dissabte, 16 de juny de 2018

Habitacions 13 I 5,89 A

Hotel - Col·lectiu escènic
Sala Hiroshima, 16 de juny de 2018

Hotel Panoràmica

S'ha presentat en societat a la Sala Hiroshima un nou grup de creació: Hotel – Col·lectiu escènic. Tot i que per ser més exactes es tracta d'una trobada de bones amigues (i un amic) entre les quals fàcilment hi reconeixerem algunes de les millors ballarines contemporànies del moment. Han obert un hotel amb vistes a l'interior: en cada habitació es deixaran contaminar per altres artistes, de vegades d'estils radicalment diferents als visitats per elles, amb la idea d'anar creant peces de mitjà format. Darrera cada porta, un món creatiu divers.

El primer cap de setmana d'obertura han posat en marxa les Habitacions 13 I 5,89 A. No ens ha d'estranyar aquesta numeració gens ortodoxa perquè totes dues composicions han comptat amb col·laboracions diametralment oposades. Vistes en una mateixa sessió, semblaria que totes dues compartirien inquietud al voltant de l’estranya condició que ens ha tocat viure als nostres temps.

La direcció de l'Habitació 13 - Taverne és a càrrec de Marie Gyselbrecht. La influència de Peeping Tom, indiscutible: podria generar fins i tot problemes d'autoria. Al capdavall els intèrprets actuals són creadors conjuntament amb el responsable de coreografia. Si la pregunta era si el moviment absurd, trencadís, motor, corprenedor i fosc que aquella companyia representa, podria escaure a les nostres protagonistes, la resposta és òbvia: Laia Durán broda el seu excèntric personatge, per destacar una. I l'aparició de Lorena Nogal, en un altre exemple, és estel·lar. Però qualsevol d'ells, en els rols assignats, estan magnífics. Entre el somni i la realitat; en un espai ofegant, sense solució de continuïtat, una teatralitat de l'ombra: personatges perduts, captius d’allò que un dia van ser. La qüestió que es planteja veient la peça, de totes formes, no té a veure amb el llenguatge coreogràfic sinó amb la pertinença. Cal? Contaminar-se consisteix en adoptar la manera de treballar de l'altre? O en posar-la en relació amb el propi bagatge? No tinc resposta, a priori, però se'm genera el dubte. Haurem de veure en properes ocasions cap a on enfoca el Col·lectiu aquestes connexions.

La segona peça és de Quim Bigas: Habitació 5,89 A - Cap ací. Probablement la més agosarada de les dues perquè el treball d'aquest conjunt de ballarins, i el seu pas per companyies ben diverses, res té a veure amb els plantejaments de l'artista convidat. Una nova mirada a la humanitat, aquest cop en un espai que desborda la sala. Podria ser la plaça del costat de casa: per on hi passa la vida, fugaç com és per definició. Aquí i allà, personatges de la quotidianitat, dibuixant entre tots ells una coreografia de la diversitat. Al centre de tot, una lluita de cans: ignorants completament, en la seva juguesca, de les humanes meravelles de l'entorn. El conjunt dibuixa perfectament una intenció dramatúrgica que la saviesa de Bigas dissemina amb cautela. Els intèrprets juguen intensament, com és el cas de Roberto Gomez i novament Laia Durán, en aquell combat. Se centren en el valor estètic de la composició. Però no aprofundeixen especialment en el seu sentit, em penso. Com si s'haguessin quedat amb la idea, més com una imatge que com un dard mental, que és justament la qualitat essencial del treball del coreògraf convidat. Aquesta capacitat, la de copsar en profunditat el sentit d'allò que es vol treballar, hauria de ser central en properes ocasions per al grup.

Habitació 13 - Taverne
Direcció: Marie Gyselbrecht
Creació i interpretació: Inma Asensio, Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal i Marie Gyselbrecht*
*Marie Gyselbrecht substituirà a Inma Asensio degut al seu embaràs
Creació sonora: Raphaëlle Latini
Il·luminació: Guillem Gelabert, Victor Cuenca
Acompanyament dramatúrgic: Jordi Oriol
Mirada externa: Clàudia Brufau, Gabriela Carrizo, Frank Chartier i Riikka Laakso

Habitació 5,89 A - Cap ací
Proposta: Quim Bigas
Interpretació: Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López i Lorena Nogal

dissabte, 19 de maig de 2018

Radical Light

Coreografia: Salva Sanchis
Mercat de les Flors, 18 de maig de 2018
Ballarins: Inga Huld Hakonardottir, Peter Savel, Stanislav Dobak, Gabriel Schenker, Salva Sanchis
Música: Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen)


Gest encarat

El binomi música / dansa ha estat objecte d'especial investigació en les darreres dècades des què el moviment decideix un dia emancipar-s'hi. Prou de ballar la música! Vindria a ser la consigna. Perquè l'acció és preexistent a la matèria sensible. I el gest, el principal instrument a través del qual es genera sonoritat visual i musical. Pensem-hi: és perquè a través de les mans l'instrumentista frega, pinça o percudeix que la música sona; tal com és a través dels peus que el ballarí salta, llisca i s'arronsa.

Una singularitat d'aquest estudi sobre la manera com s'han relacionat les dues arts prové de l'extens treball d'Anne Teresa De Keersmaeker amb la seva companyia Rosas. Una bona nòmina de ballarins catalans n'han estat en contacte, com és el cas del manresà Salva Sanchis. Coreògraf, ha signat amb la belga una revisió de la que potser ha estat la producció més fascinant que aquesta temporada s'ha vist al Mercat de les Flors: A love Supreme. Graduat en la primera promoció de l'escola P.A.R.T.S, on hi va anar després de la seva formació a l'Institut del Teatre, ha desenvolupat una deriva pròpia d'aquella mètode de treball. Radical Light és una producció del 2016 de la Kunst/Werk, un col·lectiu de dansa amb seu a Anvers, que aquests dies es pot veure a Barcelona.

Un apunt sobre l'experiència, vinculat als diferents nivells sensorials: la mirada, l'escolta i la interacció. Una bona sessió de música electrònica ha d'oferir el seu progressiu creixent; com marcar un moviment en expansió en els cossos. Doncs bé: aquí rau precisament el valor d'aquesta feina. Es tracta d'una dissociació visual. Una ruptura que opera a nivell psíquic perquè provoca l'observació de moviments (a priori) contraris al context emocional al qual la composició sonora va portant. Els ballarins entren i surten d'un espai enquadrat enmig de l'escenari, que prou bé podria representar la pista de discoteca, per oposició: el cos contra la nota. Un xoc d'intangibles que genera una realitat nova. Una (part)icipació en el sentit original del mot: es troben tres desiguals i conformen una altra cosa.

Un miracle com aquest seria impossible, esclar, sinó anés acompanyat de qualitat. D'una banda l'etèria i minimalista estructura que Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen) serveix a les oïdes. Implacable: impossible restar impassible quan els baixos inunden la sala. De l'altra, naturalment, una nòmina de ballarins impregnats de màgia. A l'estrena de Barcelona, tercera oportunitat de la temporada de veure a Gabriel Schenker dibuixant contorns i la confirmació que perfila emoció. O de descobrir Stanislav Dobak, una presència ràpida com un llampec i de descàrrega precisa. Amb l'única participació femenina d'Inga Huld Hakonardottir, segura del paper que hi juga; la profunditat de Peter Savel; i el mateix Salva Sanchis, un pèl desplaçat del conjunt segurament per la doble càrrega de ballarí i coreògraf que ha d'assolir en la peça. Tanca la nòmina d'estrelles una il·luminació imprescindible que ressitua, davant d'aquesta festa de l'estímul on la música electrònica s'encara al cos. Magnífic tancament de temporada del Mercat de les Flors.

dilluns, 14 de maig de 2018

The Mountain, the Truth and the Paradise

Pep Ramis
Mercat de les Flors, 13 de maig de 2018



Poètica sentida

La pols del temps. Un espai -el de l’escenari- trepitjat tantes vegades per Pep Ramis, en pugna permanent contra la gravetat. Sabedor que són dues les forces oposades. Que altres dibuixos de vida es podrien haver traçat sobre aquell paisatge. El seu paradís: el de l’au, el de la muntanya. El d’una veritat: blanc de vida; negre presència.

El solo The Mountain, the Truth and the Paradise és un balanç. Un epíleg. Potser per això de la tristesa vital amb la qual es configura. Un pensador al seu escriptori, en una memòria perseverant: “Considero un valor cada forma de vida” recita el poema d’Erri de Luca. Un ballarí sobre el linòleum del que aixeca una pols blanca, que emboira: “el cansament de qui no s’ha fatigat”. Un coreògraf dibuixant amb un pinzell les històries a través de les quals relata aquell esforç per pujar i baixar: “Considero un valor saber on és el nord d'una habitació.”

Una forma de vida amb moviment determinat cap a una direcció exacta, que encara no ha fatigat les forces. Així és la dedicació de Pep Ramis: incansable en el gest durant la funció; arrossegant expressament els peus per a què s'aixequin partícules visibles; desplegat-se ara com una au; ara com un cavall; ara dalt de la muntanya; ara baix, tot estirat.

És probablement una de les peces més íntimes i menys arrauxada de la seva trajectòria: un catàleg de recursos en la dansa; d'actor; cantant, pintor i director escènic. Amant de totes aquestes expressions artístiques, les celebra de la millor manera que sap: compartint amb el públic una ficció escènica plena de veritats vitals. Entre la màgia de la representació i la realitat de l'existència. Radicalment incardinada, doncs pocs com ell han fet possible, tots aquests intensos anys de professió, que el ballarí es confongui amb la persona: màscara ballada.



diumenge, 29 d’abril de 2018

Triple Bill

Ballet de Catalunya
Centre Cultural de Terrassa, 28 d'abril de 2018



Primeres passes

Ajustar les expectatives a la realitat sol ser un exercici difícil. Adaptar-se a les capacitats reals, un do. El Ballet de Catalunya és una jove companyia, en residència al Centre Cultural de Terrassa, des d'on vol posar en valor la tradició més clàssica i neoclàssica. Una ingent tasca per a la qual han posat en marxa dos estratègies: l'escola de ballarins i les primeres passes per a disposar d'un repertori propi, més enllà de les peces de cànon que volen anar treballar. Es feia l'estrena mundial d'un primer encàrrec a dos prestigiosos coreògrafs internacionals, juntament amb una altra proposta pròpia. El resultat va ser discret: més propi de l'escola, que no pas del grup professional.

Encetava la vetllada Concierto Mondrian de Remi Wörtmeyer. La més ajustada de les coreografies, perquè treu el màxim rendiment dels ballarins en no sotmetre'ls a esforços innecessaris. Una narració nítida sobre les relacions entre l'obra del pintor i la música de Prokofiev: van ser coetanis. Poca cosa més s'explica, de totes maneres. És un exercici estètic, per explorar la potencialitat del Ballet. Amb problemes a nivell de coordinacions i amb un cos de ball alentit amb respecte el ritme de la partitura. D'entre els solistes, el debut professional de David Garcia Lucas va ser el més interessant de tota la nit: greu, precís en els seus salts, compromès amb la tècnica però sempre atent a l'emotivitat.

La segona peça es desenvolupava amb la música de jazz de Brad Mehldau Trio i Milt Hinton: Since I fell for you, una bellíssima evocació que la coreògrafa Katarzyna Kozielska situa en un club. Es conjuga molt bé el to intimista que impregna en els intèrprets, amb un repertori de moviment variable i alguns accents contemporanis. El conjunt precisaria, de totes maneres, d'una expressivitat més acusada: fugir dels estereotips per entrar en el dibuix de personatges amb marcada personalitat. Però aquesta característica queda difuminada per la necessitat de controlar el moviment, abans de dotar-lo de narrativa.

Lorenzo Misuri, coreògraf resident de la companyia i dotat ballarí tenia la immensa responsabilitat de presentar una coreografia que titulava Loro In Lei i que vol evocar, segons el programa de mà, “les grans virtuts de la dona i les contraposa amb el seu costat més obscur.” El vestuari, roig passió; negre, costat fosc; reforçava aquesta lectura. Sorprèn que en ple segle XXI un jove simplifiqui de tal manera la condició femenina. I encara més que un Ballet que vol portar el nom del país, faci arribar un missatge reaccionari com aquest. Perquè el problema de la peça no és pas els llocs comuns que travessa, també des del punt de vista del gest ballat; sinó que ho faci des d'una posició com aquella.

Tancava la nit, fora de programa, una coreografia de Leo Sorribes, director general del Ballet: Fast avance. Un final de festa que el públic va celebrar, com totes les altres peces. Les primeres passes d'una nova companyia mai no són fàcils, de manera que deuen agrair la passió amb la qual el públic de Terrassa els acull.

dimecres, 25 d’abril de 2018

La llista

Quim Bigas
Interpretació: Quim Bigas, Raquel Tomàs
Pati de l'Antic Hospital, 21 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa
Animula, vagula, blandula...

La vida com un joc. Com una llista diversa de coses, persones i situacions que configuren una personalitat. Sobretot envoltat d'altres ànimes que, com tu, també cerquen el seu lloc al món. La del ballarí és una d'elles: Quim Bigas. Presentava al Festival Sismògraf 2018 la seva nova producció. Al pati de l'antic hospital. Proposta adaptable a diversos espais, amb els quals duu a terme una investigació prèvia. En el sentit de les històries, amb minúscula. La d'alguns dels qui habiten aquell espai. La d'aquells que fan de l'habitud una forma de vida. Exactament com la teva. 

Li agrada ballar enmig d'aquella diversitat. La relliga. Traça fils de continuïtat. L'experiència de les veritats. Les del cor. Ínfimes i universals alhora. Aquelles que ens fan idèntics davant de l'inapel·lable. -Per què alguna cosa i no més aviat res?- es pregunta tossudament el filòsof. Què ho fa que tu miris? Quin l'argument des del qual ells dansen?

La llista és un dispositiu de descoberta. Directe al més essencial. No pas al cor o l'emoció, com podria semblar. Més aviat és un precís bisturí alliberador. Asseguts en disposicions vàries, al voltant d'un centre inexistent, transita el ballarí mentre s'escolta l'argumentari particular que amb la Raquel Tomàs han elaborat. És la seva llista. La de cadascú. Relats escrits, fixats en la memòria de paper. Alguns es reparteixen durant la funció. Tots queden en el diàleg intern entre qui els rep i l'anònima persona que l'hi ha escrit abans de començar. La relació és llarga: intensa, extensa. Potser exageradament impossible d'assolir en un sol espectacle. Mols detalls. Molts arguments. Un planeta reunit en uns pocs metres d'espai.

I entre totes aquestes persones, les que reciten, les llegides i les que escolten, es balla: és la coreografia de l'existència. Petita ànima, ànima tendra i flotant... Per què només el Quim? S'evoca la pista de ball però només un es mou entre nosaltres. Com si es tractés d'un ritus del sacrifici. Com per significar la delicada línia que separa l'ànima del cos. Com per recordar l'autèntic sentit de la vida: un joc.

Animula, vagula, blandula
Hospes comesque corporis
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut soles, dabis iocos...

(Publius Aelius Traianus Hadrianus, 76-138 dC)

Petita ànima, ànima tendra i flotant,
companya del meu cos, que fou el meu hoste,
ets a punt de davallar als llocs pàl·lids,
gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.
(Traducció de Jaume Creus, 1983)

Foto: Martí Albesa