dijous, 25 de febrer de 2021

... i les idees volen

Animal religion / Quim Giron
Mercat de les Flors, 5 de gener de 2021


Publicat a la Revista Susy-Q Danza número 78




dimecres, 17 de febrer de 2021

Carencias

Eyan Dance Company
Sala Versus Glòries, 16 de febrer de 2021

Foto: JSMalm Photography
Foto: JSMalm Photography


Un crit de denúncia


Aquesta temporada la Sala Versus Glòries ha fet l’aposta per programar dansa. La celebrem amb reconeixement i suport. En primer lloc perquè permet gaudir del moviment i la coreografia des de la proximitat, en un espai petit. Després, perquè el sector està necessitat d’oportunitats com aquesta per demostrar el seu potencial i donar sortida a tants intèrprets de qualitat, que d’altra manera no tenen ocasió.

“Carencias” d’Eyan Dance Company és la peça seleccionada aquests dies, grup capitanejat per Andrea Sala. S’endinsen en la qüestió de les injustícies socials: masclisme, racisme, homofòbia, els desequilibrats rols de gènere i el capitalisme neoliberal desbocat, com a causa definitiva d’una societat malalta. Posat tot plegat en boca, i especialment ballat per un grup de joves intèrprets, més que suficientment preparats, és una glopada d’aire fresc, un cant de denúncia especialment esperançador perquè ve d’elles i d’ells. Efectivament: les noves generacions estan prenent l’avançada i són capaços de posar en evidència, sense anestèsia, en un espectacle que no dura més enllà d’una hora, la situació asfixiant en la qual ens trobem. Una reflexió especialment pertinent, ni que la peça fa mesos que es va completar, pocs dies després de l’entrada de l’extrema-dreta al Parlament de Catalunya.

És en el vessant físic on l’obra pren tot el seu sentit: hi ha un cert desplaçament ideal entre els cossos d’aquells vuit intèrprets (també hi participa una nena), sincrònics, precisos, marcadament disciplinats i implicats en la representació; i una certa tendresa en el gest, una imperfecció sense solució de continuïtat, que naturalment els anys de formació i els futurs que queden (els espero!) en la professió, aniran perfilant de manera més exacta. Aquesta determinació en el discurs, tot i que excessiu en la paraula, amb llargs monòlegs en veu en off i de vegades difícils de seguir; davant de la seva impetuositat i la carència del moviment, demostren un cop més la capacitat del cos per expressar coses davant les quals els mots queden orfes. És un exemple el petó entre dos dels nois, ple de sensualitat mentre són violentament separats, però infinitament més clarificador que mil paraules. Centrar-se en l’expressivitat i la coreografia, com a mitjà capaç d’explicar coses, haurien aconseguit més solidesa en el propòsit general.

Però si s'assenyalen aquí, com correspon a la crítica seriosa, els excessos d’aquesta peça que es pot veure a la Sala Versus Glòries, no és res més perquè consolidar una companyia emergent en l’àmbit professional passa necessàriament per polir arestes. I la principal aquí és l’escassa confiança que es demostra en el llenguatge de la dansa com a potencialitat d’expressió. Perquè en la resta, disposen de tots els elements: entusiasme interpretatiu, preparació tècnica i un bon fil argumental des del qual denunciar a crit que vols.

dimarts, 2 de febrer de 2021

Rèquiem Nocturn

Desplomarse

Pere Faura
Grec Festival - Mercat de les Flors

Susy-Q Danza número 76


I a Recomana.cat una mica de context de la peça en aquest enllaç.



diumenge, 11 d’octubre de 2020

Vincdesdevenir

Quim Bigas & Col·lectiu LGTBI+ Terrassa
Festival TNT, 10 d'octubre de 2020

Foto: Marta Garcia Cardellach

Mullar-s’hi

A partir d’un taller que s’ha dut a terme abans del TNT, el Festival de Noves Tendències de Terrassa, Quim Bigas ha acompanyat un grup de joves del col·lectiu LGTBI+ de la ciutat. O diria que s’ha deixat contaminar d’ells, per ser més precís, un cop vist el resultat de l’estrena, en format espectacle. L’estructura suggereix una coneguda tensió, que encara el pensament filosòfic contemporani no ha resolt del tot i que enuncià magistralment Michel Foucault en el seu llibre “Les paraules i les coses:” I és que entre els dos límits del coneixement, el físic i el simbòlic, hi ha el xoc entre les condicions de possibilitat de la veritat. I amb ella el complex entramat de la imatge, les aparences i, al capdavall, la identitat. En especial, la dels cossos.

Quim Bigas insisteix sovint en aquesta qüestió: la de la mirada. Que inclou, és clar, els continguts subjacents i amb els quals anomenem les coses (o situacions). En aquest sentit, acceptar un nou treball amb un “col·lectiu” podria esdevenir una contradicció en l’argumentari del coreògraf i ballarí, si no és que es genera una maniobra de contrastos amb el públic assistent. Una mena de diàleg simple, gens sofisticat, però intens: tu què hi veus en aquests xavals que estan muntant una “rave party” amb la música d’un cotxe enmig d’una plaça?

Posa context a aquesta festa ballada un parell d’intervencions on el protagonisme es distribueix entre la paraula (amb unes sentides històries a cau d’orella) i les coses (amb la construcció d’una mena de tòtem col·lectiu.) Objectes i vivències pertinents i que són importants per a aquest grup de joves amb els quals ha treballat. En un desordre caòtic, a la construcció de no sé sap exactament què; enmig de l’espai públic i amb l’únic objectiu de gaudir de la seva composició. Un acte de generositat i gosadia en tota regla, on es despullen d’intimitat i qüestionen més que no expliciten.

En la segona representació dins del Festival, van ser obsequiats amb un regal de la natura en forma de xàfec de curta durada. Allà van créixer definitivament, en una experiència que ja sabien única i irrepetible i que recordaran per sempre més. Que no és altra que la de mullar-s’hi. Fer-ho des de la llibertat. I ballar-la.


Foto: Marta Garcia Cardellach

diumenge, 30 d’agost de 2020

Biraka

Nerea Martínez
Església dels sants Just i Pastor (Son)
Festival Dansàneu, 29 d’agost de 2020


Foto: Joan Blanco

La crisàlide

És característica d’una cultura viva la seva capacitat d’integrar-hi nous elements sense dissoldre els trets que la defineixen. Aquestes petites transformacions sovint es van produint de forma imperceptible i, en altres ocasions, amb una tensió ben estudiada pels experts sobre tradició i modernitat. De la capacitat de diàleg d’ambdós agents implicats, en depèn una ruptura ben resolta, àmpliament acceptada i incorporada al nou corpus hegemònic. O bé esdevé una cicatriu molesta per a les noves generacions.

La música i la dansa popular i tradicional del País Basc no està exclosa d’aquesta dinàmica. Com tampoc la catalana, és clar. Per això investigacions com la que Nerea Martínez ha presentat al Festival Dansàneu són molt importants per facilitar una prèvia imprescindible: el coneixement ampli entre els diversos estils i maneres d’interpretació. Sense aquest contacte no és possible el diàleg i encara menys la col·laboració.

La ballarina parteix d’un plantejament exploratiu: què tenen en comú la dansa contemporània i la tradicional, en particular quan es produeix el moviment ballat al voltant de la música de la txalaparta. Segurament un dels instruments que defineixen millor el caràcter ancestral d’aquella cultura: essencial (per la senzillesa de la seva constitució material) i d’essència natural pel seu so (percussió de fusta, present en altres tradicions i que relliga amb el paisatge i amb el tret fort que impregna la seva presència). En aquest context s’imposa una coreografia astuta, gens estrident, amb un toc sibil·lí des del qual anar trobant aproximacions i diferències.

I és que, conscient d’aquella vella estructura amb la qual es reforça l’edifici de la tradició, Nerea Martínez proposa un llenguatge en connexió amb els dos músics, que va posant en qüestió algunes relacions que s’han donat per descomptades històricament. Per exemple, que es tracti de dos homes enfrontats a la feminitat, expressat en el fragment on balla només amb roba interior i on es contrasten les dues forces binàries amb què la humanitat s’ha autodefinit sempre: fortalesa (percussió) i debilitat (moviment). Per fer-ho encara més explícit, en un fragment anterior, tant la ballarina com els instrumentistes han executat sols, per permetre copsar bé les competències respectives.

BIRAKA és plena de moments així, on es fa palès aquell diàleg basat en el respecte per les tradicions que representen, però alhora convençuts de la necessitat de trobar punts en comú. Es balla amb el ressò de figures i frasejos fàcilment reconeixibles en la tradició i, alhora, sorprenen amb apostes agosarades, com una gran estructura de fusta amb la qual apareix ella, o el joc final que fan amb una tela. Aquests i altres elements de l’obra permeten noves línies de significat de la peça, segurament molt clares per a un públic avesat a la cultura basca, potser menys precises per a nosaltres, però en tot cas d’una bellesa colpidora.

La crisàlide no és un estat intermedi entre dues formes amb sentit finalista. Més aviat es tracta d’una sort de transformació a la qual es pot contribuir. I aquesta aportació és, sens dubte, una de les més interessants i delicades que es pot fer en aquell debat.

Foto:  Mol.levi