divendres, 11 d’octubre del 2024

AeReA

Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi
Fira Mediterrània, 11 d'octubre de 2024
Pati del Teatre Kursaal



On vas amb les banderes?

No serà funció principal de Fira Mediterrània portar dansa internacional, però fins i tot en aquest àmbit és destacable la màgia programadora de Jordi Fosas, el seu director artístic. Al pati del Kursaal s’ha pogut gaudir de la peça AeReA dels italians Panzetti/Ticconi, primera part d’un díptic relacionat amb les coses que mentre a uns els serveix per marcar territori; per a altres és sinònim de separació: de límit infranquejable. En aquesta ocasió, unes banderes platejades, gairebé negres, de metre i mig per metre d’ample que els dos intèrprets fan volar subjectant-les amb els seus pals.

Hi ha dos aspectes que sobresurten en aquesta obra: primer les diverses capes de significat que un moviment rutinari pot suggerir, amb el so constant de Demetrio Castelluci: una percussió que acaba travessant l’ànima, per la seva invariabilitat i fortalesa. De fet, a cap espectador se li escapa que ressona a episodis que tots pensàvem superats en una Europa tan feble, tan amenaçada de nou pels postulats de l’extrema dreta. I d’altra banda, destaca pel magnífic control corporal dels seus dos intèrprets: Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi. Gravetat, flexibilitat, un bon entrenament per al control de les banderes i una disposició física i mental necessària per transmetre aquella separació, aquella frontera entre identitats.

La d’aquest duet, que treballen junts des del 2008 a mig camí entre Berlín i Torí, és intel·ligència interpretativa. Violència i comunicació a parts iguals, en sincronia, en totes les posicions possibles que permet el control amb les mans als pals que sustenten les banderes, sense cap renúncia gestual: moviments de dues marcades personalitats, que fan volar reflexions, mentre ballen amb objectes tant familiars, com perniciosos.

“Al damunt dels nostres camps, aixequem una senyera, que els farà més triomfals” diu la lletra del Cant a la bandera per antonomàsia en la tradició de Catalunya. En un esperit similar des del qual els tradicionals Sbandieratori italians enarboren els seus estàndards. No és casual que totes dues siguin cultures mediterrànies, d’origen compartit. És aquí on AeReA es recepciona com un avís ben real, una advertència en tota regla a l’enaltiment de bandera tan fàcil de patir de nou.

El que dèiem: la dansa que es programa a Fira Mediterrània és feta des d’una mirada especial: sensible, tècnica, exquisida des del punt de vista de la interpretació i amb un relat definitivament compromès.

divendres, 4 d’octubre del 2024

Una tarda al TNT

El teatre més experimental necessita temps i recursos. Oportunitats com les que brinda el Festival TNT de producció i residències. Espai d’exhibició, com aquesta cita anual a Terrassa. I sobretot paciència per trobar coses diferents, alternatives, bones idees amb les quals traspassar la línia i esdevenir una veritable “nova tendència”. És el camí convenient, tot i que encara queda un bon tram per recórrer.

Dissabte 28 de setembre. 17 h. Plató 3 de l’Escac. “La operación” de Norberto Llopis Segarra. Un joc increïble de paraules. Desconstrucció del sentit. I un elaborat desplegament de recursos escenogràfics, pertinents, crosses per al control escènic i per a seguir amb solvència la farcida i intrincada xarxa de frases, expressions, sons, cacofonies i poesia sonora de la peça. Una operació inquieta, ben defensada pel seu intèrpret, però que potser caldrà perfilar encara més per tal que transporti més enllà de l’experiència singular que representa.

Dissabte 28 de setembre. 18:30 h. La Nau.”Queixa (Roma o morte)” de Brigitte Vasallo. Conferència performativa al voltant de la idea de la diàspora. No és sobre els fenòmens migrants, sinó sobre l’expulsió dels llocs d’origen. Una investigació en la qual està treballant l’artista gallega-francesa-catalana. Un prodigi de control escènic, de ritme i farcit d’anecdotari i realitat. Una mirada teatral que és doblement veritat: pels testimonis que han omplert de detalls la construcció dramatúrgica; i pel testimoni en primera persona, amb l’experiència de la mateixa Brigitte. Mentre es gaudeix, un no para de preguntar-se si una peça com aquesta ha trobat el sostre o si encara pot créixer més a partir de noves incorporacions. Potser estem davant d’una obra condemnada a no acabar-se mai.


Dissabte 28 de setembre. 22:30 h. Teatre Principal (escenari). “Mourn Baby Mourn“ de Katerina Andreou. Des del temps estranyament compartit per tots: el confinament per la COVID-19. L'artista reflexiona al voltant d'un dels símptomes més desconcertants: la pèrdua d'olfacte i gust. Amb una paret feta de petits blocs de formigó simbolitza els espais d'aïllament dels sentits; com de les relacions socials, situacions a les quals ens va portar aquella situació. Per a una ballarina, per a qualsevol amant del moviment, una de les paradoxes més increïbles: el desig de ser grup gestual, i la impossibilitat de relacionar-s'hi.

Aquell fenomen encara dura, amb la dificultat d’expressar-lo adequadament, amb paraules ajustades a l’experiència. De manera que opta per una fisicalitat desesperada, gairebé una coreografia del crit, per intentar expressar el malestar que tot plegat ha instal·lat en la memòria de tots nosaltres. I en aquest àmbit, Katerina Andreou aconsegueix transmetre aquell dolor emocional d’una manera solvent, amb una tècnica precisa, desplegant-se arran de terra, agenollada a la dura realitat que està retratant, farcida d’una ràbia interpretativa del tot lloable. Per fer-ho possible, i en l’àmbit dramatúrgic, se sosté en el dibuix de situacions reconeixibles per a l’espectador, però amb un text projectat sobre aquella paret que no acaba de reforçar tota aquella intencionalitat, perquè també en aquesta ocasió el gest ballat transparenta amb més decisió que els mots.

dimecres, 11 de setembre del 2024

El catàleg de dansa, a Fira Tàrrega 2024

Fira Tàrrega no oblida mai el seu principal objectiu: mostrar peces de carrer i algunes escèniques susceptibles de passar a formar part de la contractació dels Ajuntaments i teatres de format mitjà i petit del país. I en l’àmbit de la dansa aporta sempre una extensa oferta de qualitat. L'edició 2024 no ha estat una excepció.

Alberto Velasco a "Mover montañas"

La plaça Major es va convertir en l’epicentre del moviment, amb sobrat interès per part del públic, si atenem les xifres d’assistència. No hi ha desinterès en la dansa, només mals programadors… Tot el contrari que a Fira Tàrrega, on la mirada polièdrica de la seva directora artística, Anna Giribet i equip van apostar per tres bons exemples de dansa: l’humor amb sentit, el flamenc emocional i la introspecció ballada. El primer, de la mà d’Alberto Velasco, amb una reivindicació dels cossos que ballen, del tot pertinent i amb elements folklòrics i accent en el trencament d’estereotips de gènere. Un espectacle no apte per a qui pateixi de grassofòbia i ballat amb elegància i àmplia disposició: “Mover Montañas”.

Per la seva banda, Raquel Gualtero amb “360º” va fer les delícies dels apassionats de les coreografies repetitives ballades sobre un mateix, en cercles incansables. Una d’aquelles peces que suggereixen moltes més coses que no pas ensenyen en una impressió accelerada. I amb el duet de Daniel Doña i Cristian Martín “Doma” es va confirmar que hi ha un nombrós públic amb criteri a qui agrada que es programi bona dansa gratis al centre de la ciutat.

En el gran format, naturalment va destacar l’obra de Sol Picó: “Carrer 024”. Una crida d’atenció a una de les epidèmies silents del nostre temps: la soledat. Grues, grans estructures mòbils, llums i color. Un festival de diverses coses que transiten enmig dels espectadors que van omplir la gran esplanada de l’Hort del Barceloní. Allà enmig es deixava notar la mà intel·ligent de la coreògrafa valenciana, no només visible en l’energètica explosió de la coreografia de les ballarines; sinó també en els referents que omplen de sentit els diversos quadres de què es compon l’obra.

Qabalum (Diego Pazó i Lucía Burguete) a "Todo este ruido"

Completava aquesta àmplia oferta de dansa, a l’espai més pausat de la piscina, “Todo este ruido” de la companyia Qabalum (Diego Pazó i Lucía Burguete) i ballada amb la participació d’un dron. Molt atents a aquesta peça, per la brillantor tècnica amb la qual es mouen i de quina manera pot connectar amb els interessos del públic més jove. Van posar el nivell molt alt, en un espai on es presentava a continuació l’última peça professional de Claire Ducreux.

Per fi, a l’espai més escènic, el poliesportiu, l’esbojarrada proposta de Losinformalls (Luis García i Pere Joseph): “Perdón”. Dansa, improvisació, participació del públic i bon humor.

dimecres, 7 d’agost del 2024

Bailan las brujas

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q


Foto: Rut Solé

Bailan las brujas


Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas


Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

divendres, 2 d’agost del 2024

La nit

Mal Pelo i Trio Fortuny
Església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre, 1 d’agost de 2024
Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Idees que es transformen


Hi ha espectacles que viatgen a la recerca del seu espai ideal. “La nit” del Trio Fortuny i la col·laboració de la companyia de dansa Mal Pelo ahir el va trobar a Dansàneu: just davant els serafins amb ales plenes d'ulls de l’absis de l’Església de Santa Maria d’Àneu. Hi haurà molts més bolos per a una peça que fa les delícies de melòmans, com d’amants de la dansa. Però tots recordaran el vespre d’Escalarre, en què escenari i frescos romànics dialogaven sobre una matèria idèntica: la transformació.

La nit sempre porta inexorable l'esperança d’un nou dia. Maria Muñoz i Pep Ramis la representen en moviment com ningú sap fer-ho. Serà la circumspecció dels seus rostres, les robes sempre obscures o aquella connexió entre ells dos, exemple viu d’un gest ballat que sense escarafalls arriba al moll de l’emotivitat. La seva és una transcendència que travessa el cos ballat i que s’expandeix com si es tractés d'una projecció. No és nou en les seves produccions, però el tractament de vídeo de Leo Castro, confrontat amb les pintures murals, i el meravellós ratpenat que va trobar el seu moment just en un context de vermellor lumínica, fa entendre que aquesta és una peça que s’ha construït també des de la transformació.

Comentava el mestre Joan Magrané Figuera en conversa informal a la sortida i de qui s’escolten dues composicions durant l’espectacle, que la idea inicial de la transfiguració va ser enriquida en el moment en què Mal Pelo s’incorpora al projecte. De fet, coneixent la seva trajectòria, es podria dir que és un espectacle de la companyia: amb textos propis i de John Berger. I les temàtiques recurrents del seu repertori: la vida, la companyia, el camí plegats i la seva condició de possibilitat. Tot molt en la línia del poema original de Richard Dehmel que va servir de base a l’obra mestra d’Arnold Schönberg: “La nit transfigurada”.

Enmig de tota aquesta intencionalitat, la fortuna de qualsevol afeccionat a la dansa d’escoltar la música en directe, interpretada per un dels trios més reconeguts d’avui dia. La comunicació entre ballarins i músics és com la de l'alter ego: jo interpreto amb les cordes de les articulacions el que tu toques amb els músculs de les teves mans. I en aquest context, és fàcil entendre que s’està davant d’un espectacle singular: ni prou ballat, perquè sempre es desitja més i més dels cossos solemnes de Mal Pelo; ni prou escoltat, perquè la sonoritat no acaba mai de ser completa amb la interferència de la paraula i el moviment.

Com per recordar aquí allò que mil vegades repeteixen els coreògrafs i els intèrprets de dansa: que ells no “ballen” música, sinó que amb ella es transforma una idea original. I que el Trio Fortuny s’hi avingui amb tanta facilitat al joc, probablement perquè el seu violí és col·laborador habitual de la companyia, i que s’hagi vist en aquest espai especial, fa de tot plegat un dels regals més delicats de l’edició 2024 del Festival.