dissabte, 13 de maig de 2017

Il gesto sospeso

Moreno Bernardi
Sala Hiroshima, 12 de maig de 2017



El malestar como proceso

Se trata del 14º solo de Bernardi y se ha presentado en Barcelona coincidiendo con el 60º aniversario del estreno del espectáculo Il canto sospeso de Luigi Nono. La referencia puede parecer lejana, pero de hecho es plenamente actual: se trata de un homenaje a las víctimas del fascismo, a partir de unas cartas de algunos héroes de la resistencia europea fusilados en campos de concentración.

Dos ámbitos, al menos, son los que desarrolla esta pieza de danza: un efecto especular, de espejo roto frente al cual la actualidad sigue emperrada en reflejar pasado; y una línea de continuidad para con la memoria viva hacia aquellos a los que aun debemos tanto.

El delicado y pertinente juego de iluminación es uno de los protagonistos de Il gesto sospeso. Allí donde se hace la luz, hay siempre oscuridad: la de la barbarie. Así comienza este insobornable solo de Bernardi: casi aterrorizado por los efectos que produce el foco cenital que en forma de pequeño cuadrado ilumina la sala. Frente a él, el bailarín duda en aproximarse a un baño de realidad que no es nada cómodo de transitar de nuevo. Y cual destello antiguo nos recuerda la frágil línea que atravesamos en la actual historia europea: el trato que dispensamos a refugiados; la pujanza de los partidos xenófobos; las desigualdades económicas que están acabando con el estado de bienestar; etc.

Así se inicia la segunda parte del espectáculo, en la que se utiliza la música original de Luigi Nono, como ejercicio de recuerdo necesario y, lo más importante, actual. En su pasado, los sonidos de esa cantata dolorosa y austera, acaban siendo corporizadas en el gesto abrupto, desesperado, intensamente sentido del intérprete italiano. Un tránsito hacia el dolor, por lo sucedido, por lo que pueda acontecer si no sabemos despertar a tiempo, que es este magnífico canto al malestar.

Escriben las víctimas sus últimas palabras, como Bernardi las dibuja con sus manos en la escena final. Esa es la advertencia: solo así, explicando de nuevo, dejando constancia, diciendo lo innombrable, quizás podamos frenar este proceso imparable que nos puede llevar a su repetición.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Monstruo

Laila Tafur
Festival Sismògraf 2017
22 d'abril de 2017


 
Foto: Martí Albesa

Macabro encanto

Saberse de otra pasta. Como constituída por algo distinto, alejada de lo común. Algo así es lo que significa esta profesión que Laila Tafur lleva al paroxismo. Alejada de significantes, perfilada solo con los suaves apuntes de lo extraño. Ser un monstruo: la alteridad de lo normal, situada al margen, construyendo realidad inversa. Bailándola como poseída de lo otro. Lo que deviene extraño a los ojos.

Un solo exigente. Porque está expresado a colación. Como para dejar claro que solo en el escenario es donde puede encontrarse un espacio, tiempo y lenguaje suficientes que permitan afirmar lo que siempre hemos sabido: la (re)presentación no es otra cosa que una huída, un alejarse, la màscara con la cual poder mostrar aquello que en realidad no es. ¿Qué otra no es la función del teatro? 

Se dice tímida y vergonzosa. Explica que se pone roja en situación social. Preocupada por aquello que otras dicen de ella. Eso reza el programa de mano. Pero debajo de esa piel de la apariencia aparece otra realidad. Cantante, bailarina, mujer en grito. Más parece realmente un felino: huidiza, incesante, dispersa, soluble en gesto, lábil en movimiento, diversa en expresiones. Ahora estalla en lucimiento, como se refugia en el silencio del compás. Todo lo expresa en la mirada: determinada solo para lo oscuro. Da igual qué personaje encarne porque desde la supuesta fragilidad de la intérprete que recibe a los espectadores deambulando nerviosamente por el escenario; pasando por la imagen de la mujer oculta tras un velo; la cantante famosa y desafortunada; hasta la performer psicotrópica, ella siempre es Laila corporeizada en alguien distinto.

No es un monstruo, sino un híbrido. Un alejamiento de realidad. Una intérprete circunstancial de la capacidad mosntruosa de cada uno para escrutarse como macabro encanto.


Foto: Martí Albesa

dissabte, 22 d’abril de 2017

O.V.N.I.

Col.lectiu Big Bouncers
Festival Sismògraf 2017
21 d'abril de 2017
ESTRENA

 
Foto: Martí Albesa

Tenim un temps ben limitat

El col.lectiu Big Bouncers creix a cada passa que dóna: perserverància, bones idees, moltes hores de dedicació, il.lusió i passió per la feina ben feta. Saben, com tots nosaltres, que de fet només disposem d'uns quants minuts. Concretament 3000 segons amb els quals omplir de contingut una existència. I amb aquest pressupòsit i el compte enrera amb què comencen en veu en off, es disposen a reflectir sobre l'escenari la quotidianitat amb què -ignorants o despreocupats de la seva importància- ens distraiem amb mil objectes amb els quals ens fem la vida més còmode: des d'un llum que ens il.lumina al vespre; l'assecador de cabell; el paper on escrivim aquesta crítica; o la gerra de l'aigua amb què apaivaguem la sed. 

Una primera línia argumental de l'espectacle té a veure amb l'ús que fem de tots aquests objectes. Dels excessos i el preu medioambiental que suposen. De la petjada que deixem en cada gest. Les coreografies del col.lectiu es caracteritzen precisament pel joc amb les paraules i les andròmines que van escampant arreu, que arrosseguen, traslladen de punta a punta, anomenant amb precisió i van disposant per terra, com si d'un bodegó es tractés. Naturalesa morta amb la qual exerceixen una acusació delicada però contundent amb la responsabilitat de cadascú de nosaltres envers aquest desfici consumista.

En paral.lel Anna Rubirola, Cecília Crolacrai i Ursa Sekirnic (Mireia de Querol, juntament amb les dues primeres les ànimes del grup, aquí es reserva un segon pla) materialitzen aquests temps, sempre com a fletxa, imparable, un comptador enrera de segons tal com s'encarreguen d'anar recordant-nos tot sovint, corporitzant aquell pas circumstancial i efímer, amb la gestualitat pròpia de l'estranyesa: ballant amb una freqüència tremolosa, movent cames i braços, tronc i expressió nerviosa, sense desplaçament físic, afectada d'una instància cereogràfica que no és altra cosa que la constatació d'un fracàs individual i col.lectiu.

Perquè el cert és que a pocs segons que tot no acabi, indefectiblement com un miratge, tot allò amb què haurem decorat la presència física no serà res més que un enorme globus que arrencarà a volar, que se'ns escaparà de les mans i fugirà sense remissió enllà del cel. I aquí, en aquesta terrenalitat, només romandrà el record. De tots nosaltres dependrà si perdura.

 
Foto: Martí Albesa

divendres, 21 d’abril de 2017

Sweet Precarity

Pere Faura
Festival Sismògraf 2017
20 d'abril de 2017
ASSAIG GENERAL - ESTRENA


 Foto: Martí Albesa



Crítica de la crítica

Benvolgut Pere Faura,

Després de tants anys dedicat a parlar amb delicadesa, estima i respecte de la teva obra artística, sis entrades en aquest blog i sense comptar les normbroses prèvies, cròniques i mencions diverses a les xarxes socials, descobreixo amb sorpresa que dediques l'estrena de la peça que tanca la teva trilogia Sweet Suit a una altra companya crítica, no gens favorable amb Sweet Tyranny: la peça que afirmo culmina amb brillantor aquests darrers anys que t'has dedicat a investigar sobre les relacions entre dansa popular i professional. I mira, no vull enganyar-te: la meva decepció ha estat majúscula.

Ah! No em diguis que és poc professional a aquestes alçades perquè porto unes quantes hores de dansa als meus ulls i mai havia sentit ningú que menystingués pitjor la meva feina. Ni un esment, ni un comentari a Sweet Precarity. Costava ben poc: una frase d'agraiment, de correspondència amb qui millor encarna a aquell sector de la crítica de qui sempre has tingut "el favor". Ni que la meva sigui una feina tan mal pagada que només tingui un espai gratuït i mai cap dels grans mitjans s'hagi ni tan sols molestat a llegir ni una línia dels quasi 400 escrits que he disseminat minuciosament en aquest blog i altres pàgines on hi he col.laborat aquests quasi 10 anys que porto dedicat a escriure sobre dansa. Si sumo els ingressos aconseguits en aquest temps i faig la fàcil divisió per les hores de dedicació, diria que aproximadament em surt la cosa a poc més quinze euros la plana...

Et fas el càrrec? Sento dir des de fa un temps que sóc un "referent" en el sector, em criden de cent llocs perquè els escrigui algunes paraules, que vegi el seu espectacle i que si em sembla, lliurament, en parli.  I jo, mentrestant, he de continuar a les meves classes a la funció pública per mantenir el lloguer de casa i les quatre cerveses que prenc el cap de setmana. Què et sembla tot plegat? Com se'n diu d'aquesta situació? I ni t'explico de les condicions d'explotació en les quals treballen companyes joves en aquesta professsió, menystingudes pels mascles dominants de la professió crítica de teatre i amb mentalitat dinosàurica.

Però encara hi hagut més desencantament i no vull evitar-te'l. Entre moltes coses perquè crec que ets el millor performer d'aquest país. Pel teu sentit de l'humor, força escènica, compromís polític, esforç i treball minuciós. Alguns del millors i més intensos riures que he fet mai en aquelles interminables hores a les sales de teatre, sempre han estat veient una professionalitat, art, implicació i intensitat quasi difícil de comparar amb d'altres. Un treball que has desenvolupat, segur, des d'una precarietat encara pitjor que la meva. Perquè tu sí que vas ser capaç d'una radicalitat que jo no puc ni imaginar: se'n diu dedicar-te a la dansa. Un enunciat simple, net, línial i que a cop de converses, salutacions, abraçades i petits intercanvis amb artistes com tu i molts d'altres companys teus, he anat entenent en la seva profunditat i duresa.

Un desencantament directament vinculat al teu art, per què la pregunta que em faig és: cal fer servir la mateixa estratègia de descrèdit, i atac personal per defensar-te? Cal denigrar algú per passar a tenir raó? 

Tots dos sabem que no i per això em permeto dir-t'ho en aquesta carta - crítica pública. Perquè efectivament "criticar" no es destripar la feina de l'altre, sinó argumentar amb tu. Ni que no hi estiguem d'acord o el nostre posicionament sigui diferent o senzillament contrari. 

Fins que tots plegats no entenguem que som part del mateix sector, no et càpiga dubte que hi haurà veus crítiques poc encertades i receptors d'aquests mots que no sabran entendre de la importància del canvi de paradigma que alguns, pocs, solitaris i mal pagats, estem intentant a banda i banda de l'escenari.

Però com a a sobre sé que ets, d'entre molts, un d'aquests que també lluiten per canviar les coses: vols que intentem fer-ho plegats?

Una abraçada,
Jordi

--------------------
Dos dies més tard a El País, la crítica Carmen del Val va fer aquest intel·ligent escrit de resposta a la polèmica. Utilitzant el mateix titular que en aquest blog, per cert...


dissabte, 15 d’abril de 2017

Five easy pieces

Milo Rau
Intèrprets: Rachel Dedain / Maurice Leerman / Pepijn Loobuyck / Willem Loobuyck / Polly Persyn / Peter Seynaeve / Elle Liza Tayou / Winne Vanacker

Teatre Lliure, 13 d'abril de 2017



Vidre esberlat


Molt s'ha parlat els darrers temps de la bombolla protectora en la qual eduquem els infants. Una de les conseqüències, segons expliquen alguns experts, és l'escassa resiliència a la frustració. L'esforç per allunyar-los de situacions de patiment és una constant des de la família a les institucions educatives. S'hi actua tan fermament en aquest sentit, que ni se'ns passa pel cap que el dolor té moltes expressions, no només la física. Una d'elles, com queda compromesa la seva capacitat de comprensió davant de la violència.

El cert és que no hi ha cap menor que no estigui sotmès a centenars d'imatges d'horror cada dia. I encara pendents de saber ben bé les conseqüències que tindrà l'accés habitual a la informació, via internet i les xarxes socials per exemple. Ni els filtres parentals més estrictes poden evitar que repetidament quedin impactats per aquesta constant humana que acompanya l'espècie des dels albors de la història. La crueltat no és quelcom instal·lat ens les ments humanes com si d'un virus es tractés. Al contrari: és una potencialitat individual que maldem per allunyar civilitzadament.

La ficció literària, teatral, artística en general, ha abordat moltes vegades la qüestió. La seva virtut, i alhora principal dificultat, és que actua com a mirall. Aquest és l'efecte simbòlic que exerceix sobre l'espectador: contemplem, sabedors que tot plegat és només una (re)presentació. 

El director suís Milo Rau ha fet un salt. A l'escenari, set infants parlen del violador i assassí de nens Marc Dutroux, conegut cas que sacsejà Bèlgica i el món sencer a finals dels anys 90 del segle passat. Tot assajant, simulant un càsting i les cinc petites peces fàcils per aprendre a fer d'actors amb què Peter Seynaeve, en el rol de director de l'obra, van endinsant-los en una matèria tan difícil com necessària: què en fem de la violència quan aquesta ha esberlat el vidre que separa la pantalla de la realitat? Pensem-hi bé: el cinema, els vídeo-jocs, les xarxes socials, el noticiari mentre dinem... N'hi ha arreu, d'una intensitat insuportable, en una barreja inaudita entre realitat i ficció.

Five easy pieces és un abordatge possible. Radical. Impecable. Ofegant. A contracorrent. Necessari perquè posa en el centre de la discussió una incomoditat difícil de saltar: conviure amb la barbàrie. Eduquem en uns valors compartits, però sabem amb certesa que no són respectats arreu ni pel conjunt de la humanitat. I que els nostres fills tenen un accés il·limitat a les imatges que produeixen i que manipulem, canviem, gestionem de mil maneres perquè esdevinguin el relat que ens convé.

Qui els protegirà de la realitat si de fet no sabem quina és?