dimarts, 12 d’abril de 2022

In C

Sasha Waltz and Guests
Mercat de les Flors, 8 d'abril de 2022


Foto: ©Yanina Isla


Sobre la contemplació

La coreògrafa Sasha Waltz ha tornat a la ciutat amb la seva producció més recent. Es tracta d’un repertori insòlit que ha tingut molt bona acollida: ‘In C’. Una complexa construcció coreogràfica, extraordinàriament ballada, en diàleg amb la música minimalista de Terry Riley de l’any 1964. En una mirada global, es revela com un intent d’agermanar dos mons artístics a priori ben diferents. Mentre que en una observació més fina de seguida ens adonem que tenen més aproximacions que no pas pot semblar a primera vista.

Tres dies de celebració al Mercat de les Flors, amb activitats diverses per conèixer de prop el particular cosmos de la creadora alemanya i amb tallers als centres docents de dansa de la ciutat. Cinquanta-tres pautes de moviment i un ampli marge per a la improvisació són l’estructura principal de l’obra, fragments que els dotze ballarins han enregistrat en vídeo per poder així ser transmesos en diversos contextos. Tot plegat dissenyat en els dies de la pandèmia de la COVID-19. Apareixen en escena, amb un llampant vestuari de colors pastel de Jasmin Lepore, i comença un interromput gest ballat de durada variable, cap a una hora. Van ocupant posició, en execucions individuals, en tensió, a l’espera dels primers compassos d’una peça sonora certament inclassificable, considerada la primera en el seu gènere, i amb importants influències posteriors en l’experimental, el rock, i l’electrònica.

Tot sembla indeterminat, lliscós i fútil. Tanmateix, respon a uns patrons fixos tan ben pensats que constitueix una gramàtica pròpia d’una llengua encara per aprendre. Heus aquí la seva grandesa: produeix una correspondència precisa i indicativa de la seva utilitat comunicativa; alhora que s’observa com un gran misteri per a la comprensió. Es desplacen, sincronitzen, s’ajunten i s’articulen per poder ballar sols o en grup; com es dispersen i aïllen tot corrent per l’escenari. Dibuixen una geometria variable, al mateix temps que desendrecen la seva original intenció. Dialoguen amb la mateixa facilitat que els membres d’una comunitat que sobtadament hagués sabut trobar-se a l’encontre a partir de la capacitat de mútua escolta. En aquest sentit, In C té molt a veure amb el joc universal del llenguatge: des de l’estructura més petita -aquí representada per la frase coreogràfica-, fins a l’intercanvi més atzarós – sempre dins d’unes pautes prèviament ben establertes-. Hi ha en tot plegat un altre element important d’assenyalar: el color. El dels vestits, però sobretot el de la il·luminació d’Olaf Danilsen que explora les mateixes tonalitats. Impressions que apareixen per sorpresa, i que es difuminen amb discreció i que actuen com a element de vigília: ressituen l’espectador, el conviden a tornar a fixar la mirada i canviar el focus. És una peça de particularitats més que no pas de visió de conjunt.

Es desplega infinitament l’execució d’aquella música incidental, creada des de la recerca d’una expressivitat bàsica, fonamental, arrelada a una simplicitat extenuant. Està encaminada al principi de connexió emocional des del qual projectar tot un cúmul de situacions, dispersades amunt i avall per mor del talent interpretatiu i que obliga a una atenció seqüenciada, parcial i fragmentada. En aquest punt de l’obra, dues creacions artístiques de temps, construcció i llenguatges allunyats, fa estona que han esdevingut un enllaç fort entre molècules de forces dèbils i de càrrega oposada. Impossible en aquesta experiència oblidar la posició de qui gaudeix de tan estranya trobada. “Sobre el rar privilegi de la contemplació” hauria de ser el títol de tot plegat. ¿Com s’improvisa, amb durada variable; es pensa una peça originàriament digital i serialitzada; per acabar transformada en un espectacle en viu, la coreografia del qual no té ni una sola fissura? I, encara més important, com es mira des d’aquesta singularitat allò que és únic, però molecular?

Però tornem per un moment de nou a la música minimalista, tot fent una cerca simple sobre les seves característiques. Expliquen que està constituïda de patrons matemàtics o algorítmics amb permutacions sistemàtiques; harmonia estàtica i pols constant; amb seqüències rítmiques repetitives amb tons purs o d’afinació justa. I ara pensem en el moviment proposat per Sasha Waltz i la manera com ha fet la construcció de la peça. Aquí és on es revela l’entramat definitiu de l’obra: en la proximitat d’elements que quedaven aparentment allunyats entre si. Dos pols de càrrega oposada units per forces invisibles de solidesa artística.

divendres, 25 de març de 2022

Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones

Jan Martens
Mercat de les Flors, 20/03/22
Festival Dansa Metroplitana

Foto: © Phile Deprez

És quasi un eslògan...


Al Mercat de les Flors s’ha vist aquests dies Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones del belga Jan Martens / GRIP & Dance On. Per fi una obra internacional absoluta a la ciutat: programada pel teatre de Montjuïc i promocionada dins del Festival Dansa Metropolitana. Aquestes sinergies perquè arribi bona dansa de gran format aquí són de les que agraden de debò als aficionats. Disset intèrprets de diverses generacions i formació tècnica. Tracten sobre la protesta i posar el cos. Una idea simple, fina, des de la qual es crea un gran espectacle. Basat en la repetició, s’apel·la als moviments socials i els esforços per bastir un món millor, des del carrer, la mobilització, la queixa i el compromís. Realment, calia anar amb una mica d’informació prèvia, d’altra forma la peça es podia interpretar en altres sentits. És l’única pega. La resta esdevé un festival del moviment.

Es gaudeix d’un doble joc: el que constitueix la mateixa dansa; i el de la persistència de la voluntat. És quasi un eslògan: en favor de l’esforç i la disciplina. Dibuixen així la defensa d’ambdós àmbits. D’una banda, s’explica la posició des d’on es construeix una coreografia. Totes les possibilitats: des del solo inicial, altres combinacions, i fins a arribar al desplegament de gran grup. Uns quants que s’ajunten, reaccionen: ballant sota la música electrònica; movent-se també en el silenci. No hi ha millor manera de representar una violència que és constitutiva de la producció humana. La del manifestant reivindicant els seus drets; la dels cossos ballant sense aturador. Resulten infatigables, amb la repetició com a instrument de lluita.

Les bones obres en dansa no ho són (només) per una dramatúrgia consistent. Pot ser escassa, un prim fil narratiu. Tampoc per la grandària dels seus equips o la profusió de recursos tecnològics, que s’agraeixen si encaixen amb la proposta. Menys encara perquè la música o la il·luminació ressaltin el conjunt. Aquesta dansa internacional que arriba i arrasa entre el públic barceloní ho fa perquè demostren que hi ha quelcom substancial, inapel·lable, davant del qual un sempre es rendeix: els seus intèrprets, d’una banda; i un bon i depurat dibuix coreogràfic.

dijous, 24 de març de 2022

Aisha and Abhaya

Rambert Dance Company
Coreografia: Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar
Teatre Nacional de Catalunya, 19/03/22
Festival Dansa Metropolitana

Gestualitat inaccessible i audaç

Foto: © Foteini Christofilopoulou, ROH and Rambert

Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dins del Festival Dansa Metropolitana, s’ha pogut veure "Aisha and Abhaya" de la Rambert Dance Company, una de les més prestigioses companyies de contemporània de Londres. Tracta sobre la diferència i les migracions. Dues germanes fugen d’un món violent, en un viatge de fantasia. Seran acollides en un nou país on la dansa és el llenguatge universal. Una mica simple, infantilitzador tot plegat, en el pitjor sentit de la paraula. I aquest és el principal problema de la producció. Un tema que ni la projecció inicial d’un curt, ni la utilització reiterativa d’audiovisuals no aconsegueix millorar de cap de les maneres. Apel·len a l’emoció més visceral. Aquesta és la qüestió. Ara bé: en una altra lliga juga l’extraordinària composició de moviment i la brillant execució dels seus intèrprets.

Firma la coreografia la israeliana Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar. És, sens dubte, la creadora més original, imaginativa i eficaç del panorama mundial. Impossible saber d’on surt aquesta generació de moviments trencadors i altament expressius. És un catàleg que omple de sorpresa, estimula i provoca a parts iguals. Porta els cossos cap a un desplegament gestual inaccessible i audaç. Fins i tot en un context narratiu tan pobre. De fet, resulta del tot impressionant que puguin generar tanta admiració en una obra així, però és que compta aquí amb un elenc de màxima flexibilitat corporal, tècnica i predisposició, membres de la companyia britànica. Extrema abstracció i fragilitat de llenguatge, sense concessions: l’expressivitat és aquell conjunt de translocacions que s’executen. Increïble seguir-ne el fil: es gaudeix, s’experimenta. Una de les nits més exquisida de dansa a la ciutat i que el públic va celebrar enormement.


dimecres, 16 de març de 2022

Aclucalls

laSADCUM
Coreografia i direcció Guillem Jiménez
Assessoria de moviment Carla Moll
Interpretació Alexa Moya, Carla Moll, Guillem Jiménez, Jaume Clotet, Javi Valls, Judit Amengual, Laia Camps, Meritxell de Soto, Ona Cros, Stefano de Luca, Marina Olivares i Vera Palomino
Música original i disseny sonor DA ROCHA
Escenografia i il·luminació Oriol Corral
Visuals Guillem Jiménez
Disseny i confecció de vestuari Gina Berenguer
CCCB, 13 de març de 2022
Festival Dansa Metropolitana

©Tristán Pérez-Martín


Les edats de la dansa

Guillem Jiménez (Barcelona, 1999) té una profusa activitat a Instagram, com la majoria dels seus companys de laSADCUM, el projecte amb el qual han presentat Aclucalls al Centre de Cultura Contemporània (CCCB). Res diferent de qualsevol altra persona de la seva edat: durant mesos hem pogut assistir a fragments, convenientment seleccionats, del procés creatiu; barrejats amb experiències més personals, fins a arribar al dia de l’estrena. No sembla, a primera vista, un pla de comunicació ben traçat, però en tot cas resultà molt eficaç: les entrades es van esgotar fins i tot abans que es fes pública la programació del festival.

L’obra presentada reflecteix precisament tot aquell món digital. Al capdavall, s’han format i estan desenvolupant carrera amb l’amenaça constant de confondre-la amb la imatge pública. Són gent sobradament preparada i detecten de seguida aquells perills: els posen en evidència. “No és distopia, és la nostra realitat”, expressaven aquests dies.

És un cant generacional, ben elaborat, millor ballat, musicat amb sentit i interpretat amb veracitat. Si després d’aquesta obra no aconseguim que la generació Z s’atansi als teatres a veure dansa, no cal tornar a intentar-ho. Un videojoc: on els intèrprets —vuit que ballen i un actor— es mouen amb comoditat per tots els registres. Amb les seves pantalles, és clar, des d’on veiem passar el nostre dia a dia: des del porno, els challenges, el culte al cos, els tutorials, i la imatge omnipresent com a diagnòstic. I entremig de tot plegat, un crit a viva veu: aquest és el nostre món, bo o dolent. Com també ho és aquest desplegament de talent, defectes inclosos: excessiu material, escenari farcit, repetició coreogràfica, allau de referents, i manca de fil conductor. Què més dona, deuen pensar? La vostra alternativa quina és? El “Bolero” i els seus insistents passos? Ja tenim els nostres propis bucles! Moltes gràcies.

Ara bé, és des del compromís amb la dansa que una proposta així pren la seva rellevància: un desbordament, com ho és també aquell món de l’aparença. Amb un sentit fort, contundent, inapel·lable de pertinença. La més sincera i clara mostra de filiació que un grup jove de ballarins ha presentat en un escenari des de fa molt de temps. I és d’agrair i d’encoratjar. Més endavant, ja seran a temps d’ajustar-hi les arestes i els excessos.

Un cadavre exquis II

Pau Aran
Teatre Sagarra de santa Coloma de Gramenet, 11 de març de 2022
Festival Dansa Metropolitana

©Ralf Kokemueller

Bravíssim

Pau Aran (Cerdanyola del Vallès, 1981) firma la incursió definitiva en la direcció amb un solo que és essència vital d’aquest ballarí i un impuls definitiu a la seva heterogènia idea de coreografia. “Un cadavre exquis II”, es diu la proposta, elaborada en diversos períodes de creació i que s’ha pogut seguir amb discreta (però suficient) informació a les xarxes socials tots aquests mesos. S’ha presentat a Catalunya al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en el marc de Dansa Metropolitana.

Bravíssim en la gosadia d’obrir de bat a bat la seva ànima creativa. Amb una mirada al passat una mica enyorada. I, no obstant això, amb determinació de futur; opta per posar el moviment al centre del discurs. Balla, incansable, molt i variat. És la voluntat d’expressar amb el seu cos que des dels balls de saló, els musicals, i el seu pas per la prestigiosa companyia de dansa contemporània de Pina Bausch, tot absolutament forma part d’un mateix impuls. Aquell que el feia moure sense parar quan tenia onze anys al menjador de casa.

Una frase de l’artista, a l’inici de l’espectacle, resumeix perfectament l’entramat: “Parlar de bellesa em sembla pretensiós”. I, tanmateix, és això de què tracta i la causa que balli exactament així. Una torrentada d’emocions. Una expressivitat abraçadora, commoguda, decididament instrument al servei d’un ideal estètic. Nodrida de quotidianitat, afectes, relacions, persones, objectes (amb les cadires que remeten a "Café Müller"); i molta música, eclèctica i intensa, amb “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chénier d’Umberto Giordano com a traca final.

L’important és el gest ballat, sembla que reivindiqui. La resta (experiència generacional inclosa) és només el seu decorat vital. Un públic heterogeni, en edat i aproximacions diferents de la dansa, ho va entendre i aclamar unànimement.