diumenge, 3 d’octubre de 2021

Los figurantes

Ça Marche
Direcció i dramatúrgia: Nico Jongen
Intèrprets: Aniol Verdaguer, David Ballester Irlandés i Kay Bonet Chueca
Moviment: Antes Collado
Teatre Alegria, 2 d’octubre de 2021, Festival Terrassa Noves Tendències


Cap seguretat

La mirada sobre la infància és, evidentment, cultural. De fet, contemporània. La història anterior ve carregada d’actituds que als ulls actuals resultarien insalvables: des de ser considerats, per les antigues civilitzacions, una propietat més dels pares; els llargs períodes en què eren abandonats a la seva sort per causa econòmica, per exemple en plena edat mitjana; els primers intents de socialització entre iguals, que anunciaran l’adveniment d’una de les institucions cabdals: l’escola; fins a l’actualitat, en què es pretén el desenvolupament de les característiques pròpies de cada infant. Aquest viatge és també el dels drets humans.

Com qualsevol construcció cultural, és relativa. Ça Marche fa temps que ho adverteix amb els seus muntatges, en què la infància n’és protagonista. I importa molt des de quina mirada: bàsicament la de l’adult. A “Los figurantes” simplement observant dos nens i una nena de 4 a 5 anys de la ciutat seleccionats per a la funció, improvisant. I com no podia ser d’altra manera, s’evidencia que fan moltes coses en un gran escenari on interactuen amb tot de coses; però que bàsicament es mouen i molt, sense parar. De fet, aquest podria ser-ne el resum: una obra de teatre amb infants on el moviment és la llibertat.

Però just aquí rau el problema: salten, corren, s’empenyen, cauen, provoquen accidents i s’expressen sense embuts. I una platea sencera s’exclama; de vegades riu; altres pateix; s’interroga; i es neguiteja amb cada cabriola dels tres protagonistes. Naturalment que això és teatre, i darrere hi ha la dramatúrgia i la direcció de Nico Jongen i l’assessorament en el moviment del coreògraf i ballarí Antes Collado. De fet ens ajuden, amb una projecció de frases que podrien semblar inconnexes, que apareixen aquí i allà, amb referents sobradament coneguts pel món adult, perquè són precisament la concreció d’aquella construcció cultural sobre la infància. Terrorífica, de vegades, només cal pensar en els dibuixos animats de fa unes dècades. O a voltes plena d’innocència naïf. Projeccions d’una vida incerta amb la qual hem bastit de significat aquesta etapa de la vida.

Què en fem d’aquest contrast, d’aquesta evidència, és l’única pregunta a la qual no es respon durant la representació. És just el seu objectiu: problematitzar el concepte d’infantesa. Dependrà de la capacitat de cadascú per entendre que, també en això, el moviment és permanent.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Del 10 al 13 de febrer de 2022 al Teatre Lliure.

Podeu llegir també la crítica de l'espectacle Silence.

divendres, 17 de setembre de 2021

Fight

Lasala
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021

Foto: Etanowski

Dansa paradigmàtica

El grup basc Lasala ha presentat la seva nova producció, en gira per tot l’Estat: “Fight”. Ben coneguts pel públic de la Fira, són un paradigma com a model a seguir en les peces curtes i de carrer. En primer lloc per la qualitat tècnica del material que presenten. Imprescindible, en aquest capítol, és clar, comptar amb dues ballarines precises i impecables: Garazi Etxaburu i Paula Parra. S’hi ha de sumar una direcció sempre atenta a simplificar i concretar al màxim la coreografia: Judith Argomaniz amb el suport de Jaiotz Osa. I una idea clau, específica, que es pugui explicar en quinze minuts, sense derivades impossibles i el màxim de neta per al públic, en aquesta peça al voltant del binomi de la lluita humana, com a element de vinculació primigeni de les comunitats. Així construeix aquest grup un èxit darrere d’altre. I el que és encara més interessant: amb un llenguatge coreogràfic, una expressivitat corporal i un catàleg de moviments que enganxa tota mena de públic: per la seva actualitat, modernor i, alhora, vinculació indestriable amb la formació més clàssica i en contemporània del seu elenc.

JORDI SORA i DOMENJÓ

diumenge, 12 de setembre de 2021

Echoes

Cia. Moveo
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021

Foto: Carles Decors

Publicat a Recomana.cat
Física poètica

Sembla que la companyia Moveo ha decidit fer un gir en les seves produccions. O, si més no, de manera provisional. Ens han demostrat sobradament, amb “Tu vas tomber!” i molt especialment amb “Conseqüències”, el control que tenen sobre l’espai i el llenguatge de moviment que defensen. També de com arriben a ser capaços de compondre una narrativa basada en l’intercanvi del cos, que és al capdavall la seva principal especialitat: la recepció i caiguda conjunta, com a element central de la impactant fisicalitat que els ha valgut tants reconeixements i l’aplaudiment entusiasta del públic. I s’han llençat a la teatralitat.

Qualsevol canvi és un risc. És curiós com tot sovint esperem una i una altra vegada la mateixa cosa d’una companyia de dansa o de teatre físic. Anhelem una nova proposta, però igual un dia haurem de reflexionar si no ho fem des d’una mirada conservadora: “perquè treballen així, ho fan d’aquesta manera i podràs veure-hi això”. Doncs bé: els primers minuts de l’espectacle ja donen bona notícia d’aquest gir. De fet, s’esperen aquelles tombarelles, equilibris i figures impossibles que volem veure, i sembla que mai no arriben...

No és ben bé així, naturalment: arriben. I multiplicades per l’excel·lència de què fan gala. Però reclamen el seu temps per explicar una història senzilla, la de les limitacions que patim de vegades quan volem fer una cosa, però no ens atrevim. Tot plegat mentre juguen amb la paraula i una banda sonora entretallada, de records potser, de memòria incrustada en el cos des del qual sempre estem en alerta. Una vigilància que ens permet protegir-nos de fer-nos mal, efectivament. I la companyia d’això en sap molt i molt. Però que desbocada ens podria immobilitzar.

La conclusió és doble: a “Echoes” realcen el seu propi risc. Perquè podria semblar una evidència, o justament perquè fan tan fàcil allò que és impossible, que és important recordar-nos la gosadia intrèpida que significa treballar aquest llenguatge al carrer. Opten per compartir aquesta idea amb el seu públic perquè acabi sent un esforç comprensiu. I, alhora, reclamen la llibertat suficient perquè la creativitat no quedi encasellada en clixés o estils determinats i estiguem sempre a l’espera d’alguna cosa nova cada cop que ens atansem a compartir amb ells l’estona.

El públic ho ha entès, em sembla. Celebra que també cantin o facin servir breus textos per explicar coses. Evidentment que gaudeix amb les cabrioles incansables que fan, la companyonia i el bon fer dels intèrprets. Però sobretot descobreix que hi ha mil maneres de crear. Què més podem demanar?

JORDI SORA i DOMENJÓ

dissabte, 11 de setembre de 2021

LÓNG

Kernel Dance Theatre
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021


Publicat a Recomana.cat

Destruir murs

La nova producció del grup Kernel Dance Theatre, que s’ha estrenat a Fira Tàrrega 2021, funciona com a metàfora i n’assenyala la seva principal paradoxa. D’una banda retrata els esforços per enderrocar murs (textuals, com els de l’obra o els de la ment); mentre que assenyala les dificultats posteriors d’aquella alliberació. Una advertència per a qui idealitzi la llibertat…

Intentant no fer espòilers, direm que el públic es troba amb una sorpresa visual just comença l’espectacle. Que dificulta i facilita. D’una banda és quasi impossible observar les execucions dels ballarins. I s’allarga en excés aquest episodi, aquesta seria l’objecció. I és realment una pena perquè són intèrprets de qualitat. Però d’altre costat, aquesta dificultat visual, juntament amb un joc de llums que fan, convida a pensar en hipòtesis diverses amb les quals anar omplint de significat l’escena. I això sempre és una sort. Aquí, en la línia de personatges constrets en un marc mental i físic determinat del qual volen alliberar-se. Òbviament res no és tan fàcil, i un cop aconseguida la gesta, passa l’inevitable: que cal construir un món nou i que no és cosa evident. I aquí sí: es pot gaudir (per fi) de la dansa del grup i el músic en escena.

En l’àmbit estricte del moviment, dos comentaris: la companyia segueix treballant des d’un llenguatge propi en el qual les arts marcials dialoguen amb la dansa contemporània. Això enriqueix la coreografia amb un fraseig escarpat i tallant, especialment en les transicions. Estan desenvolupant un material certament original en el nostre context creatiu, però encara ple de potencialitats.

Des d’un altre punt de vista, semblaria que aquell llenguatge és suficient per a la història: però és necessari un desplegament més concret en una dramatúrgia com aquesta. La metàfora funciona, com hem dit, però la història explicada no està especialment ficcionada.

Malgrat aquests petits detalls, “LÓNG” és la creació més completa de la companyia i perfeccionen, a cada passa que donen, un model singular d’entendre la dansa contemporània.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Aloha from Hawaii

Mar Gómez i Vero Cendoya
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021


Publicat a Recomana.cat

Elvis mai no tornarà

Mar Gómez i Vero Cendoya han unit forces per recordar un cop més a un dels grans de la música rock and roll: “El Rei”. Podria semblar un altre acte de nostàlgia, disfressades amb aquella vestimenta blanca característica i imitant els moviments sincopats i de maluc que tan bojos portava als seus seguidors. I en canvi, en el rerefons, executen una maniobra de qüestionament dels fenòmens fans, sense renunciar mai al sentit de l’humor i la llibertat creativa.

Seria fàcil imaginar-se ser un altre. Viure de manera diferent, sobretot riques i famoses. La veritat és que les dues artistes ho són prou: en compromís amb la dansa i reconeixement entre el sector. Però es fa més difícil creure que la seva dedicació a les coreografies, el compromís social i l’humor les hagi omplert el banc de dòlars. En l’arrencada de l’espectacle resulta delirant i enginyós el vídeo que amb un QR demanen visualitzar: dues reines de la fama, en limusina, anant cap a Fira Tàrrega. Les imatges van ser gravades a Cal Trepat just el primer dia de representacions.

Tenen una química especial que es contagia en aquest “revival” auster, però emotiu, que han dissenyat i que culmina en la interpretació de “Love me tender” amb l’acompanyament del violí electrònic d’Adele Madau. Només són dues ballarines, exclamen. Exuberants, això sí, de sinceritat i nul•la pretensiositat. La garantia per endinsar-s’hi en una operació com aquesta.

L’espectacle és farcit d’aquell toc de simpatia i positivitat que és tant d’agrair i que (hi he insistit en diverses ocasions) casa tan bé amb la dansa contemporània, però alhora és tan complicat. Aquella tendència d’alguns creadors de transcendir amb to greu i tots els tons del gris, que Mar i Vero transformen en color i un pèl de bogeria. Sense que mai renunciïn a la crítica subjacent amb la qual embolcallen el conjunt.

JORDI SORA i DOMENJÓ