dimarts, 20 de febrer de 2018

Likes

Núria Guiu 
Sala Hiroshima, 18 de febrer de 2018



Desbordar un treball de camp

Núria Guiu, artista associada a la Sala Hiroshima, ha presentat nova creació, plantejada com a investigació del Grau en Antropologia que la ballarina i coreògrafa estudia. Interessada per allò que podríem anomenar “la sobreexposició del cos” a canvi de likes a les xarxes socials. Són dos els elements sobre els quals construeix la coreografia: l'afició al ioga, amplificada amb mil experiències difícils de relacionar de vegades amb aquella activitat física i mental; i el fenomen dels covers del moviment: youtubers que, amb talent divers, fan versions ballades de peces de música: habitualment pop o pop-rock.

La peça exigeix d'una introducció narrada, ben justificada i breu, en certa mesura estranya per a la pràctica de la dansa. Perquè es tracta, efectivament, d'una traducció. No és perquè la coreografia que arriba a continuació expliqui una cosa, sinó que és amb l'excusa de crear un relat que utilitza el seu cos. Al capdavall, no és l'exercici de ioga mostrat a la xarxa l'objectiu del vídeo penjat; o la recreació del ball proposat, la cosa important. Allà s'hi juga un aspecte que pertany a un àmbit superior: el de la pròpia imatge i l'acceptació dels altres.

És una vida en delegació: en funció de l'aprovació que els altres usuaris faran d'allò que ensenyis. Qüestió empeltada a la de la creació artística, molt especialment d'ençà que s'ha convertit en un mercat. O potser l'artista del segle XXI viu aïllat dels desitjos, modes i ocurrències dels analistes de públics? Pensar-ho seria tan innocent, com afirmar que és amb el like que es valora l'excel·lència o on hi rau la satisfacció per l'obra personal.

Núria Guiu va portant l'espectador cap a aquesta reflexió, fins al minut final: davant l'ordinador. La saviesa de la peça es troba en la delicadesa com transita des d'aquells dos exemples seleccionats pel seu interès en el moviment i el cos; fins a arribar a una construcció tercera, molt més insidiosa, més elaborada, més interrogativa: aquí tot s'hi val per un like, independentment d'allò que facis. En aquest punt de la coreografia ja no saps si es balla un ioga o es fa postura d'una coreografia. Una construcció brillant de discurs, sostinguda per una ballarina d'excel·lent i sobrada competència corporal: no és només perquè la seva tècnica dancística sigui depurada i efectiva; és sobretot perquè expressa amb el seu cos tot aquest altre contingut -reflexió o tesi, diguem-l'hi com vulgueu- que allibera per fi la dansa del discurs de la paraula. En aquest punt, només la imatge compta.

I aquí és on definitivament Likes excel·leix: perquè desborda pròpiament allò que fora possible en un treball de camp antropològic. Perquè inventa un llenguatge que no serveix per explicar una realitat, sinó per gestionar una dificultat epistemològica: ¿és el cos allò que s'exhibeix o és només l'instrument a través del qual es manifesta quelcom de més profund i inquietant? I d'aquest rerefons, reconeixem-ho, fa dècades que la dansa en parla amb gran avantatge: just perquè és des de l'interior estant que expressa superficialitats. Benvinguts si és el primer cop que us ho plantegeu després d'haver vist aquest magnífic espectacle.


dilluns, 12 de febrer de 2018

Nosotres

Javiera Peón-Veiga
Intèrprets: Macarena Campbell, Johnatan Inostroza y Javiera Peón-Veiga
Mercat de les Flors, 11 de febrer de 2018
Festival Sâlmon


La piel de la serpiente

Enfundados en un traje de pies a cabeza de látex, la creadora chilena Javiera Peón-Veiga invita a un juego de percepción que se adivina efectista en un primer instante, pero que va tomando cuerpo teórico según transcurre la pieza Nosotres presentada en el Festival Sâlmon 2018 de Barcelona. Desde el momento de la entrada del público en la sala, junto a los bailarines Macarena Campbell y Johnatan Inostroza se confunden con la superficie de la tarima en la que se desarrolla la obra, en un juego de luces que acompañará y acentuará ese sentido de confusión al que la mirada puede llevar. Aunque nada de ello podría ser posible sin una voluntaria incitación a la mentira visual que está en la base de la provocación de su trabajo. Resuelto ese inicio, difícil en su sección primera porque tiende a desarrollarse con lentitud, queda la duda si se trata simplemente de un impacto a los sentidos o si, por el contrario, el camino desarrollado es más amplio. 

Y así lo es: con los movimientos repetitivos, siempre a ras de suelo, individuales, voluntariosamente extraños con los que las tres formas enfundadas llevan a cabo hasta más de la mitad del espectáculo. Sólo interrumpidos en su lógica coreográfica con la conexión entre los tres: un auténtico repertorio de contactos, hasta con una cierta lógica sensual, gracias al cual la pieza despliega un abanico de significados que dejan mucha más libertad al público; liberan de una cierta presión sincopada al conjunto; y facilitan disfrutar del sonido musical inteligente dispuesto. En general, y como se destaca en la presentación de la investigación de la que surge este proyecto, el carácter energético de los cuerpos toma una relevancia total. Y con él sus derivadas: potencialidad, dinamismo y relación.

Pero es característica de la serpiente que repta siempre la superficie su muda de piel. Que la compañía escenifica primero cambiando de posición y levantándose, para por fin empezar a bailar en posición bípeda, algo característico -no exclusivo- pero determinadamente importante en el ser humano. Y así van despojándose de esa epidermis artificiosa, para descubrir poros sudosos, piel y semblante. Ahí, en ese tercio final, hay una apelación definitiva a aquellos que hasta el momento fueron solo espectadores para anticipar la igualdad en su capacidad; la diversidad en su percepción. Hasta la posición con la que cierran el espectáculo: solo lo transformado, y en eso se abarca todo, desde el gesto, el baile, su movimiento; pasando por la expresión, la comunicación, como también el sexo; todo ello, siempre, es solo una cuestión de la mirada.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Conversa amb Àngels Margarit

El programa Teló de Fons de la Xarxa de Televisions, va dedicar el programa número 102 a les peces de dansa de curta durada que anava introduïda per aquesta breu conversa amb l'Àngels Margarit, ballarina i coreògrafa: actualment Directora del Mercat de les Flors.


En emissió des de l'1 de febrer de 2018:
>

dilluns, 29 de gener de 2018

Carretería

Cia. Tangen/Benzal 
El Maldà en dansa, 28 de gener de 2018



La fragilitat humana

Jesús Benzal i Ole Kristian Tangen son dos ballarins d’una destacable expressió física. Molt especialment per la gravetat que impregnen al seu semblant. Apareixen en escena com si es tractés de dues imatges arquetípiques de la fortalesa, la determinació i la ignomínia. Dos herois enfrontats amb carcasses pètries imaginàries. Així comença la peça curta Carretería. Amb una fisicalitat indeterminada, a cops entre ells, amplificadora d’un esperit tenaç i valent.

No passa molta estona, i el públic n’és testimoni mentre guarda a les seves mans un element escenogràfic que es reparteix a l’inici de l’espectacle. Millor no desvetllar la sorpresa. Però el contrast entre aquell petit element, que alhora pot resultar ben lesionant, amb la constitució física humana, és molt evident. 

El gest es torna violent, atacant i directe, mentre els dos són víctimes de la pròpia indòmita feresa. Però al capdavall el cos és d'una fragilitat extrema. I un i altre ballarí són derrotats per la constatació d’aquella delicadesa. Amb la que firmen un delicat duo cap al terç final de l’obra. Definitivament se suma la ferida amb la tendresa; el desig amb l’odi; la lluita amb la pau. 

Una part molt destacada de l’espectacle correspon a la decisió de l'espectador, a qui interpel·len amb aquell element que duu entre mans. L’acció o inacció de cadascú diu tant com la brillant execució dels ballarins. I aquest diàleg, compromès i a parts iguals, d'aquesta peça de quinze minuts, construeix un interrogant majúscul: i tu, a quina banda estàs? La del conflicte o la de la solució?



dissabte, 27 de gener de 2018

If (L'últim desig)

Vero Cendoya
Intèrprets: Alba Florejachs, Gloria Sirvent i Vero Cendoya
Sala Àtrium, 25 de gener de 2018 



Actrius en moviment 

Tres germanes s'acomiaden per sempre de la seva mare, al lloc d'estiueig de quan eren petites. Els encontres i desavinences entre elles i les no sempre fàcils relacions amb l'homenatjada marcaran les converses, sempre punyents, amb un punt d'humor àcid i gens complaents de l'amor/odi amb el qual han construït els anys compartits. Basat en un text de Natza Ferrer, la companyia de Vero Cendoya el converteix en un diàleg veloç, senzill a la comprensió, àgil en rèpliques, que les tres intèrprets fan del tot verídic gràcies a la naturalitat i l'entusiasme amb el qual el defensen. Uns breus, però pertinents accents de moviment de la coreògrafa, que van apareixent al llarg de l'hora de durada de l'obra, emfatitzen l'experiència emocional i fan encara més planera l'empatia amb els personatges. 

Si ens hauríem de fixar, en aquest sentit, en les etiquetes, és més aviat una obra de text. D'aquelles que ens ajuden, un cop més, a evidenciar la innecessària categorització des de la qual seguim mirant el teatre del segle XXI. Hi ha mínim un parell d'ocasions, en l'obra, per confirmar-ho. Potser la més destacada és la que protagonitza la mateixa Vero Cendoya, amb un acusat monòleg sobre el dolor i la sorpresa que causa la mort d'algú proper, i que acompanya d'una corprenent gestualitat de dansa contemporània. Paraula i moviment s'apleguen per construir una altra cosa que va més enllà del sentit estricte dels mots perquè mobilitza la totalitat del cos en l'expressió d'aquell malestar intens. Esquivant, com no podria ser d'altra forma venint de la mà d'una de les ballarines més compromeses amb la seva professió, cap mena de dependència d'un llenguatge respecte de l'altre. Tots dos alhora transformen, vehiculen una manera diferent de relatar el moment.

Altres exemples trobem al llarg de la peça, on fins i tot la dansa, potser només una gestualitat intuïda, gens grandiloqüent, arriba a substituir el text. L'esmorzar de l'endemà de l'enterrament ens serveix per assenyalar-ho: les tres noies fan com és habitual en aquests casos. El cafè, parar taula, despertar, començar unes tímides converses, que naturalment en elles esdevenen càustiques... Fins que callen sobtadament i només a partir de moviments pràcticament mecànics, rutinaris, entrellaçats, despleguen davant els ulls de l'espectador aquells fils invisibles de relacions, contactes, amistats i diferències que tres persones molt properes, com tres germanes, poden arribar a viure. I ens serviria aquest fragment per confirmar que la tècnica actoral no està pas renyida amb la del ballarí: fora de les seves especificitats, naturalment, que són més acusades conforme es produeix l'especialització, hi ha un treball corporal, una comunicació a través de la posició i el bellugueig del cos que és del tot necessari tenir present. Encara més: si se'ns fa impossible pensar en l'antic ballarí hieràtic, inexpressiu, amb fisonomia estàtica en l'actual panorama de la dansa; comença a ser hora de veure en els actors i actrius potencials ballarins de la quotidianitat.

Aquestes i altres qüestions són ben remarcables per a què l'afeccionat a la dansa faci una visita a If (L'últim desig), on hi podrà veure teatre màgicament emparentat amb el moviment de la vida.