diumenge, 17 de març de 2019

El amor brujo

Israel Galván
Piano: Alejandro Rojas-Marco
Cante: David Lagos
Teatre Zorrilla, 16 de març de 2019
Dansa Quinzena Metropolitana


Dolor circunspecto

Ataviado de gitana, traje ceñido con blusa, con una gran melena rubia, pendientes largos dorados y pantalones de pata de elefante, espera Israel Galván sentado en el centro del escenario a que el público se acomode. La paciencia como rasgo de conducta: la obra empieza tarde, ni un asiento vacío y la máxima expectativa que se celebraba en la cola de la entrada con zapateados espontáneos y sonrisas. Se esperaba una fiesta esa noche en Badalona y llegó una tormenta de dolor y sentimiento de la mano del genio.

A su lado, empezó el pianista Alejandro Rojas-Marcos a ofrecer una versión ad hoc, intimista, con toques extremos de percusión y dulzura en el sentido, del Amor Brujo. Y en ese punto se originó la magia gestual del bailaor: sin moverse de la silla durante más de un tercio de la pieza, ofreciendo un repertorio de expresiones con brazos y piernas, como ramas de un tronco amarrado por las raíces de una historia de amor y desencuentros; incapaz de soslayarse a su destino. Ya ganó al público, claro. Sin levantarse tan siquiera. Fiera expresión, introspectiva mirada, denuncia en fin de aquel mundo femenino de la pasión, sufrimiento romántico y la pasividad.

Vendrían luego un par de momentos claves en el asunto de la obra de Manuel de Falla: la danza ritual del fuego y la canción del fuego fatuo. Ahí reside la esencia de la experiencia de la muchacha atormentada por su antiguo amante. Para entonces, Galván ya habría creado por el escenario un clima fantasmagórico, por el cual se mueve sin sentido aparente, ayudado de pequeños efectos de luces y algún objeto con el cual acompaña su torrente de sonoridades percutidas con pies, cuerpo y boca. Un éxtasis de pena y resentimiento al que el creador sumerge la platea, compungidos hasta el último espectador por ese drama de belleza musical.

Cabe decir en este punto que la voz que canta El Amor Brujo de Galván es masculina: David Lagos, acompañante habitual del artista en sus montajes. No es inocente tampoco ese cambio de género, pues remarca el sentido que en su origen el compositor gaditano daba a este ballet con cante jondo: una pantomima de brujería, en homenaje al mundo gitano con sus hechizos y fábulas. La atmósfera queda acentuada por esa voz fractal, manipulada por los micrófonos con los que canta y que se entremezclan con algunos fragmentos históricos de la interpretación que suenan de manera solapada.

Así se presentó este amor de Galván, en coproducción con la Dansa Quinzena Metropolitana y en el teatro de Badalona: público en pie, rendido, maravillado, extasiado de gravedad, convencido de haber asistido a una de las noches más grandes del baile.

dissabte, 16 de març de 2019

La nuit, nos autres

Concepte: Aina Alegre
Interpretació: Cosima Grand, Isabelle Catalan, Gwendal Raymond
Consell artístic i dramatúrgia: Quim Bigas
Disseny de so: Romain Mercier; disseny de llums: Pascal Chassan; escenografia: James Brandily; direcció tècnica: Guillaume Olmeta; assistent de Studio Fictif: Aniol Busquets.
Sala Hiroshima, 15 de març de 2019
Dansa Quinzena Metropolitana


Què va passar aquella nit?

Segona incursió d’Aina Alegre en el concepte de celebració, entesa com a ritu de pas entre diferents estats de l’ànima, individuals o col·lectius. A Le jour de la Bête des de la perspectiva de la cultura d’arrel tradicional. Aquí des de la idea del trencament amb la rutina: la festa nocturna, popular. Amb els excessos que tots coneixem que passen de vegades, en les nits desenfrenades. Obra que permet també una lectura, gràcies a l’escenografia, de denúncia ecològica, vistos els resultats finals de com acaba l’estructura evocadora d’un paradís natural on els tres intèrprets van perfilant els diferents capítols dels seus encontres.

Hi ha un caràcter innocent amb el qual comencen a moure’s per l’espai, des d’una marcada individuació: una constatació de la necessitat de la trobada per esdevenir acte col·lectiu. Semblen talment tres animalons dispersos per aquell entorn idíl·lic, d’equilibri i harmonia perfecta. És un miratge, és clar, d’altra manera seria incomprensible la radicalització en el gest, des d’una posició molt afectada, especialment palpable en Gwendal Raymond. Va capgirant-se aquella dinàmica coreogràfica, on Cosima Grand i Isabelle Catalan prenen una posició dominant de l’escena, amb una llarga llista de recursos físics i el joc amb l’escenografia que és millor no revelar en una crítica com aquesta. I així es transforma tot plegat en una cosa un pèl més perversa i seriosa. Molt atents a l’extraordinària feina d’interpretació dels tres.

La peça perfila intenció i té un parell de clímaxs astuts i sorprenents. Amb una selecció musical molt acurada i la percepció clara que es tracta d’una feina de grup: les llums de Pascal Chassan i el so de Romain Mercier; així com l’assessorament dramatúrgic de Quim Bigas. La presentació a la Sala Hiroshima, coincidint amb la Quinzena de la Dansa 2019, igual ha precipitat un procés des del qual és bàsica l’aportació de cadascun dels elements que en formen part. Alguna escena allargada en excés; un fil des d’on relligar la història una mica dispers; la utilització d’alguns símbols, com per exemple els colors amb els quals es pinten parts del cos, que resulta difícil d’entendre; i alguns detalls més. Res que no es pugui acabar de perfilar amb unes quantes setmanes més de laboratori.

Vam descobrir Aina Alegre, que viu i desenvolupa la seva carrera a París, com una glopada d’aire fresc i no ens està defraudant les expectatives. De fet, arriba a Barcelona amb un model de dansa explicativa o dramatúrgica (per evitar l’expressió dansa-teatre) que és més pròpia del nord que no pas del nostre entorn. I amb una qualitat tècnica i cura del detall que trobem molt sovint en falta en algunes produccions. Interrogant-nos sobre viatges emocionals o sensitius des dels quals no havíem visitat abans la dansa. No recordo exactament que va passar aquella nit, a la festa a l’Hiroshima, però sí l’experiència gaudida.

dijous, 14 de març de 2019

Nom

Idea original: Cesc Gelabert
Creació: Borja Ramos, Conchita Pons, Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi
Coreografia i ballarins: María Andrés, Samuel Delvaux, Cesc Gelabert, Rober Gómez i Junyi Sun.
Assistent de coreografia: Toni Jodar
TNC, 14 de març de 2019
Dansa Quinzena Metropolitana

© David Ruano
Les paraules i la dansa

El moviment, com a llenguatge, necessita una assignació precisa de conceptes per a la seva comprensió. Una construcció lògica que ens permet, com en l’àmbit del significat lingüístic, entendre la diferència entre un gest i un altre. Seria impossible si no n’haguéssim fixat a la memòria i amb anterioritat un conjunt de símbols que el representen. La paraula símbol té un sentit etimològic peculiar: una antiga moneda que es partia per la meitat quan algú marxava amb la legió i que de nou, unides, passats els anys i els embats de la guerra, permetia als seus posseïdors reconèixer l’altre.

El conjunt de significats, convenientment endreçats, constitueixen la gramàtica, que en el treball de Gelabert té quatre elements essencials de construcció: la música, la llum, el vestuari (la matèria) i el cos. Una coreografia completa que dona com a resultat una combinació estètica peculiar, fàcilment identificable, exquisida i volàtil, marca de la casa. Segurament per aquest motiu, Nom comença amb el creador tot disfressat d’un vestit multicolor, passejant lentament, destacada presència, pel mig de l’escenari, en un altre toc de desimboltura de la dissenyadora Lídia Azzopardi amb la participació de Paulette San Martín. I ho fa en companyia d’algú que ha sabut com ningú i durant quasi tota la seva trajectòria, unir amb ell els mots del sentit dansa: Toni Jodar.

Però el llenguatge evoluciona: és viu. Borja Ramos ho exemplifica amb una altra composició amiga, però amb un sistema de so 3D. Mentre que la llum de Conchita Pons participa en el moviment de l’obra i ocupa també l’espai del públic, a qui interpel·la constantment a través del joc dels sentits. Altrament la via de coneixement del món, a través de la qual anomenem les coses. Costa, oi, trobar les paraules justes per definir allò que estem veient? Normal! Les paraules i la dansa no sempre tenen una correlació exacta. Encara menys per a algú disposat a fer sempre evolucionar el llenguatge.

I per a demostrar aquesta voluntat de reactualització permanent, Nom s’aplega - a la fase final de la creació, segons s’explica- amb quatre perfilats intèrprets. Que també contribueixen amb les seves maneres a identificar les coses. Aquesta és una de les sorpreses de l’espectacle si esteu acostumats a la forma particular de ballar de Gelabert: hi descobrireu uns apunts nous, diferents. Són María Andrés, enèrgica, concreta en el gest; Samuel Delvaux, elegant i emocional; Rober Gómez, tècnic i contundent; i Junyi Sun, explosiu i lliure. Ells són la millor aportació a l’univers de lèxic que ens podíem esperar: anomenen de nou les coses, assimilen patrimoni anterior; i assenyalen on és el futur desitjable d’aquell llenguatge.

diumenge, 10 de març de 2019

Rojo estándar

Cia. LaNördika circo y danza
Creació i interpretació: Darío Dumont i Greta García
SAT Teatre, 9 de març de 2019


Espejo físico

Antes de saber tantas cosas, el estereotipo de chico simpático, fuerte, un algo desgarbado y patoso que va detrás de chica guapa ocupó pantallas y escenarios durante décadas. Una auténtica formación del espíritu de género, naturalmente siempre discriminatorio. Luego llegó el discurso y nos dimos cuenta del problema. Bueno: solo una parte (y pequeña) de la sociedad está en ello. De manera que protagonizando Rojo estándar con ese muchacho, Darío Dumont, es de agradecer el papel que defiende Greta García, una mujer asertiva, impetuosa, firme y decidida. Él se dedica a los equilibrios, sobre un monociclo, los rulos y haciendo el pino, nunca mejor expresado lo que llega a inventarse para captar la atención de ella, dedicada al contorsionismo, de flexibilidad imposible y adaptabilidad física. Dos especialidades de enorme impacto físico, aunque contrarias en la imagen pues una requiere de gran movimiento de expansión y la otra de un esfuerzo de focalización visual muy importante.

El equilibrio entre esos dos personajes se consigue en una escenografía marco, efectivamente dominada por el color del título de la pieza, significando así ese catálogo estandarizado: un inventario cromático sobre el que sucede una de las experiencias humanas más fascinantes. Llega el blanco impoluto del otro, y se tambalea toda aquella armonía. Y así empieza todo: mientras Greta se pasea por el patio de butacas, vestida de algodón rojo intenso, llamando afectuosamente al orden al numeroso público infantil que llenó el SAT Teatre para ver la versión de sala de una obra que se debe mover muy cómodamente en espacios abiertos, como se pudo ver en Monjuïc en el marco del MAC (Mercè Arts de Carrer). Pasea, controla su espacio circular que ocupa la totalidad del escenario con tres farolas también de un tono igual de intenso; hasta que de pronto llega él para romper aquella feliz soledad.

Hay que decir que a nivel de ritmo a veces se rompe, por intenso y delicado. Que Rojo estándar es de una estética acusada, un poco desbordante. También que Darío controla con más comodidad la expresividad; mientras que Greta se maneja mejor en las escenas más íntimas. Que la conexión con el público es mágica, especialmente con los chavales, nada complacientes con las inseguridades del personaje masculino. Y que la dramaturgia se despliega suavemente, sin pretensiones de elaborar un discurso. Ese es el secreto: pues se trata de dibujar una experiencia, algo con lo que se puede estar más o menos cercano, pero que tiene su valor en la humanidad de los afectos que los dos personajes retratan, con soltura, con simpatía, con mucha verdad. Por eso nadie quiso perderse la oportunidad de saludarles a la salida, en el vestíbulo del SAT: conocer de cerca el espejo físico de tanto esfuerzo y dedicación espiritual.

dijous, 7 de març de 2019

Autoretrat

Adri Mascort Cia
Intèrprets: Laia Bau, Mireia Campo, Alba Candil, Adri Mascort, Júlia Matas
Cicle #TantaDansa, Àtic22, Teatre Tantarantana, 6 de març de 2019


Identitat i memòria

La idea d’un jo autèntic, on residiria la personalitat i el més genuí de cadascú; confrontat a les circumstàncies amb les quals ha de viure i que el condicionen d’una manera determinant, és un tema recurrent per a filòsofs, literats i per extensió a les arts escèniques. Lluny de textos clàssics que es podria prendre per referència, Autoretrat de la companyia d’Adri Mascort aborda la qüestió des de l’ara i aquí de cinc joves ballarines. Amb un títol ben explícit i amb una estructura circular que lliga l’escena inicial (una mena de caiguda en el forat de la desmemòria), fins al breu fragment final de text on es demana justament per la qüestió: més enllà dels teus records, on hi has emmagatzemat les diverses experiències vitals, qui series si no els tinguessis? Hi ha una essència, al marge d’aquella construcció social?

Peça de 50 minuts, que ha anat eixamplant-se a poc a poc després d’una primera presentació, fa dos anys, de just la meitat de temps, té la virtut de parlar directament, amb un llenguatge planer, fàcilment comprensible per al públic. També és així pel que fa al moviment, desplegant totes les opcions possibles, des d’un solo, diversos fragments a dos i a tres; i fins al moviment de tota la companyia. Probablement no tindran la tècnica més depurada; però els sobra intencionalitat i frescor. Així que, en l'àmbit coreogràfic podrem trobar a faltar una mica més de gosadia per saltar del contemporani cap a expressions més radicalment encarnades amb la vitalitat actual de les ballarines; però els apunts d’aquesta experimentació sí que és ben palpable en la magnífica selecció musical: eclèctica, evocadora i trencadora a voltes.

Autoretrat planteja preguntes: una cosa que sempre és d’agrair en la dansa, que la porta més enllà de l’abstracció un pèl obsessiva que parteix. No ofereix, en canvi, respostes ni apriorismes, i aquesta és la part més interessant de l’obra. Per contra, el relat en episodis, moments d’aquella vida que la memòria de la caiguda inicial no permet retenir però que dibuixaria la “personalitat” de cadascú enfrontada amb el suposat “jo autèntic”, produeix una dissociació excessiva. És comprensible que s’accentuï la diferenciació entre un moment i l'altre; però estan projectats de tal manera que perden el sentit d’unitat.