dilluns, 13 de novembre de 2017

Perra de nadie

Marta Carrasco
La Seca – Espai Brossa
9 de novembre de 2017



Cadella enjogassada

Anuncia la seva retirada com a intèrpret solista amb aquesta obra, però no el seu comiat definitiu. S'endevina impossible vista l'energia i creativitat que encara és capaç de contagiar. Com per exemple a les salutacions inicials, enmig de la grada, fent petons i abraçades a amics, coneguts i públic en general. Des d'aquell petit instant de sincera connexió amb els altres, Marta Carrasco es llença a desplegar un món ple d'elegància visual, analogies de significat partint dels lladrucs del gos a què es refereix el títol; i tot de records, memòries i pensaments agraïts per a una vida intensa. Com una cadella enjogassada, indiferent al temps passat, sempre disposada a un repte nou, des del seu particular gest i moviment. Dansa teatre que dissecciona l'ànima.

Malgrat la punyent soledat que travessa l'obra, com un afilat ganivet. Perra de nadie és segurament un cant a la doble condició que afligeix el pensament de qualsevol: éssers solitaris abandonats a la multitud; individus instal·lats cada cop més als marges del grup, infinitament connectats, escassament comunicats. Una gossa mesella, acostumada als cops, insensible, abandonada al carrer de l'esperança.

Només algú amb una sòlida carrera construïda des de la sensibilitat podria atrevir-se a explicar amb aquesta senzillesa i clarividència la posició humana. És un joc solitari, però Marta Carrasco no renuncia a trobar-hi molts protagonistes dels quals s'acompanya i que s'han d'anar esbrinant, imaginant, inferint des de l'experiència espectadora. La direcció compartida amb Pep Cors i Antoni Vilicic és determinant en aquest sentit. És més aviat perquè sap que la plenitud s'esdevé en l'esforç diari i tenaç per ser (amb els altres) part i conjunt. Potser serà millor que d'ara en endavant només participi en projectes amb més gent a l'escenari. Per coherència, com a constatació d'un triomf personal i professional. Perquè ella és, efectivament, una referència imprescindible de la dansa teatre a casa nostra. Mai més sola, sempre acompanyada d'altres solituds.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Godot

He començat una nova col·laboració: la Revista Godot. I em té entusiasmat!

En el número d'octubre, una panoràmica general de la temporada de #dansa 2017/18




Pots consultar-la aquí. 

dijous, 19 d’octubre de 2017

#DansaAra La Pedrera 2017

A l'itinerari Recomana, dues de les peces de l'edició 2017 #DansaAra La Pedrera


dissabte, 14 d’octubre de 2017

Imprenta acústica en (14 borrones de una) aparición

Mónica Valenciano, Raquel Sánchez, Tania Arias Winogradow
Sala Hiroshima, 13 d'octubre de 2017

Danza del absurdo



Tres bailarinas, una sala de ensayos, unas anotaciones y las variaciones sobre un tema. Entra el público, se acomoda, queda interpelado y empieza la función. O mejor dicho: da comienzo el viaje. Al fin y al cabo eso es lo más cercano a la experiencia estética en danza contemporánea: ellas se mueven envueltas de conceptos, mientras la mirada del otro lado se llena de preguntas. Y así hasta en tres ocasiones, marcadas por una música orquestal de fondo, como si fuera una banda sonora de película y que se controla a un extremo del escenario. Un encuentro performático, singular, una suerte de fortuna que es posible gracias a la sólida y dilatada trayectoria de la canaria Mónica Valenciano. Con ella, Raquel Sánchez y Tania Arias desgranan de igual a igual el milagro de la creación. A saber: cómo de la nada aparece lo único. Algo que solo se encuentra al alcance de unas pocas: sólidas intérpretes y aventajadas bailarinas, jugando con lo absurdo como si de una oportunidad se tratara, cual lluvia de ideas. Su acierto consiste en dar acento a cada palabra, frase y estado de ánimo variable. Es encomiable. De esa manera señalan con movimiento, gesto, desplazamientos y cadencia corporal todo un enjambre de sutilezas, cuestión que por sí sola merecería un comentario a parte. Pero si duda lo más entusiasta de esta propuesta que se presenta en première en la Sala Hiroshima de Barcelona y que cuenta con el apoyo de las Naves Matadero de Madrid, es la capacidad de interrogación a la que invitan. No solamente con las sintaxis que van declamando, casi asociaciones libres al más puro estilo psicoanalítico; tampoco por la coreografía armada a tres, en una especie de superestructura de castillos en la arena; ni por la concreta composición musical y las delicadas intervenciones escenográficas, nube tóxica que envuelve la totalidad; sino porque ese conjunto de dardos encarnados en la sensibilidad del espectador a través de la intervención de estas magníficas artistas, llevan mucho más allá de lo que la apariencia podría hacernos suponer. Esto es: a lo rematadamente absurdo de nuestra condición.

Sala Hiroshima, 13 d'octubre de 2017

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Rosas danst Rosas

Anne Teresa De Keersmaeker
Mercat de les Flors, 5-8 d'octubre de 2017
Revista Susy-Q