dimecres, 13 de març del 2024

Navaja

laSadcum
Paral·lel 62, Dansa Metropolitana
10/03/24



L’algoritme desenfrenat


laSadcum, grup de Barcelona creat el 2019 i liderat per Guillem Jiménez, ha presentat la segona peça de format llarg, però destacada economia de temps i recursos dramatúrgics amb respecte la primera. Van afinant així un impuls creatiu de caràcter explosiu, per ajustar-se millor als estàndards dels espectacles actuals. Una maniobra en la qual un altre col·lectiu potser hauria necessitat uns quants anys d’adaptació i que els seus joves integrants han aconseguit en els dos escassos que han passat des de l’obra “Aclucalls”. Demostren així una intuïció i destresa a l’alçada dels grans, que es fixa en un moviment caòtic, desorbitat i punxegut com la navalla que dona títol a l’espectacle.


“Navaja” són cinc personatges a la deriva, d’una suposada demo informàtica que mai no va ser completada, amb els codis gestuals abandonats a la seva sort, sense la consistència pròpia de les construccions dels algorismes, però que al capdavall condueixen a una construcció idealitzada dels interessos de l’usuari. Quantes vegades hem pensat, mentre ens deixem emportar per les imatges i els suggeriments d'una xarxa social, que aquella imatge que ha creat el robot dels nostres interessos és inversament proporcional al nostre posicionament real al món. I així, en aquest joc d’oposats, sobretot desenfrenats, s’articula una peça especialment dissenyada per a qüestionar. Que això es faci des de la generació que fa servir amb més intensitat Internet, dona precisa informació de la intel·ligència que gasten.


Es troba a faltar més desplegament coreogràfic. Està molt ben dibuixat, amb un grup de ballarins ben afinats, amb personalitat. Passa que es fa curt i et quedes amb ganes de més. Hem anat d’un extrem a l’altre: d’aquell espectacle de dues hores, a unes frases de moviment i gest escadusseres, amb marge de creixement. I resulta especialment pertinent la reivindicació que es fa a l’obra de tots els estils de dansa, més enllà de la contemporània. Un cop més, informa de la completa i holística formació acadèmica, personal i emocional del seu director. En una obra com aquesta és segur que el component coral sosté el conjunt, però un toc de genialitat sempre és necessari.


Esperem que la ciutat trobi l’espai i, sobretot, els recursos econòmics per acompanyar i enlairar aquesta nova fornada d’artistes. No és fàcil, menys habitual, assistir al naixement i consolidació d’una novetat com la que laSadcum representa. La Sala Paral·lel 62 era plena. Aprofitem mentre el fenomen sigui local, perquè ens tocarà muntar viatges per a futures estrenes fora de la ciutat, si la cosa es va consolidant, i això sembla.

dilluns, 2 d’octubre del 2023

Medium

Núria Guiu & Ingri Fiksdal
Mercat de les Flors, 01/10/23

Foto: Kristine Jakobsen


El pes de tot

La tradició pot ser un llast o un ancoratge. És un pes insuportable quan no sabem com respondre-hi, més enllà de reconèixer-hi el mèrit de ser part del nostre passat. I és un impuls quan podem aprendre d’aquell llegat i portar-lo cap a un altre lloc, integrant-lo a la nostra mirada actual. I aquesta és just la mirada de Núria Guiu i d’Ingri Fiksdal perquè tot i que es tracti d’un solo ballat per la catalana, “Medium” és una creació conjunta i així ho reivindica generosament la ballarina i coreògrafa més entregada que mai en el rol de cos pel qual transita aquella tradició.

I és que, efectivament, la peça més seriosa i acadèmica de totes les que ha presentat a Barcelona és un espai d’invocació. Gestos i moviment que abans altres havien ballat i que Núria fa transitar sense solució de continuïtat. Uns llums, uns plàstics i sobretot un efectiu compromís corporal per mostrar aquell fil de continuïtat entre una generació present i moltes d’altres que abans han passat per a un llenguatge contemporani comú i compartit.

En aquest punt, resulta divertit anar descobrint els noms propis que s’amaguen en l'espectacle. Alguns fàcils: Jiří Kylián, Pina Bausch o Martha Graham. Alguns de menys evidents, com DV8/Lloyd Nelson o Sharon Eyal. Uns últims només reconeixibles per experts en la matèria. Fins a vint-i-dos fragments i coreògrafs/ coreògrafes i ballarines/ballarins que es fan present, en el sentit més radical de la paraula: són tan actuals com els seixanta minuts de suor de la intèrpret.

El mes de gener es veurà “Supermedium” la versió de grup en la qual estan treballant al Mercat de les Flors, en el programa de residències del teatre de la dansa. Necessària iniciativa anomenada Cèl·lula# que Àngels Margarit va imaginar com a projecte singular de la seva direcció artística i que tan bons fruits està donant.

El més sorprenent de la peça que s’ha pogut veure el cap de setmana? La capacitat de Núria Guiu per al canvi de registre. Dels seus “Likes” iniciàtics, passant pel yoga o el tik-tok, i fins a arribar aquí, sempre una artista amb una intel·ligència indiscutible.

divendres, 29 de juliol del 2022

Duets: capítol 1

Xavi Torres, piano
Karen Lugo, bailaora
Església dels sants Just i Pastor (Son, Alt Àneu)
28 de juliol de 2022, Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Flamenc jazzístic

Celebrat encontre entre el pianista de jazz Xavi Torres i la bailaora mexicana de flamenc Karen Lugo. Esbojarrada combinació entre dues personalitats desbordants, que entreguen saviesa i lligam en cada fragment d’un espectacle de fantasia coreogràfica i llibertat musical. Així es va viure la presentació al Festival Dansàneu de l’espectacle «Duets: capítol 1».

Xavi Torres és un músic generós, d’alta prestació tècnica, especialitzat -entre moltes coses més- en crear variacions sobre temes populars i desenvolupar-hi fantasies sonores. El seu repertori és obert i expressament eclèctic, el que li permet experimentar maridatges com el que protagonitza aquí. Per la seva banda, la bailaora ha anat assolint un destacable prestigi dins del món del flamenc, precisament per la llibertat amb la qual afronta aquella tradició. Res no és impossible en el seu imaginari, i d’aquesta forma engrandeix els matisos i acosta el flamenc a tessitures que tant es poden nodrir del moviment amb arrel més popular, com arriba a expressar notes més sofisticades.

La seva unió, la de les tecles i la del taconeig, té un efecte amplificador: tripliquen la percussió. En una multiplicació sonora des de la qual reafirmen l’origen d’aquelles dues expressions artístiques - una humanitat que es fa present a partir del moment en què trenca el silenci a partir de percudir sobre el piano i també sobre les coses-; com també fan possible un diàleg a múltiples veus, públic inclòs, en la projecció d’aquella intencionalitat expressiva.

Somreia el pianista a l’absorta bailaora al final de cada tema, concentrada ella en la fortalesa del gest i la delicadesa del moment. Feia contorsions del gest, amb la singularitat d’algú que des dels peus a la mantilla que feia servir per cobrir-se, amb l’ajust de braços i maluc, escampava trajectes per l’escenari de l’Església. Ressonava una sola veu: un crit de presència, que en un context com aquell tenia molt a veure amb la de la consciència mínima enfront de la infinitud del misteri de l’existència.

Un viatge en tota regla, des del jazz aflamencat.

dijous, 28 de juliol del 2022

Esercizio di stile

Companyia Metamorphosis
Ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich
Pianista Francesco Tristano
Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu)
28 de juliol, Festival Dansàneu 2022

Elegància i format

Foto: Rut Solé

La connexió basca fa anys que forma part dels objectius de Dansàneu, el festival de les cultures del Pirineu. El diàleg entre la música en directe i la dansa, és un dels aspectes forts de Rut Martínez com a directora artística. I l’aposta pel petit format en espais singulars, un dels seus aspectes diferenciadors. Gairebé en l’equador del festival s’ha presentat la peça “Esercizio di stile” que protagonitzen els ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich, amb el pianista Francesco Tristano. Artistes al servei d’un altre format; programadors difonent l’elegància.

El públic que omplia l’Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu) va entrar de seguida en l’atmosfera serena i profunda de la proposta, amb els primers compassos de Bach i uns fluorescents drets disposats en forma de fila en el passadís central. S’atansava la ballarina a l’escenari, a poc a poc, amb una gesticulació transparent, acusada expansió corporal i iniciàtica actitud. Convidava així a permutar durant una hora les urgències expressives per un diàleg serè, sense presses, amb el músic. Una estètica perfectament entesa, tant en la selecció del compositor -entre el neobarroc i la música incidental- com en el diàleg amb l’altre ballarí, de moviment acusat i greu, tècnic i per moments obsessionat per la perfecció.

La coreografia del conjunt resulta una mica simplificadora: és com si no volguessin explotar l’espai més emocional del moment -lloc, música, dansa-. Semblaria que els anima més descobrir les possibilitats de connexió natural entre els tres intèrprets. Que és, sens dubte, el gran fort de la vetllada: amb unes mirades de complicitat, també amb el públic, d’alta intensitat. En comunió, fins i tot amb l’insistent cant dels ocells que habiten aquella construcció romànica.

La primera de les “Variacions Goldberg”, amb sentit, obren aquest particular viatge d’estil; en diàleg entre tradicions musicals, a voltes ben disperses; amb un trànsit entre el llenguatge neoclàssic i alguns apunts de dansa contemporània. En el conjunt, una unitat de comunicació que va arrencar un sonor i llarg aplaudiment de la platea.

No és possible que el món de la dansa es permeti que una proposta així, gestada amb el pacient impuls sinèrgic del Festival, quedi només en una única funció. És una fortuna per a les veïnes de l’entorn, això és molt clar. Però un problema que denota falta de connexió entre el territori i la (autoanomenada) capital de la dansa. Sens dubte, per format i elegància, un bon grapat de sales petites del país podrien programar aquest espectacle.

dimarts, 12 d’abril del 2022

In C

Sasha Waltz and Guests
Mercat de les Flors, 8 d'abril de 2022


Foto: ©Yanina Isla


Sobre la contemplació

La coreògrafa Sasha Waltz ha tornat a la ciutat amb la seva producció més recent. Es tracta d’un repertori insòlit que ha tingut molt bona acollida: ‘In C’. Una complexa construcció coreogràfica, extraordinàriament ballada, en diàleg amb la música minimalista de Terry Riley de l’any 1964. En una mirada global, es revela com un intent d’agermanar dos mons artístics a priori ben diferents. Mentre que en una observació més fina de seguida ens adonem que tenen més aproximacions que no pas pot semblar a primera vista.

Tres dies de celebració al Mercat de les Flors, amb activitats diverses per conèixer de prop el particular cosmos de la creadora alemanya i amb tallers als centres docents de dansa de la ciutat. Cinquanta-tres pautes de moviment i un ampli marge per a la improvisació són l’estructura principal de l’obra, fragments que els dotze ballarins han enregistrat en vídeo per poder així ser transmesos en diversos contextos. Tot plegat dissenyat en els dies de la pandèmia de la COVID-19. Apareixen en escena, amb un llampant vestuari de colors pastel de Jasmin Lepore, i comença un interromput gest ballat de durada variable, cap a una hora. Van ocupant posició, en execucions individuals, en tensió, a l’espera dels primers compassos d’una peça sonora certament inclassificable, considerada la primera en el seu gènere, i amb importants influències posteriors en l’experimental, el rock, i l’electrònica.

Tot sembla indeterminat, lliscós i fútil. Tanmateix, respon a uns patrons fixos tan ben pensats que constitueix una gramàtica pròpia d’una llengua encara per aprendre. Heus aquí la seva grandesa: produeix una correspondència precisa i indicativa de la seva utilitat comunicativa; alhora que s’observa com un gran misteri per a la comprensió. Es desplacen, sincronitzen, s’ajunten i s’articulen per poder ballar sols o en grup; com es dispersen i aïllen tot corrent per l’escenari. Dibuixen una geometria variable, al mateix temps que desendrecen la seva original intenció. Dialoguen amb la mateixa facilitat que els membres d’una comunitat que sobtadament hagués sabut trobar-se a l’encontre a partir de la capacitat de mútua escolta. En aquest sentit, In C té molt a veure amb el joc universal del llenguatge: des de l’estructura més petita -aquí representada per la frase coreogràfica-, fins a l’intercanvi més atzarós – sempre dins d’unes pautes prèviament ben establertes-. Hi ha en tot plegat un altre element important d’assenyalar: el color. El dels vestits, però sobretot el de la il·luminació d’Olaf Danilsen que explora les mateixes tonalitats. Impressions que apareixen per sorpresa, i que es difuminen amb discreció i que actuen com a element de vigília: ressituen l’espectador, el conviden a tornar a fixar la mirada i canviar el focus. És una peça de particularitats més que no pas de visió de conjunt.

Es desplega infinitament l’execució d’aquella música incidental, creada des de la recerca d’una expressivitat bàsica, fonamental, arrelada a una simplicitat extenuant. Està encaminada al principi de connexió emocional des del qual projectar tot un cúmul de situacions, dispersades amunt i avall per mor del talent interpretatiu i que obliga a una atenció seqüenciada, parcial i fragmentada. En aquest punt de l’obra, dues creacions artístiques de temps, construcció i llenguatges allunyats, fa estona que han esdevingut un enllaç fort entre molècules de forces dèbils i de càrrega oposada. Impossible en aquesta experiència oblidar la posició de qui gaudeix de tan estranya trobada. “Sobre el rar privilegi de la contemplació” hauria de ser el títol de tot plegat. ¿Com s’improvisa, amb durada variable; es pensa una peça originàriament digital i serialitzada; per acabar transformada en un espectacle en viu, la coreografia del qual no té ni una sola fissura? I, encara més important, com es mira des d’aquesta singularitat allò que és únic, però molecular?

Però tornem per un moment de nou a la música minimalista, tot fent una cerca simple sobre les seves característiques. Expliquen que està constituïda de patrons matemàtics o algorítmics amb permutacions sistemàtiques; harmonia estàtica i pols constant; amb seqüències rítmiques repetitives amb tons purs o d’afinació justa. I ara pensem en el moviment proposat per Sasha Waltz i la manera com ha fet la construcció de la peça. Aquí és on es revela l’entramat definitiu de l’obra: en la proximitat d’elements que quedaven aparentment allunyats entre si. Dos pols de càrrega oposada units per forces invisibles de solidesa artística.