dimarts, 16 d’octubre de 2018

The Ferryman

Direcció: Gilles Delmas
Coreografia: Damien Jalet
Cinemes Maldà, 13 d'octubre
Festival Choreoscope 2018


El cos aliè

El Festival Choreoscope ha tornat a omplir la ciutat de dansa i cinema, en la seva sisena edició. Més enllà de la secció oficial, que podrà veure’s aquests dies també a la plataforma Filmin, destacava una de les sessions especials, Premi a l’Aportació Excepcional al Cinema de Dansa. Es tracta del documental del 2016 The Ferryman (Le Passeur des Lieux). Un film de Gilles Delmas, amb coreografia de Damien Jalet, la participació com a narradora de Marina Abramovic i la composició musical de Ryuichi Sakamoto.

La tesi que sosté és ben clara: fills com som de la mare natura, ens n’anem distanciant cada cop més, no només pel maltractament inqüestionable al qual sotmetem el planeta; sinó molt especialment per l’escissió espiritual, mai tan evident com en l’era contemporània, respecte del nostre origen terrenal. Per reforçar la idea, el documental s’atansa a antics rituals del Japó i de Bali que tenen per nexe comú la celebració de la vida i de la mort, dualitat resolta des de la lògica orgànica com un retorn a l’essència, però que la raó combat des de la pregunta original al voltant del sentit de la vida. No és cap novetat argumental, doncs, però el film en fa un abordatge realment destacable des d’un punt de vista estètic i des d’allò que ens ocupa aquí: el moviment.

Probablement la coreografia ideada per Damien Jalet sigui l’element més evocador d’aquest treball. Rodat en paratges d’una bellesa abrupta en aquells països i també Escòcia, té la virtut d’interrogar a través del gest corporal. No és, per tant, una translació de les imatges i costums prèviament vistos, sinó un complement narratiu cap a noves qüestions conceptuals. No podria ser d’altra forma si pensem que la dansa i el moviment, que tenen el seu origen en la pròpia constitució natural i és present d’infinitat de formes en tot allò que ens envolta, és alhora un llenguatge propi. Aquesta característica, el de l’estructura simbòlica, present en els rituals i la dansa, però també en la paraula és paradoxalment una part constitutiva de l’organisme (i per extensió, del planeta); alhora que representa un element aliè a aquella, estrany a la seva pròpia constitució: el desborda. I així és com el transforma, de vegades fins a fer-lo irreconeixible.

Cossos que es mouen aparentment sense cap; banyats en substàncies blanquinoses de difícil reconeixent; barrejats amb les branques dels arbres; o ballant amb vestits llampants i amb una certa animalitat, són algunes de les aportacions magistrals que el coreògraf dissemina al llarg del metratge.



dilluns, 8 d’octubre de 2018

Isabella's Room

Jan Lauwers & Needcompany
Teatre Municipal de Girona, 5 d'octubre
Temporada Alta 2018

© Maarten Vanden Abeele

Celebrar la vida

Semblava una repesca. Hi érem perquè ens vam perdre en el seu dia aquesta obra que va arribar al Teatre Lliure fa tres temporades. També hi havia gent que repetia. Això sempre és un bon senyal. La predisposició, de totes maneres, era general i no van decebre: ben al contrari. En arribar al teatre, ens esperaven tot d'objectes etnogràfics escampats per l'escenari: una col·lecció antiga de màscares, figures fàl·liques, petits estris de vida quotidiana, de fusta o de metall, amb les més diverses utilitats i d'antigues cultures africanes. Distribuïts aquí i allà, amb la presència principal de l'hereva d'aquest conjunt del qual en desconeixia l'existència, originàriament rebut per Jan Lauwers a la mort del seu pare. És la Isabella's Room

Isabella és una dona de 94 anys, cega, que rememora en les dues hores de funcions el misteri que amaga aquella habitació, de la mateixa manera que va desgranant la seva incapacitat per entendre les més de setanta relacions que explica haver tingut al llarg de la seva vida. Viviane De Muynck és una actriu sòlida, convincent i d'ampli registre. De fet podrien haver fet un monòleg i s'aguantaria igual l'espectacle. Al seu entorn, sempre en escena, passat i present de la seva vida: l'amant embogit; el pare absent i alcohòlic; la mare cínica; el net sorpresa; el narrador de la història; la tècnica de sobretitulació; el mateix director de la peça i extra de luxe; i dues figures més que representen alguna cosa així com els estadis mentals d'aquesta dona.

És característica dels muntatges de la Needcompany la utilització de diferents recursos i llenguatges: canten, ballen, dialoguen... Eines sempre en favor de la dramatúrgia, que subratllen en cada moment amb la més precisa. Són, alhora, intèrprets oberts a tot malgrat que cadascú destaca en una o altra disciplina. A nivell de moviment, serveix tant per ressaltar episodis; per contrastar amb les explicacions; com per crear una atmosfera de suspensió on gaudir de l'estètica de les coordinacions, mentre es consoliden les diverses capes de significat que aborden: les relacions paternofiliars; l'herència emocional i econòmica; la construcció del propi jo; l'emotivitat i el sexe; la substància del passat i la seva projecció en el futur; la història colonial; l'Europa del segle XX; i tantes altres qüestions que van assaltant aquí i allà. Val a dir que és una obra de múltiples focus, de manera que sempre es té la sensació d'estar perdent matisos. Si s'ajunta a aquest fet la velocitat de la trama i la qüestió lingüística (originàriament en neerlandès, però presentada en anglès i francès); la juxtaposició d'imatges, idees, accions i personatges ben bé dona la sensació de desbordament.

El sentit de l'humor, en la línia nordeuropea, gens expansiu però finament traçat. La trama patètica del personatge, convenient matisada per una felicitat de viure contagiosa. La música original i un homenatge a David Bowie. Les magnífiques interpretacions. I aquella unitat en la diversitat de llenguatges, són algunes de les experiències cabdals que Isabella's Room aporta. Un conjunt que es podria sintetitzar amb la idea que ben bé no estàs veient un espectacle, sinó un document en directe i celebrat de les mil coses que anem acumulant al llarg de l'existència. Objectes tots ells amb els quals hauran de lidiar qui ens sobrevisqui.

© Maarten Vanden Abeele

I la musiqueta que ens acompanyarà durant mesos...

dissabte, 6 d’octubre de 2018

LÀ. Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb

Camille Vecourtye i Blaï Mateu Trias
Companyia Baró d'Evel
Teatre Lliure, 05 de setembre de 2018


Traços evanescents

Dels cossos, de la matèria, en quedarà un fil prim en la memòria. I encara bo. Potser per això, la nova producció del Baró d'Evel ha volgut centrar-se en allò més essencial: com els colors blanc i negre que tot ho envolten. Com un corb sobrevolant l'estepa: solitari, simbologia cultural compartida. Sols restarà l'espai i el temps entre dos moments claus, néixer i morir, i allà enmig un trajecte, el viatge del qual és just allò que justifica una vida.

Sembla que Blaï Mateu Trias vol aprofitar per omplir-lo de sentit de l'humor: igual no ens serveix per entendre tot plegat, però ens alleugerirà. Som aquí, un pèl ingenus i perduts, amb aquell gest desmanegat característic de l'artista, presència magnètica, i expressió il·luminada; i sembla que en companyia, Camille Vecourtye, de veu penetrant, intel·ligència escènica, i gest contundent; serà possible transitar millor aquella absurditat.

I tal com passa, aquelles relacions són ben complexes: tensions superficials que enforteixen i relliguen. Dues persones en connexió són alguna cosa diferent que una suma. Com els llenguatges que empren: circ, dansa, cant, música, arts plàstiques; que en trobar-se creen un espectre diferent. Baró d'Evel està en aquest punt, fa temps que ho sabem: la seva és una creació que tot ho abasta, on hi reconeixem els trets fonamentals de cada gramàtica, i alhora generen una nova forma d'explicar relats amb un segell propi, indiscutible, veraç i espiritual. El resultat no se sap ben bé si és un espectacle, una performance o senzillament un mirall per a l'espectador.

LÀ. Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb és el primer capítol d'un díptic: Là, sur la falaise. Al penya-segat. La segona part es preveu que es podrà veure el 2019. Mentrestant el corb sobrevola la primera entrega. Faríem bé de recordar-ho.


dijous, 4 d’octubre de 2018

Cold Blood

Michèle Anne de Mey, Jaco Van Dormael and Collectif Kiss & Cry
Festival TNT, 28 de setembre de 2018 

Foto: Julien Lambert

Sang tèbia

Hi ha propostes quasi impossibles de qüestionar. La d'aquests artistes belgues és una lliçó impecable. Classe infinita en la posada en escena; oberta a la mirada: projecten a la pantalla mig elevada totes les complexes maniobres que un extens elenc han de fer per projectar-hi les seves mans en moviment. És microdansa i una coreografia interna dels actors, desplaçant-se amunt i avall, arrossegant els petits decorats on hi desenvoluparan l'acció dels dits i un gest compassat i mil·limetrat en l'espai, difícilment comparable amb cap altre muntatge. Una filigrana escènica amb movents d'una bellesa evocadora. Per a la història de la memòria la representació del famós ballet de Maurice Bellart sobre el Bolero de Ravel: contorsió, expansió del cos única, irrepetible en la història de la dansa, que capten a la perfecció en el fragment que es representa en un teatre des del qual el miracle de la càmera fa protagonista als espectadors que ocupàvem el Principal de Terrassa, projectats de fons al film que l'obra Cool Bood va narrant. Un moment senzillament brillant.

Després està el sentit de l'humor amb el qual expliquen les set morts del personatge. Les set vides, més aviat, amb final en directe. Set figuracions de l'absurditat. Quotidianitats alterades; espais i moments que qualsevol transita una vegada o altra. Penetra així la peça amb un aire de normalitat, d'un destí insondable: fatalitat tràgica. El fet que es representi en aquells dos plans (el cinematogràfic i l'escenari) acaba de completar la idea amb la qual treballen: explicar amb les mans; viure amb el gest; composar amb el cos.

Per acabar hi ha la dramatúrgia emocional, arrossegadora, exagerada: dos cossos de tors nu palpant-se mútuament; el clarobscur i la imatge fosa. Per assenyalar almenys dos elements més discutibles: massa fàcil commoure així. Excessivament pla per formar part d'un festival de noves tendències.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Porn is on

Direcció i performer: Marina Rodríguez
Codirecció i performer: Ricardo Mena Rosado, Guillem Pérez Barbosa
Festival TNT, 29 de setembre de 2018



El nom de les coses

Sembla ser que és el nou camp de batalla. Amb aquest haurem passat per totes les etapes: fer parlar el sexe, com assenyalà el filòsof francès Michel Foucault. És una peripècia humana que començà amb l’adveniment de la modernitat. Primer vam anomenar i classificar. Després vam normativitzar i vam excloure la diferència. La sexualitat, i amb ella el desig, com a objecte de sospita. Exactament l’estat d’opinió que s’està creant amb respecte de l’accés gratis per Internet als vídeos i canals de pornografia mainstream. Una societat, afegim-hi, convençuda de la minoria d’edat mental dels seus adolescents i joves, incapaços -semblen dir- de distingir entre la realitat i la ficció cinematogràfica.

En aquest context sembla prou pertinent una performance com Porn is on. Ens emmiralla: ens interroga, també. Però en un altre sentit. Qui de nosaltres, com expliquen a l’obra, no arriba un dia cansat a casa, engega un d’aquests fascicles de la invenció i queda la mar de relaxat? Parlen de consum, esclar. I d’identificació; models; cossificació de la dona; expectatives; i moral. Amb l’encert de no fer judicis: exposen, ensenyen (moltes coses); i paren aquí. La resta, com la pornografia, és construcció mental deixada a la mà del públic. Fantasia, potser? És també una constant dels temps en què ens ha tocat viure: diem moltes coses; les afirmem; poques vegades les comprovem; encara menys les demostrem.

El format de Porn is on és l’altre gran encert de la peça: vídeo en directe; fragments enregistrats; una escenografia propera a un estudi de filmació; i sobretot els tres intèrprets. Som nosaltres, però incardinats. Podríem protagonitzar aquella escena; sentir-nos objetivitzats com en l’episodi de les mides ideals que ha de tenir una actriu porno; utilitzats per l’ús del cos; o esdevenir el productor sense cap altra mirada que el benefici econòmic; el realitzador que busca la millor posició per la càmera; o el negoci muntat al voltant de les descàrregues i els visionats on-line. Som tots i cadascun d’aquests personatges. Peces d’un engranatge perfectament orquestrat.

Però no ens confonguem. No se’n diu sexualitat. Rep el nom de capitalisme.