Novembre

Concepte i direcció: Roser López Espinosa
Creació: Sol Vázquez Nicoloff, Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa
Dansa: Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa, Inés Massoni
Música original: Ilia Mayer
Site-Specific La Pedrera, 5 de novembre de 2015
Festival Sâlmon: Mercat de les Flors, 28 de novembre de 2015

Coses de tres

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

La complicitat és una sort de miracle, només a l'abast d'uns pocs i en condicions molt específiques. El somriure permanent de Roser López Espinosa mentre executa amb els seus companys aquesta peça n'és l'indicatiu indiscutible: coses de tres. Qualsevol no sent (sana) enveja veient els jocs a què s'entrega amb Diego Sinniger de Salas i Inés Massoni. Novembre és la constatació com els cossos entrellaçats pels vector que dibuixa el moviment entre ells comuniquen encara més fortament que moltes i voluntarioses paraules. L'antítesi d'un món construït a través del simbolisme, perquè és el propi gest coreogràfic l'acte de llenguatge i significació. No cal gaire més que una dansa pausada, fluïda, arrabassada de tendresa i lluminositat per entendre com és de vaporosa i d'insensata; contra la qual l'argument i la raó queden sempre en evidència.

En un parell de setmanes hem tingut l'oportunitat de veure dues versions d'aquesta creació: en format “site-specific” a La Pedrera, dins de l'exquisit cicle #DansaAra; i en la sala gran del Mercat del Flors, en l'imprescindible Festival Sâlmon. De fet quasi són dues composicions diferents. En l'entorn d'aquell edifici singular s'accentua el valor de la intimitat; mentre que en el del teatre queda remarcat el de l'aïllament circumstancial que viuen els tres personatges de Novembre. En tots dos casos Diego, Roser i Inés demostren una qualitat dancística més que destacable, una potencialitat que no queda pas esgotada en l'hora de durada de l'espectacle perquè apunta capacitats tècniques encara molt més altes. Inés Massoni per la gravetat, sinceritat i exactitud de la seva execució; Diego Sinniger de Salas per l'acurada composició del seu rol en l'entrellat de la peça; i Roser López Espinosa per la precisió i determinada perfecció del seu moviment.

Únicament una objecció, de calat però, a Novembre. Les coses de tres no deuen ser tampoc tan fàcils i s'apunten algunes coses en l'obra: la gelosia, la incomprensió, la complexa compenetració entre tots ells. Aquí és on hi ha un optimisme vital excessiu que no afavoreix gens al conjunt. Fins i tot resulta ensucrat. És com si s'hagués volgut un final determinadament exitós. Quan el gran triomf de la peça no és pas cap a on van els personatges sinó el sol fet de viure (i dansar) en algun moment aquella envejada complicitat.

Lowland - Fase 1

Concepte i creació: Roser López Espinosa
Creació i dansa: Guy Nader, Roser López Espinosa
Música original: Ilia Mayer
Disseny il·luminació: Katinka Marac
Assessorament dramatúrgia: Raquel Tomàs
Mercat de les Flors, 10 de març de 2013

Lo cierto es que Ícaro logró volar. Aunque de aquella hazaña solo quede en el recuerdo su final. Se acercó demasiado al sol. Y en el fundirse de sus alas, se nos arrebató también el orgullo de la proeza. Solo, y abandonado en su locura, se precipitó en la inmensidad del mar. Creo que ningún artista lo supo entender mejor que Pieter Bruger el Viejo, pintor belga del siglo XVI, que situó al héroe en su tesitura, mientras era ignorado colectivamente en el Paisaje con la caída de Ícaro. Será que en nuestros tiempos lo inaudito lleve nombre de coreógrafa. Ser mujer y bailarina es una suerte de imposible que Roser López Espinosa convierte en celebración. Y al abrigo del 8 de marzo, se estrenó y presentó por 3 días en el Mercat de les Flors su primera pieza larga: Lowland - Fase 1, bailada con Guy Nader. La fantasía de volar, como hilo conductor.





La obra se abre con Roser batiendo los brazos. Feliz y resolutiva. Como lo hemos visto hacer en las aves jóvenes, que con impetuosos movimientos y enérgicos impulsos van aprendiendo a alzar el vuelo. Al poco le acompaña Guy, bailarín de semblante circunspecto y profundo compromiso. Los dos acompasados, aunque cada uno con su propio ritmo. Volar es un esfuerzo individual. Aprender a hacerlo, un valor compartido. Se trata de un mínimo de 10 minutos de estricta tenacidad física, con la música de Ilia Mayer, que lleva incorporada la cadencia del metrónomo en su interior. Ceden por fin a semejante desafío y en la segunda sección se encuentran exhaustos, estirados en el suelo, en un juego de contactos que la flexibilidad de Roser y la fuerza de Guy convierten en ánimos mutuos para seguir intentándolo; arrastrándose por los suelos; empujándose a reiniciar el laborioso ímpetu preciso; sujetando entre los dos la voluntad desfallecida de cada uno. Acaba esta segunda sección con una bella imagen de un zoótropo proyectando en la pared un grupo de aves. Regresan a la acción, correteando por el escenario, provocándose en múltiples tesituras de juegos, compartiendo las ansias por volar.

Y como en el óleo de Bruger, en una última escena iluminada por el azul del mar, quizás porque la caída sea el misterio del paisaje interior de cada uno, tal y como en el extremo inferior derecho de la composición del pintor vemos al Ícaro solitario, ése que logró volar, también alguien remotamente desde una perdida roca podrá escribir la proeza que significa ver a estos artistas, volar bailando.