsions de canells, la bailaora Montse Selma guanyava posició central, davant l’escenari, arran dels espectadors. Marie Perera és una violinista d’accent discret i pulsió greu. Va tocar una composició pròpia, amb altres dos fragments clàssics que lligava des de la proximitat rítmica amb el moviment. Les dues se sabien observades abans del concert central, tenien l’oportunitat de demostrar la seva vàlua, i van aprofitar a bastament el moment. La brevetat de la seva intervenció va produir l’efecte d’una sort d’inici de focs d’artificis, d’esclat intens. Analitzat des de la mirada de la dansa, un anunci general que s’esdevindria un miracle inaudit aquell vespre: allò que passa amb dues coses de naturalesa diversa, que tripliquen el seu valor quan sumen des de la llibertat.

És l’estranyesa de la pulsió: per això la unió amb El petit de cal Eril va funcionar tan bé. La música de l’energia fosca del quintet masculí i la lluminositat de la bata de cola que es va enfundar ella, sobre un tamboret, al costat del cantant, amagant en el gest la passió per ballar. Cap imatge hauria pogut sintetitzar millor l’esperit d’aquesta trobada que el Festival Dansàneu els va proposar, a la qual es van prestar, i que es resumeix amb un mot: generositat. La que cal per entendre que des de la diversitat és possible el diàleg.


Foto: Joan Blanco

La resta del concert va transcórrer entre les ocurrències psicodèliques d’en Joan Pons, les improvisacions del grup, l’electrodinàmica sonora, les referències a les muntanyes que envolten Esterri, i la resta d’intervencions de Montse Selma, cadascuna amb trets diferencials: des del taconeig i les castanyoles; alguns apunts més relatius de contemporània; i un divertit i senzill duet que van protagonitzar tots dos al final d’un dels temes. Segurament el moment més delirant de la nit.

En acabat, cadascú marxarà a la seva. Com així ha de ser. El violí, el gest aflamencat i el folk-acústic. Però en la memòria quedarà el miracle d’aquest encontre a les Valls d’Àneu.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Dansàneu, Festival de Cultures del Pirineu


Foto: Joan Blanco

Dansa i circumstàncies

Inferno V.I.P.
Roberto Olivan
Església de Santa Maria d’Àneu - Escalarre
Festival Dansàneu, 23 d’agost de 2020

S’inaugurava l’edició més excepcional del festival, per les mesures que la COVID-19 imposa al món de la cultura, en els singulars espais de les Valls d’Àneu on es desenvolupa, amb un encàrrec específic a un dels noms fonamentals de la dansa contemporània del país: Roberto Olivan. Amb ell comparteixen una mirada específica de territori, que relliga respecte per l’entorn i creació artística; i que en l’espectacle queda representat amb les imatges dels arrossars del Delta de l’Ebre. És la topografia coreogràfica del cor, amb una crida a repensar la nostra relació amb la natura, que la recent pandèmia ha evidenciat del tot necessària. Espai i moviment, com a dos eixos fonamentals de l’acció humana que Dansàneu cuida fins al màxim detall, en els entorns que ocupa i en les estrictes mesures de seguretat. No ens cansarem de dir-ho: la cultura és una de les activitats més segures en l’actual context.

Hi ha un cert aire messiànic en la proposta del tortosí, dividida en diversos capítols, com si es tractés d’episodis bíblics, on repassa les circumstàncies i manera d’actuació d’una humanitat sempre entestada a no escoltar l’entorn. I la seva dansa es mostra així de diàfana i exacerbada en la intenció i el gest. No hi ha opció ni per a la reinterpretació ni per al dubte. El text que llegeix a mitja funció acaba de donar aquest aire de crida personal i col·lectiva a la consciència i la necessitat de canvi en les accions i actituds, si no és que volem que l’excepció s’acabi convertint en un nou i permanent paradigma de vida.

L’estrena a Dansàneu va tenir alguns problemes de visualització, perquè una grada hagués estat la millor opció per al públic si considerem que una part de l’espectacle es desenvolupa arran de terra. Olivan, de totes maneres, ha triat l’opció de treballar amb sis pantalles grans de fons, que tant serveixen per donar context a la peça com per projectar vídeo en directe. La veritat és que el conjunt té un aire més d’instal·lació que de representació teatral. Un aspecte aquest que serveix per remarcar una constant de l’artista: recercar noves connexions amb altres llenguatges. Això no només serveix per actualitzar la seva tasca com a ballarí i coreògraf, sinó que sobretot realça el gest ballat com a centre de l’univers expressiu. Una dansa circumspecta, compromesa i de gran accent testimonial. 

Foto: Joan Blanco

Des-espera
Les Impuxibles
Clara Peya / Ariadna Peya / Marc Soler
Recinte firal - Esterri d’Àneu
25 d’agost de 2020

Entre les propostes de Les Impuxibles, aquesta és l’obra del grup on la dansa pren un protagonisme més ben definit. Es tracta de la segona estrena del Festival Dansàneu, amb una magnífica acollida per part del públic. De fet, es podria dir que és un regal personal que Ariadna Peya es fa per explicar-se amb total llibertat a partir d’una nota biogràfica cabdal: la seva relació amb Marc Soler, catorze anys més jove que ella. Pot semblar una anècdota, però és el primer cop que la música al piano de Clara Peya, d’una intensa emprempta i una interpretació apassionada -tal com ens té acostumats- comparteix plenament protagonisme amb la fisicalitat noble d’ell i la coreografia sensible de la seva companya. El conjunt dibuixa emotivitat i cada intèrpret transcorre segons els segons potencials, en una amalgama amb la qual és fàcil empatitzar.

La coreografia general de la peça és rítmica: marcada per la inflexió de la música de l’àlbum AA (Analogia de l’A-mort). De caràcter descriptiu, accentua l’estat de l’ànima que Marc Soler s’encarrega de narrar: les crítiques, qüestionament i dubtes davant d’una relació poc normativa. No es tracta d’una unitat de disseny, sinó més aviat de duets sense solució de continuïtat, que la complicitat entre ells dos s’encarrega de clarificar allà on l’expressivitat gestual o la dicció no arriben. La seva és una història prou verídica, que poden explicar cadascú d’ells sense necesitat de l’altre, com es demostra en els dos solos que protagonitzen en diferents moments de l’obra: ell fent equilibris, ella ballant.

Es troba a faltar, de totes maneres, un major aprofundiment en els trets psicològics dels personatges, cosa que limita la narrativa general de la peça, fins al punt de resultar lineal. I una major experimentació en el fraseig del moviment, perquè al costat d’aquella música plena de voluptuositat, resulta un model de dansa contemporani massa a l’ús. Malgrat aquests inconvenients, cap dubte que aquest serà un dels èxits més celebrats en els pròxims mesos.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Díptic: The Missing Door i The Lost Room

Peeping Tom
Teatre Grec, 20 de julio del 2020




La disciplina del cuerpo

Poco se ha hablado estos meses de confinamiento y extraña nueva normalidad de la aparición de nuevas tecnologías en el control de los cuerpos. Mecanismos de vigilancia, sometimiento y punición con los cuales el poder controla. Quizás sean las artes en vivo las primeras que han dicho basta, estos últimos días. Y ante la posibilidad de cancelación del Festival, se apostaron a la entrada del Teatre Grec. Fueron poco más que unas decenas de manifestantes y como previa a la segunda función de la compañía belga. Pero con la presencia de la policía a una distancia considerable se daba a entender que la política (ojalá) había entendido de una vez algunas cosas: que la cultura es segura porque las medidas de prevención que se están tomando son considerables; y que se está llegando al hartazgo general frente a aquel control total de la libertad. Sin menospreciar, para nada, la gravedad de la pandemia y la necesidad de protección colectiva. Pero para todos: no solo la de uno de los sectores más precarizados de la sociedad.

Dos sonoros y largos aplausos en el anfiteatro coronaron aquella queja: el primero justo al anunciarse el inicio de la función, de agradecimiento a la organización y la movilización general de artistas, público, aficionados, periodistas, crítica, ... por su perseverante protesta. El segundo, generoso, un algo complaciente, para con una de las compañías preferidas de la ciudad: el colectivo Peeping Tom. Y como nada es normal en lo que estamos viviendo, presentaron The Missing Door y The Lost Room, un díptico que no pudieron completar con The Hidden Floor, su tercera parte: coreografías que ya habían hecho para la Nederlands Dans Theater y con un elenco propio. Y en eso, como en tantas cosas, la velada fue especial y también incompleta.

Los paralelismos con la actual situación se antojaban fáciles, aunque naturalmente es una lectura personal porque las piezas se gestaron en 2013 y 2015. En un entorno íntimo, la de dos habitaciones de hotel, con una largo cambio de escenario que separaba las dos piezas y que tampoco queda muy claro que fuera necesario, los huéspedes reciben extrañas visitas que perturban su tranquilidad. Podría ser un fantasma, o un enemigo, como un virus. Poco importa: lo substancial es cómo afecta a nuestro gesto cotidiano y al movimiento.

La compañía desplegó todo aquel conjunto de recursos coreográficos que invita a pensar en lo irreal, extraordinario y fantasioso de su control corporal. Intérpretes capaces de dibujar estelas de condensación invisibles, fantasías trazadas sobre la nada, corporalidad intangible que en todo se opone a la gestión de la normalidad. Otra vez un delicado y fascinante tumulto de imposibles, en medio del caos de una expresión fugaz y una narrativa sincrética.

Sin embargo, como si se tratara de una distopía o precisamente porque han llegado estas piezas a Barcelona justo ahora, hubo continuas señales de que algo no encajaba del todo. Es bien sabido que la realidad siempre supera a la ficción. Y esos organismos disciplinados en la gestión de la ilusión chocaban continuamente con la experiencia vital del espectador. ¿Acaso es la libertad el único reducto del cuerpo? ¿La de imaginar hipérboles, soñar engaños y crear espejismos? Porque la del movimiento, como hemos visto este tiempo, puede quedar profundamente limitada en su esencia. ¿Será que solo la disciplina de la mente es lo que nos queda y con ella su máxima expresión viva que no es otra cosa que el teatro y la danza?

--------
En aquest blog s'ha prestat força atenció a aquest singular col·lectiu artístic: podeu llegir aquí més entrades.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Möbius

Compagnie XY
Teatre Grec, 14 de julio del 2020



Suflé de acróbatas

Se respira mucha danza. Concretamente la de ‪Rachid Ouramdane‬, asesor coreográfico para la ocasión. Con esas imágenes circulares de la compañía, a la carrera, en pleno caos ordenado y un final en continuo infinito. Una mano compositiva que acrecienta el valor de la pieza. Porque en lo demás, Compagnie XY sigue demostrando su capacidad para entusiasmar, para obnubilar podríamos afirmar. Mínimo media platea en pie: fascinada por la precisión y la belleza de las figuras creadas. Torres humanas y sus caídas imposibles.

Son bandadas de pájaros: gesticulan el vuelo con sus brazos. Alguien podría ver que representan delfines en algunas escenas, en cuerpos ondulantes, dibujando contorsiones o lanzados al vacío. Que solo porque se confían entre ellos logran una perfección técnica que el gran grupo, hasta 19 intérpretes en escena, llevan al paroxismo. Hacen disfrutar y hacen sufrir a la vez. Una experiencia que solo en lo efímero del acto se puede lograr entender: subir y bajar, brincar y aterrizar. Como si nada fuera real. Como si fuera un engaño a los sentidos.

Porque todo se reduce a esa idea esencial, más bien un sueño en el que ponen todo su empeño: ¿y si fuera posible trazar un rastro?, se preguntan. ¿Qué huella deja aquello que de raíz es pasajero? El gesto, el movimiento, el salto, el descenso, la incorporación. El grupo organizado, en definición de comunidad. Ahí reside lo esencial de Möbius, un concepto matemático que define una cinta cuya superficie es de una sola cara, en la que es imposible señalar principio y fin, sin bordes. Hablan del tiempo y de la impronta en la historia. Alfa y omega.

Y como no hay vida sin percusión, la música marca el ritmo de lo que pasa en escena: machaconamente. Como para advertir del eterno retorno. Figuras humanas que se alzan a hombros de otros, que se impulsan y se desplazan en solidaridad cinética. Que toman sentido porque deciden que juntos es posible hacerlo.

¿Saben lo que pasa con el suflé, verdad? Si nunca lo han intentado, mucho ojo con abrir el horno antes de tiempo. Se derrumba suavemente, así: sin más. Como caen estos increíbles intérpretes: en declinación. Casi a ralentí, hacia un lado, dejándose llevar, ignorando la lógica de la columna vertebral. Y seguros siempre de la perfecta recepción de su colega. Abatirse (bien) de un costado: este podría ser el título de la pieza. Hacerlo de frente o de espaldas, tiene su mérito. Hacia un lado es como quien decide romper y vencer toda lógica de la anatomía humana.

Que no se derrumben sin sentido, es el mensaje de la obra.
-----------------------

Al Festival Grec 2015 també vam parlar d'aquesta companyia:

Il n’est pas encore minuit...