diumenge, 29 de juliol de 2018

Handle with care

Direcció i coreografia: Tangel / Benzal
Intèrprets: Marina Fullana, Laura Lliteras, Lara Misó, Ole Kristian Tangel, Will Thompson i Adrián Vega
Sala Hiroshima, 27 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona


La cura de l'altre

Premi de coreografia de l'Institut del Teatre, en la tercera edició, Jesús Benzal i Ole Kristian Tangel investiguen al voltant de les relacions humanes tot fixant la mirada en la necessitat d'anar amb compte perquè, com les coses fràgils, tot es pot esquerdar. L'analogia amb unes copes de vidre (que en la segona funció es van trencar) ressituen molt bé el problema: fins i tot amb tota la cura del món, l'interès més viu i l'atenció més precisa, acabem fent mal a l'altre, molt sovint sense la més mínima intenció. 

L'obra comença amb un doble pla que divideix una cortina transparent des d'on Will Thompson, greu i intens, mira a l'interior entre delerós d'entrar i encuriosit. Handle with care és una funció coral, amb sis intèrprets d'acusada personalitat i accentuada presència. La roda de l'acció s'engega justament en el moment en què entren en moviment les connexions a diversos nivells entre tot el grup. Cadascú aporta accents propis a la proposta: Marina Fullada i Laura Lliteras amb un gest sòlid; Lara Misó i Ole Kristian Tangel, amb una elegància que contagien arreu; Adrián Vega enèrgic especialista de l'àmbit de les danses urbanes.

Els quadres es van succeint de vegades sense solució de continuïtat i les transicions es converteixen en ruptures, malgrat que mai es perd de vista la temàtica de la peça. A nivell de moviment hi ha una suma d'estils i llenguatges que aporten diversitat, però que no permet el dibuix d'una gramàtica pròpia. La durada de la peça acaba sent excessiva, amb un afegitó d'escenes sense més aportació de significat; i l'escenografia, llums i la música original de Pablo Carrascosa Llopis configuren des del seu àmbit un esforç d'unitat que Jesús Benzal expressament ha volgut viure des de fora, sense entrar a ballar.

El conjunt és més que destacable. L'entusiasme per l'obra, la seva construcció i també els seus defectes es palpen en cada protagonista i element. La solució d'urgència per resoldre el problema de les copes trencades, dona pistes de la seva professionalitat i perspectiva. I un element comença a ser identificatiu d'aquest parell de creadors: eren unes pedres petites en la peça curta Carretería; aquí són els plàstics petits, blans, de textura gruixuda que serveixen per embolcallar un element fràgil per al seu transport amb els quals es farceix una capsa. Escampats per l'escenari, delimitats per aquella cortina, l'espai de joc dels ballarins, són l'exemple del terreny de joc on volen desenvolupar la seva carrera: sense comoditats superficials, amb la seguretat que el moviment els permetrà sobreviure les seves dificultats. Des d'aquí, aconsello que aneu seguint atentament les propostes de futur d'aquests dos creadors.


divendres, 27 de juliol de 2018

Pasionaria

La Veronal
Teatre Lliure, 26 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona

© Alex Font
Càpsula del temps

Del futur se'n parla sense coneixement. La distopia n'esdevé el seu gènere preferit al cinema, a les sèries i cada cop més habitual en les arts escèniques. La Veronal s'han apuntat a la moda de la mirada apocalíptica, en un entorn que simula un espai familiar però que de fet transmet fredor i distància emocional. Que la societat actual se sent especialment amenaçada en dona fe el creixement exponencial d'aquest tipus de propostes. La fascinació que provoquen tenen tant a veure amb el dibuix que generen; com per la incommensurabilitat amb la realitat des de la qual sorgeixen.

En el capítol de la imatge, sabem que la companyia porta temps instal·lada en l'excel·lència. En un Festival Grec 2018 que hem celebrat per l'accentuada programació contemporània i dels llenguatges híbrids, és un encert absolut veure també aquesta darrera producció del grup dirigit per Marcos Morau. Delerosos de tot allò que es fa nord enllà, és important recordar que entre els nostres hi ha un col·lectiu artístic que és capaç de generar imatges fantasmagòriques, esculpir flaixos visuals, crear estranyeses sensitives i tot acompanyat per una selecció musical quasi indiscutible.

Resulta més complicat el tema de la comparació. Entre aquest futur imaginat i la realitat actual. Efectivament. I entre el nou llenguatge corporal de La Veronal i els seus treballs anteriors. Respecte al primer punt, res a objectar si no ens oblidem que és fatalisme. Acceptem-ho com un acte de fe. Però adverteixo que la història de l'art és farcida de distopies que mai van arribar a veure's acomplides i amb les quals només podem establir semblances. Culpar les tecnologies i les eines digitals dels mals de futur, de fet, és un acte de contrareforma en tota regla. Així que no entrem més en l'aspecte més problemàtic de Pasionaria, la seva dramatúrgia: només un fil, sense solució de continuïtat i amb un perfil baix en els personatges.

Perquè al capdavall la gran troballa d'aquesta producció és la gosadia del grup per sortir de la seva zona de confort. Ignoro si han decidit batejar amb un nom diferent el moviment mecànic, disruptiu, afilat, desestructurant i abrasiu amb el qual han inaugurat aquesta nova etapa o si prefereixen anomenar-lo derivada del seu Kova. Però cal celebrar, aplaudir, acollir i integrar amb felicitat que una companyia amb un model consolidat i premiat arreu hagi decidit anar més enllà, no conformar-se, i experimentar més, en terrenys desconeguts, a la recerca d'un futur, aquest cop sí ben tangible.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Gala

Jérôme Bel 
Mercat de les Flors, 23 de juliol de 2018 
Festival Grec de Barcelona

Jérôme Bel es traeix

Plantejada com si es tractés d'un concurs de talents, la darrera obra de Jérôme Bel que ha arribat a Barcelona sembla més aviat pensada per un fake del coreògraf. O bé es tracta d'un exercici de mala baba, que de tan intens resulta fins a un punt dolorós. La base sembla la mateixa que en altres propostes de l'autor, en especial The show must go on: participació, dansa popular i capacitats diverses. Però la diferència amb aquesta és el punt de partença: tot i esquivar-se el sentit competitiu de la gala que proposa, la constatació que cadascú és apte per a una o altra cosa, que per mèrits propis pot destacar en un aspecte, és tant intencionat que s'acaba convertint en un selector equitatiu, on es dona l'oportunitat adequada a cada participant per tal, precisament, que pugui lluir-se. Una circumstància aquesta que enlloc de produir l'efecte desitjat justament genera el de la selecció i encasellament. Era evident que el ballarí format en clàssica executaria a la perfecció la seva salutació. Com que els bastonets negres amb puntes blanques només retornen a les mans un cop llençats a l'aire després d'una intensa pràctica i disciplina corporal.

I és justament aquí on la traïció de Jérôme Bel és majúscula: es tracta d'objectar a l'esforç de qui es dedica a la dansa? Bé: se suposa d'ell que no, precisament tot el contrari... És doncs una obra per exaltar la diversitat de capacitats? Igual sí: però no ens oblidem que és a través de la comparació que ho aconsegueix... Volia, novament, apoderar els seus participants/intèrprets de l'acte escènic? Molt probablement, per bé que només amb la consigna “balla com vulguis” ho aconsegueix...

La impressió final és clara: de bons propòsits n'és ple l'infern. En aquest cas, d'un artefacte pensat per generar mofa, riure de les preteses capacitats talentoses, era impossible que en sortís una lliçó de democratització de la cultura (de la dansa, en aquest cas). Sembla mentida que un autor com ell no se n'hagi adonat abans: o és algú altre qui ha inventat aquesta Gala o és un exercici de crítica social de tal intensitat, que fereix.



dilluns, 23 de juliol de 2018

Antigone Jr. ++ / Twenty Looks or Paris is Burning at The Judson Church (Plus)

Coreògraf: Trajal Harrell
Ballarins: Trajal Harrell, Thibault Lac
Antic Teatre, 22 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona


En una altra realitat

La investigació del coreògraf i ballarí estatunidenc Trajal Harrel és singular: a partir dels anys 60 es produïa un doble moviment, en certa manera contradictori. D'una banda a la Judson Church de Nova York es reunien tot un seguit d'artistes i creadors que defensava l'art com a acte d'investigació i no pas com a producte de consum. De l'altra, s'expandia les dècades següents el “voguing”, dansa vinculada als col·lectius afroamericans, LGTBI i altres grups alternatius. Com un contrast de contraris indissolubles: al costat de la teorització i regulació de les noves formes de dansa contemporània; els carrers del Harlem s'omplien de moviment alliberat de codis, amb identitats negociables i inclusives. Doncs bé: a través d'un conjunt de peces, Trajal Harrel vol posar en diàleg ambdues tradicions, ni que sigui fora de context històric. Convençut que d'haver-se produït en el seu dia un diàleg inexistent, ara seríem davant d'una realitat radicalment diferent.

D'aquest conjunt de produccions, de durades i temàtiques diferents, al cicle Transaccions (del qual només una edició va tenir lloc al Mercat de les Flors i que aprofito per reivindicar aquí) vam tenir ocasió de veure un parell d'intervencions. La que ha arribat al Festival Grec 2018 gira al voltant de la relació d'Antígona amb la seva germana. Recordem: a l'inici gens partidària d'incomplir les regles humanes; per bé que finalment acaba donant-hi suport.

El plantejament dramatúrgic és senzill: es presenta a l'inici una secció de moviment “voguing”, frivolitats incloses. Molt destacable el gest intens de Thibault Lac. I la proximitat volguda, asseguts en primera fila de l'Antic Teatre des d'on es van mostrant. És el vessant més popular, altament identitari d'un estil de ball que ha perdurat pràcticament igual de fresc fins als nostres dies.

Un fragment de text de l'Antígona de Sòfocles serveix per a obrir la segona part de la peça: de les primeres pàgines, quan es planteja la necessitat d'honrar la mort del germà i la negativa d'ajut per part d'Ísmene. Hi ha una intencionalitat en la lectura en veu alta d'aquest breu paràgraf. Pertany a l'àmbit de la cultura tradicional, els mites fundacionals, la tragèdia. I tanmateix la universalitat de l'experiència a la qual es refereix fa fàcil la proximitat de qualsevol amb el clàssic. I si (i aquí comença el dard enverinat del coreògraf) la cultura popular (voguing) i l'acadèmia (la nova dansa contemporània que està naixent d'aquella trobada d'artistes novaiorquesos) no fossin realment antagonistes? I si és possible encara un diàleg? I si el provoquem sobre l'escenari a partir de mobilitzar els sentiments, els estats de l'ànima, les reaccions humanes i sensitives més bàsiques?

Així acaba aquesta experiment: com si es tractés d'un duo musical, amb lletres ferides d'amor, existència, lleialtat i esperança. Cantant, perquè aquest acostuma a ser un espai de comprensió sense fronteres. Així hauria d'entendre's també la dansa, sembla que ens estiguin explicant. Com una experiència i no pas com un conjunt de codis a desxifrar.


dissabte, 21 de juliol de 2018

Os serrenhos do Caldeirão, exercicis en antropologia de ficció

Vera Mantero
La Caldera, 20 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona

Foto: Humberto Araujo
Fascinant enganyifa

La credibilitat és una virtut que es guanya amb els anys. Madura. En els intèrprets de dansa, com que s'acompanya de la totalitat de l'expressió del cos, és ben complicada de conrear, doncs han de sincronitzar-se voluntat i capacitat. Indicar el gest només és el primer esglaó del seu dinamisme. De manera que cal un impuls extraordinari per aconseguir la connexió directa amb el públic. Aquella “veritat” que des del cos de la ballarina o ballarí arriba fins al públic, sense més intermediari.

Vera Mantero és exactament aquesta presència màgica que s'instal·la davant teu i es capaç d'explicar-te un conte, com de vendre't una rentadora. Amb la mateixa facilitat. Malgrat vagis advertit (torneu a llegir el títol de l'espectacle i remarqueu el complement final). I així construeix una fascinant enganyifa de la qual es desempallega per honestedat al final de l'espectacle.

És una investigació, un aprofundiment, al voltant de la proximitat entre el moviment i la natura. L'home de la serra que conrea, treballa, festeja i viu sempre aïllat d'altra transcendència que la pròpia supervivència; atent només al valor de la comunitat com a espai d'intercanvi; i arrelat a una realitat dura, eixuta; però la seva, al capdavall. I al voltant de cada activitat, una particularitat: la cançó que l'acompanya.

De manera que Vera Mantero es fa també acompanyar mentre balla. El públic taral·lareja. No calen mots. És només la proximitat. La credibilitat es pot posar fins i tot en qüestió per la juguesca escènica provocada. Però la veritat és sempre més forta i s'imposa. Així que poc compta que només uns pocs minuts de l'espectacle la veiem realment dansar. Amb un arbre, o amb el seu públic. Que en tots els casos, és això precisament el que justifica el joc.

Foto: Luis da Cruz