Sacre

Direcció i coreografia: Sasha Waltz

Prélude à l’après-midi d’un faune (Claude Debussy)

Scène d’amour: Romeu i Julieta (Hector Berlioz)

Le sacre du printemps (Ígor Stravinski)

Sasha Waltz / Orquestra del Gran Teatre del Liceu

©Bernd Uhlig

Cent anys de memòria

Una de les operacions més arriscades per a qualsevol coreògraf és adaptar “La consagració de la primavera”. No és només per la complexitat de la música i la història, és sobretot per les referències, reconeixibles o no, que el públic afeccionat a la dansa té d’aquesta composició. Pot passar que les sàpiga citar o senzillament tingui ressons de la famosa peça d’Ígor Stravinski. O que només hagi vist imatges dels fragments més originals de versions anteriors. Però ningú que vagi aquests dies al Liceu ho farà des de la ignorància. I això és un repte monumental per a qualsevol creador. Sasha Waltz va acceptar-lo el 2013, quan el Teatre Mariinsky de Sant Petersburg li confià la celebració de l’estrena de la peça. Pensem en el pes de l’operació: cent anys de memòria de la dansa.

“Le sacre du printemps” no és una obra que accepti endolciments: és violenta i, fins i tot, un punt misogin. Contextualitzada, això és cent, en el mite de l’origen de la primavera, una eclosió sobtada de la naturalesa que és la conseqüència del sacrifici de la jove. S’han omplert milers de pàgines explicant les reaccions del públic el dia de la seva estrena, a París: des de les desercions, fins a una suposada intervenció de la policia per apaivagar el descontentament general el 29 de maig, al Teatre dels Camps Elisis. La coreografia original de Nijinski es va acabar perdent i això incrementà encara més la fantasia. Grans noms de la dansa han fet adaptacions en aquests cent anys: des de Martha Graham, Maurice Béjart o Pina Bausch. I aquí, precisament, comença el punt d'ancoratge amb la versió de Sasha Waltz: en el vestit vermell de la donzella sacrificada, tot ballant.

Què és el millor que es pot fer amb els referents? Devia pensar la creadora alemanya. Ras i curt: invocar-los des del respecte. Fer-los partícips del ritual. A tots: des d’aquelles coreografies clàssiques, a altres elements de la història de la música o de la dansa. De manera que una mirada àmplia pot intuir des d’escenes de “West Side Story”, amb els dos grups enfrontats en la defensa de la jove; l’espasa de l’Anell dels Nibelungs ("Nothung", la necessària), instrument sense el qual el sacrifici no seria possible; a la idea de fertilitat que també Pina Bausch exploraria en la seva aproximació. No és que aquest o aquell aspecte afloressin amb certesa pel cap creador de Sasha Waltz en el moment de la composició, és que la memòria (compartida, cultural) ens travessa i es fa presència inexorable.

El públic del Liceu, cent anys i una mica després, en l’estrena el dia de l’abonament de dansa, va ovacionar aquesta versió violenta i encobridora, amb una artista especialment feliç d’haver tornat a la ciutat. Malgrat una primera part de la funció amb una versió del “Faune” sense cap tensió sexual i un pas a dos de l’escena d’amor del “Romeu i Julieta” d’Hector Berlioz, tècnicament impecable, però del tot prescindible. Complements que allargaren innecessàriament l’espera de la màgia que quedava per descobrir.

Natural Order of Things

Guy Nader | Maria Campos

Creació/interpretació: Alfonso Aguilar, Maria Campos, Joana Couto, Guy Nader, Pierre Lison, Jovana Zelenovic, Francesco Grilli, Olatz Larunbe, Mimi Wascher.

Composició musical: Coti K. Disseny de la il·luminació: Conchita Pons

Mercat de les Flors - Festival Grec 2024

Foto: Martí Albesa

Aquest brogit ensordidor

N’hauríem de dir miracle, però és el resultat de la tenacitat i l’esforç. Guy Nader | Maria Campos tornen a estrenar a Barcelona i al març faran temporada al Mercat de les Flors. Una producció amb sabor a reflexió vital i amb una coreografia fluida i precisa, on el resultat està al servei del missatge i amb una qualitat tècnica indiscutible. Precisament per això són dels nostres coreògrafs més internacionals: sorgits des de la minúscula sala d’assaig de la ciutat. I que tornen a posar-se a ballar per a l’ocasió.

Estructurada en dues grans parts, sense solució de continuïtat, “Natural Order of Things” és sobretot un cant a la quotidianitat: en societats plenes de brogit exterior, ensordidores, la seva és una invitació a la mirada sistèmica. És l’ordre lineal de la repetició, del gest engendrat una vegada més, de la transposició col·lectiva i el dibuix d’un traç efímer, però estructural sobre el qual poder bastir el mínim de seny que ens permet afrontar l’existència. Representada, segons aquesta interpretació lliure, per una segona part de l’obra en la qual el gran triomf és mantenir l’equilibri enmig del joc permanent de salts, portadors, gestos i moviment fluctuants, de precisió, fins a un punt de risc, des d’on es fa de la necessitat, virtut. Així les coses, la nova creació de Guy Nader | Maria Campos és una invitació a aprendre a recuperar la calma vital, per poc que s’entengui que sempre està en balanceig permanent amb el desordre del món.

També es pot llegir des d'altres mirades, aquesta és la seva grandesa. Ens podem centrar en el joc estètic. Es tracta, com en altres ocasions d’un escenari nu, estructurat aquí en forma de romboide irregular i amb el teló de fons com a punt de fuga. El disseny de llums és una altra d’aquelles feines d’orfebreria que podrien passar desapercebudes, si no parem a observar que serveix per accentuar l’estat d’ànim. Imprescindible. Com la mateixa composició musical, de tall minimalista, electrònica, desencaixada de pretensiositats i centrada en el marcatge exhaustiu (com un rellotge, com un exercici de circularitat, possibles referències a peces anteriors) del temps i l’espai on ordre i caos es retroben infinitament. Just on els nou intèrprets, potser en aquesta ocasió amb lleugers moments destacats del mexicà Alfonso Aguilar i la portuguesa Joana Couto (perquè es tracta sempre d’una peça coral) amb una preparació tècnica extraordinària, ressegueixen unes fines línies marcades sobre el linòleum, de vegades per ressituar-se, altres per intentar aquella “vana esperança” de deslliurar-se’n. Exactament com passa en aquest brogit ensordidor que és viure.

Grec 2024

 Revista Teatre Barcelona, juny de 2024

Navaja

laSadcum
Paral·lel 62, Dansa Metropolitana
10/03/24

L’algoritme desenfrenat

laSadcum, grup de Barcelona creat el 2019 i liderat per Guillem Jiménez, ha presentat la segona peça de format llarg, però destacada economia de temps i recursos dramatúrgics amb respecte la primera. Van afinant així un impuls creatiu de caràcter explosiu, per ajustar-se millor als estàndards dels espectacles actuals. Una maniobra en la qual un altre col·lectiu potser hauria necessitat uns quants anys d’adaptació i que els seus joves integrants han aconseguit en els dos escassos que han passat des de l’obra “Aclucalls”. Demostren així una intuïció i destresa a l’alçada dels grans, que es fixa en un moviment caòtic, desorbitat i punxegut com la navalla que dona títol a l’espectacle.

“Navaja” són cinc personatges a la deriva, d’una suposada demo informàtica que mai no va ser completada, amb els codis gestuals abandonats a la seva sort, sense la consistència pròpia de les construccions dels algorismes, però que al capdavall condueixen a una construcció idealitzada dels interessos de l’usuari. Quantes vegades hem pensat, mentre ens deixem emportar per les imatges i els suggeriments d'una xarxa social, que aquella imatge que ha creat el robot dels nostres interessos és inversament proporcional al nostre posicionament real al món. I així, en aquest joc d’oposats, sobretot desenfrenats, s’articula una peça especialment dissenyada per a qüestionar. Que això es faci des de la generació que fa servir amb més intensitat Internet, dona precisa informació de la intel·ligència que gasten.

Es troba a faltar més desplegament coreogràfic. Està molt ben dibuixat, amb un grup de ballarins ben afinats, amb personalitat. Passa que es fa curt i et quedes amb ganes de més. Hem anat d’un extrem a l’altre: d’aquell espectacle de dues hores, a unes frases de moviment i gest escadusseres, amb marge de creixement. I resulta especialment pertinent la reivindicació que es fa a l’obra de tots els estils de dansa, més enllà de la contemporània. Un cop més, informa de la completa i holística formació acadèmica, personal i emocional del seu director. En una obra com aquesta és segur que el component coral sosté el conjunt, però un toc de genialitat sempre és necessari.

Esperem que la ciutat trobi l’espai i, sobretot, els recursos econòmics per acompanyar i enlairar aquesta nova fornada d’artistes. No és fàcil, menys habitual, assistir al naixement i consolidació d’una novetat com la que laSadcum representa. La Sala Paral·lel 62 era plena. Aprofitem mentre el fenomen sigui local, perquè ens tocarà muntar viatges per a futures estrenes fora de la ciutat, si la cosa es va consolidant, i això sembla.

Medium

Núria Guiu & Ingri Fiksdal

Mercat de les Flors, 01/10/23

Foto: Kristine Jakobsen

El pes de tot

La tradició pot ser un llast o un ancoratge. És un pes insuportable quan no sabem com respondre-hi, més enllà de reconèixer-hi el mèrit de ser part del nostre passat. I és un impuls quan podem aprendre d’aquell llegat i portar-lo cap a un altre lloc, integrant-lo a la nostra mirada actual. I aquesta és just la mirada de Núria Guiu i d’Ingri Fiksdal perquè tot i que es tracti d’un solo ballat per la catalana, “Medium” és una creació conjunta i així ho reivindica generosament la ballarina i coreògrafa més entregada que mai en el rol de cos pel qual transita aquella tradició.

I és que, efectivament, la peça més seriosa i acadèmica de totes les que ha presentat a Barcelona és un espai d’invocació. Gestos i moviment que abans altres havien ballat i que Núria fa transitar sense solució de continuïtat. Uns llums, uns plàstics i sobretot un efectiu compromís corporal per mostrar aquell fil de continuïtat entre una generació present i moltes d’altres que abans han passat per a un llenguatge contemporani comú i compartit.

En aquest punt, resulta divertit anar descobrint els noms propis que s’amaguen en l'espectacle. Alguns fàcils: Jiří Kylián, Pina Bausch o Martha Graham. Alguns de menys evidents, com DV8/Lloyd Nelson o Sharon Eyal. Uns últims només reconeixibles per experts en la matèria. Fins a vint-i-dos fragments i coreògrafs/ coreògrafes i ballarines/ballarins que es fan present, en el sentit més radical de la paraula: són tan actuals com els seixanta minuts de suor de la intèrpret.

El mes de gener es veurà “Supermedium” la versió de grup en la qual estan treballant al Mercat de les Flors, en el programa de residències del teatre de la dansa. Necessària iniciativa anomenada Cèl·lula# que Àngels Margarit va imaginar com a projecte singular de la seva direcció artística i que tan bons fruits està donant.

El més sorprenent de la peça que s’ha pogut veure el cap de setmana? La capacitat de Núria Guiu per al canvi de registre. Dels seus “Likes” iniciàtics, passant pel yoga o el tik-tok, i fins a arribar aquí, sempre una artista amb una intel·ligència indiscutible.