Idea i direcció: Olga Álvarez i Jordi Cabestany
Interpretació (Lo.Li.Ta): Morgane Viennet / Jordi Cabestany
(La Mort): Angie Mas i Jordi Cabestany
SAT Teatre, 25 de gener de 2019
 |
| Foto: Nora Baylach |
De cos present
La Lolita de Nabókov és principalment una mirada. I el desig n’és la seva arrel. Una anàlisi precipitada la situaria en l’àmbit de l’intolerable, tancant la porta a cap lectura més. Probablement així ha de ser en els nostres temps. Però no en l’àmbit de la creació artística. En aquella obra mestra de la literatura hi ha molt més que una simple obsessió per una voluptuosa adolescent mil vegades observada des del marge. Hi ha capes diverses de significat. La Companyia La Taimada s’ha fixat en una de les més incòmodes per al pensament humà: el caràcter efímer de la bellesa. I per això les dues peces que es presenten dialoguen de manera extraordinària: perquè la mort física delimita exactament, de manera precisa, l’abast del desig.
Es tracta d’una aproximació nova per part d’Olga Álvarez des que fa tàndem amb Jordi Cabestany. El moviment es fa pausa. Cinc anys després de la celebrada Crash, on el gest contundent, amb una tècnica expressiva d’alta qualitat i dos ballarins lliurats a la violència del contacte; i més tard amb una densa experimentació, en la seva darrera obra El octavo día, on el gran format va arrabassar el protagonisme a la intencionalitat; sembla que han trobat l’espai just, la combinació perfecta per transmetre tot aquell univers des de la senzillesa del gest, quasi estàtic, des del qual conviden a la reflexió. Exactament perquè la problematització sorgeix des de qui observa, i no pas en el cos d’una jove enjogassada, protagonitzat per Morgane Viennet, i que acompleix a la perfecció amb tots els tòpics de l’imaginari, xiclet a la boca inclòs.
Jordi Cabestany, en les funcions del SAT, es desdobla en dos personatges però en totes dues ocasions es tracta d’un manipulador corporal. I la seva presència física és la mesura exacta de la magnitud de la tragèdia: una violència assenyalada pel desequilibri de forces. L’adult i la noia; la vida i la mort, en la segona peça. Aquí, Angie Mas és la presència finita on hi aboquen tots els ulls de la contemplació, com si es tractés d’un sant sepulcre, ajaçada i convenientment afalagada amb el ritu de netejar cada centímetre de la seva pell perquè estigui convenientment preparada per al trànsit espiritual.
I és en aquest punt de la vetllada on la bondat, entesa com a acte de misericòrdia, esclata magníficament: en aquell home (i les seves perversions) resseguint aquell cos inert, abans objecte de desig; i per sempre més memòria intangible. Inquietant...
