dimarts, 18 de juliol de 2017

El buit

Sergi Ots / Cia. Estampades / Cia. Impàs
Mercat de les Flors, 17 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona



Circumstàncies

La resiliència és un concepte que la psicologia de la segona meitat del segle XX va manllevar de l'ecologia: “la capacitat d'un ecosistema de recuperar l'estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o afectacions”, diu el diccionari de l'IEC. De fet té molt a veure amb l'autoestima, perquè la confiança en un mateix facilita o no la superació dels problemes quotidians. En la societat de la hiperprotecció infantil i de la vida en delegació (això és: buscar en l'altre la solució d'una circumstància personal), sembla més que pertinent tractar sobre l'habilitat de remuntada de la qual El buit afirma que som capaços.

Ho fan en un espectacle de dansa aèria, contemporània i circ pensat per a infants a partir de 5 anys. L'artefacte escènic, una estructura enorme que es va desmuntant i convertint en episodis diversos, amb un gran forat central que simbolitza el buit existencial, permet a les ballarines de les dues companyies aliades per a l'ocasió, desplegar tot un seguit de tècniques amb les quals expressar-se. No és tant interessant en aquesta peça la qualitat del moviment o l'acrobàcia, que sempre és correcte, com la representació dels estats de l'ànima.

Des d'aquest punt de vista, l'obra requereix d'una necessària preparació prèvia i/o una bona xerrada posterior amb els espectadors més petits, doncs el nivell d'abstracció que de vegades suggereix és prou consistent. Aquí hi ha una de les principals virtuts de la proposta: no simplificar, “infantilitzar”, la gravetat de les coses. Sinó posar-les a l'abast per a què cadascú pugui trobar el seu significat. La força visual, enèrgica i impactant de les imatges que genera El buit tenen entitat com per permetre aquest joc intel·lectual.

Per últim: una confiança, un missatge clar i esperançador de la capacitat per superar adversitats és un altre dels aspectes forts de l'espectacle. No respon a una encegada (i innocent) visió positiva de la vida i sí a un acte de la voluntat: l'optimisme com a actitud vital. Sense el qual no seria possible la superació. Es lamenten les intèrprets, esclar! El forat a l'estómac no els hi podrà evitar mai ningú. La qüestió és com ens movem (i eduquem) per facilitar que no condicioni una existència.


divendres, 14 de juliol de 2017

What is the Word

Constanza Brncic
Mercat de les Flors, 13 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona



L'individu al món

Hi ha una dansa que investiga, severa, persistent, profundament contemporània, radical i esforçada a través de la qual es renuncia al principi de categorització. Aposten per oferir una experiència visual i temporal, emmarcada en una reflexió encara més àmplia i que té a veure amb la condició de possibilitat: la de l'existència fugaç. Quan aquesta s'explica a través del llenguatge propi de la dansa, el moviment de l'instant, s'aprofundeix encara amb més intensitat en la idea postmoderna d'individuació: repeticions aleatòries de la mirada. La paradoxa és interessant perquè tot i no ser exclusives de ningú, doncs més aviat pertanyen a les capacitats i aptituds de tota l'espècie, provoquen una fantasia subjectiva, com si fossin patrimoni només de cadascú.

Segurament per això, a la pregunta indirecta que genera el títol de la peça presentada per Constanza Brncic, es respon amb tres parts diferenciades: cadascuna d'elles corresponents a diferents composicions. Les paraules (incompletes?) de l'últim poema de Samuel Beckett; els sons repetitius de Triadic memories de Morton Feldman; i una darrera intervenció en la qual la ballarina i coreògrafa expressa el seu punt de connexió entre aquells materials i la seva expressió artística. L'espectacle, d'una durada aproximada de 80 minuts, no és apte per a qualsevol: és exigent i pausat; en certa mesura excessivament reiteratiu i profundament reflexiu.

Sens dubte el més interessant de What is the Word té a veure amb la posició de l'artista. Aquell estat de somnieig que situaria la seva intervenció entre diversos camins, acceptada la teoria que fos possible res (la res, en sentit etimològic: una unitat). I que per tant aquesta manifestació, aquella condició de possibilitat, fos una opció real, abastable, confirmable a través del gest i el moviment en l'espai i el temps. Doncs bé: Constanza Brncic reafirma la nostra dependència d'un passat sobre el qual, fins i tot desconeixent-lo completament, en som deutors a cada passa. De manera que resulta molt més profitós aprofundir en les travessies que altres abans de nosaltres van fer. Les familiars: àvia i mare (i filla) en els referents de l'artista. I les del pensament: les dues obres de referència sobre les quals treballa aquí.

Dansa i continuïtat acaben sent les temàtiques centrals de l'espectacle. Impossible si no fos defensat per la precisa interpretació de l'artista. I amb un determinant joc de llums i ombres.


dijous, 13 de juliol de 2017

Aire

Habemus Corpus / Miquel G. Font
Mercat de les Flors, 12 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona




Des de l'inapel·lable

Miquel G. Font és el coreògraf dels fets reals. Així s'anuncia a Aire als títols de crèdit projectats a una pantalla al fons de l'escenari: amb un regust a pel·lícula antiga en blanc i negre. Perquè són coses del passat. Ara bé: de quina manera aquelles experiències impacten en el present és probablement l'autèntica recerca d'aquest creador. Per això el seu interès, que pot resultar aliè a més d'un espectador, al voltant de què hi ha en el moment del traspàs entre la vida i la mort.

Aquesta és una obra gran, amb vuit ballarins i part de la música en directe de la mà del Cor Ciutat de Mataró. Estem tan acostumats a veure dansa amb composicions enllaunades, que parem primer en la qüestió: un rèquiem era l'elecció justa. Dona profunditat i circumstància si, com en aquesta ocasió, està temperat de gravetat. No en va Miquel G. Font també és músic i busca sempre fórmules de connexió amb el moviment. I aquí farem un segon esment, doncs la qualitat tècnica -molt especialment dels nois- està allunyada dels estàndards de les companyies a casa nostra. Tant, que hi ha una mirada condicionada: si Aire s'hagués anunciat exactament com allò que és (una producció internacional, alemanya o holandesa per posar un exemple) l'atenció del públic i del mateix festival en la difusió hagués estat un altra. Pensem-hi: de vegades, atents enllà, se'ns escapen de més properes...

La temàtica, ho assenyalava, no és gens fàcil i la dramatúrgia de Marc Chornet ha servit per endreçar-la. Però hi ha una narració excessiva, un encès detallisme explicatiu que lliga l'espectador, un relat unidireccional, sense marge a la imaginació. Això és un problema, així com la llargària dels diferents capítols. Aire precisa d'una certa actitud espiritual, és ben cert, i allà on millor es percep és en el gest dels ballarins: per moments pausat, quasi estàtic; en ocasions cops de desesperança, explosius; en altres instants col·lectius i disciplinats de coordinació. Una estrena en un festival és un repte monumental: es corre el risc d'arribar tard. Quan puguem veure aquesta peça amb unes setmanes més de treball d'estudi, podrem copsar el seu just valor coreogràfic. En tot cas, escurçar alguns episodis seria interessant. Com suprimir elements de la història, reiteratius o massa explícits.

Es fa difícil situar els amplis moviments de braços i cames, l'expressió dissociada del tronc, les ondulacions en l'eix de la columna i les petites vibracions, sincopades, cintura escapular amunt del intèrprets. A voltes et sembla observar accents llunyans d'estil neoclàssic; després hi apareixen les influències de la modernitat dinàmica des de la qual es planteja la relació del conjunt. Aquí hi apareix un detall arran de terra, com hi ha una fisicalitat innata en la tensió que la descripció del tema central provoca; com de la resposta inusitada que cada un d'ells procuren al seu personatge. És una suma multiplicadora, amb imatges especulars com a resultat: d'una banda hi ha la varietat del gest; de l'altra l'experiència inconeguda d'allò que volen retratar. Entre un espectre i l'altre, una realitat tan inapel·lable com ho és que estem davant una creació que diu més del futur que no pas d'aquell passat que dibuixa, ni d'aquest present artístic que encara endevinem imperfecte. 

Aire és una mostra del desllorigador que Miquel G. Font, com a director, millor perfila en les seves obres: una aptitud coreogràfica servida com si fos un complex i inusual mecanisme de la memòria.


dissabte, 8 de juliol de 2017

Aüc. El so de les esquerdes

Les Impuxibles / Carla Rovira
La Seca – Espai Brossa, 7 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

De totes les maneres possibles

Sensibles al món que les envolta, la companyia Les Impuxibles malda per fer visibles qüestions per resoldre. A Limbo va ser la mirada que tenim respecte la transsexualitat. Aquí sobre la violència masclista: la més urgent i indigna plaga dels nostres dies. Cal parlar-ne, les vegades que sigui necessari, perquè no quedi reclosa per por al sí de les relacions tòxiques; i educar les noves generacions per tal que quedin alliberades de la xacra. Després, la forma com cadascú vulgui fer-ho, dependrà dels seus recursos i intencions.

S'han aliat amb Carla Rovira, de qui vam veure la temporada passada una meravellosa reflexió de com els infants viuen, s'informen o pateixen les mil violències que els envolten: Most of all, you’ve got to hide from the chicks. I en el temps, als escenaris barcelonins, just el mes d'abril, es va presentar la imprescindible i colpidora Five Easy Pieces de Milo Rau, recreació del violador i assassí belga de nens als anys 90. Tres exemples ben diversos d'afrontar l'assumpte.

I la conclusió (provisional) on podríem arribar és que no hi ha cap sistema millor de tractar tot plegat, que fent-ho. 

Les Impuxibles estiren fort a Aüc del relat subjectiu, la dansa enunciativa, i la música evocativa. És el seu mètode. Ho fan tan decididament, que pot xocar que es barregi en un mateix espectacle una violació i un abús infantil. S'expressen amb tanta claredat, que avisen l'espectador de la duresa del propi plantejament. Hi posen veritat, com a resposta: un crit de denúncia que ressona a l'ànima de la sala.

Ofereixen alguns moments excepcionals. Les notes dissonants de Clara Peya al piano en el tema central de l'obra i la seva explicació, que reafirmen la magnitud d'aquesta compositora. El solo de la ballarina Olga Lledó amb un fil de llana, que duu més lluny que en altres ocasions la dansa somàtica que coreografia Ariadna Peya. I el magnífic monòleg, potser amb un excés d'interrupcions contextualitzadores, de l'actriu Júlia Barceló i que, segons explica, és responsabilitat de la mà sempre incisiva de Carla Rovira.

En un moment determinat parlen del llibre Instrumental de James Rhodes. Víctima d'abusos de nen, anuncia a les primeres planes que no donarà detalls d'aquell malson. Però es respiren a les 288 pàgines. Sense ni un mot macabre. Justament perquè l'intolerable és que passin coses així a la nostra societat. Parlar-ne, cadascú a la seva manera, és l'única opció vàlida.

© Alfred Mauve

dijous, 6 de juliol de 2017

La Fiesta

Israel Galván
Teatre Grec, 05 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Matthias Leitzke

El desconcierto

Dos consideraciones previas: bastaría que Israel Galván se dedicase a taconear, percutir con su cuerpo y llevar sus brazos al cielo, como ocurre en la última sección del espectáculo, para escribir de nuevo aquí que el público está rendido a su arte. Segunda idea: hace tiempo que viene expresando su deseo de colegiar aún más sus espectáculos. Siempre han sido corales, pero también es cierto que todas las miradas están puestas en él. Pues bien: encontró un buen argumento para huir de esas cotillas. Y, como siempre, arriesgó. Y montó La Fiesta. ¿Qué pasó al otro lado? El desconcierto...

A los habituales (El Junco, Uchi, Alejandro Rojas-Marcos, Eloísa Cantón, Emilio Caracafé) se les une el cantaor Niño de Elche: un encuentro que se espera siempre explosivo. Y también el bailaor Ramón Martínez, la cantante Alia Sellami y el Coro Byzantine Ensemble Poolytropon. Hay más talento junto en ese escenario de lo que se puede absorber. La consigna: la libertad creativa alrededor de la idea de fiesta. Cada uno la suya. Algunos apuntes de dramaturgia lo intenta cohesionar, pero no es suficiente. El caos inunda el escenario. ¿De qué otra manera es lo popular? ¿Me cuentan cómo acaban las calles después de una buena celebración?

Hasta ahí todo según lo previsto: con orígenes tan diversos, el cante, los mil flamencos, el sentido religioso, el jamón, una aria y hasta un apunte de música de discoteca aparecen. Naturalmente lo más sorprendente lo sirve el Niño de Elche: esa sencillez performativa que es torrente silencioso. Ya no es siquiera su tonada lo que inunda: solo con su presencia y sus tímidos arranques bailados logra centralidad absoluta. De hecho es, de todos ellos, quien goza de más tiempo para lucirse. Al otro lado, observando, dispuesto a contravenir cualquiera que le acuse de reiterativo, está Galván: basta dos minutos para colocar todas las piezas en su lugar. Que aquí se viene a disfrutar de los demás.

Eso precisamente es lo que aporta, a sus maravillas creativas de los últimos tiempos, este espectáculo del genio sevillano: la comunidad. Y como en todo edificio, personajes bien diversos. Habrá quien admire la presencia hipnótica de la Uchi, sus lamentos y un taconeo que es esencia, voluntad y genio. Otros descubrirán el gaditano El Junco, con un imponente físico, recreándose en maneras algo más clásicas, como para demostrar que en el flamenco caben todos. Se dejarán llevar algunos por la sonoridad ortodoxa de las voces masculinas de la Ensemble. Se encontrarán unos pocos algo más seguros en los acentos de la guitarra comestible de Emilio Caracafé o en la voz envolvente de la tunecina Alia Sellami.

Pero solo una cosa deberemos convenir: aunque todo ello junto no logre una unidad; aún a falta de cohesión en el espectáculo y la dificultad que comporta para ubicar en la galaxia creativa del artista esta propuesta; todo esto no sería posible sin la capacidad de Israel Galván de reinventarse una vez y otra. Su alocada necesidad de más. Y su esperanza de lograr de nuevo nuestra adhesión. Aunque solo fuera por ese intento, es necesario este desconcierto.

© Aliaksandra Kanonchenka