dilluns, 22 de juliol de 2019

Augusto

Alessandro Sciarroni
Mercat de les Flors, 20 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona


Dispositiu esgotat

En les grans companyies de dansa hi ha una figura cabdal a mig camí entre el responsable de la coreografia i els intèrprets: és el repetidor. Se sap tots els moviments i passos dels membres del grup i la seva funció és l’assaig sistemàtic de cada fragment, de cada frase, perquè l’espectacle tingui coherència interna. En dansa, com passa en un escrit, el dibuix de la totalitat, el text final, s’omple de paràgrafs que han de ser coherents en la seva estructura gramatical i relacionar-se convenientment amb els passatges anterior i posterior.

Què passaria si aquesta tasca invisible la posem en el centre d’un espectacle? Fer repetir sobre l’escenari una vegada i una altra un conjunt de moviments singulars, per observar què en surt de tot plegat. Alessandro Sciarroni és un dels artistes que amb més determinació està treballant en aquesta línia. Però no és l’únic: les darreres temporades, a Barcelona, ens hem familiaritzat amb la feina d’Arno Schuitemaker. I si mirem més enrere, no podem oblidar algunes de les propostes d’Anne Therese de Keersmaeker, en aquest cas sobre la base rítmica; o Última Vez / Wim Vandekeybus, amb la compactació i repetició de fragments sencers en un espectacle. Així doncs: què diferencia Sciarroni de tota aquella tradició? L’absència d’apriorismes.

Actuar per imitació, copiant i reproduint o crear des del resultat del diàleg quan l’intèrpret es mou? Aquesta última és l’opció radical de l’italià, idea amb la qual va trobar el punt àlgid a Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow?

És un dispositiu delicat: si entre el grup hi ha connexió, la cosa flueix de manera infinita. Si se senten massa constrenyits per les regles del joc, s’atura tot. Això és el que va passar a la darrera obra que vam veure: Aurora; i em temo que també a Augusto. Per bé que despunta aquí algun breu fragment de revelació, però clarament insuficient.

Riuen i molt, sense parar, els cinquanta minuts que dura l’espectacle. Aquesta és la consigna: quina manera més fabulosa de lligam emocional amb els altres que contagiar-se fins a arribar a l’espasme muscular... Però res d’això passa: la platea queda (pràcticament) impertèrrita i a l’escenari no hi ha res més enllà que unes mirades còmplices i molt d’esforç físic. Perquè aquesta sí que és la constant de totes les obres d’Alessandro Sciarroni, com bé vam descobrir en la primera que va arribar i que té un títol ben eloqüent: UNTITLED_I will be there when you die: malabaristes al límit de l’extenuació. Com després pasaria amb aquell ball folk on s’anunciava a l’inici de l’obra que no acabaria fins que l’últim espectador no abandonés la sala. Però morir de riure a Augusto (nom d’un famós pallasso), això no ho aconsegueix pas ni a una banda ni a l’altra de la mirada. Quedant invalidat així tot el supòsit inicial del treball de Sciarroni: què passa si els deixo a la lliure repetició? Quines conseqüències té? Quins vincles s’hi establiran?

Finalment, es fa difícil d’entendre que aquesta peça hagi guanyat el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia 2019. Em penso que és més un premi a una trajectòria i una idea original que ens ha regalat moments fabulosos els darrers temps, que no pas pels valors intrínsecs d’aquesta.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Legítimo/Rezo

Jone San Martín
La Caldera, 19 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona


Generositat

En format de conferència performativa, Jone San Martín fa balanç dels més de 20 anys a la companyia de William Forsythe, dedicada a la improvisació, sense deixar-se arrossegar ni per la malenconia ni per l’excés d’adulació. De fet, en la segona part, on desplega el seu solo, hi ha una voluntat clara de vinculació amb aquella tradició i el temps treballat al costat del coreògraf nord-americà instal·lat a Frankfurt, però des del trencament emocional: sembla dir que fins aquí la nostra història comuna i ara és temps de la creació pròpia.

Aborda la xerrada amb un destacat sentit de l’humor, la participació discreta del públic i moltes ganes de contagi de la passió per aquell singular treball coreogràfic. La geometria de la diagonal: la intersecció entre els diversos punts del cos, entre l’espai i les sensacions, dibuixant a l’escenari alguns capítols de la memòria, molt seleccionats, que Jone va desgranant. No està sola, diu en un moment determinat, perquè sempre l’acompanya l’ombra-presència de les companyes i companys amb qui va ballar.

Lliçó magistral per a tots els públics, és especialment pertinent per a introduïts en la matèria. Concretament per a trencar el mite de la llibertat absoluta de l’intèrpret en aquest tipus de material. Com molt bé explica en un moment determinat, és possible l’acte fortuït (el moviment impensat, la improvisació) justament perquè prèviament hi ha la repetició, la insistència en el mateix gest i l’aprenentatge minuciós de les frases coreogràfiques. Una mena de pregària (“rezo”) repetitiu, que connecta amb un interior zen des del qual parla la dansa. Perquè és el cos el receptacle de la notació, del llenguatge específic a partir del qual s’expressa i que Forsythe s’ha encarregat de repetir una i mil vegades que no és possible recollir d’altra forma que des de l’observació i la mimesi.

Clou aquest acte de presa de la paraula per part de la ballarina (bella paradoxa) el solo al qual ens referíem al començament d’aquesta crítica: alliberador, alhora que resulta confirmació de la tesi de l’espectacle. Jone San Martín està en un moment perfecte de la seva capacitat corporal: determinada, explosiva, magnètica… No dona treva: sense més acompanyament que uns sons inconnexos, estranys a la comprensió, insistents, dibuixa una perfilada exemplificació de tot allò que es pot assolir amb treball de fons, dinàmica ascendent i pinzellades d’imaginació. Un colofó extraordinari per a una generosa vetllada de transmissió del patrimoni de la dansa.


dimarts, 16 de juliol de 2019

Deltebre Dansa: transferència de coneixements.

Juliol de 2019

Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació
Darrere dels espectacles sobre els quals es reflexiona en aquest blog, hi ha una perseverança molt pròpia dels professionals de la dansa i del circ: la formació contínua, la necessitat d’aprenentatges actualitzats i la tensió física imprescindible per garantir que el cos i la seva dinàmica sempre estiguin en el millor moment possible. Moltes altres ocupacions, és clar, requereixen aquest continu. Però allò que els diferencia és que, hi hagi o no possibilitats reals de feina i en un àmbit precari per definició, no poden deixar-se anar. Tampoc els ho permetria un altre aspecte del qual se’n parla sovint amb la boca petita però que té un valor majúscul per a tots ells: la vocació. És en aquest context que Deltebre Dansa s’ha guanyat un prestigi internacional com a espai d’actualització i de trobada del sector. Probablement més reconegut fronteres enllà que entre nosaltres, com així ho confirma la matriculació de participants de 50 països del món. Però una porta d’entrada fonamental per contagiar-nos col.lectivament de nous estils i llenguatges, amb una especial incidència en la relació creada entre dansa i circ contemporanis. La seva ànima és Roberto Olivan, ballarí, coreògraf, però també emprenedor i, sobretot, agent de proximitat en un miracle singular: desenvolupar el projecte a les Terres de l’Ebre, en un posicionament envejable entre compromís personal, reivindicació del territori i pulcritud organitzativa i tècnica. Compleixen 15 anys. Només una breu ullada per l’espai de les carpes on se segueixen els seminaris, enguany amb Lali Ayguadé, Francisco Córdova, David Zambrano, Maria Kolegova/Ultima Vez, Anton Lachky, Edivaldo Ernesto, entre d’altres, dona una informació molt precisa de la immensa labor d’aquest projecte somiador: el contacte dels participants amb maneres ben diverses d’entendre la dansa i el circ; i facilitar la transmissió i el contagi amb els docents i les ballarines i ballarins que en prenen part.

Però Deltebre Dansa té una segona pota, que l’arrela definitivament com a projecte de territori: l’exhibició. A la carpa, cada dia, s’ofereixen diverses propostes a un preu més que popular i obert al municipi. Divendres 12 de juliol, per exemple, dos peces curtes de circ i altres dos on el moviment coreogràfic n’era l’eix central. Tot i que, de fet, l’autèntic protagonista de la vetllada és el públic. Entusiasta, agraït, afable i suport incondicional del Festival. És fascinant observar la passió, l’entrega, la il·lusió amb la qual reben els artistes: com qui accepta un regal inesperat d’algú estimat. Aquells de vosaltres que seguiu en aquest espai els diversos festivals que visito a la recerca de la dansa més actual, us puc ben assegurar que són escasses les ocasions en les quals he pogut copsar una connexió tan directa entre organitzadors i públic. Aquesta és, inqüestionablement, la labor de transmissió més preuada de Deltebre Dansa: aproximar unes disciplines a priori allunyades, al cor de la ciutadania. Sense oblidar-nos tampoc de la tasca d’integració, diàleg i participació directa de la gent en els tallers gratis que s’organitzen o en els de creació comunitària.

Encara una altra experiència singular enforteix més aquesta programació: enguany va tenir lloc dissabte 13 de juliol. És el II Circuit “Deltebre atracció natural”: sis peces de durades variables en alguns dels espais de bellesa natural i interès paisatgístic més destacats d’aquell entorn. 

Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació
Socarrel va obrir la tarda, al Mirador Zigurat. Cap millor espectacle per aclarir de què va aquest Festival: una fusió entre la música electrònica de Laurent Delforge; el quartet de veus occitanes Vox Bigerri; el moviment de Magí Serra i del mateix Roberto Olivan; i la intervenció del ceramista Joan Panisello. Quantes coses diverses, oi? Envoltats del riu, just en el punt central de la desembocadura: terra fèrtil, de mixtura, plena de vida natural i d’alta protecció. El paral·lelisme amb el sentit de l’obra es fa encara més evident: cossos enfangats, modelats pels usos i costums d’una espècie permanentment en disputa amb el seu origen terrenal: que modifica, però que necessita conservar; que treballa, però que ha de garantir per a futures generacions. Magí i Roberto són els arquetips d’aquell esforç titànic, sempre en contacte físic, a voltes en contraposició, però obligats a mantenir un moviment harmònic i circular al qual se sumen a l’inici i al final la resta d’artistes participants en la peça. 

Traslladats a l’espai exterior del Consell de Riumar, es va poder gaudir d’altres cinc peces curtes de dansa. Aquí els protagonistes eren joves ballarins, emergents alguns d’ells, que van omplir la tarda de propostes sempre ben contrastades. Com a teló de fons, algunes de les preocupacions existencials més universals: la fragilitat de les relacions humanes, com defensaven amb una forta fisicalitat Marion Sparber i Alan Fuentes a Porzellan-Haus; el treball del cos, entre l’exigència i l’expressivitat del solo de Rebeca Portillo: Insight Movement; o la pregunta sobre la condició de l’’artista que van presentar Akira Yoshida i Dunya Narli: The Inglorious Fortune Of Being A Performer. La manera com el navarrès està afrontant la seva investigació al voltant de les connexions entre allò que per convenció podem anomenar les danses de carrer i la contemporània, aquí amb el treball acurat, perfilat al detall i delicat de Dunya, des d’aquella primera ocasió en què el vam veure ballar amb Home, serveix per destacar en aquesta crònica alguns dels valors fonamentals de Deltebre Dansa. Per una banda, el lideratge i capacitat innata de Roberto Olivan per acompanyar-se de grans intèrprets, amb una màgia expressiva i una impetuositat gens a l’abast de tothom, com demostra sempre Akira en la seva feina. De l’altra, amb un arrelament directe amb els orígens de cadascú (en aquella primera peça, sobre els trànsits que estava fent des de la “casa original” als nous llenguatges). I oberts a l’experimentació i la influència dels altres (recordem precisament que era un dels intèrprets destacadíssims de Cuculland Souvenir de Roberto, on circ i dansa dialogaven amb intensitat aquesta darrera temporada). 


Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

Just el resum de tot allò que fa d’aquesta trobada de quinze dies a les Terres de l’Ebre un miracle necessari que de no existir, caldria inventar.

I no us penseu que s’ha acabat aquí tot el que es pot explicar de tres dies de convivència amb ells: res més lluny! Queda un plat fort, molt... d’aquells que fan petjada en la memòria i del qual us en parlaré aviat: l’espectacle Mirage de la companyia hongaresa Hodwork, amb què es va tancar el vespre de dissabte.

dissabte, 13 de juliol de 2019

Kind

Peeping Tom
Teatre Nacional de Catalunya, 11 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona




Traumes infantils

Tercera i definitiva aproximació de la companyia a les relacions de família, sempre des de la culpa i la mala consciència. A Vader (Pare) per l’abandó del progenitor vell; a Moeder (Mare) per una vida condicionada pels rols de gènere. No deixa de sorprendre aquesta voluntat tan occidental d’analitzar les relacions paterno-filials, a la recerca infinita del desllorigador existencial. Així va fer possible el seu negoci Freud i companyia: insidiosament, preguntant fins i tot en què somiaves.

En un bosc d’àmplies referències als contes infantils, com a les relacions sempre tèrboles amb els adults; una nena gran de rínxols daurats, una Isolda wagneriana (de fons, insistentment el Liebestod - la mort de l’amor-) en el punt exacte del descobriment de l’enigma de l’esfinx. Bèsties, catàstrofes, violència i imatges fantasmagòriques al voltant d’una innocència sobrevalorada. Un desplegament d’obsessions com només els actors-ballarins de Peeping Tom poden representar: ductilitat corporal que es replega sobre l’eix imaginari del cor. Contorsionistes del gest inaudit, flexionant extremitats anímiques. Un autèntic desassossec del viure que uns cucs desplaçant-se lentament per l’escenari acaben de fer evident. No és pas per falta d’esperança o d’enginy. És més aviat per la incapacitat - tan humana - de plegar-se a l’evidència, a l’acceptació del destí.

Es troba a faltar en aquesta darrera peça un accent més acusat de les frases coreogràfiques tan característic del grup, que sembla haver arribat a un sostre de vidre per la seva complexitat, és clar, però també per una certa actitud acomodatícia: funciona, expressa intangibles com pocs llenguatges actuals fan, és un material molt estimat per un públic com el barceloní (en coproducció amb el Grec i el TNC) i així es renuncia a experimentar amb els seus límits. De fet, en la trilogia, s’acusa una minva considerable de la presència del moviment des d’aquella primera obra dedicada al pare i fins a aquesta.

Aquesta qüestió, unida a la dramatúrgia allargassada en excés, sense un fil conductor clar, abandonada a sensacions primàries i idees inconnexes, fan de Kind un producte relatiu. Amb molts apriorismes, com el de l’agressivitat transmesa a partir de l’observació passiva de l’infant: les armes en el punt de mira de la crítica; o el de la destrucció de l’amor, condicionat per la presència dels fills en la unitat familiar. Arguments tots ells d’ampli espectre, que es donen per vàlids sense un contrast sòlid d’opinions. 

dilluns, 8 de juliol de 2019

Ballet BC: Tres coreografies

Ballet BC: Tres coreografies
Teatre Grec, 6 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona

La bona dansa que es deixa veure bé

Confirmat: el Teatre Grec és un espai ideal per a la trobada entre el públic especialitzat de dansa i l’encuriosit. Cert que és un espai d’un aforament monstruós, també que l’escenari demana grans companyies. És només qüestió d’escollir acuradament una proposta que sumi virtuositat, alguns apunts dramatúrgics, espectacularitat i un bon elenc. I el Ballet BC de Vancouver ho va aconseguir, dissortadament només una nit perquè l’endemà es va haver de suspendre la funció per pluja. Que a ningú estranyi, de totes maneres: darrere hi ha la mà del Francesc Casadesús, durant molts anys director i ànima del Mercat de les Flors, que va saber suggerir a Emily Molnar, Directora Artística del grup, un programa de tres peces que combinava magistralment totes aquelles virtuts i que, a sobre, anaven firmades per dones.

Bedroom Folk de Sharon Eyal

És una situació insuportable que a la ciutat de Barcelona encara no hagi aterrat la companyia d’aquesta coreògrafa i que per veure-la els aficionats hàgim de fer uns quilòmetres: va ser el cas del meravellós Festival 10 Sentidos de València fa dos anys on va presentar OCD Love. És característica d’aquesta creadora una fascinant barreja entre obscuritat, amb la implicació del cos de ball; i llibertat expressiva, amb suaus apunts divertits, molt discrets, que destensen una pressió enèrgica que s’executa des d’una pulsió amb reverberació disciplinària, quasi militar i efectivitat enlluernadora. Vestits els 18 intèrprets de rigorós negre, accentuen el caràcter hipnòtic de la música electrònica d’Ori Lichtick que serveix de base per a una coreografia que tendeix al minimalisme, en dibuixos compactats i centrats en els cossos que d’una manera mil·limètrica segueixen les no sempre fàcils pautes de moviment que els suggereix la creadora. Reivindico des d’aquí, un cop més, la necessitat imperiosa de convidar-la amb la seva agrupació de nom L-E-V, experiència que va encetar un cop va acabar la seva etapa com a Directora Associada de la Batsheva Dance Company. Va ser un gran inici per a una nit que s’anunciava molt interessant.

To this day d’Emily Molnar

D’un to completament diferent va ser la composició de la segona part de l’espectacle. Es tracta d’un homenatge al mític àlbum pòstum Blues de Jimi Hendrix. Grans desplaçaments per l’escenari, que va costar un disgust lleu en forma de relliscada perquè la humitat del xafogós vespre barceloní era intensa i que es va saldar sense més incident per al ballarí, en una alegre, viva i entusiasta manera d’entendre la dansa com a transmissora de vida i bon humor. Emily Molnar va ser solista del Ballet de Frankfurt, amb William Forsythe al capdavant. Tot i que el material que fa servir no segueix aquelles regles matemàtiques i precises del mestre, comparteix amb ell la necessitat de comptar amb uns ballarins d’àmplia prestació: complexos quan cal; desenfrenats quan és necessari; animosos al ritme de la música; com introspectius en els silencis i els moments més recollits de la peça. Potser la secció de la vetllada que més va entusiasmar al públic.

Solo Echo de Crystal Pite

No podia acabar millor la dansa al Teatre Grec que amb dues peces de Johannes Brahms i el poema Lines for Winter del nord-americà Mark Strand. Per a l’ocasió, set membres de la companyia reafirmaven les tres constants que el Ballet British Columbia havia demostrat fins llavors: heterogenis en l’estil; agosarats en les intencions; intensos en l’execució. Aquí amb un pes destacat en els moments solistes i de duo; sense menystenir el grup; a la recerca d’una experiència sobre l’esperança i les ganes de mostrar dansant allò que és essencial en qualsevol aposta creativa: que te la creguis (la troupe, al complet, ho fa); que tinguis una direcció intel·ligent i sensible; i una programació en un Festival com el Grec amb la capacitat de conjugar els interessos del públic de la ciutat amb el producte que ofereixen. 

Una actuació per a recordar!