dilluns, 2 d’agost de 2021

Tradere SP

Tradere SP
Coreografia: Laia Santanach
Intèrprets: Mario G. Saez, Laia Santanach, Julia Sanz, Carlos Martorell

Foto: Joan Blanco

Ritual de grup

En el segon i darrer cap de setmana de l’edició 2021 de Dansàneu s’ha estrenat un altre espectacle de dansa: “Tradere SP” de Laia Santanach. Es tracta de la versió de carrer de la producció en la qual està treballant la coreògrafa. Continua reflexionant sobre les tradicions, en aquest cas sobre la idea d’exposició del cos, en diàleg amb la dansa contemporània i la música electrònica.

Dividida en diversos capítols, es podria explicar a la llum de les relacions d’un grup: des de la cohesió inicial, representada per una dansa circular amb alguns equilibris entre els intèrprets; el trencament d’aquella unió de grup; la individuació, dibuixada en la separació del cercle que es va produint a poc a poc; per tornar finalment a la reconstitució, prèvia penitència, amb una processó inclosa. Exactament com passa en qualsevol context, des de la tradició cristiana de la qual beuen històricament moltes de les manifestacions populars; fins a la manera com es recompon una comunitat després d’una crisi: amb la comunió. Una de les accepcions del mot llatí Tradere significa precisament “donar-se”; més enllà de representar l’arrel de dos paraules que ara són antagonistes: “tradició” i “traïció”, però que és normal que estiguin sempre en connexió perquè en la fina línia entre seguir allò que està establert i saltar-s’ho, és on trobem la modernitat.

I és aquí on el treball d’aquests artistes destaca, precisament: en l’originalitat de barrejar recursos que podrien semblar allunyats i ajuntar-los. Per fer-ho possible, imprescindible comptar amb un equip solvent: ballen Mario G. Saez, amb un fraseig sempre disponible amb respecte els altres; Julia Sanz, una ballarina de depurada tècnica i plenament integrada en el joc; Laia Santanach, amb aquella introspecció especial amb la qual executa el seu rol i amb un amplíssim bagatge corporal; i el músic Carlos Martorell, que participa amb la mateixa autenticitat del moviment, com ho fa amb la guitarra i un gran tambor que maneguen entre tots.

La coreografia de la peça és variada, depèn del fragment narratiu on ens trobem. En general amb anotacions d’un gest expansiu, moments grupals i petits solos que permeten el trànsit natural al conjunt. Amb moments de forta fisicalitat i d’altres que es mouen en l’expressivitat més detallista. Hi ha tota una investigació que es nota clarament que està encara en procés de maceració: material pendent de depurar, probablement; altres frases que caldrà allargar o acabar de concretar. El resultat en aquest punt de l’estrena és realment interessant. En un altre context on la tradició s’uneix amb la contemporaneïtat, Fira Mediterrània, es tornarà a gaudir. Mentre acaben la peça de format llarg que s’estrenarà la temporada 21-22 al Mercat de les Flors.

JORDI SORA i DOMENJÓ

dilluns, 26 de juliol de 2021

Espectacle inaugural: Cesc Gelabert, solo

Cesc Gelabert
24 de juliol de 2021
Festival Dansàneu

Cesc Gelabert a Santa Maria d'Àneu. FOTO: Joan Blanco.


El vertigen de la dansa: Dansàneu 2021

Diu Cesc Gelabert que se sent contemporani pel sol fet de ser viu. I que aquesta és sempre la relació simplificada que estableix la dansa amb la ferida oberta entre passat i futur. Efímera per definició, es tracta d’una presència en permanent fuga, davant de la qual cal ser capaç de connectar-se amb la tradició popular, perquè és d’allà d’on emana l’impuls de ballar. Principal fil conductor desgranat en l'arrencada de l’edició 30 del Festival Dansàneu, a Santa Maria d’Àneu d’Escalarre, amb el títol “Espectacle inaugural: Cesc Gelabert, solo”.

Al cap i a la fi, la construcció de discurs és un dels reptes solemnes que va abordar la dansa des que es va professionalitzar (cap al segle XVIII) i es va traslladar del carrer a l’escenari. Pensada per a la celebració, la festa, la commemoració o el record; instrument fonamental de comunicació social i comunitària, també “per lligar”, com divertidament repetia Gelabert durant aquesta conferència ballada; fins que va fer el salt conceptual que la situaria entre les manifestacions artístiques dels nostres temps. Davant del qual cal reivindicar permanentment la necessària connexió i contaminació entre tradicions diverses i que el coreògraf defineix com a “dansa bastarda.”

Per fer-ho possible cal un intèrpret que no tingui por al vertigen. A experimentar. A imaginar. A llegir des del sedàs de la modernitat. Des de la dansa minimalista d’un dels “Preludis” (2020), amb què va obrir la vetllada. La particular interpretació de la dansa tradicional basca, que en el fragment final original de “Soliloquios” (2019) balla amb Joan Maya, un dels experts indiscutibles en la matèria. O passar a endinsar-se en la cultura més popular, amb el bolero “Lágrimas negras”, moment especialment emotiu de la vetllada i que prové de l’espectacle “Cesc Gelabert V.O.+” (2012). De tot això i més coses és capaç la saviesa acumulada al cos de qui ha ballat sempre per esdevenir artista, des de la connexió amb les arrels que l’han configurat.

Això passava alhora que, des de la mirada del Festival, es confirmava que ningú millor per inaugurar-ne la trentena edició. Per reforçar precisament la singularitat des de la qual es pensa i programa aquest certamen que vol posar en valor aquelles connexions; i al mateix temps fer-ho en comunicació amb el patrimoni de les Valls d’Àneu. Especial va resultar per al públic que omplia l’església la lliure reinterpretació de la sardana "Enyor" de Ricard Lamote de Grignon, que havia presentat el 2010, una línia de treball que va culminar un any després amb “La muntanya al teu voltant”. Així com la proposta que va llançar als assistents per tal que investiguessin en l’actualització del “Ball de l’Esquerrana” d’Esterri d’Àneu i sobre el qual va mostrar unes celebrades i divertides improvisacions. “Ajudaria molt al jovent. Per fer-lo seu. I lligar”, rematava sorneguer.


JORDI SORA i DOMENJÓ


dissabte, 24 de juliol de 2021

Zoo!

Antes Collado
Mercat de les Flors, 23 de juliol de 2021
Festival Grec de Barcelona


Animalades

La gàbia s’ha ampliat. Si a “Crisálida” es tractava d’un dispositiu escènic en forma d’estructura transparent en el qual Antes Collado desplegava un repertori immens de potencialitat física, a “Zoo!” ha transformat la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors en aquells moderns i menys violents espais oberts, simulant els hàbitats naturals on condemnem els animals a viure. Tancats, al capdavall: no ens n'oblidem.

Joaquin Collado és tot ell fisicalitat. Ho demostra sempre, però molt especialment en la primera part de l’espectacle, a la recerca de la gestualitat pròpia de l’engabiat, que s’ensenya des de la llibertat del moviment: sincrètic, tortuós i desendreçat. No pas imita, que perpetra un estudi psicològic de l’observació. Allò que de debò pren sentit és com nosaltres mirem aquelles bèsties descontextualitzades de la seva realitat, davant de les quals mostrem sorpresa. El repertori de gestualitat, desplaçaments, tocs d’humor inclosos com per exemple quan afloren passos de balls de saló enmig d’aquella coreografia, situen aquest primer fragment de l’espectacle en l’excel·lència.

La segona part és una construcció plàstica sumptuosa. Hi entra en joc tota aquella estructura de cortines i catifes amb les quals ha transformat la sala. Les reconstrueix en imatges gegantines d’animals diversos, amb el concurs necessari de la il·luminació i sempre un ambient sonor pròxim a l’experiència real de la visita a un zoo, amb una banda musical intercalada d’extrema calidesa. Segurament s’allarga en excés. Però en tots els casos és una genialitat compositiva l’aparició d’un elefant o una girafa (o les figures que sigueu capaços de captar) amb tot d’instrumental divers i que no desvetllarem aquí. Hi ha una lenta investigació, assajos i treball previ de tal magnitud en aquesta feina, que supura per tot arreu. Increïble.

I finalment, la invitació a pensar. Podria passar que tot aquest desplegament físic quedés només en un desbordament creatiu i és aquí on hem anat a parar. No és el cas: tampoc ho era en l’anterior obra. És que el discurs es teixeix a partir d’aquelles imatges en moviment. I és clar i contundent: apel·la a la nostra consciència en relació al benestar animal.


JORDI SORA i DOMENJÓ

dimecres, 21 de juliol de 2021

Acciones sencillas

Mercat de les Flors, 20 de juliol de 2021
Festival Grec de Barcelona

Concepció, coreografia i direcció: Jesús Rubio Gamo
Interpretació: Clara Pampyn, Olaia Valle, Natalia Fernandes, Alberto Alonso, Diego Pazó
Composició musical, arranjaments i disseny de so: José Pablo Polo
Veu, percussió i palmas: Paz de Manuel, Blanca Paloma, Desiré Paredes
Disseny de la il·luminació: Carlos Marquerie


Foto: Jesús Vallinas

Cuando menos es mucho

“Gran bolero” fue el primer momentazo de Jesús Rubio Gamo en la ciudad de Barcelona. Presentada en el Mercat de les Flors en mayo de 2019, crítica y público se reencontraron con la danza hecha desde la pasión. Y como no podría ser de otra manera, gracias a la reapropiación de uno de los símbolos mayores: la danza repetitiva, seductora y en crescendo de Ravel.

Hay mucho de todo eso también en “Acciones sencillas”, aunque en esta ocasión con un grado de intimidad, de verdad introspectiva, que aún hace más extraordinario el movimiento del creador madrileño. Ocho intérpretes en escena: cinco bailarines y tres cantantes. Música y danza, indisolubles. Palmas, percusión, jaleos y canción popular. Lo más sencillo entre lo esencial: Paz de Manuel, Blanca Paloma, Desiré Paredes son el nexo de unión entre esos mundos. Cante, impronta y ritmo que se combinan con la fisicalidad característica del coreógrafo. Un trabajo de gran grupo, que Olaia Valle y Diego Pazó rompen en un sensible dúo intermedio; Natalia Fernandes remata con un solo de extremada sensibilidad; y que Clara Pampyn y Alberto Alonso engranan en su disposición de amalgama rítmica. Están magníficos, en un fraseado exigente, complejo, generoso y siempre a disposición para con la obra y los demás intérpretes. Un trabajo realzado con significación por la iluminación.

Lo mejor es el motivo de todo ese despliegue de genialidad. Menos es mucho. Una pregunta simple, fuerte, sencilla, pero compleja a la vez: ¿Qué es la danza? ¿Qué es lo que constituye esa experiencia fugaz? ¿Y qué nos une, a nosotros como espectadores, a ese momento? Y más allá del cuerpo que se desplaza; de la sonoridad incorporada; del gesto repleto de retazos de historia de la danza; del trazo circular y repetitivo; y del esfuerzo y del ánimo; se adivina una conexión que este arte es capaz de transmitir, mientras difumina su propia esencia. Porque no hay otra explicación mejor que saber cómo de incardinado se encuentran el movimiento y la danza con la existencia humana. Les pertenece, no porque sea capaz de desarrollarlos, sino porque es en sí. Y sin esa relación transcendente, nada sería posible.

“Acciones sencillas” habla de todo eso. Desde la humildad del bailarín que machaconamente vuelve sobre sus propios pasos; que acoge al compañero; que se inspira en el dibujo colectivo; que se muestra al desnudo como en lo artificioso: un cuerpo dinámico.


JORDI SORA i DOMENJÓ


dissabte, 10 de juliol de 2021

Perpetua Felicidá

Iniciativa sexual femenina
Antic teatre, 8 de juliol de 2021
Festival Grec


Imatge de promoció de la companyia

Sadisme

Les connexions entre el cristianisme i algunes pràctiques de la cultura BDSM són una evidència que resulta tant molesta per a aquella religió, com històrica per als subjectes que les gaudeixen. Referenciar el Marquès de Sade és només la pedra angular d’una tradició que s’escampa en paral·lel a l’enaltiment de la tortura i l’acceptació del suplici com a forma d’aproximació al paradís. Ni una ni l’altra s’escapen de la iconografia clàssica on l’anell sembla gaudir d’aquell trànsit dolorós cap a una nova vida que es promet en plenitud.

Iniciativa sexual femenina es fixa en algunes de les dones que van passar per aquelles experiències traumàtiques. Les convoca a escena, amb un recurs que resulta complicat: una mena de cant, que podria simular el gregorià, en què fan un relat circumstancial, difícil de seguir. Una observació: Eulàlia de Barcelona, la “copatrona” de la ciutat, hauria de presidir aquell llistat. Dotze vegades torturada, es pot resseguir pel barri antic diferents espais suposadament relacionats amb aquells fets. Sigui del tot cert o només una recreació fantàstica, una demostració dels lligams entre cultura popular i dolor.

Elisa Keisanen, Cristina Morales i Élise Moreau, les compromeses performers d’aquest singular grup, van tenir ocasió de demostrar-nos que no tenen límit a l’hora d’acompanyar-nos a la recerca d’una expressivitat que ben bé podria prendre el nom de verista. No és només una qüestió de desinhibició, com explicava en la crítica del seu primer espectacle: "Catalina". És una necessitat d’aclariment, de focalització precisa d’allò que estan parlant. Per això que “Perpetua Felicitá” esdevé gairebé una masmorra mental. De colors llampants, això sí. Amb algunes escenes que poden resultar lleugerament incòmodes, però no absurdes ni “gores”. Tot i que sembla que s’han amansit una mica. Això, d’entrada, no és bo ni dolent. Només una constatació.

En tot cas, l’estructura i les diverses escenes de l’obra no deixen indiferents. És ben bé que no practiquen la provocació, la viuen. La seva principal virtut. Ara bé: queda poc clar en aquesta nova composició si és el feminisme, o la sexualitat dissident, o només la iniciativa la que destaca. I això és un problema que pot despistar l’espectador poc entrenat.

JORDI SORA i DOMENJÓ