Sasha Waltz and GuestsMercat de les Flors, 8 d'abril de 2022
Sobre la contemplació
La coreògrafa Sasha Waltz ha tornat a la ciutat amb la seva producció més recent. Es tracta d’un repertori insòlit que ha tingut molt bona acollida: ‘In C’. Una complexa construcció coreogràfica, extraordinàriament ballada, en diàleg amb la música minimalista de Terry Riley de l’any 1964. En una mirada global, es revela com un intent d’agermanar dos mons artístics a priori ben diferents. Mentre que en una observació més fina de seguida ens adonem que tenen més aproximacions que no pas pot semblar a primera vista.
Tres dies de celebració al Mercat de les Flors, amb activitats diverses per conèixer de prop el particular cosmos de la creadora alemanya i amb tallers als centres docents de dansa de la ciutat. Cinquanta-tres pautes de moviment i un ampli marge per a la improvisació són l’estructura principal de l’obra, fragments que els dotze ballarins han enregistrat en vídeo per poder així ser transmesos en diversos contextos. Tot plegat dissenyat en els dies de la pandèmia de la COVID-19. Apareixen en escena, amb un llampant vestuari de colors pastel de Jasmin Lepore, i comença un interromput gest ballat de durada variable, cap a una hora. Van ocupant posició, en execucions individuals, en tensió, a l’espera dels primers compassos d’una peça sonora certament inclassificable, considerada la primera en el seu gènere, i amb importants influències posteriors en l’experimental, el rock, i l’electrònica.
Tot sembla indeterminat, lliscós i fútil. Tanmateix, respon a uns patrons fixos tan ben pensats que constitueix una gramàtica pròpia d’una llengua encara per aprendre. Heus aquí la seva grandesa: produeix una correspondència precisa i indicativa de la seva utilitat comunicativa; alhora que s’observa com un gran misteri per a la comprensió. Es desplacen, sincronitzen, s’ajunten i s’articulen per poder ballar sols o en grup; com es dispersen i aïllen tot corrent per l’escenari. Dibuixen una geometria variable, al mateix temps que desendrecen la seva original intenció. Dialoguen amb la mateixa facilitat que els membres d’una comunitat que sobtadament hagués sabut trobar-se a l’encontre a partir de la capacitat de mútua escolta. En aquest sentit, In C té molt a veure amb el joc universal del llenguatge: des de l’estructura més petita -aquí representada per la frase coreogràfica-, fins a l’intercanvi més atzarós – sempre dins d’unes pautes prèviament ben establertes-. Hi ha en tot plegat un altre element important d’assenyalar: el color. El dels vestits, però sobretot el de la il·luminació d’Olaf Danilsen que explora les mateixes tonalitats. Impressions que apareixen per sorpresa, i que es difuminen amb discreció i que actuen com a element de vigília: ressituen l’espectador, el conviden a tornar a fixar la mirada i canviar el focus. És una peça de particularitats més que no pas de visió de conjunt.
Es desplega infinitament l’execució d’aquella música incidental, creada des de la recerca d’una expressivitat bàsica, fonamental, arrelada a una simplicitat extenuant. Està encaminada al principi de connexió emocional des del qual projectar tot un cúmul de situacions, dispersades amunt i avall per mor del talent interpretatiu i que obliga a una atenció seqüenciada, parcial i fragmentada. En aquest punt de l’obra, dues creacions artístiques de temps, construcció i llenguatges allunyats, fa estona que han esdevingut un enllaç fort entre molècules de forces dèbils i de càrrega oposada. Impossible en aquesta experiència oblidar la posició de qui gaudeix de tan estranya trobada. “Sobre el rar privilegi de la contemplació” hauria de ser el títol de tot plegat. ¿Com s’improvisa, amb durada variable; es pensa una peça originàriament digital i serialitzada; per acabar transformada en un espectacle en viu, la coreografia del qual no té ni una sola fissura? I, encara més important, com es mira des d’aquesta singularitat allò que és únic, però molecular?
Però tornem per un moment de nou a la música minimalista, tot fent una cerca simple sobre les seves característiques. Expliquen que està constituïda de patrons matemàtics o algorítmics amb permutacions sistemàtiques; harmonia estàtica i pols constant; amb seqüències rítmiques repetitives amb tons purs o d’afinació justa. I ara pensem en el moviment proposat per Sasha Waltz i la manera com ha fet la construcció de la peça. Aquí és on es revela l’entramat definitiu de l’obra: en la proximitat d’elements que quedaven aparentment allunyats entre si. Dos pols de càrrega oposada units per forces invisibles de solidesa artística.
