dimecres, 7 d’agost del 2024

Bailan las brujas

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q


Foto: Rut Solé

Bailan las brujas


Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas


Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

divendres, 2 d’agost del 2024

La nit

Mal Pelo i Trio Fortuny
Església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre, 1 d’agost de 2024
Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Idees que es transformen


Hi ha espectacles que viatgen a la recerca del seu espai ideal. “La nit” del Trio Fortuny i la col·laboració de la companyia de dansa Mal Pelo ahir el va trobar a Dansàneu: just davant els serafins amb ales plenes d'ulls de l’absis de l’Església de Santa Maria d’Àneu. Hi haurà molts més bolos per a una peça que fa les delícies de melòmans, com d’amants de la dansa. Però tots recordaran el vespre d’Escalarre, en què escenari i frescos romànics dialogaven sobre una matèria idèntica: la transformació.

La nit sempre porta inexorable l'esperança d’un nou dia. Maria Muñoz i Pep Ramis la representen en moviment com ningú sap fer-ho. Serà la circumspecció dels seus rostres, les robes sempre obscures o aquella connexió entre ells dos, exemple viu d’un gest ballat que sense escarafalls arriba al moll de l’emotivitat. La seva és una transcendència que travessa el cos ballat i que s’expandeix com si es tractés d'una projecció. No és nou en les seves produccions, però el tractament de vídeo de Leo Castro, confrontat amb les pintures murals, i el meravellós ratpenat que va trobar el seu moment just en un context de vermellor lumínica, fa entendre que aquesta és una peça que s’ha construït també des de la transformació.

Comentava el mestre Joan Magrané Figuera en conversa informal a la sortida i de qui s’escolten dues composicions durant l’espectacle, que la idea inicial de la transfiguració va ser enriquida en el moment en què Mal Pelo s’incorpora al projecte. De fet, coneixent la seva trajectòria, es podria dir que és un espectacle de la companyia: amb textos propis i de John Berger. I les temàtiques recurrents del seu repertori: la vida, la companyia, el camí plegats i la seva condició de possibilitat. Tot molt en la línia del poema original de Richard Dehmel que va servir de base a l’obra mestra d’Arnold Schönberg: “La nit transfigurada”.

Enmig de tota aquesta intencionalitat, la fortuna de qualsevol afeccionat a la dansa d’escoltar la música en directe, interpretada per un dels trios més reconeguts d’avui dia. La comunicació entre ballarins i músics és com la de l'alter ego: jo interpreto amb les cordes de les articulacions el que tu toques amb els músculs de les teves mans. I en aquest context, és fàcil entendre que s’està davant d’un espectacle singular: ni prou ballat, perquè sempre es desitja més i més dels cossos solemnes de Mal Pelo; ni prou escoltat, perquè la sonoritat no acaba mai de ser completa amb la interferència de la paraula i el moviment.

Com per recordar aquí allò que mil vegades repeteixen els coreògrafs i els intèrprets de dansa: que ells no “ballen” música, sinó que amb ella es transforma una idea original. I que el Trio Fortuny s’hi avingui amb tanta facilitat al joc, probablement perquè el seu violí és col·laborador habitual de la companyia, i que s’hagi vist en aquest espai especial, fa de tot plegat un dels regals més delicats de l’edició 2024 del Festival.

dimecres, 31 de juliol del 2024

Rel i Grapa

Víctor Pérez Armero
Música: Raúl Pérez Armero
La Guingueta d’Àneu, 30 de juliol de 2024
Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Atàvica emoció


Relligat a la tradició, encarat a un futur inconegut després d’una exitosa carrera internacional com a ballarí i intèrpret, Víctor Pérez Armero enceta etapa com a creador, en connexió amb els espais i la gent que el van veure néixer i créixer. Tot és igual, però res és idèntic a com es va deixar i cal recosir unes relacions inèdites, que fluctuaran -necessàriament- entre l’experiència d’aquest temps fora de casa i l’expectativa d’allò que esdevindrà. I en els espais liminars entre uns i altres, se situa aquesta coreografia estrenada aquest any i que ha arribat a Dansàneu, un dels festivals coproductors de l’obra.

“Rel i Grapa” és una trobada amb la dansa i amb la música, i alhora entre germans. Des dels balls tradicionals, el twerking, la contemporània i el simple plaer del moviment. Des de les improvisacions de percussionista, els sons jazzístics, el tecno i la música festiva. Des de la connexió tranquil·la, quotidianitat i serenor, a la comunicació humana més exaltada. Tot ens configura, i a cada cosa haurem de donar el seu espai i moment. Al capdavall, les emocions es construeixen a través de la memòria: cossos travessats pel gest sonor.

Així transita aquesta deliciosa construcció: entre mirades còmplices. Víctor arrossegant-nos amablement a compartir amb ell una flexibilitat d’estils realment destacable: fins i tot s’atreveix amb uns llunyans i escadussers ressons de ballet. Per confirmar que som contemporanis, perquè gaudim d’aquest moment plegats, més enllà de l’estil de cadascú. Raúl per estructurar el discurs a través de la diversitat de ritmes i intensitats. Per confirmar la universalitat de l’experiència.

Plegats, per celebrar-se de nou, per gaudir de tot, per no posar cap més etiqueta ni límit a res més. I tot explicat des de la senzillesa, l’estalvi de recursos dramatúrgics, ballat amb intensitat, tocat amb delit i fent gala tots dos de companyia mútua. Una peça instal·lada en la barreja, en la mixtura de colors i textures (meravella de vestuari, inclòs) per recordar-nos que el sentit humà és més pròxim a les coses simples que no pas als grans manifestos: en diàleg, per la joia de viure, i a ballar i ballar!

diumenge, 28 de juliol del 2024

Biterna

Coreografia: Aleix Martínez
IT Dansa
Direcció Catherine Alard

Composició musical: Arnau Obiols
Cor Jove Nacional de Catalunya
Direcció: Mireia

Esterri d’Àneu, 27 de juliol de 2024
Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Una consagració redimida

Esplèndida inauguració de la 33a edició de Dansàneu, el Festival de les Cultures del Pirineu. Un exemple perfecte de la suma de llenguatges que tant agrada a la seva directora artística: Rut Martínez Ribot. La dansa, origen emocional d’aquest certamen; la cultura popular i tradicional, aspecte que comparteix amb Fira Mediterrània de Manresa i l’Obrador d’Arrel; la música, sempre en connexió amb la creació catalana; i la memòria històrica i el patrimoni, en aquesta edició centrats en el sisè centenari de la llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, recollida al llibre de Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

Al poliesportiu d’Esterri d’Àneu, espai prou adequat tècnicament per als artistes, però amb un confort tèrmic molt complicat en plena canícula, els divuit ballarins de la companyia IT Dansa, capitanejats per Catherine Allard amb la mateixa consciència educativa i incidència en l’aprenentatge de sempre, van presentar una coreografia elaborada expressament per a l’ocasió per Aleix Martínez. Creador fortament vinculat amb el Maresme que ha fet fins ara carrera internacional com a ballarí, i que hem descobert per aquí en comptades ocasions recents, proposa una lectura dramàticament expressiva, visualment impactant i molt energètica de la violència exercida contra les dones, com de tantes altres que encara es produeixen avui dia: per orientació sexual i de gènere, color de la pell, posicionament ètic, etc.

En un cert sentit, la coreografia recorda en alguns aspectes a la mítica “Consagració de la primavera”, però redimida. Elements de la natura, estris del camp, animals mitològics i rituals es barregen amb la solemne i incident música, perfectament assemblada en el conjunt, fins al punt que ballarins i cantants formen un sol cor ballat. Són tots plegats un instrument de transmissió, sobretot d’un crit que unànimement se sentia en comunió amb el nombrós públic: la necessitat d’alliberar un dolor acumulat, històric, de desordre i falsedat, que faria bé l’església d’abordar amb profunditat en lloc d’amagar el cap, com hem vist de nou que han fet recentment a propòsit dels casos de violència contra els infants.

Aleix Martínez relliga tots aquells crits, els convoca a plaça i els crema simbòlicament. Per fer-ho, requereix totes les combinacions possibles: en algunes ocasions amb tot l’elenc, en altres amb actuacions de solistes o en grups de tres o quatre ballarins. Amb algunes imatges que quedaran a la memòria com, per exemple, la de les forques amb les quals assetgen els nois a la ballarina danesa Laerke Lund Thestrup. L'obra és una feina coral, aclarim, això forma part de l’essència de l’IT Dansa, però també hi ha petits moments solistes, com també el protagonitzat per la taiwanesa Fengti Yang. Tot plegat, mentre el Cor Jove acompleix amb solemnitat i rigor el seu paper.

El més necessari per a una peça així, hi és: l’entrega. Es percep que estan entusiasmats, completament rendits a les idees del coreògraf. És una sort que tinguem escampats pel món extraordinaris creadors, que cal continuar recuperant i convidar a fer creacions expressament pensades per a l’IT Dansa.

Pel que fa al sentit de l’obra, res no farà que puguem tornar enrere i salvar innocents de la injustícia, però els podem convocar per fer-los un sentit homenatge. I per a aquest ritual sempre necessitarem artistes, que no són altra cosa que els nostres moderns sacerdots.

diumenge, 21 de juliol del 2024

From England With Love

Crítica publicada al web de la Revista Susy-Q de Danza



In love con esta danza


Aclamado por el público del Mercat de les Flors, casi unánimemente todos en pie, Hofesh Shechter ha vuelto a triunfar en Barcelona, ciudad que siempre ha acogido bien su estilo, y en el Festival Grec, certamen con cuyo director saliente siempre ha tenido una especial conexión. Aún a sabiendas de que en esta ocasión venía la segunda compañía, o precisamente por eso: por la calidad indiscutible de un elenco joven, que ha logrado incorporar como propio un juego de torsiones, manos fluctuantes y pequeños saltos, como si se tratase de movimientos incrustados en su esencia vital. Materiales coreográficos de este israelí instalado desde hace más de veinte años en Londres, que son los lugares comunes a los cuales agrada a los espectadores aficionados hacer una nueva (re)visita.

“From England with love” es un homenaje a la patria que ha acogido un impulso creativo que es, en definitiva, una evolución personal de la Batsheva Dance Company y sus años bailando trabajos de grandes creadores del continente, como por ejemplo Wim Vandekeybus. Su interés por la música, hasta llegó a tocar de batería en una banda, impregna sus piezas de una esmerada selección, incluso de clásica: aquí con Henry Purcell a la cabeza, como no podía ser de otra forma si hablamos de Inglaterra. 

Se trata de una obra que intenta generar una mirada de lo que está pasando en el tránsito histórico contemporáneo que vivimos: jóvenes que aparecen con sus uniformes de las disciplinadas escuelas británicas, para adentrarse en el caos y una cierta pérdida de sentido en el cual probablemente viva aquella sociedad (y por extensión, la europea). La pieza se estrenó el 2021, originalmente interpretada por la Nederlands Dans Theater 1. Y ese fue otro de los intereses de la noche: ver ese viaje de vuelta al segundo elenco en este caso, de una creación que no hizo para su propia compañía.

En general, a nivel discursivo, genera pequeños apuntes, líneas argumentales, algunas interpretaciones posibles de lo que muy probablemente sea uno de sus problemas más recurrentes: la falta de precisión argumental, la incapacidad para unir en un todo aquello que sirva al espectador de cauce. Aunque poco importa frente a los cincuenta y cinco minutos de vaivén interpretativo, de esos ocho bailarines entregados a un juego incesante de movimiento sinovial en todos los sentidos posibles del espacio. 

Seguramente se lo deben pasar en grande en el escenario, y eso se nota. Aunque la transmisión de esa emoción llegue al patio de butacas más por la empatía que generan; la música de alto voltaje y decibelios que todo lo envuelve; descubrir entre ellos al catalán Eloy Cojal Mestre (esto no es fútbol, pero ya se tarda en hablar de su aportación al conjunto); y un juego de luces extraordinario que es otra de las maravillas del espectáculo. En definitiva, una obra que responde a la búsqueda actual del coreógrafo, en la que belleza y complejidad, afirma, son una misma cosa. Y nosotros que lo celebramos de nuevo.