dissabte, 17 d’abril de 2021

Fake Life

Mou Dansa
La Mutant, Dansa València
16 d’abril de 2021

Foto: José Jordán

Catastrofisme

Davant dels canvis que està produint la societat, en particular des que les xarxes socials han ocupat un important espai de relació humana, hi ha dos possibles posicionaments: l’un tracta de destacar-ne les virtuts i demanar perspectiva per analitzar-ne fortaleses i debilitats. L’altre es manifesta clarament oposat i exigeix una impugnació total, que irremeiablement passa sempre per un exercici de revisió ètica de les nostres actituds. Sembla que la peça “Fake Life” de la companyia Mou Dansa, amb direcció artística de Joan Pinillos i que es va estrenar a Dansa València 2021 es decanta clarament per aquest darrer postulat.

Raó no els falta, tal com expliquen en el terç inicial: obsessió per la imatge, imposició dels principis neoliberals, desatenció als afectes humans, manca de solidaritat, estructures socials làbils i sense cohesió, i molts altres aspectes. Tot plegat mostrat en escena com un seguit de càpsules o capítols breus de la memòria, que tenen molt a veure amb l’atenció multitasca en la qual estan immersos especialment gran part dels adolescents i joves. Exactament com passem les actualitzacions en qualsevol xarxa social: ràpidament, sense fixar-nos-hi en especial, a la recerca d’alguna història que ens cridi l’atenció. Un desbordament d’experiències visuals des de la soledat de la pantalla.

Presentar així els fets, amb un grup d’intèrprets làbils, capaços de representar en qüestió de pocs segons diferents estats de l’ànima, executant cadascú d’ells les millors destreses corporals de què són capaços, i sempre amb la interrogació de la pertinença d’aquest model de vida que retraten, pot ser afavoridor o no de cara al resultat final. Tant ens pot connectar i fer de reflex; com pot provocar un rebuig, justament perquè ens emmiralla.

Després, i sense solució de continuïtat, l’obra entra en una anàlisi més personal, relacionada amb aspectes que tenen a veure amb la moral. Aquella paradoxa que es produeix quan defensem una cosa, però vivim justament de la manera contrària. En la manera com consumim; en com tractem els altres; o el posicionament públic davant les coses i les nostres accions quotidianes. És en aquest punt on "Fake Life" mostra la seva cara més compromesa; des d’aquella multitud d’ímput, de vegades difícils de seguir per la velocitat com passen les coses i es mouen, que es resolen amb l’aparició del “déu xarxa”. Per no desvetllar massa coses més, estalviarem dir de quina manera es fa present en l’espectacle. Però és en aquest moment en què comença un dels fragments més interessants i que es clou amb aquella solució escènica que ja hem vist altres vegades, però que sempre resulta fascinant: l’aparició encara més veloç d’un seguit d’imatges ja vistes una estona abans, de nou presentades pels ballarins, com a cloenda anímica del conjunt.

Era el final natural de l’obra. I determinava molt clarament el posicionament del conjunt, independentment si es comparteix o no el postulat “anem malament per aquest camí”. Però molt probablement perquè no es volia semblar catastrofista, s’incorpora un epíleg final del grup entrellaçant-se, en una mena de contact i en contrast amb el dibuix coreogràfic anterior, i la veu en off d’un text de caràcter reflexiu, que té la voluntat de presentar una alternativa a tot allò que s’ha vist. Una cloenda del tot innecessària perquè impedeix al públic el seu propi posicionament, en tant que imposa (també) la conclusió a aquella sacsejada intel·lectual a la qual volia dur, en especial a adolescents i joves.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Foto: José Jordán



dijous, 15 d’abril de 2021

Giselle


Colectivo Kor’sia
Teatre Principal, Dansa València
14 d’abril de 2021


Foto: José Jordán

Distopía bacanal


La recreación de los grandes títulos de danza no solo es un derecho de cualquiera, sino sobre todo un deber. El ballet en dos actos Giselle (1841) es a todas luces una reliquia del pasado, con ese personaje femenino lleno de romanticismo ridículo y esa tragedia mascada a golpe de traición masculina. Deberíamos entender que es imposible seguir reproduciendo esos estereotipos, por mucho que las coreografías originales de Jules Perrot y Jean Coralli pertenezcan al patrimonio inmaterial de la humanidad. Y en especial la mítica adaptación que Marius Pepita realizara al poco de su estreno.

El Colectivo Kor’sia ya ha entrado en otras ocasiones en este terreno de las relecturas. Esta vez con una distopía visual del todo pertinente: en un espacio que bien podría ser el patio de una prisión, controlado por cámaras de vigilancia, donde los intérpretes se disponen a emprender el viaje emocional y físico del enamoramiento. Es decir: el final de una era. Convengamos que hace tiempo decidimos acabar con ese ensoñamiento que no es más que la pesadilla del mundo occidental.

La muerte de Giselle. O lo que es lo mismo: la imposibilidad de nuestro propio pasado. En una civilización recreada en el romanticismo desde su fundación greco-romanana y sentenciada a vida eterna por el cristianismo. Hay que reconocer a Mattia Russo y Antonio de Rosa, alma del colectivo Kor’sia, que su obra es una auténtica confirmación de algo que siempre han defendido como más que danza: el rastro dramatúrgico, el empaque visual, ese aire a ópera y, especialmente, el ballet como referente, aunque sea solo a través de algunos de los episodios musicales de Adolphe Adam, mezclados con fragmentos de la composición de Naomi Velissariou y Joost Maaskant para la performance digital Permanent destruction que hizo Frederik Heiman.

El resultado es una auténtica bacanal danzada. Y aunque en el primer fragmento de la pieza se tiene un poco la sensación de desaprovechamiento de la potencialidad de un grupo de alta prestación física y capacidades expresivas, es solo porque se necesita ir contextualizando una operación arriesgada en el planteamiento. No se trata aquí de cuestionar tanto el relato original, como de preguntar al público actual hasta qué punto es posible pensar las relaciones amorosas desde otro lugar. Así que esos personajes deben deambular, en sus quehaceres absurdos entre la multitud. Sin más referencia que la propia autocomplacencia. Porque esa es precisamente la tragedia desde la cual ejecutan el juego que proponen en la pieza. Y mientras a nivel coreográfico se torna cada vez más transparentemente grupal; se diluyen esas expectativas individuales, ensoñaciones de lo nefasto, con las que sentencian la obra hasta con una desaparición del decorado que quiere emular al cartón piedra de las producciones antiguas.

Como espectáculo, nada de lo que se ve en Giselle es realmente una novedad. No lo es en cuanto al fraseo coreográfico porque tienen aquí y allá referentes muy cercanos, sobre la base de la ruptura visual y el gesto entrecortado. Tampoco con respecto a la composición global, porque se refleja muy bien en la tradición expresiva con un fuerte componente narrativo. Ni el clima, un punto fantasmagórico en su puesta en escena. Y sin embargo, goza de una personalidad emergente, de solidez en la construcción, que hace muy apetecible seguir con interés lo que vayan presentando en un futuro.

Nada es tan simple en esa deconstrucción de la tradición: por eso el gesto del grupo pasa por muchos elementos. Desde un bello dúo; la expresión de la desesperación de lo incomprensible (la muerte); y la fiesta de una vida nueva, sea esta cómo sea, pero liberada de romanticismo. Hay que decir que en este punto hasta resulta naif la propuesta del colectivo Kor’sia, por inocente. Y que conjuran con una mezcla de pasión y determinación, tan cercana a la temática que denuncian, tan llena de la misma locura y estruendo emocional, que invita a pensar en la dificultad de su consecución.

Todo forma parte de esa distopía: joven, efervescente y sincera. Repleta de los mismos deseos que cualquiera: una era nueva en la que gozar, como lo hacen sus bailarines en este trabajo, de unas relaciones humanas (y amatorias) que todas deseamos distintas.


JORDI SORA i DOMENJÓ


Foto: José Jordán

dijous, 25 de febrer de 2021

... i les idees volen

Animal religion / Quim Giron
Mercat de les Flors, 5 de gener de 2021


Publicat a la Revista Susy-Q Danza número 78




dimecres, 17 de febrer de 2021

Carencias

Eyan Dance Company
Sala Versus Glòries, 16 de febrer de 2021

Foto: JSMalm Photography
Foto: JSMalm Photography


Un crit de denúncia


Aquesta temporada la Sala Versus Glòries ha fet l’aposta per programar dansa. La celebrem amb reconeixement i suport. En primer lloc perquè permet gaudir del moviment i la coreografia des de la proximitat, en un espai petit. Després, perquè el sector està necessitat d’oportunitats com aquesta per demostrar el seu potencial i donar sortida a tants intèrprets de qualitat, que d’altra manera no tenen ocasió.

“Carencias” d’Eyan Dance Company és la peça seleccionada aquests dies, grup capitanejat per Andrea Sala. S’endinsen en la qüestió de les injustícies socials: masclisme, racisme, homofòbia, els desequilibrats rols de gènere i el capitalisme neoliberal desbocat, com a causa definitiva d’una societat malalta. Posat tot plegat en boca, i especialment ballat per un grup de joves intèrprets, més que suficientment preparats, és una glopada d’aire fresc, un cant de denúncia especialment esperançador perquè ve d’elles i d’ells. Efectivament: les noves generacions estan prenent l’avançada i són capaços de posar en evidència, sense anestèsia, en un espectacle que no dura més enllà d’una hora, la situació asfixiant en la qual ens trobem. Una reflexió especialment pertinent, ni que la peça fa mesos que es va completar, pocs dies després de l’entrada de l’extrema-dreta al Parlament de Catalunya.

És en el vessant físic on l’obra pren tot el seu sentit: hi ha un cert desplaçament ideal entre els cossos d’aquells vuit intèrprets (també hi participa una nena), sincrònics, precisos, marcadament disciplinats i implicats en la representació; i una certa tendresa en el gest, una imperfecció sense solució de continuïtat, que naturalment els anys de formació i els futurs que queden (els espero!) en la professió, aniran perfilant de manera més exacta. Aquesta determinació en el discurs, tot i que excessiu en la paraula, amb llargs monòlegs en veu en off i de vegades difícils de seguir; davant de la seva impetuositat i la carència del moviment, demostren un cop més la capacitat del cos per expressar coses davant les quals els mots queden orfes. És un exemple el petó entre dos dels nois, ple de sensualitat mentre són violentament separats, però infinitament més clarificador que mil paraules. Centrar-se en l’expressivitat i la coreografia, com a mitjà capaç d’explicar coses, haurien aconseguit més solidesa en el propòsit general.

Però si s'assenyalen aquí, com correspon a la crítica seriosa, els excessos d’aquesta peça que es pot veure a la Sala Versus Glòries, no és res més perquè consolidar una companyia emergent en l’àmbit professional passa necessàriament per polir arestes. I la principal aquí és l’escassa confiança que es demostra en el llenguatge de la dansa com a potencialitat d’expressió. Perquè en la resta, disposen de tots els elements: entusiasme interpretatiu, preparació tècnica i un bon fil argumental des del qual denunciar a crit que vols.

dimarts, 2 de febrer de 2021

Rèquiem Nocturn

Desplomarse

Pere Faura
Grec Festival - Mercat de les Flors

Susy-Q Danza número 76


I a Recomana.cat una mica de context de la peça en aquest enllaç.