Dansa de la dissidència

Aclarim que és només des de l’estima que es pot voler un canvi en les coses. Que si no mostréssim interès, no hi donaríem gens ni mica d'importància i no tindríem ganes de transformar-les. Així que la dissidència diu més del desig de ser reconegut i formar part d’una estructura col·lectiva, que no pas un acte revolucionari de capgirament definitiu. I des d’aquesta mirada, el desacord es concreta més aviat en la formalitat, en la manera com presentem la nostra desavinença amb l’establert.

Per la seva banda, la tradició té just aquest encàrrec: fixar en la memòria col·lectiva elements que, en els seus inicis, probablement tenien més a veure amb la transmissió oral i informal. Un conjunt d’elements inamovibles que semblarien establerts des del temps immemorial, oblidant així la fugacitat amb la qual s’enlairen i cauen en l’oblit les més preuades manifestacions de la cosa popular.

Fira Mediterrània, des de fa uns quants anys, intenta posar en contacte aquests dos mons a priori irreconciliables. I ho fa amb l’advertència, a uns i altres, que els temps en els quals vivim és el de la cooperació i el qüestionament; la recuperació i la reapropiació. Ponts des d’on bastir projectes on produir els nous episodis que configurin una identitat que, inexorablement, serà nova. Farcida, això sí, de tot el millor de què disposem des de sempre.

A partir d’aquí, són diverses les operacions possibles, si ens centrem en l’àmbit de la dansa. En general, es tracta d’intervencions simples, on es mou una peça concreta, a partir de la qual s’espera un canvi. Pot ser pròpiament en el moviment i els codis coreogràfics; pot ser senzillament en el vestuari i la posició de l’artista. I un bon exemple d’aquestes opcions és el magnífic Premi Delfí Colomé 2023, “Folk As Queer” de L’Esbord i capitanejats per Pere Seda, que obria dijous la Fira, sota el paraigua del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel i a qui correspon la fotografia.

Pel mig, exemples de companyies i tradicions, també internacionals, on el diàleg entre llenguatges és l’objecte del seu treball. Com és el cas de “Controra” d’Andrea Siena e Vincenzo Gagliani, amb un pròleg segurament una mica excessiu, però que posa en el centre de la qüestió l’apropiació de la tradició, en aquest cas de la pizzica de la Pulla, a Itàlia.

Però el nucli dur de Fira Mediterrània va ser interrogar sobre la necessitat d’aquell contacte i de quina manera des del món associatiu i els esbarts seria possible un diàleg formal més obert amb la dansa contemporània. Per acollir la dissidència, per integrar-la com a part integrant d’una realitat que ha canviat des del fons i que ara afectarà, inexorablement, a la manera com ens comuniquem amb els altres.

I s’han vist exemples que aborden temes de l’àmbit social, amb propostes com “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra i la col·laboració de Montse Colomé, del qual us vam parlar en aquest blog. O també el joc de banderes, que convidava a la reflexió al voltant del militarisme i les posicions totalitàries que estan infectant tota Europa: “AeReA” dels italians, vinculats amb Berlín, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi i que va ser la primera crítica publicada d’aquesta edició 2024.

Mentrestant, al llarg dels quatre dies de Fira, s’ha debatut força sobre el paper que el Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel ha de tenir en l’acompanyament d’artistes de la contemporània o altres estils, com Sonia Gómez amb Les Archipels i, d'altra banda, Sara Cano Durán i que vam tractar en l’article Els joves del pla d’impuls.

Per acabar amb posicions més lliures de connexió entre la tradició i l’actualitat, que representa molt bé Inka Romaní amb “Fandango Reloaded”, crítica de l’espectacle que es va publicar a la Revista Susy-Q.

Tanca Fira Mediterrània 2024 amb més preguntes que respostes. Com ha de ser. El Pla d’Impuls continuarà investigant en les moltes possibilitats que s’obren en aquell diàleg, i una nova edició les hi donarà un escenari des del qual convidar-nos a parlar-ne i gaudir-ne.

Fandango Reloaded

Fandango Reloaded

Inka Romaní

Coreografia i interpretació: Javier J Hedrosa, Silvia Sahuquillo, Angel Lara, Álvaro del Río, Manel Ferrandiz, Inka Romaní i Marta Sofía Gallego

Teatre Kursaal: sala petita.
Fira Mediterrània, diumenge 13 d’octubre de 2024.

Crítica publicada a la Revista Susy-Q de Danza

Lo hacemos porque podemos

Inka Romaní es una joven valenciana. Desde esa posición de parte, puede (y debe) tener la opinión que le parezca bien sobre el fandango, una expresión de danza genuina de tres tiempos y rápida ejecución muy extendida. Fue bastante conocida en la tradición española, aunque parece ser que no gustaba especialmente a la dictadura. No representaba “el ideal femenino”, según explican. Y como bailarina y coreógrafa que es, puede optar por cualquiera de las opciones imaginables: desde la emulación, el baile compulsivo o la reapropiación. Sea este último concepto el que buenamente signifique: aportar miradas, plantear cambios, elaborar nuevas versiones, etc. Tiene las dos condiciones para hacerlo: saber (y mucho) sobre danza, porque a ver quién pone patas arriba una tradición, si no es conociéndola en profundidad. Y no lo hace desde ninguna posición de alteridad, pues sabe de esa danza y muy probablemente la haya vivido de cerca.

Su opción es más de carácter simbólico que otra cosa. Aunque hay también una interesante lectura en clave queer, muy acorde con las disidencias que han sido el eje argumental de Fira Mediterrànea de Manresa 2024.

Sobre el primer argumento destaca las similitudes que ve entre aquella tradición y las danzas urbanas. De hecho unos cuantos de los compañeros con quien baila dominan de manera bien destacada aquellos estilos. Con esa operación enraíza lo popular del fandango con la calle, pues a esa conclusión parece que llega en esta investigación arqueológica: ¿Con qué objetivo? ¿Para rescatar un baile casi desaparecido? Más bien para dignificarlo, pues su expulsión del paraíso de la “sección femenina” del sindicato fascista, según explica en el programa de mano, implicó menoscabo de aquellos pasos, que en la función tienen un espacio concreto en la segunda sección de la pieza. Sin música, los intérpretes ejecutan aquel baile por parejas. Y el fantasma del pasado se apodera de la sala.

Como para compensar, sin solución de continuidad, empieza lo que será una gran fiesta del movimiento y la locura del gesto. La tercera parte del espectáculo, que hace las delicias de cualquiera. No en vano, hay un posible origen del fandango que lo emparentaba con un antiguo baile sensual romano. Y las castañuelas impregnan su ritmo y sonoridad característicos. Y es donde se produce la reivindicación del “desea como quieras” en contraposición con las parejas chico-chica del origen.

Todo es muy fluido, como corresponde a esta nueva generación de bailarines que pasan del paso apuntado de un baile tradicional a la música de discoteca. Con la facilidad de quien se apropia de algo sin complejos, con libertad y honestidad. Sin más límite que la propia intencionalidad y con la seguridad de quien hace las cosas porque es capaz de ello.

DeziroAgo

Esbart Joaquim Ruyra

Espai l’Anònima. Nau

Fira Mediterrània, diumenge 13 d’octubre de 2024.

Reflexionava en l’anterior post en les dues opcions metodològiques del diàleg entre la dansa d’arrel i els altres estils, especialment la contemporània. Particularment, com s’explicava, dues propostes aplegaven joves intèrprets del Pla d’Impuls amb coreògrafs avesats a lligar estils diversos, barrejar-los i veure’n el resultat, tal com aquests dies s’està veient a Fira Mediterrània 2024. Podeu rescatar l’entrada en aquest enllaç.

Teatralitzar la dansa

Diumenge arribava “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra, títol en esperanto que significa “desig-acció”, o el que és igual: l’ànsia per un món millor a la qual es vincula el conjunt del grup, de grans a petits, amb una petita intervenció del públic al final de l’espectacle i amb la direcció de Montse Colomé, Ester Plana i Quim Rutllant. És a dir: una coreògrafa ben reconeguda en l’àmbit de la dansa contemporània (i abans la tradicional); i dos dels personatges que més han fet per la cultura popular catalana, en les seves diverses facetes de comunicadors i agitadors. Un cop més es demostra que la força prové de la unió entre diversos.

L’obra que ha arribat a Fira Mediterrània és allò que el cànon escènic anomenaria dansa-teatre. Al final, aquestes classificacions no serveixen de gaire cosa, però ens permeten anunciar-ne algunes: en primer lloc, que som davant d’una peça que demana diversos registres als seus intèrprets, que van des de la dansa, el joc actoral i la participació col·lectiva. De l’altra, ens avisa que a l’obra es tractaran de temes, sovint d’actualitat, que no podria ser d’altra forma l’Esbart porta cap a les grans preguntes socials: des de la desigualtat, els perills del canvi climàtic, l’acolliment (millor dit: el no acolliment) de la població migrant i, en general, els estàndards de llibertat que estan quedant primets en l’Europa del suposat Estat del Benestar. Finalment, i aquest tercer missatge és als més puristes, informa que veurem una peça on es barregen moltes coses, de vegades ensopegant, atropellant-se entre elles, com per significar no només com és de sensible la matèria argumental amb la qual estan treballant; també com és de complicat (per alguns) la suma de coses, en lloc de la compartimentació clàssica de dècades de manca de diàleg.

El resultat és sensible, ben travat, sincer, directe i entusiasta. Molt més que no podem dir, de vegades, des del pupitre academicista. I, a sobre, ballat des d’una essència que no és altra cosa que entrega, il·lusió i ganes. Un grup de gent aplegada sota el paraigua d’unes reflexions que comparteixen, que les estenen per l’escenari amb elements simples però efectistes de disseny escenogràfic, que estan representades des del convenciment que és aquell el missatge que es vol transmetre. I que, entre l’apunt discret d’alguns passos de danses tradicionals, l’expressivitat més contemporània, i el moviment improvisat, aconsegueix emocionar.

El públic agraeix l’esforç amb empatia: estan parlant d’ells i amb el seu llenguatge. Res més natural que compartir els nostres neguits; desitjar-nos que les coses millorin, si ens impliquem tots; i ballar tot plegat, amb el gest com a forma més natural de comunicació humana.

Joves del Pla d'Impuls

Dos exemples diversos han arribat a Fira Mediterrània de connexió. En les dues ocasions ballen els joves del programa del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel. Sempre en diàleg amb creadors de contemporània, per tal de veure quines sinergies es poden establir. La primera celebra festivament el ric patrimoni, el comunica i el fa ballar des de l’experiència. La segona el transforma de forma juganera per esdevenir alguna cosa derivada. De rerefons un debat que no pretenem més que assenyalar aquí, perquè té moltes derivades: què és més “tradicional” en un arbre la soca o les seves fulles? O potser tots en són fruits d’idèntica vàlua?

Ballen amb Sara Cano Durán: “Vibra”

A la plaça Europa, i salvades les primeres gotes de pluja matinera, deu intèrprets apareixen amb ganes d’ensenyar als altres on han arribat en aquesta investigació. Es tracta, realment, d’una recerca d’aproximació de la coreògrafa de dansa espanyola i flamenc establerta a Madrid. O com diria ella mateixa: amb referències a aquelles disciplines. El que facilita entendre ràpidament la predisposició amb la qual -ens expliquen en conversa posterior- va deixar-se contaminar sobre la tradició catalana i va quedar fascinada per la Dansa de Mort de Verges, els grups de bastoners, i els diversos balls, que inclouen una rotllana de sardana. “Vibra” és una celebració en tot regla, que acaba per convidar al públic a picar de mans i acompanyar el grup. Amb aproximacions a l’altra dansa popular: la del moviment d’aquest grup de joves, que transiten del ball de festa major a la discoteca, amb la mateixa facilitat amb la qual empren registres estàndards de la llengua en uns contextos, o l’argot de les emoticones del mòbil. Una i altra són formes d’una mateixa necessitat satisfeta: la comunicació, verbal o de moviment, amb les quals ens posem en connexió amb els altres i la identitat col·lectiva.

Dansem amb Les Archipels i Sonia Gòmez: “En paral·lel”

Una operació de la mateixa profunditat, però des d’una altra perspectiva, opera la ballarina de La Sénia, en col·laboració amb el grup quebequès. Tots ells són creadors inquiets que tenen la dansa contemporània com a referència per als respectius treballs: ella va arribar a desconstruir la jota del sud de Catalunya, en una celebrada i recordada peça. Ells al voltant del folklore del seu país. Amb quatre intèrprets d’aquell territori i altres quatre del Pla d’Impuls. Autèntiques derivades de la dansa d’arrel, perquè la base continua essent el pas, el grup, la celebració, la comunicació humana i la festa. Però el seu trànsit és ben diferent, perquè des de la improvisació i el joc per parelles i del conjunt, van transformant en imaginari els llenguatges de referència, en espais que ho ressonen tot a l’entorn, reconeixibles, subtilment identificables; per esdevenir conjuntament una nova creació que ha absorbit la saba de l’arbre com a substància fonamental que ens nodreix a tots plegats, però convenientment abonada i mineralitzada amb altres mirades.

AeReA

Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi

Fira Mediterrània, 11 d'octubre de 2024

Pati del Teatre Kursaal

On vas amb les banderes?

No serà funció principal de Fira Mediterrània portar dansa internacional, però fins i tot en aquest àmbit és destacable la màgia programadora de Jordi Fosas, el seu director artístic. Al pati del Kursaal s’ha pogut gaudir de la peça AeReA dels italians Panzetti/Ticconi, primera part d’un díptic relacionat amb les coses que mentre a uns els serveix per marcar territori; per a altres és sinònim de separació: de límit infranquejable. En aquesta ocasió, unes banderes platejades, gairebé negres, de metre i mig per metre d’ample que els dos intèrprets fan volar subjectant-les amb els seus pals.

Hi ha dos aspectes que sobresurten en aquesta obra: primer les diverses capes de significat que un moviment rutinari pot suggerir, amb el so constant de Demetrio Castelluci: una percussió que acaba travessant l’ànima, per la seva invariabilitat i fortalesa. De fet, a cap espectador se li escapa que ressona a episodis que tots pensàvem superats en una Europa tan feble, tan amenaçada de nou pels postulats de l’extrema dreta. I d’altra banda, destaca pel magnífic control corporal dels seus dos intèrprets: Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi. Gravetat, flexibilitat, un bon entrenament per al control de les banderes i una disposició física i mental necessària per transmetre aquella separació, aquella frontera entre identitats.

La d’aquest duet, que treballen junts des del 2008 a mig camí entre Berlín i Torí, és intel·ligència interpretativa. Violència i comunicació a parts iguals, en sincronia, en totes les posicions possibles que permet el control amb les mans als pals que sustenten les banderes, sense cap renúncia gestual: moviments de dues marcades personalitats, que fan volar reflexions, mentre ballen amb objectes tant familiars, com perniciosos.

“Al damunt dels nostres camps, aixequem una senyera, que els farà més triomfals” diu la lletra del Cant a la bandera per antonomàsia en la tradició de Catalunya. En un esperit similar des del qual els tradicionals Sbandieratori italians enarboren els seus estàndards. No és casual que totes dues siguin cultures mediterrànies, d’origen compartit. És aquí on AeReA es recepciona com un avís ben real, una advertència en tota regla a l’enaltiment de bandera tan fàcil de patir de nou.

El que dèiem: la dansa que es programa a Fira Mediterrània és feta des d’una mirada especial: sensible, tècnica, exquisida des del punt de vista de la interpretació i amb un relat definitivament compromès.