Novembre

Concepte i direcció: Roser López Espinosa
Creació: Sol Vázquez Nicoloff, Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa
Dansa: Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa, Inés Massoni
Música original: Ilia Mayer
Site-Specific La Pedrera, 5 de novembre de 2015
Festival Sâlmon: Mercat de les Flors, 28 de novembre de 2015

Coses de tres

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

La complicitat és una sort de miracle, només a l'abast d'uns pocs i en condicions molt específiques. El somriure permanent de Roser López Espinosa mentre executa amb els seus companys aquesta peça n'és l'indicatiu indiscutible: coses de tres. Qualsevol no sent (sana) enveja veient els jocs a què s'entrega amb Diego Sinniger de Salas i Inés Massoni. Novembre és la constatació com els cossos entrellaçats pels vector que dibuixa el moviment entre ells comuniquen encara més fortament que moltes i voluntarioses paraules. L'antítesi d'un món construït a través del simbolisme, perquè és el propi gest coreogràfic l'acte de llenguatge i significació. No cal gaire més que una dansa pausada, fluïda, arrabassada de tendresa i lluminositat per entendre com és de vaporosa i d'insensata; contra la qual l'argument i la raó queden sempre en evidència.

En un parell de setmanes hem tingut l'oportunitat de veure dues versions d'aquesta creació: en format “site-specific” a La Pedrera, dins de l'exquisit cicle #DansaAra; i en la sala gran del Mercat del Flors, en l'imprescindible Festival Sâlmon. De fet quasi són dues composicions diferents. En l'entorn d'aquell edifici singular s'accentua el valor de la intimitat; mentre que en el del teatre queda remarcat el de l'aïllament circumstancial que viuen els tres personatges de Novembre. En tots dos casos Diego, Roser i Inés demostren una qualitat dancística més que destacable, una potencialitat que no queda pas esgotada en l'hora de durada de l'espectacle perquè apunta capacitats tècniques encara molt més altes. Inés Massoni per la gravetat, sinceritat i exactitud de la seva execució; Diego Sinniger de Salas per l'acurada composició del seu rol en l'entrellat de la peça; i Roser López Espinosa per la precisió i determinada perfecció del seu moviment.

Únicament una objecció, de calat però, a Novembre. Les coses de tres no deuen ser tampoc tan fàcils i s'apunten algunes coses en l'obra: la gelosia, la incomprensió, la complexa compenetració entre tots ells. Aquí és on hi ha un optimisme vital excessiu que no afavoreix gens al conjunt. Fins i tot resulta ensucrat. És com si s'hagués volgut un final determinadament exitós. Quan el gran triomf de la peça no és pas cap a on van els personatges sinó el sol fet de viure (i dansar) en algun moment aquella envejada complicitat.