dissabte, 19 de maig de 2018

Radical Light

Coreografia: Salva Sanchis
Mercat de les Flors, 18 de maig de 2018
Ballarins: Inga Huld Hakonardottir, Peter Savel, Stanislav Dobak, Gabriel Schenker, Salva Sanchis
Música: Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen)


Gest encarat

El binomi música / dansa ha estat objecte d'especial investigació en les darreres dècades des què el moviment decideix un dia emancipar-s'hi. Prou de ballar la música! Vindria a ser la consigna. Perquè l'acció és preexistent a la matèria sensible. I el gest, el principal instrument a través del qual es genera sonoritat visual i musical. Pensem-hi: és perquè a través de les mans l'instrumentista frega, pinça o percudeix que la música sona; tal com és a través dels peus que el ballarí salta, llisca i s'arronsa.

Una singularitat d'aquest estudi sobre la manera com s'han relacionat les dues arts prové de l'extens treball d'Anne Teresa De Keersmaeker amb la seva companyia Rosas. Una bona nòmina de ballarins catalans n'han estat en contacte, com és el cas del manresà Salva Sanchis. Coreògraf, ha signat amb la belga una revisió de la que potser ha estat la producció més fascinant que aquesta temporada s'ha vist al Mercat de les Flors: A love Supreme. Graduat en la primera promoció de l'escola P.A.R.T.S, on hi va anar després de la seva formació a l'Institut del Teatre, ha desenvolupat una deriva pròpia d'aquella mètode de treball. Radical Light és una producció del 2016 de la Kunst/Werk, un col·lectiu de dansa amb seu a Anvers, que aquests dies es pot veure a Barcelona.

Un apunt sobre l'experiència, vinculat als diferents nivells sensorials: la mirada, l'escolta i la interacció. Una bona sessió de música electrònica ha d'oferir el seu progressiu creixent; com marcar un moviment en expansió en els cossos. Doncs bé: aquí rau precisament el valor d'aquesta feina. Es tracta d'una dissociació visual. Una ruptura que opera a nivell psíquic perquè provoca l'observació de moviments (a priori) contraris al context emocional al qual la composició sonora va portant. Els ballarins entren i surten d'un espai enquadrat enmig de l'escenari, que prou bé podria representar la pista de discoteca, per oposició: el cos contra la nota. Un xoc d'intangibles que genera una realitat nova. Una (part)icipació en el sentit original del mot: es troben tres desiguals i conformen una altra cosa.

Un miracle com aquest seria impossible, esclar, sinó anés acompanyat de qualitat. D'una banda l'etèria i minimalista estructura que Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen) serveix a les oïdes. Implacable: impossible restar impassible quan els baixos inunden la sala. De l'altra, naturalment, una nòmina de ballarins impregnats de màgia. A l'estrena de Barcelona, tercera oportunitat de la temporada de veure a Gabriel Schenker dibuixant contorns i la confirmació que perfila emoció. O de descobrir Stanislav Dobak, una presència ràpida com un llampec i de descàrrega precisa. Amb l'única participació femenina d'Inga Huld Hakonardottir, segura del paper que hi juga; la profunditat de Peter Savel; i el mateix Salva Sanchis, un pèl desplaçat del conjunt segurament per la doble càrrega de ballarí i coreògraf que ha d'assolir en la peça. Tanca la nòmina d'estrelles una il·luminació imprescindible que ressitua, davant d'aquesta festa de l'estímul on la música electrònica s'encara al cos. Magnífic tancament de temporada del Mercat de les Flors.

dilluns, 14 de maig de 2018

The Mountain, the Truth and the Paradise

Pep Ramis
Mercat de les Flors, 13 de maig de 2018



Poètica sentida

La pols del temps. Un espai -el de l’escenari- trepitjat tantes vegades per Pep Ramis, en pugna permanent contra la gravetat. Sabedor que són dues les forces oposades. Que altres dibuixos de vida es podrien haver traçat sobre aquell paisatge. El seu paradís: el de l’au, el de la muntanya. El d’una veritat: blanc de vida; negre presència.

El solo The Mountain, the Truth and the Paradise és un balanç. Un epíleg. Potser per això de la tristesa vital amb la qual es configura. Un pensador al seu escriptori, en una memòria perseverant: “Considero un valor cada forma de vida” recita el poema d’Erri de Luca. Un ballarí sobre el linòleum del que aixeca una pols blanca, que emboira: “el cansament de qui no s’ha fatigat”. Un coreògraf dibuixant amb un pinzell les històries a través de les quals relata aquell esforç per pujar i baixar: “Considero un valor saber on és el nord d'una habitació.”

Una forma de vida amb moviment determinat cap a una direcció exacta, que encara no ha fatigat les forces. Així és la dedicació de Pep Ramis: incansable en el gest durant la funció; arrossegant expressament els peus per a què s'aixequin partícules visibles; desplegat-se ara com una au; ara com un cavall; ara dalt de la muntanya; ara baix, tot estirat.

És probablement una de les peces més íntimes i menys arrauxada de la seva trajectòria: un catàleg de recursos en la dansa; d'actor; cantant, pintor i director escènic. Amant de totes aquestes expressions artístiques, les celebra de la millor manera que sap: compartint amb el públic una ficció escènica plena de veritats vitals. Entre la màgia de la representació i la realitat de l'existència. Radicalment incardinada, doncs pocs com ell han fet possible, tots aquests intensos anys de professió, que el ballarí es confongui amb la persona: màscara ballada.



diumenge, 29 d’abril de 2018

Triple Bill

Ballet de Catalunya
Centre Cultural de Terrassa, 28 d'abril de 2018



Primeres passes

Ajustar les expectatives a la realitat sol ser un exercici difícil. Adaptar-se a les capacitats reals, un do. El Ballet de Catalunya és una jove companyia, en residència al Centre Cultural de Terrassa, des d'on vol posar en valor la tradició més clàssica i neoclàssica. Una ingent tasca per a la qual han posat en marxa dos estratègies: l'escola de ballarins i les primeres passes per a disposar d'un repertori propi, més enllà de les peces de cànon que volen anar treballar. Es feia l'estrena mundial d'un primer encàrrec a dos prestigiosos coreògrafs internacionals, juntament amb una altra proposta pròpia. El resultat va ser discret: més propi de l'escola, que no pas del grup professional.

Encetava la vetllada Concierto Mondrian de Remi Wörtmeyer. La més ajustada de les coreografies, perquè treu el màxim rendiment dels ballarins en no sotmetre'ls a esforços innecessaris. Una narració nítida sobre les relacions entre l'obra del pintor i la música de Prokofiev: van ser coetanis. Poca cosa més s'explica, de totes maneres. És un exercici estètic, per explorar la potencialitat del Ballet. Amb problemes a nivell de coordinacions i amb un cos de ball alentit amb respecte el ritme de la partitura. D'entre els solistes, el debut professional de David Garcia Lucas va ser el més interessant de tota la nit: greu, precís en els seus salts, compromès amb la tècnica però sempre atent a l'emotivitat.

La segona peça es desenvolupava amb la música de jazz de Brad Mehldau Trio i Milt Hinton: Since I fell for you, una bellíssima evocació que la coreògrafa Katarzyna Kozielska situa en un club. Es conjuga molt bé el to intimista que impregna en els intèrprets, amb un repertori de moviment variable i alguns accents contemporanis. El conjunt precisaria, de totes maneres, d'una expressivitat més acusada: fugir dels estereotips per entrar en el dibuix de personatges amb marcada personalitat. Però aquesta característica queda difuminada per la necessitat de controlar el moviment, abans de dotar-lo de narrativa.

Lorenzo Misuri, coreògraf resident de la companyia i dotat ballarí tenia la immensa responsabilitat de presentar una coreografia que titulava Loro In Lei i que vol evocar, segons el programa de mà, “les grans virtuts de la dona i les contraposa amb el seu costat més obscur.” El vestuari, roig passió; negre, costat fosc; reforçava aquesta lectura. Sorprèn que en ple segle XXI un jove simplifiqui de tal manera la condició femenina. I encara més que un Ballet que vol portar el nom del país, faci arribar un missatge reaccionari com aquest. Perquè el problema de la peça no és pas els llocs comuns que travessa, també des del punt de vista del gest ballat; sinó que ho faci des d'una posició com aquella.

Tancava la nit, fora de programa, una coreografia de Leo Sorribes, director general del Ballet: Fast avance. Un final de festa que el públic va celebrar, com totes les altres peces. Les primeres passes d'una nova companyia mai no són fàcils, de manera que deuen agrair la passió amb la qual el públic de Terrassa els acull.

dimecres, 25 d’abril de 2018

La llista

Quim Bigas
Interpretació: Quim Bigas, Raquel Tomàs
Pati de l'Antic Hospital, 21 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa
Animula, vagula, blandula...

La vida com un joc. Com una llista diversa de coses, persones i situacions que configuren una personalitat. Sobretot envoltat d'altres ànimes que, com tu, també cerquen el seu lloc al món. La del ballarí és una d'elles: Quim Bigas. Presentava al Festival Sismògraf 2018 la seva nova producció. Al pati de l'antic hospital. Proposta adaptable a diversos espais, amb els quals duu a terme una investigació prèvia. En el sentit de les històries, amb minúscula. La d'alguns dels qui habiten aquell espai. La d'aquells que fan de l'habitud una forma de vida. Exactament com la teva. 

Li agrada ballar enmig d'aquella diversitat. La relliga. Traça fils de continuïtat. L'experiència de les veritats. Les del cor. Ínfimes i universals alhora. Aquelles que ens fan idèntics davant de l'inapel·lable. -Per què alguna cosa i no més aviat res?- es pregunta tossudament el filòsof. Què ho fa que tu miris? Quin l'argument des del qual ells dansen?

La llista és un dispositiu de descoberta. Directe al més essencial. No pas al cor o l'emoció, com podria semblar. Més aviat és un precís bisturí alliberador. Asseguts en disposicions vàries, al voltant d'un centre inexistent, transita el ballarí mentre s'escolta l'argumentari particular que amb la Raquel Tomàs han elaborat. És la seva llista. La de cadascú. Relats escrits, fixats en la memòria de paper. Alguns es reparteixen durant la funció. Tots queden en el diàleg intern entre qui els rep i l'anònima persona que l'hi ha escrit abans de començar. La relació és llarga: intensa, extensa. Potser exageradament impossible d'assolir en un sol espectacle. Mols detalls. Molts arguments. Un planeta reunit en uns pocs metres d'espai.

I entre totes aquestes persones, les que reciten, les llegides i les que escolten, es balla: és la coreografia de l'existència. Petita ànima, ànima tendra i flotant... Per què només el Quim? S'evoca la pista de ball però només un es mou entre nosaltres. Com si es tractés d'un ritus del sacrifici. Com per significar la delicada línia que separa l'ànima del cos. Com per recordar l'autèntic sentit de la vida: un joc.

Animula, vagula, blandula
Hospes comesque corporis
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut soles, dabis iocos...

(Publius Aelius Traianus Hadrianus, 76-138 dC)

Petita ànima, ànima tendra i flotant,
companya del meu cos, que fou el meu hoste,
ets a punt de davallar als llocs pàl·lids,
gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.
(Traducció de Jaume Creus, 1983)

Foto: Martí Albesa


diumenge, 22 d’abril de 2018

Labranza Kids

Colectivo Lamajara
Direcció i coreografia: Daniel Rosado Ávila, Reinaldo Ribeiro, Arantza López Medina
Passeig de La Muralla d'Olot, 21 d'abril de 2018
Festival Sismògraf
Foto: Martí Albesa

Cultivar lo esencial

El Colectivo Lamajara ha resuelto el Festival Sismògraf 2018 con la propuesta que seguramente más recorrido tendrá en la nueva construcción teórica y de sentido en la que el sector de la danza está inmerso en la actualidad: Labranza Kids. Pongamos algo de contexto a esta afirmación: dentro de las actividades para profesionales, el viernes por la mañana tuvo lugar en el encuentro anual en Olot una serie de charlas que pretendían reflexionar sobre la posición del Festival y la del sector de la danza en este momento. Abrió turno la doctora Ester Vendrell, profesora del Institut del Teatre. Ponía en evidencia algo bien conocido por todos: el terremoto de magnitud inimaginable que la crisis económica provocó en los últimos séis años y las líneas de fuga, auténticas fisuras de terreno fértil en el que estaría surgiendo nueva vida en la actualidad, viejas zonas afectadas por aquella devastación y en las que poco a poco va naciendo nueva realidad.

Pues bien: una de ellas tendría que ver con el esfuerzo de reencuentro con lo esencial, con las raíces más profundas del acto artístico y que resumía en la conferencia con dos aproximaciones: hacia la naturaleza, el espacio común, la singularidad del vínculo humano con su entorno; y por otro lado el retorno a la experiencia inaudita, mágica, que el propio arte genera en el espíritu humano.

Labranza Kids logra esas dos aproximaciones y con el efecto multiplicador que sólo el trabajo honesto, inspirado y sincero puede producir. Se trata de un espectáculo con niñas y niños de mediana edad con los que comparten durante unos días un dispositivo que ha inventado este colectivo de artistas de formaciones diversas e interesados por la capacidad del cuerpo para expresar desde lo social y comunitario la necesidad de repensar nuestra actual relación con el mundo. Toman prestada la imagen del campesino, en tanto que profesional vinculado con la tierra, y tratan de extrapolar al artista ese cultivo desde lo interior: ese inexistente vínculo actual con lo que de verdad importa, hacia un exterior que necesariamente ha de repensar, cuestionar, emancipar de una fisura emocional con la naturaleza que el hombre contemporáneo vive.

Todo este complejo pensamiento podría parecer excesivo para un grupo de chicos y chicas, reunidos en un taller por tan pocos días. Pero es todo lo contrario: porque su corta edad permite poner todavía a salvo algunos valores básicos que por mal que les expliquemos pueden entender a la perfección: ¡podemos cultivar tantas cosas en nuestra vida! La paz, la comprensión, la comunicación, la tolerancia, la simpatía y el respeto son frutos viables durante todo el año; y el del arte y la expresión, sus corolarios definitivos para toda una vida.

Y con esos presupuestos tan sencillos y verdaderos se presentan frente a un público conocido: familiares, amigos, compañeros de la escuela. Emocionan, conmueve por su seriedad, su fortaleza, su memoria, su solidaridad, en un breve espectáculo de 15 minutos. Pero a los demás, bailarines, programadores, periodistas, críticos, gente toda del sector de la danza que como observadores ajenos nos acercamos casi con indulgencia a ver ‘unos niños bailar’ nos dan un ejemplo que vamos a recordar por tiempo. Porque ese arte al que ellos se han aproximado, al que dedicamos nosotros tanto esfuerzo por comunicar o los artistas por hacer; es algo distinto a lo que nos hemos imaginado, a lo relatado, a aquello que hemos estado diciendo todos estos años. Porque a veces nos olvidamos de algo sencillo y complejo a la vez: su mágica capacidad de transformación humana.

Foto: Martí Albesa