La Oscilante

Idea original i intèrpret: Pol Jiménez

Direcció i coreografia: Juan Carlos Lérida

Collage musical: Jaume Clotet

Sala Hiroshima, 16 de novembre de 2018

Qüestió de gèneres

Que els rols socials, el paper (pre)assignat a dones i homes, marquen la dansa espanyola i el flamenc, és cosa ben clara. Que la tradició ens pertany col·lectivament, però està condicionada per la transmissió que se’n fa a l’acadèmia, també. Pol Jiménez no vol trencar ni fer malbé el model, només alliberar-lo una mica. Cap millor per acompanyar-lo en aquesta investigació que Juan Carlos Lérida, preocupat per l’expressió de gènere en aquells llenguatges.

Pol és un ballarí que contorna el maluc amb idèntica facultat que tensa virilitat. Pot ser una sorpresa per a molts. Expliquen que en l’origen de la peça, première a Hiroshima després d’un any de treball i presentacions puntuals en diferents espais, com el Festival Coincidències, als terrats de la ciutat, i els centres de creació La Caldera de Barcelona i l’Estruch de Sabadell, desitjava reivindicar figures i fragments concrets de la història, independentment de l'adscripció binària. No resulta una novetat, si no és que oblidem com és de difícil provocar alteracions en contextos conservadors; i un tema gens menor i al qual es referia Juan Carlos Lérida en la xerrada posterior a la presentació: les generacions més joves no demanen el dret a… senzillament l’exerceixen.

En el plànol narratiu, La Oscilante és meridianament clar: potser massa. Crea una imatge central, que representa diverses coses; totes elles susceptibles d’enderrocar. I un parell d’excessos: la posició insistent respecte d’aquell punt i la seva dolçor en el tractament del canvi. La primera té a veure amb una certa vinculació mental que resol amb una proposta simple de (re)modelatge. La segona és una renúncia, que s’exemplifica amb un gest contundent que no s’acaba mai de produir. Cal això o una autèntica revolució? Hi haurà opinions per a tots els gustos. És l’opció d’aquests dos artistes, a qui no podem deixar de reconèixer compromís.

És en l’apartat del moviment allà on La Oscilante destaca absolutament. D’altra banda, el més esperat per molts dels que fa temps assenyalem aquest artista com el més destacable en generacions. Pol passa de la tensió a la ductilitat; de la rauxa al detall, amb les castanyoles i el taloneig; amb la mateixa facilitat com gestiona el seu indissimulat interès per qualsevol classe de dansa. Amb una premissa: que esdevinguin diàleg. Amb el cos i una tècnica de qualitat superlativa: algú determinat a moure’s amb llibertat i sense demanar permisos. Per aquest motiu, la música escollida i refosa per Jaume Clotet és tan important aquí. No hi ha qüestió de gèneres ni etiquetes, només impuls com a resposta.

Mol·leculari

Lipi Hernández

Ballarins: Álvaro Esteban, Dario Barreto, Janet Novás, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Plaça de Braus d'Olot, 20 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

El treball de grup

És un fet inqüestionable que tota una generació de ballarines i ballarins marcaran una etapa en la dansa a Catalunya i que l’epicentre d’aquest boom cal situar-lo en l’Institut del Teatre. Són joves i estan decididament impulsats per molta gent d’aquell centre a qui caldrà reconèixer en el seu moment l’esforç i la dedicació. Una d’elles és Lipi Hernández: ballarina, docent i responsable d’un mètode que porta per nom DATA. En el rerefons de la proposta una idea del treball en grup, de la col·lectivitat, com a instrument que engrandeix, multiplica els esforços individuals en l’acte ballat.

Ajuntar en un mateix espai aquests dos universos, el conceptual de la unió entre cossos, i alguns dels excel·lents intèrprets que han format nòmina en un moment o altre dels estudis, de la docència de l’Institut, o senzillament en contacte puntual amb aquell centre dona com a resultat una construcció encara més profunda que no pas aquella que se’n derivaria de la lògica coreogràfica i de repetició.

Perquè aquella conjunció genera una nova unitat: una composició que es llegeix des de l’experiència dels 50’ minuts de durada d’aquest espectacle, interpretat amb diferents professionals segons la disponibilitat d’agendes: de moment s’ha vist en dues ocasions, una a la Quinzena de la Dansa Metropolitana de Barcelona i l’altra al Festival Sismògraf i el llistat ha anat canviant.

També en això, efectivament, Mol·leculari demostra la profunditat del punt de partença: perquè és la participació (prendre part, no pas ser una part) en què se sosté. I no pas per deixar de remarcar amb aquest exercici l’alta qualitat de cadascú dels seus integrants. Tot el contrari: la profunda expressivitat d’Álvaro Esteban; el dinamisme de Dario Barreto; la intospecció de Janet Novás; l’elegància gestual de Laila Tafull; la solvència interpretativa de Juan Carlos Lérida; la tensió de Manuel Rodriguez; l’explositivitat de Raquel Klein. Totes elles, tots ells són ben presents en cada fragment de l’obra; de la mateixa manera com només prenen sentit perquè responen a un interès comú.

Així es desplega aquest Mol·leculari, al qual es pot objectar de totes formes un cert ritme irregular, amb tres parts massa marcades. De vegades el trencament del ritme provoca allunyar-se del fil conductor de la peça i obliga a recomençar de nou en l’imaginari de les connexions entre aquests subjectes. Com si fossin planetes orbitant de formes irregulars en un espai imaginari: han de retroba-se, tornar a reconèixer-se, iniciar de nou uns tímids primers contactes, per finalment entrar de ple en el món de les interaccions de grup. Resulta estrany, de totes maneres, les poques vegades en què aquestes relacions més properes es tradueixen en contacte físic. Segurament és intencionadament que així passi

Foto: Martí Albesa

Bailografía

Juan Carlos Lérida

Antic Teatre, 10 de desembre de 2015

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

El bailaor en su futuro

Enterrar el pasado. Como reservorio: depósito de experiencias sobre las que hacer florecer nuevas creaciones. Este parece que sea el sentido del pequeño montículo de tierra y una pala, junto a los que se presenta Juan Carlos Lérida en esta pieza compendio de lo que hasta ahora es su maestría bailada. Desde aquellos lejanos años 70 hasta las más recientes producciones, con el concurso de un grupo de estudiantes del Conservatori de Dansa del Institut del Teatre en las representaciones de Barcelona. Pasado como fulgor, como estruendo que da sonido de fondo a un creador que está firmando algunos de los episodios fundamentales de ese flamenco que es muchas cosas más, tan contemporáneo como lo es en Bailografía auto-citarse.

Podría haber acabado atacado de nostalgia en una operación como ésta. Cualquiera no. Con su sombra proyectada, como en el inicio del espectáculo, mientras se recrea con unas castañuelas, o pide acompañante para esa típica sevillana “A bailar, a bailar...” Ahí está el secreto: nunca dejar de hacerlo. Y transitar universos nuevos que muy lentamente van transformándose en originalidad, gesto personal, hasta de ruptura. Porque es en los entresijos de la mixtura de estilos en los que este artista ha sabido encontrar su posición. Sin lamentos, consciente de lo que dejó atrás. Convencido de futuro.

Para los que no tuvieron oportunidad de ver las numerosas piezas de referencia de las que muestra algunos fragmentos, el espectáculo dibuja una línea muy clara: la evolución de un lenguaje, que lo intenso es el camino transitado y no los anclajes en el tiempo. Para los que han podido seguir esa trayectoria, se convierte en una oportunidad única para situar la actual producción de Juan Carlos Lérida en contexto. Aquella tierra bajo la que oculta cada elemento significativo de la selección que ha hecho de su trabajo se encarga de entrelazar el significado de la obra. A veces resulta reiterativo para mantener una dramaturgia completa, pero como su baile, el gesto y cada trozo de recuerdo danzado van de menor a mayor intensidad, se acentúa todavía más la idea de bailaor instalado en este tiempo, que es el nuestro. ¿Qué significa, sino, ser contemporáneo de otro?

Ciutat Flamenco 2015

Publicat a Núvol, el digital de cultura

Tres dies a Ciutat Flamenc, organitzat pel Taller de Músics, permet fer-se una idea de les múltiples influències d'un art impur per definició i que explora novetats amb la dansa contemporània. El festival 2015 es clou amb una qualitat artística excel·lent i celebra amb el Mercat de les Flors un dels cicles més importants d'aquesta temporada.

A la Sala La Lluna es balla flamenc

“A mano derecha, según se va al cielo” el Currillo el Palmo ha deixat instal·lat el tablao on segur que la Pina Bausch hagués volgut veure la seva peça Wollmond (Full Moon). Potser la seva obra més impactant visualment. Aquests dies, amb el flamenc més contemporani, la sala també ha recreat fascinants imatges:

Imatge 1: Tadzio

Nu de Pol Jiménez

La d'aquest jove és sensibilitat pura, mutada en severitat gestual. Creix com un exponent desbocat a cada nova proposta que presenta i sap que ha de respondre amb humilitat a la responsabilitat que ha contret amb l'art que defensa. Amb la música en directe del guitarrista Javier Luque i el violoncelista Martín Melendez, ha fet una ullada enrere: per no oblidar les arrels que l'han fet créixer artísticament. Balla amb el Bolero de Ravel, amb un Cant dels ocells amb accents jazzístics o amb Asturias del mestre Albéniz, defensant la bellesa del moviment. Opta pel sentit més clàssic i problemàtic de la mirada: el jove per qui Aschenbach quedà obsessionat al Lido de Venècia en el famós film de Visconti i

encara més imprescindible llibre de Thomas Mann. Referències totes elles molt conegudes, excessivament, però que en el cos d'un ballarí de 20 anys es converteixen en un homenatge intens i una projecció de futur difícil de sondejar. Una obra destacable.

Imatge 2: la cara oculta

Persona de Daniel Hernández / Spin Off Danza

De terra estant només veiem una perspectiva de la lluna. La més lluminosa i amb què distraiem pensaments en una nit d'estiu i que l'artista diposita als nostres ulls quan surt a l'escenari. Però és foscor el que basteix la resta, que en el cos nu d'aquest reputat ballarí es va transformant en intensitat, que embolica en complexitat del moviment, fins a esdevenir un esclat que combina amb projeccions i un espai escènic disciplinant. Peça gens fàcil de transitar, especialment en la primera part perquè remet a Unamuno, Nietzsche i Kundera. Filosofia de la sospita com a instrument on percudir petits pedaços de flamenc, dansa espanyola, clàssica i folklore que broda a cada instant. Inconscient a voltes al fet que ensenyant la seva força interpretativa en un o altre estil, amaga de nou tot allò que d'essencial oculta darrera el personatge. Una peça travada amb talent.

Imatge 3: l'astronauta

Al cante de Juan Carlos Lérida

Segona obra d'un tríptic al voltant dels tres elements del flamenc, amb el cantaor Niño de Elche i la dramatúrgia de David Montero, és una tesi brillant sobre la desconstrucció. Amb la répétition com a excusa, una figura d'altra banda ben coneguda en el món del ballet on insisteixen una i altra vegada en un fragment, en una mateixa acció, per reproduir una figura idèntica. Cal “estar a la lluna” per no adonar-se de la impugnació que suposa aquest gest. I no pas per qüestionar els estàndards musicals de la història del flamenc. Sinó per destacar la força desenvolupada des d'una determinada tradició que des de fa temps reivindica allunyar-se de la mitificació per retrobar novament en la contaminació, ara conjuntament amb el casus belli entre dansa contemporània i clàssic, un nou espai on esdevenir conjuntament producció fèrtil, impuresa artística, trobada entre estils. Un treball excel·lent. Amb la lluna com a escenari. Textualment: el compromís entre el Taller de Músics i el Mercat de les Flors, a la sala Pina Bausch. La Ciutat Flamenco.