dijous, 6 de desembre de 2018

All Ways

Sharon Fridman Company
Teatre Auditori Granollers, 2 de desembre de 2018
Publicat a Recomana.cat


Les constants de la vida

Explica Sharon Fridman que All Ways celebra una dècada de treball a Madrid i alhora n’és una cloenda: comença a sentir la necessitat de transitar per nous llenguatges, potser no gaire allunyats del Contact perquè és la base de totes les seves coreografies; com perquè té ganes d’experimentar amb diverses disciplines artístiques. De fet en aquesta obra hi ha una notable incursió: amb el disseny d’il·luminació de l’Olga Garcia (A.A.I:) i la música composada per Danski - IdanShimoni. Sense trencar amb les temàtiques que ocupaven les peces anteriors, i que resumiríem com les constants de la vida, ha anat obrint la perspectiva a noves maneres d’entendre el fet escènic i la dansa.

Les i els intèrprets són novament extraordinaris canals de comunicació, tècnicament implacables, expressivament eficaços i espiritualment compromesos amb el to intimista i greu d’All Ways. Aquí sí que podem assenyalar que hi ha un gir, un accent, disponible en altres títols, però determinadament projectat per a l’ocasió: la ruptura, la cerca, l’estat de somieig, l’enamorament i la construcció són els cinc episodis, capítols de l’existència, que la companyia desenvolupa sense solució de continuïtat, per tal que entenen que són vies, possibles camins, pels quals optar davant les adversitats, i que presenten amb la nuesa freda de la soledat amb què l’individu els enfronta.

Sempre envoltat del grup: el fonament del seu edifici gramatical; i de la idealització de les relacions socials. En aquest sentit, no hi ha possibilitat d’una sense l’altra, sembla dir-nos, i la individuació -entès com procés d’elaboració de la pròpia identitat- no és dissociable de la socialització -llegida aquí com a subjecció al conjunt de normes, valors i rols que ens afermen a una realitat-.

Com era d’esperar, el debat postfunció amb tot l’elenc, i Sharon Fridman al capdavant, que es va dur a terme al Teatre Auditori de Granollers, dins del programa 360º que s’encarrega des de fa uns anys al portal de crítics recomana.cat i que inclou una xerrada prèvia, va resultar pausat i introspectiu: l’obra vista així ho requeria. Un atansament a les claus conceptuals i dels processos creatius que l’havien fet possible. La predisposició, la voluntat de compartir, que aquests artistes van demostrar és un altre element molt destacable de la vetllada.
-------------------------------------------------

Contacte i pulsió 
Article publicat al web del Teatre-Auditori de Granollers

La companyia Sharon Fridman porta diumenge 2 de desembre la seva nova producció: All ways. Coreògraf de prestigi internacional, establert a Madrid i d’origen israelià, lidera un dels exponents més destacats de dansa contacte i improvisació. Aquesta tècnica té una llarga trajectòria de més de quatre dècades i va ser impulsada pel nord-americà Steve Paxton. Molt estesa en grups de treball i escoles de dansa, és minoritària entre els espectacles de contemporània que es poden gaudir als teatres, probablement per una contradicció interna difícil de salvar: si es tracta de moviment “casual” que sorgeix de la interacció entre dos o més ballarins; ¿com es pot fer compatible això amb una coreografia, que és la gramàtica general que relliga una peça de durada variable? El secret, com veurem, està no només en les característiques d’aquell estil; sinó també en la combinació entre ambdós principis. 

La qüestió és que el Contact és una eina accessible i difosa: pràctica per a totes les edats, explora la relació entre l’espai i el plaer de moure’s: “jo crec que una de les raons per les quals em dedico a la dansa és per completar el meu desenvolupament en el moviment: sondejar, com fan els nadons, la potencialitat de l’experiència” (Steve Paxton, 2014). La improvisació és un model usual en la història de l’art: un dels grans exemples són els enregistraments de Les Variacions Goldberg de les composicions de Bach. I que va explorar Paxton: aquí podeu escoltar com compara la seva proposta amb la del músic del barroc. L’experiència es va gravar i es pot veure aquí: 

 

L’estructura coreogràfica, en el treball de grup, es basa en la relació corporal, l’aproximació i l’enllaç entre dues persones o més, que amb petits desplaçaments i figures diverses van posant en contraposició impulsos. Sense posar-se en perill, sí que juguen una mica al límit de les possibilitats expressives a les quals els pot portar aquella juxtaposició física. Es va fer molt evident en la producció anterior de Sharon Fridman: Caída libre / Free Fall, de títol ben eloqüent. Tractaven d’allò que millor defineix la capacitat humana: l’esforç per aixecar-se després d’una bona sotragada (física o emotiva). Tota la peça és una amalgama extraordinària de cossos entrelligats entre ells, després d’una immensa activitat per tot l’escenari, amb les connexions i topades habituals, tal com passa en les relacions afectives. Un magnífic festival de resistència a què obliga aquesta tècnica, intensa des de la vessant emocional.

Dèiem que pot semblar difícil de compaginar els dos conceptes que van units en la definició d’estil compositiu de la companyia. Una realitat a la qual també Steve Paxton va donar resposta en una entrevista: “Les improvisacions no són sempre àmplies i buides de contingut, com se suggereix en les seves premisses. Al final poden ser a gran escala i per això són inimaginables, però poden ser minúscules, com en l'elecció de les paraules, en la mirada o en la indumentària.” Així és com s’explica l’opció d’encadenar diverses variacions per a fer una composició completa.

La que arribarà a Granollers, All ways, es presenta com un camí que travessa cinc paisatges vitals i anímics, les parts en què està dividida conceptualment: la pèrdua, la cerca, el somieig, l’enamorament i la construcció. Agrada especialment a Sharon Fridman parlar de coses ben concretes, vinculades a les emocions i als estats de l’ànima. Així encara incrementa més dos efectes: la dels mateixos ballarins, sis intèrprets que descobrireu d’una qualitat magnífica i amb una entrega extasiant; de l’altra la comunicació amb el públic, doncs qui de nosaltres mai abans ha patit de mal d’amors i, tot i això (a la manera circular com es desenvolupa l’obra) no ha tornat a fer l’esforç de tornar a començar. El moviment constant és la clau fonamental de tot plegat: mai donar-se per vençuts. Les eleccions, les vies per les quals transitar, sempre seran úniques i irrepetibles per a cada persona; però el gest, l’actitud dinàmica amb la qual enfrontar-les és precisament l’apel·lació des de la qual el coreògraf ens convida a viure-les: en contacte, improvisant permanentment. 

 

JORDI SORA

dimarts, 27 de novembre de 2018

Ever After

Direcció: Nicolas Ricchini
Intèrprets: Nadine Gerspacher i Arias Fernández
El Maldà, 24 de novembre de 2018


Trobada inaudita

Dos personatges, a priori ben diferents, i podria semblar que incompatibles en caràcter i forma de ser, inicien un trajecte junts: Nadine Gerspacher, amb la personalitat que caracteritza aquesta ballarina i que aquí és la part extravertida i somiadora; i Arias Fernández, en un registre dansat radicalment divers al qual ens té acostumats, tímid i introvertit per a l’ocasió. Xoquen entre ells des del primer instant de la representació: amb fortalesa física, disposats a acoblar peces que no encaixen, en els que segurament són els moments coreogràfics de major intensitat i que es repetiran al final.

Descalços, sobre les rajoles tan característiques del Maldà, despullats d’elements sobrers, plens d’intencionalitat, desgranen dues individualitats antagòniques: cadascú amb un solo, on s’explica els seus principals trets. En general, resulta més convincent quan ho fan explorant les potencialitats físiques que els dos ballarins tenen, que no pas en la narrativa o la gestualitat petita. En l’àmbit del moviment, Ever After és exigent i també es comprèn que hi hagi aquestes pauses. En els inicis, es tractava d’una peça petita. La suma dels diversos fragments dona exactitud al conjunt però sovint trenca el tempo.

El més important, com esmentava, rau en el gaudi que genera veure Nadine Gerspacher quan dibuixa aquell firmament dinàmic: expansiva en el gran gest; precisa en la trobada amb el seu company. En duo, omplen la sala de veritat. Contribueix definitivament l’esforç d’Arias Fernández per sortir d’allò que millor sap: enlluerna la seva facilitat per adaptar-se al llenguatge més contemporani i la tendra relació que dibuixen.

dissabte, 24 de novembre de 2018

A Nation Is Born In Me

Søren Evinson
Antic Teatre, 23 de novembre de 2018
Publicat a Recomana.cat

Copyright: @photo.martagc

El cos de la política

És el reflex dels estats de l'ànima; el mirall on percudeix el dolor; superfície on impacta l’exterior; límit i definició de la identitat; espai de trobada entre el jo i l’alteritat. Un ara i aquí, en un entorn concret i radicalment escindit de la posició de l’altre. És el cos de la política.

Es mou, balla els rituals o es desplaça. Res no defineix millor la seva experiència que el gest. Aquest és el seu llenguatge: parla en moviment. Amb intencionalitat o sense; conscient o no dels seus deutes amb respecte algú. Objecte de desig; subjecte d’ideals o destrucció; a recer de les inclemències del temps on l’hi toca viure. Mal moment el del nou segle, amb populismes i nostàlgics escampats (impunement) arreu.

I tanmateix es mou: en plans diversos, superposats. El de l’artista, Søren Evinson, necessitat d’algú altre que l’observi: redoblant fisicalitat; desbordant personalitat; aclarint absurditat. Una gent que es troba, s’aplega al voltant de l’acte iniciàtic d’una performance: “tu?, has pensat perquè fas això, oi?”, ens apel·la. Després hi ha la persona, la màscara de la representació, el ciutadà que com tu i com jo es demana sobre el moment. El precís instant, individual o col·lectiu: allà on som. A Nation Is Born In Me els representa a tots dos: “què esperes de mi?”, torna a interrogar-nos.

Va estrenar al Festival TNT de Noves Tendències i fa estada a Barcelona, a l’Antic un parell de setmanes. La peça ha crescut en intensitat, ha focalitzat encara més el sentit i ha fet evident la valentia de la qual es parlava en la sessió postfunció #TravessiaRecomana que vaig tenir el privilegi de conduir: diu Søren que el teatre no canvia el món. Probablement és així, però transforma si -com és el cas- convida a pensar; i a fer-ho emprant mecanismes completament diferents dels usuals. Dansa performativa? Dona igual de quina manera l’anomenem: quanta raó!

dissabte, 17 de novembre de 2018

La Oscilante

Idea original i intèrpret: Pol Jiménez
Direcció i coreografia: Juan Carlos Lérida
Collage musical: Jaume Clotet
Sala Hiroshima, 16 de novembre de 2018



Qüestió de gèneres

Que els rols socials, el paper (pre)assignat a dones i homes, marquen la dansa espanyola i el flamenc, és cosa ben clara. Que la tradició ens pertany col·lectivament, però està condicionada per la transmissió que se’n fa a l’acadèmia, també. Pol Jiménez no vol trencar ni fer malbé el model, només alliberar-lo una mica. Cap millor per acompanyar-lo en aquesta investigació que Juan Carlos Lérida, preocupat per l’expressió de gènere en aquells llenguatges.

Pol és un ballarí que contorna el maluc amb idèntica facultat que tensa virilitat. Pot ser una sorpresa per a molts. Expliquen que en l’origen de la peça, première a Hiroshima després d’un any de treball i presentacions puntuals en diferents espais, com el Festival Coincidències, als terrats de la ciutat, i els centres de creació La Caldera de Barcelona i l’Estruch de Sabadell, desitjava reivindicar figures i fragments concrets de la història, independentment de l'adscripció binària. No resulta una novetat, si no és que oblidem com és de difícil provocar alteracions en contextos conservadors; i un tema gens menor i al qual es referia Juan Carlos Lérida en la xerrada posterior a la presentació: les generacions més joves no demanen el dret a… senzillament l’exerceixen.

En el plànol narratiu, La Oscilante és meridianament clar: potser massa. Crea una imatge central, que representa diverses coses; totes elles susceptibles d’enderrocar. I un parell d’excessos: la posició insistent respecte d’aquell punt i la seva dolçor en el tractament del canvi. La primera té a veure amb una certa vinculació mental que resol amb una proposta simple de (re)modelatge. La segona és una renúncia, que s’exemplifica amb un gest contundent que no s’acaba mai de produir. Cal això o una autèntica revolució? Hi haurà opinions per a tots els gustos. És l’opció d’aquests dos artistes, a qui no podem deixar de reconèixer compromís.

És en l’apartat del moviment allà on La Oscilante destaca absolutament. D’altra banda, el més esperat per molts dels que fa temps assenyalem aquest artista com el més destacable en generacions. Pol passa de la tensió a la ductilitat; de la rauxa al detall, amb les castanyoles i el taloneig; amb la mateixa facilitat com gestiona el seu indissimulat interès per qualsevol classe de dansa. Amb una premissa: que esdevinguin diàleg. Amb el cos i una tècnica de qualitat superlativa: algú determinat a moure’s amb llibertat i sense demanar permisos. Per aquest motiu, la música escollida i refosa per Jaume Clotet és tan important aquí. No hi ha qüestió de gèneres ni etiquetes, només impuls com a resposta.



dilluns, 5 de novembre de 2018

Bussines world

Coreografía: Javier Guerrero
Intérpretes: Joel Mesa y Paula Tato
Centro Comercial Torre Sevilla, 3 de noviembre
Mes de Danza Sevilla 2018


© Luis Castilla/MES DE DANZA
El contraste

En el festival de la capital andaluza, pocos lugares se podrían haber escogido mejor para esta pieza breve que entre el gentío de un gran espacio de tiendas y restaurantes. Las modernas catedrales del ruido capitalista. Justo todo lo contrario a lo que apelan. En el origen las imágenes de cine mudo, de personajes que se mueven apresuradamente y en gestos compulsivos. Por otro lado, una crítica feroz a la economía de mercado, con un fragmento de la banda sonora del film Network (1976): es así el negocio, estimados, va proclamando. Ni más ni menos que esos centenares de sevillanos que un sábado por la mañana deambulaban cargados de bolsas y objetos varios. Hasta que en una de las plazas del moderno y recién estrenado centro comercial, dos extraordinarios personajes se ponen a bailar.

Sin duda, Joel Mesa y Paula Tato merecen una mención bien especial en esa amalgama de sensaciones: primero con la música de Sergi Ayora; luego el Mix archiconocido Man O Tu del grupo Nu. Hay una disciplina comunicativa entre estos dos intérpretes, de miradas discretas, pequeños avisos, que les permite sincronizarse como requiere la coreografía de Javier Guerrero. Con un toque de obsesión gestual, como conscientes de la gravedad de ese producto, Business world, que como todo también se deja ver, se vende y se compra. Seleccionados en la Red Acieloabierto, han hecho una buena lista de bolos por distintos lugares singulares de la geografía. El domingo día 4 repitieron frente al Guadalquivir, con la misma elegancia y compromiso; aunque no producía el efecto espejo que en los dos primeros pases en medio del ese enredo de compras. 

Javier Guerrero impulsa desde 2012 esta compañía que tenía un extraño nombre y que ya no utiliza: "Montón de paja y trigo". Al contrario de lo que sugería con ese apodo, tengo la impresión que hay poco material superfluo en una propuesta como ésta; y sí mucho alimento para el espíritu reflexivo. Confieso que me hubiese encantado preguntar entre el público si seguían con ganas de ir a gastar dinero, esa mañana. La gente llenó los dos pases: miraban, aplaudían y marchaban con prisa. Un par de creadores conocidos se despidieron también rápido porque tenían que ir a comer por allí mismo, pues se les hacía tarde para otros compromisos. Así que no sé... Nunca dudo de la necesidad, pero sí muchas veces del impacto real: algunos deben pensar que solo es danza. Y sin embargo una obra así es un acicate, de los buenos, a poco que te pongas a pensar.


© Luis Castilla/MES DE DANZA