divendres, 29 de juliol de 2022

Duets: capítol 1

Xavi Torres, piano
Karen Lugo, bailaora
Església dels sants Just i Pastor (Son, Alt Àneu)
28 de juliol de 2022, Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Flamenc jazzístic

Celebrat encontre entre el pianista de jazz Xavi Torres i la bailaora mexicana de flamenc Karen Lugo. Esbojarrada combinació entre dues personalitats desbordants, que entreguen saviesa i lligam en cada fragment d’un espectacle de fantasia coreogràfica i llibertat musical. Així es va viure la presentació al Festival Dansàneu de l’espectacle «Duets: capítol 1».

Xavi Torres és un músic generós, d’alta prestació tècnica, especialitzat -entre moltes coses més- en crear variacions sobre temes populars i desenvolupar-hi fantasies sonores. El seu repertori és obert i expressament eclèctic, el que li permet experimentar maridatges com el que protagonitza aquí. Per la seva banda, la bailaora ha anat assolint un destacable prestigi dins del món del flamenc, precisament per la llibertat amb la qual afronta aquella tradició. Res no és impossible en el seu imaginari, i d’aquesta forma engrandeix els matisos i acosta el flamenc a tessitures que tant es poden nodrir del moviment amb arrel més popular, com arriba a expressar notes més sofisticades.

La seva unió, la de les tecles i la del taconeig, té un efecte amplificador: tripliquen la percussió. En una multiplicació sonora des de la qual reafirmen l’origen d’aquelles dues expressions artístiques - una humanitat que es fa present a partir del moment en què trenca el silenci a partir de percudir sobre el piano i també sobre les coses-; com també fan possible un diàleg a múltiples veus, públic inclòs, en la projecció d’aquella intencionalitat expressiva.

Somreia el pianista a l’absorta bailaora al final de cada tema, concentrada ella en la fortalesa del gest i la delicadesa del moment. Feia contorsions del gest, amb la singularitat d’algú que des dels peus a la mantilla que feia servir per cobrir-se, amb l’ajust de braços i maluc, escampava trajectes per l’escenari de l’Església. Ressonava una sola veu: un crit de presència, que en un context com aquell tenia molt a veure amb la de la consciència mínima enfront de la infinitud del misteri de l’existència.

Un viatge en tota regla, des del jazz aflamencat.

dijous, 28 de juliol de 2022

Esercizio di stile

Companyia Metamorphosis
Ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich
Pianista Francesco Tristano
Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu)
28 de juliol, Festival Dansàneu 2022

Elegància i format

Foto: Rut Solé

La connexió basca fa anys que forma part dels objectius de Dansàneu, el festival de les cultures del Pirineu. El diàleg entre la música en directe i la dansa, és un dels aspectes forts de Rut Martínez com a directora artística. I l’aposta pel petit format en espais singulars, un dels seus aspectes diferenciadors. Gairebé en l’equador del festival s’ha presentat la peça “Esercizio di stile” que protagonitzen els ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich, amb el pianista Francesco Tristano. Artistes al servei d’un altre format; programadors difonent l’elegància.

El públic que omplia l’Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu) va entrar de seguida en l’atmosfera serena i profunda de la proposta, amb els primers compassos de Bach i uns fluorescents drets disposats en forma de fila en el passadís central. S’atansava la ballarina a l’escenari, a poc a poc, amb una gesticulació transparent, acusada expansió corporal i iniciàtica actitud. Convidava així a permutar durant una hora les urgències expressives per un diàleg serè, sense presses, amb el músic. Una estètica perfectament entesa, tant en la selecció del compositor -entre el neobarroc i la música incidental- com en el diàleg amb l’altre ballarí, de moviment acusat i greu, tècnic i per moments obsessionat per la perfecció.

La coreografia del conjunt resulta una mica simplificadora: és com si no volguessin explotar l’espai més emocional del moment -lloc, música, dansa-. Semblaria que els anima més descobrir les possibilitats de connexió natural entre els tres intèrprets. Que és, sens dubte, el gran fort de la vetllada: amb unes mirades de complicitat, també amb el públic, d’alta intensitat. En comunió, fins i tot amb l’insistent cant dels ocells que habiten aquella construcció romànica.

La primera de les “Variacions Goldberg”, amb sentit, obren aquest particular viatge d’estil; en diàleg entre tradicions musicals, a voltes ben disperses; amb un trànsit entre el llenguatge neoclàssic i alguns apunts de dansa contemporània. En el conjunt, una unitat de comunicació que va arrencar un sonor i llarg aplaudiment de la platea.

No és possible que el món de la dansa es permeti que una proposta així, gestada amb el pacient impuls sinèrgic del Festival, quedi només en una única funció. És una fortuna per a les veïnes de l’entorn, això és molt clar. Però un problema que denota falta de connexió entre el territori i la (autoanomenada) capital de la dansa. Sens dubte, per format i elegància, un bon grapat de sales petites del país podrien programar aquest espectacle.

dimarts, 12 d’abril de 2022

In C

Sasha Waltz and Guests
Mercat de les Flors, 8 d'abril de 2022


Foto: ©Yanina Isla


Sobre la contemplació

La coreògrafa Sasha Waltz ha tornat a la ciutat amb la seva producció més recent. Es tracta d’un repertori insòlit que ha tingut molt bona acollida: ‘In C’. Una complexa construcció coreogràfica, extraordinàriament ballada, en diàleg amb la música minimalista de Terry Riley de l’any 1964. En una mirada global, es revela com un intent d’agermanar dos mons artístics a priori ben diferents. Mentre que en una observació més fina de seguida ens adonem que tenen més aproximacions que no pas pot semblar a primera vista.

Tres dies de celebració al Mercat de les Flors, amb activitats diverses per conèixer de prop el particular cosmos de la creadora alemanya i amb tallers als centres docents de dansa de la ciutat. Cinquanta-tres pautes de moviment i un ampli marge per a la improvisació són l’estructura principal de l’obra, fragments que els dotze ballarins han enregistrat en vídeo per poder així ser transmesos en diversos contextos. Tot plegat dissenyat en els dies de la pandèmia de la COVID-19. Apareixen en escena, amb un llampant vestuari de colors pastel de Jasmin Lepore, i comença un interromput gest ballat de durada variable, cap a una hora. Van ocupant posició, en execucions individuals, en tensió, a l’espera dels primers compassos d’una peça sonora certament inclassificable, considerada la primera en el seu gènere, i amb importants influències posteriors en l’experimental, el rock, i l’electrònica.

Tot sembla indeterminat, lliscós i fútil. Tanmateix, respon a uns patrons fixos tan ben pensats que constitueix una gramàtica pròpia d’una llengua encara per aprendre. Heus aquí la seva grandesa: produeix una correspondència precisa i indicativa de la seva utilitat comunicativa; alhora que s’observa com un gran misteri per a la comprensió. Es desplacen, sincronitzen, s’ajunten i s’articulen per poder ballar sols o en grup; com es dispersen i aïllen tot corrent per l’escenari. Dibuixen una geometria variable, al mateix temps que desendrecen la seva original intenció. Dialoguen amb la mateixa facilitat que els membres d’una comunitat que sobtadament hagués sabut trobar-se a l’encontre a partir de la capacitat de mútua escolta. En aquest sentit, In C té molt a veure amb el joc universal del llenguatge: des de l’estructura més petita -aquí representada per la frase coreogràfica-, fins a l’intercanvi més atzarós – sempre dins d’unes pautes prèviament ben establertes-. Hi ha en tot plegat un altre element important d’assenyalar: el color. El dels vestits, però sobretot el de la il·luminació d’Olaf Danilsen que explora les mateixes tonalitats. Impressions que apareixen per sorpresa, i que es difuminen amb discreció i que actuen com a element de vigília: ressituen l’espectador, el conviden a tornar a fixar la mirada i canviar el focus. És una peça de particularitats més que no pas de visió de conjunt.

Es desplega infinitament l’execució d’aquella música incidental, creada des de la recerca d’una expressivitat bàsica, fonamental, arrelada a una simplicitat extenuant. Està encaminada al principi de connexió emocional des del qual projectar tot un cúmul de situacions, dispersades amunt i avall per mor del talent interpretatiu i que obliga a una atenció seqüenciada, parcial i fragmentada. En aquest punt de l’obra, dues creacions artístiques de temps, construcció i llenguatges allunyats, fa estona que han esdevingut un enllaç fort entre molècules de forces dèbils i de càrrega oposada. Impossible en aquesta experiència oblidar la posició de qui gaudeix de tan estranya trobada. “Sobre el rar privilegi de la contemplació” hauria de ser el títol de tot plegat. ¿Com s’improvisa, amb durada variable; es pensa una peça originàriament digital i serialitzada; per acabar transformada en un espectacle en viu, la coreografia del qual no té ni una sola fissura? I, encara més important, com es mira des d’aquesta singularitat allò que és únic, però molecular?

Però tornem per un moment de nou a la música minimalista, tot fent una cerca simple sobre les seves característiques. Expliquen que està constituïda de patrons matemàtics o algorítmics amb permutacions sistemàtiques; harmonia estàtica i pols constant; amb seqüències rítmiques repetitives amb tons purs o d’afinació justa. I ara pensem en el moviment proposat per Sasha Waltz i la manera com ha fet la construcció de la peça. Aquí és on es revela l’entramat definitiu de l’obra: en la proximitat d’elements que quedaven aparentment allunyats entre si. Dos pols de càrrega oposada units per forces invisibles de solidesa artística.

divendres, 25 de març de 2022

Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones

Jan Martens
Mercat de les Flors, 20/03/22
Festival Dansa Metroplitana

Foto: © Phile Deprez

És quasi un eslògan...


Al Mercat de les Flors s’ha vist aquests dies Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones del belga Jan Martens / GRIP & Dance On. Per fi una obra internacional absoluta a la ciutat: programada pel teatre de Montjuïc i promocionada dins del Festival Dansa Metropolitana. Aquestes sinergies perquè arribi bona dansa de gran format aquí són de les que agraden de debò als aficionats. Disset intèrprets de diverses generacions i formació tècnica. Tracten sobre la protesta i posar el cos. Una idea simple, fina, des de la qual es crea un gran espectacle. Basat en la repetició, s’apel·la als moviments socials i els esforços per bastir un món millor, des del carrer, la mobilització, la queixa i el compromís. Realment, calia anar amb una mica d’informació prèvia, d’altra forma la peça es podia interpretar en altres sentits. És l’única pega. La resta esdevé un festival del moviment.

Es gaudeix d’un doble joc: el que constitueix la mateixa dansa; i el de la persistència de la voluntat. És quasi un eslògan: en favor de l’esforç i la disciplina. Dibuixen així la defensa d’ambdós àmbits. D’una banda, s’explica la posició des d’on es construeix una coreografia. Totes les possibilitats: des del solo inicial, altres combinacions, i fins a arribar al desplegament de gran grup. Uns quants que s’ajunten, reaccionen: ballant sota la música electrònica; movent-se també en el silenci. No hi ha millor manera de representar una violència que és constitutiva de la producció humana. La del manifestant reivindicant els seus drets; la dels cossos ballant sense aturador. Resulten infatigables, amb la repetició com a instrument de lluita.

Les bones obres en dansa no ho són (només) per una dramatúrgia consistent. Pot ser escassa, un prim fil narratiu. Tampoc per la grandària dels seus equips o la profusió de recursos tecnològics, que s’agraeixen si encaixen amb la proposta. Menys encara perquè la música o la il·luminació ressaltin el conjunt. Aquesta dansa internacional que arriba i arrasa entre el públic barceloní ho fa perquè demostren que hi ha quelcom substancial, inapel·lable, davant del qual un sempre es rendeix: els seus intèrprets, d’una banda; i un bon i depurat dibuix coreogràfic.

dijous, 24 de març de 2022

Aisha and Abhaya

Rambert Dance Company
Coreografia: Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar
Teatre Nacional de Catalunya, 19/03/22
Festival Dansa Metropolitana

Gestualitat inaccessible i audaç

Foto: © Foteini Christofilopoulou, ROH and Rambert

Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dins del Festival Dansa Metropolitana, s’ha pogut veure "Aisha and Abhaya" de la Rambert Dance Company, una de les més prestigioses companyies de contemporània de Londres. Tracta sobre la diferència i les migracions. Dues germanes fugen d’un món violent, en un viatge de fantasia. Seran acollides en un nou país on la dansa és el llenguatge universal. Una mica simple, infantilitzador tot plegat, en el pitjor sentit de la paraula. I aquest és el principal problema de la producció. Un tema que ni la projecció inicial d’un curt, ni la utilització reiterativa d’audiovisuals no aconsegueix millorar de cap de les maneres. Apel·len a l’emoció més visceral. Aquesta és la qüestió. Ara bé: en una altra lliga juga l’extraordinària composició de moviment i la brillant execució dels seus intèrprets.

Firma la coreografia la israeliana Sharon Eyal, amb la col·laboració de Gai Behar. És, sens dubte, la creadora més original, imaginativa i eficaç del panorama mundial. Impossible saber d’on surt aquesta generació de moviments trencadors i altament expressius. És un catàleg que omple de sorpresa, estimula i provoca a parts iguals. Porta els cossos cap a un desplegament gestual inaccessible i audaç. Fins i tot en un context narratiu tan pobre. De fet, resulta del tot impressionant que puguin generar tanta admiració en una obra així, però és que compta aquí amb un elenc de màxima flexibilitat corporal, tècnica i predisposició, membres de la companyia britànica. Extrema abstracció i fragilitat de llenguatge, sense concessions: l’expressivitat és aquell conjunt de translocacions que s’executen. Increïble seguir-ne el fil: es gaudeix, s’experimenta. Una de les nits més exquisida de dansa a la ciutat i que el públic va celebrar enormement.