Tu i jo… i vosaltres… i les cançons

Dani Anglès i Pilar Capellades: el musical més petit

Piano: Sergi Cuenca

Versus Teatre, 21 de maig de 2026

Com si mai no haguéssim dit adeu.

És impossible que trenta anys després siguem iguals. No cal ni imaginar-ho. Excepte que hagis protagonitzat alguns episodis de cantant de musicals al Versus Teatre, és clar. En aquest cas, tot ressonarà igual, i res no és ben bé idèntic. Dani Anglès i Pilar Capellades s’han tornat a trobar a l’escenari. Amb tots nosaltres i algunes de les cançons que pertanyen a l’imaginari col·lectiu: Els Miserables, El Fantasma de l’Òpera, Evita, Cats, entre altres. Se saben en bona companyia, són aliats des de fa molts anys, i conviden que escullis especialment bé amb qui gaudiràs d’aquest quart espectacle de la mateixa sèrie, d'ençà d'aquell llunyà 1996. Són intensos, ells mateixos ho reconeixen. I només des d’aquest llindar d’experiència es gaudeix tot plegat millor.

La passió travessa l’espai. Amb un joc de llums especialment reeixit i una posada en escena marca de la casa: “el musical més petit”. És una de les seves reivindicacions: igual des de les grans proclames és més, tot plegat. Però en aquesta mida de la sala de proximitat de les Glòries tot s’expressa més intensament. Sense corredisses, tampoc. A un ritme que el pianista Sergi Cuenca sap temperar amb suavitat, entre les peces. I amb la mateixa il·lusió del primer dia. Perquè les relacions se celebren en cada instant. No són espectres del record o llargs rius d’avorrida calma. S’expressen en els somriures, les ganes del retrobament, els gestos de complicitat, les mirades, les ganes de ser amb l’altre. En la il·lusió de celebrar-nos plegats. Gràcies a aquesta felicitat, a aquest optimisme, a aquella entrega, és perquè el públic torna aquests dies a exhaurir entrades.

Tots dos canten com sempre, amb la mateixa intensitat, força expressiva i intenció. Són veus que han madurat, només cal tenir a mà el CD que van enregistrar llavors per veure-ho. Però en aquest pas del temps no han perdut transparència ni fraseig. Entonen amb seguretat. Es desplacen amb naturalitat per l’escala. I quan és necessari juguen a doble veu, en un joc sobretot harmoniós.

A l’espectacle no hi ha res a amagar: inclou una mena de camerino amb mirall que dona la benvinguda al públic. No es vol perdre l’essència, amb la veu en off inclosa, com antigament es van presentar. Massa amplificada, val a dir: trenca una mica el to de tot plegat. Però, per sort, només present en tres ocasions.

“Tu i jo… i vosaltres… i les cançons” és un joc de memòria i nou descobriment. De tot allò que ens acompanyarà per sempre: experiències i persones. De tot allò que és nou i que provem de construir: trobades i esperances actuals. Travessats, llavors i ara, sempre per un denominador comú: l’estima.

Unearth

Capella del MACBA, en col·laboració amb el Mercat de les Flors

25/04/2026

Foto: Mercat de les Flors

Treure a la llum

En el retorn de Jefta van Dinther a Barcelona, a la Capella del MACBA i en col·laboració amb el Mercat de les Flors, se’ns ha convidat a la reflexió, a la meditació profunda, no sols sobre la condició individual, també sobre la col·lectiva.

Per a l’ocasió, deu ballarines i ballarins, un d’ells el mateix Jefta, molt sovint arran de terra, envoltats pel públic que es distribuïa amb coixins per tot l’espai nu del recinte històric. Fàcil de seguir, no ho era precisament. Pels continus desplaçaments, perquè els fragments ballats no són molts i perquè a penes ho fan drets.

Aquesta dificultat, en canvi, facilitava una comunicació diferent amb els intèrprets: no només perquè miraven, de vegades tocaven amb delicadesa alguns dels observadors. També perquè remarquen un dels primers aspectes centrals de l’obra: el sentit de participació, de comunicació col·lectiva.

Les peces del creador suec es caracteritzen per ser multidisciplinàries. A “Unearth” són la veu i el cant els dos elements en joc. En conjunt són destacables en el moviment pausat i arrelats a l’expressió emotiva. En polifonia, demostren que són polivalents i capaços de fer servir diversos recursos expressius. En un dels sentits possibles de la paraula del títol, a una de les escenes, treuen simbòlicament de l’interior d’un altre company, tocant i estirant, un fil invisible a l’altura dels pulmons. Es tracta probablement d’una nota, perquè coincideix amb la represa de la sonoritat. Potser el moment més afinat de tota la vetllada. Per significar la connexió íntima entre fisicalitat i art. Treure a la llum la creativitat.

Per fer-ho possible encara cal un element. Un tercer aspecte sobre el qual juguen: molt propi de la dansa i dels espectacles en viu: la repetició. Tres hores i quaranta minuts, que es despleguen en dos cicles idèntics d’hora i cinquanta. Amb les portes obertes per al públic i la possibilitat de canviar de posició per l’espai i entrar i sortir. Atenció perquè en aquesta insistència hi ha elements de gran interès: la il·luminació és el primer. Es clou la intervenció just quan la llum natural desapareix de la Capella i acaba pràcticament a les fosques. No es tenen moltes oportunitats de viure en un espai reflexiu com és una antiga església, el cant agnòstic que es proposa aquí.

El segon element que es pot destacar vinculat amb la repetició de l'obra és que en una segona tanda ja no preocupa tant el què es veurà, com la manera com s’experimenta: el detall, el gest que pren una rellevància de significat gairebé existencial. Incomoditat inclosa de l’espectador, sobre un coixí…

I arribem per fi a un últim element destacable de la peça, relacionat ara amb el significat. Tampoc és tan evident tot plegat, ni el mateix creador proposa moltes línies d’interpretació: probablement la més destacada es relaciona amb “les construccions socials i espirituals del parentiu, la finalitat i la mortalitat”. Són un grup, una tribu, connectada per la veu i el moviment. En contradicció amb la tradició religiosa de l’edifici que els acull i que proclama en els seus textos fundacionals que al principi fou la paraula. Potser ho era el gest i el so, proposa aquí discretament Jefta van Dinther.

Natural Order of Things

Guy Nader i Maria Campos
Teatre-Auditori Granollers, 25 d'octubre de 2025

Presentació

La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.

You don't look arab

Autoria, direcció i performance: Queer Falafel, كویر فلافل

Antic Teatre, 5 de setembre de 2025

Foto: Gabriel Venzi

M’han esbroncat al Teatre

Començava plàcidament la temporada 2025-26 a un dels espais barcelonins que sempre és important de visitar i a qui, especialment en aquests moments d’incertesa sobre el seu futur, cal reivindicar: l’Antic Teatre. I la funció on assistia un nombrós públic és de l’artista كویر فلافل, Queer Falafel, originàriament del Líban, però amb vincles a la ciutat des de fa uns dotze anys. En l’actual context bel·licista, amb la bandera palestina a la taquilla, era evident que ens sacsejarien.

Fragilitat blanca, racisme, colonialisme eurocèntric, capitalisme neoliberal, homofòbia, privilegis i Palestina Lliure. Tot en una hora de funció, a mig camí entre el moviment, el cant, l’acció performativa i els elements visuals. Dubto que els assistents, públic heterogeni, però coneixedors d’on passarien la vetllada, discutissin ni un sol mot, que per als despistats ha editat en un document de nou pàgines, resum exhaustiu de la barbàrie. La de l’home contra l’home, en totes les seves formes de colors i abusos.

S’avisa des de l’escenari en diverses ocasions: d’aquí sortireu tocats. Cares circumspectes, reflexions en veu alta, després d’una actuació forta, accelerada, plena de ràbia, legítima i defensada des d’aquells diversos elements, destacant d’entre tots ells el discurs, més que no pas el cant o el gest ballat. Rep fins i tot la llengua catalana, que l’artista fa servir perfectament en un fragment, com si el castellà -la predominant a l’espectacle- se salvés d’haver estat element fonamental de dominació. Diu que no la vol parlar més, per alguns comentaris que ha sentit sobre el perill de la llengua pròpia si hi ha una alta migració. Igual la radicalitat hauria estat fer servir l’àrab, oi? Però ja se sap: al teatre, els sobretítols, no estan prestigiats i no es ven el producte fàcilment.

Per fi, sembla que l’espectacle està pensat per a un col·lectiu molt específic: “progres”, “CUPeros”, assemblearis, manifestants i elements afins. Se citen. Deu ser, imagino, perquè el teatre és només per a aquests privilegiats burgesos, perquè la gent en situació de vulnerabilitat de la ciutat, a qui mai es fa referència a l’obra, no pot assistir. Un públic selecte als quals poder reganyar amb tota la tranquil·litat, perquè no muntaran una revolta. De fet, estan esperant sortir per fer la cerveseta postfunció.