Living and Leaving

Saló del Tinell, 18/09/2026

Mercat de les Flors

La Veronal inauguró anoche la temporada del Mercat de les Flors en el Salón del Trono

Se estrenaba ayer, como obertura de la temporada del Mercat de les Flors, la primera pieza de la nueva “Trilogía de la vida” de La Veronal. Y lo hacía en un espacio arquitectónico singular de la ciudad: el Saló del Tinell o salón del trono. Allí estuvimos.

Publicat a la revista Susy-Q de Danza

EN EL ENCUENTRO

Un par de personajes estrafalarios se tropiezan, cada cual con sus rarezas, en medio del salón gótico de la plaza del Rey, en la actualidad parte del Museo de la Ciudad de Barcelona. Se inauguraba así uno de los posibles espacios que sustituirán las exhibiciones en el Mercat de les Flors cuando empiecen las obras de las salas, el 2027. Ninguna compañía representa mejor el valor de ese teatro -en su labor de acompañamiento a compañías- como La Veronal que estos días despliega “Living and Leaving”, primera pieza sobre la existencia humana.

Todo lo que pasa en esa confluencia es justo lo que importa. Subyace una historia, como la del edificio histórico que aprovechan con una iluminación de detalle durante la pieza, pero por encima de todo late el deseo de construir un futuro. La pareja protagonista lo entiende muy bien. Fabio Calvisi llega al espacio con una enorme mochila, de la que cuelgan numerosos cascabeles. Hace retumbar un tambor, con el público repartido en un par de gradas sencillas alrededor de la sala. Simula ser viajero, o más bien un aventurero. Marina Rodríguez aparece después con una presencia mucho más austera. De hecho, representa un personaje empobrecido.

Se ven y surge el milagro. Ya sabemos: esa magia que se traduce en gestualidad. En La Veronal, el encanto nace en el contacto de los cuerpos, en la búsqueda del otro, desde la propia singularidad. Hay mucho de lenguaje teatralizado en esta primera pieza de la trilogía. Se dan vida, porque logran sintonizar. Solo les faltan las palabras que resuenan por los altavoces, en inglés. Se acercan y se alejan con el mismo ímpetu de la necesidad y el miedo al otro. Todo entrelazado en una misma secuencia vital. Los dos intérpretes están realmente convincentes en su rol y son cocreadores de la coreografía, junto a Marcos Morau.

El colectivo sigue creando más allá de sus límites, experimentando e incorporando nuevas maneras de moverse. A destacar un breve solo de ella, jugando con sus pies. Y otro momento en el que entrecruzan piernas, los dos entrelazándose en la horizontalidad. La pieza tiene un punto de teatro del absurdo. En su construcción escenográfica se acerca a algunos de los recursos de las composiciones de circo contemporáneo y danza. Y se define un modelo de danza-teatro mucho más nítido que nunca.

Toda la pieza resuena a encuentro y prodigio. El que se produce entre dos seres que, con anterioridad a ese momento, se desconocían. Con sus excesos, claro está. En el lenguaje mímico, de caras y expresiones exageradas. En la repetición de algunas escenas y momentos, como la ropa que simula muy bien las distintas capas de la personalidad, pero que se calzan y despojan constantemente. En imágenes demasiado explícitas, como la del niño que berrea por los altavoces y que representa una luz de candil en el escenario. No importan esos desajustes: hay una verdad y un compromiso con lo humano que nos retrotrae a La Veronal de las emociones, a lo mejor de su repertorio.

Hablar así, en un espacio y con una compañía que unen historia y futuro del teatro de la danza en la ciudad, es un buen presagio de lo que su nueva directora artística, María José Cifuentes, puede ofrecer. Emocionadamente así lo explicó —empleando el catalán en casi toda su intervención— al final de la presentación de la obra.

Aleta

Marc Fernández

Intèrprets: Anna Sagrera, Noé Ferey, Clementine Télésfort, Joel Pradas i Marc Fernández 

Músics en directe: Ivó Jordà i Marc Vall

Una aleta contemporània

En l’origen hi ha la confiança. No es construeix res entre humans, res que sigui significatiu, si primer no hi ha la disposició de fiar-se dels altres. I de fer-ho a totes bandes. Semblaria que és aquest el significat de la primera part de la peça que s’ha vist al Festival Figueres es Mou 2026, primera obra de gran format del ballarí i coreògraf Marc Fernández i que està recollint èxits allà on va, d’ençà de la seva estrena fa un any. Ballen aquest primer fragment enlairant-se, recollint el company, donant-se suport, aixecant-se sobre l’altre, desplaçant-se pel tatami, a la carrera o en figures més pausades. Sempre amb actitud d’escolta i d’ajuda mútua. Amb un elenc versàtil, molt físic, que sap dibuixar amb delicadesa aquests primers compassos i que connecten amb rapidesa amb el nombrós públic de la rambla de la ciutat empordanesa.

Tampoc hi ha cap inici de res que s'apreciï, si no està en contacte amb tots els elements convocats a plaça: en aquest cas la tradició. La del món casteller, evidentment, com s’endevina amb el títol. Però també la dansa i la música tradicionals. Dos noms fonamentals en aquest punt en la construcció de l’obra i que es respiren, per poc coneixement que es tingui de dansa contemporani actual. El primer és invisible en escena: Magí Serra, sempre amatent a la connexió entre cultura popular i tradicional i que tantes coses està aportant en assessoraments com el que ha fet aquí. Després, la gralla viva d’Ivo Jordà, a qui el nom de músic li queda curt i que demostra que és un performer de la gralla, participant amb els ballarins de la dinàmica compositiva.

Hi ha una segona part de la peça en la qual s’entra en matèria: l’aleta. Aquella persona (canalla jove) que aixeca la mà en coronar un castell. Com explicar això des de la dansa contemporània, tan acostumats com estan a treballar arran de terra? Doncs precisament portant al seu terreny la verticalitat. No ens enganyem: ningú no competirà mai amb una bona pinya, compensadora de forces de gravetat. Així que la solució de Marc Fernández és fins a un punt disruptiu per a allò que vol representar: dibuixar sobre el terra aquelles interaccions. Un recurs força conegut en el món casteller: el dibuix gràfic. Que els ballarins encarnen, amb aquella confiança de l’inici de la peça, i que genera alguns dels moments més lluïts de la peça, autèntica sorpresa per al públic.

Així s’obre espai al terç final, amb la participació especial de la Colla Castellera de Figueres. La representació horitzontal va prenent dimensió, a poc a poc. I en aquest punt, de nou un altre dels moments estrella de la nit: en diferents grups, la representació de les parts d’un castell: el tronc, el pom de dalt, l’aixecador…

Amb el final apoteòsic d’un castell participatiu amb el públic: proporcional a les forces i gent assistent, però emotiu i precís.

En definitiva, un espectacle que camina entre la tradició, en fa homenatge, aporta un punt de contemporaneïtat necessari per a estendre-la a públic més divers, i que posa la dansa al centre d’aquesta transformació.

Figueres es Mou 2026

Aarón Vázquez. 

Foto: Figueres es Mou

Les relacions, al Festival Figueres es Mou

Segona jornada del Festival 2026 amb una tramuntana omnipresent i alguns canvis de plans, per seguretat dels artistes. Un dia dedicat als afectes i les seves relacions, que no són altra cosa que la manera com ens movem entre nosaltres.

Traslladat a l’interior del Teatre Jardí, una extraordinària oportunitat per gaudir de l’espai des de les bambolines, la tarda de divendres va començar amb el circ emocional de la companyia La Côte Folle. La peça es titula “Entre bous i vaques” i homenatja les àvies, com a substrat essencial dels afectes que sostenen. 

L’especialitat que defensen exemplifica molt bé la constància del risc de viure, que ells ensenyen en sostenir-se en un altre i confiar en la força i persistència del portador. Amb un públic sorprès per la gosadia dels equilibris i acrobàcies dels intèrprets i alguns moments salvats amb ofici. 

S’insisteix des de la senzillesa en aquella idea i es confirma amb la presència de dones més grans que apareixen puntualment i al final de l’obra. La història se centra en les conseqüències de l’Alzheimer, però tracta sobre l’estima i el vincle. Un projecte ben travat i directe al cor.

Traslladats a la plaça de l’Ajuntament, aquesta connexió amb el públic va anar creixent. Sembla que Figueres sap molt bé que cada any, és la tretzena edició, hi ha una festa de la dansa. I s’hi senten vinculats. Tres peces caracteritzades per la fisicalitat i les preguntes que llancen al voltant del concepte del dia: les relacions.

“Tribe” d’Elena Puchol posa en evidència l’estranyesa del món que ens envolta. Començant per nosaltres mateixos. Tres intèrprets, amb una màscara deformada, semblen recollir les tradicions de les danses dels ancestres, per exhortar els fantasmes que ens condicionen. Fortalesa i contundència física, en un desplegament incansable de poder gestual que defensen magníficament les seves tres ballarines.

La segona intervenció a plaça va venir de la mà de Kernel Dance Theater: “Out of Order”. Un crit a la llibertat individual que els cinc protagonistes, habituals a casa nostra de la dansa més física, executen amb sincronia i determinació. Condicionaments socials i mirades inquisidores davant les quals conflueix la determinació d’esdevenir únics, com exemplifica el solo final d’Aaron Vázquez.

Va cloure la tarda “Manifesto” d’Àngel Duran: una celebració de la diversitat cultural de les nostres societats. Una reivindicació del valor de les subcultures i com ocupen el carrer, sense importar-los quin valor els dona el grup dominant. Una festa a la qual es va apuntar el nombrós públic del Festival, convençuts que és de les realitats de tots que parla aquesta obra, que ho fa des d’una determinada aposta per l’essència de cadascú i que ballen amb intensitat, diferents estils i personalització, per esdevenir un grup. Justament allà on són possibles totes aquestes relacions. Difícils, de vegades. Però l’únic espai possible per al seu desenvolupament.

Tu i jo… i vosaltres… i les cançons

Dani Anglès i Pilar Capellades: el musical més petit

Piano: Sergi Cuenca

Versus Teatre, 21 de maig de 2026

Com si mai no haguéssim dit adeu.

És impossible que trenta anys després siguem iguals. No cal ni imaginar-ho. Excepte que hagis protagonitzat alguns episodis de cantant de musicals al Versus Teatre, és clar. En aquest cas, tot ressonarà igual, i res no és ben bé idèntic. Dani Anglès i Pilar Capellades s’han tornat a trobar a l’escenari. Amb tots nosaltres i algunes de les cançons que pertanyen a l’imaginari col·lectiu: Els Miserables, El Fantasma de l’Òpera, Evita, Cats, entre altres. Se saben en bona companyia, són aliats des de fa molts anys, i conviden que escullis especialment bé amb qui gaudiràs d’aquest quart espectacle de la mateixa sèrie, d'ençà d'aquell llunyà 1996. Són intensos, ells mateixos ho reconeixen. I només des d’aquest llindar d’experiència es gaudeix tot plegat millor.

La passió travessa l’espai. Amb un joc de llums especialment reeixit i una posada en escena marca de la casa: “el musical més petit”. És una de les seves reivindicacions: igual des de les grans proclames és més, tot plegat. Però en aquesta mida de la sala de proximitat de les Glòries tot s’expressa més intensament. Sense corredisses, tampoc. A un ritme que el pianista Sergi Cuenca sap temperar amb suavitat, entre les peces. I amb la mateixa il·lusió del primer dia. Perquè les relacions se celebren en cada instant. No són espectres del record o llargs rius d’avorrida calma. S’expressen en els somriures, les ganes del retrobament, els gestos de complicitat, les mirades, les ganes de ser amb l’altre. En la il·lusió de celebrar-nos plegats. Gràcies a aquesta felicitat, a aquest optimisme, a aquella entrega, és perquè el públic torna aquests dies a exhaurir entrades.

Tots dos canten com sempre, amb la mateixa intensitat, força expressiva i intenció. Són veus que han madurat, només cal tenir a mà el CD que van enregistrar llavors per veure-ho. Però en aquest pas del temps no han perdut transparència ni fraseig. Entonen amb seguretat. Es desplacen amb naturalitat per l’escala. I quan és necessari juguen a doble veu, en un joc sobretot harmoniós.

A l’espectacle no hi ha res a amagar: inclou una mena de camerino amb mirall que dona la benvinguda al públic. No es vol perdre l’essència, amb la veu en off inclosa, com antigament es van presentar. Massa amplificada, val a dir: trenca una mica el to de tot plegat. Però, per sort, només present en tres ocasions.

“Tu i jo… i vosaltres… i les cançons” és un joc de memòria i nou descobriment. De tot allò que ens acompanyarà per sempre: experiències i persones. De tot allò que és nou i que provem de construir: trobades i esperances actuals. Travessats, llavors i ara, sempre per un denominador comú: l’estima.

Unearth

Capella del MACBA, en col·laboració amb el Mercat de les Flors

25/04/2026

Foto: Mercat de les Flors

Treure a la llum

En el retorn de Jefta van Dinther a Barcelona, a la Capella del MACBA i en col·laboració amb el Mercat de les Flors, se’ns ha convidat a la reflexió, a la meditació profunda, no sols sobre la condició individual, també sobre la col·lectiva.

Per a l’ocasió, deu ballarines i ballarins, un d’ells el mateix Jefta, molt sovint arran de terra, envoltats pel públic que es distribuïa amb coixins per tot l’espai nu del recinte històric. Fàcil de seguir, no ho era precisament. Pels continus desplaçaments, perquè els fragments ballats no són molts i perquè a penes ho fan drets.

Aquesta dificultat, en canvi, facilitava una comunicació diferent amb els intèrprets: no només perquè miraven, de vegades tocaven amb delicadesa alguns dels observadors. També perquè remarquen un dels primers aspectes centrals de l’obra: el sentit de participació, de comunicació col·lectiva.

Les peces del creador suec es caracteritzen per ser multidisciplinàries. A “Unearth” són la veu i el cant els dos elements en joc. En conjunt són destacables en el moviment pausat i arrelats a l’expressió emotiva. En polifonia, demostren que són polivalents i capaços de fer servir diversos recursos expressius. En un dels sentits possibles de la paraula del títol, a una de les escenes, treuen simbòlicament de l’interior d’un altre company, tocant i estirant, un fil invisible a l’altura dels pulmons. Es tracta probablement d’una nota, perquè coincideix amb la represa de la sonoritat. Potser el moment més afinat de tota la vetllada. Per significar la connexió íntima entre fisicalitat i art. Treure a la llum la creativitat.

Per fer-ho possible encara cal un element. Un tercer aspecte sobre el qual juguen: molt propi de la dansa i dels espectacles en viu: la repetició. Tres hores i quaranta minuts, que es despleguen en dos cicles idèntics d’hora i cinquanta. Amb les portes obertes per al públic i la possibilitat de canviar de posició per l’espai i entrar i sortir. Atenció perquè en aquesta insistència hi ha elements de gran interès: la il·luminació és el primer. Es clou la intervenció just quan la llum natural desapareix de la Capella i acaba pràcticament a les fosques. No es tenen moltes oportunitats de viure en un espai reflexiu com és una antiga església, el cant agnòstic que es proposa aquí.

El segon element que es pot destacar vinculat amb la repetició de l'obra és que en una segona tanda ja no preocupa tant el què es veurà, com la manera com s’experimenta: el detall, el gest que pren una rellevància de significat gairebé existencial. Incomoditat inclosa de l’espectador, sobre un coixí…

I arribem per fi a un últim element destacable de la peça, relacionat ara amb el significat. Tampoc és tan evident tot plegat, ni el mateix creador proposa moltes línies d’interpretació: probablement la més destacada es relaciona amb “les construccions socials i espirituals del parentiu, la finalitat i la mortalitat”. Són un grup, una tribu, connectada per la veu i el moviment. En contradicció amb la tradició religiosa de l’edifici que els acull i que proclama en els seus textos fundacionals que al principi fou la paraula. Potser ho era el gest i el so, proposa aquí discretament Jefta van Dinther.