DeziroAgo

Esbart Joaquim Ruyra

Espai l’Anònima. Nau

Fira Mediterrània, diumenge 13 d’octubre de 2024.

Reflexionava en l’anterior post en les dues opcions metodològiques del diàleg entre la dansa d’arrel i els altres estils, especialment la contemporània. Particularment, com s’explicava, dues propostes aplegaven joves intèrprets del Pla d’Impuls amb coreògrafs avesats a lligar estils diversos, barrejar-los i veure’n el resultat, tal com aquests dies s’està veient a Fira Mediterrània 2024. Podeu rescatar l’entrada en aquest enllaç.

Teatralitzar la dansa

Diumenge arribava “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra, títol en esperanto que significa “desig-acció”, o el que és igual: l’ànsia per un món millor a la qual es vincula el conjunt del grup, de grans a petits, amb una petita intervenció del públic al final de l’espectacle i amb la direcció de Montse Colomé, Ester Plana i Quim Rutllant. És a dir: una coreògrafa ben reconeguda en l’àmbit de la dansa contemporània (i abans la tradicional); i dos dels personatges que més han fet per la cultura popular catalana, en les seves diverses facetes de comunicadors i agitadors. Un cop més es demostra que la força prové de la unió entre diversos.

L’obra que ha arribat a Fira Mediterrània és allò que el cànon escènic anomenaria dansa-teatre. Al final, aquestes classificacions no serveixen de gaire cosa, però ens permeten anunciar-ne algunes: en primer lloc, que som davant d’una peça que demana diversos registres als seus intèrprets, que van des de la dansa, el joc actoral i la participació col·lectiva. De l’altra, ens avisa que a l’obra es tractaran de temes, sovint d’actualitat, que no podria ser d’altra forma l’Esbart porta cap a les grans preguntes socials: des de la desigualtat, els perills del canvi climàtic, l’acolliment (millor dit: el no acolliment) de la població migrant i, en general, els estàndards de llibertat que estan quedant primets en l’Europa del suposat Estat del Benestar. Finalment, i aquest tercer missatge és als més puristes, informa que veurem una peça on es barregen moltes coses, de vegades ensopegant, atropellant-se entre elles, com per significar no només com és de sensible la matèria argumental amb la qual estan treballant; també com és de complicat (per alguns) la suma de coses, en lloc de la compartimentació clàssica de dècades de manca de diàleg.

El resultat és sensible, ben travat, sincer, directe i entusiasta. Molt més que no podem dir, de vegades, des del pupitre academicista. I, a sobre, ballat des d’una essència que no és altra cosa que entrega, il·lusió i ganes. Un grup de gent aplegada sota el paraigua d’unes reflexions que comparteixen, que les estenen per l’escenari amb elements simples però efectistes de disseny escenogràfic, que estan representades des del convenciment que és aquell el missatge que es vol transmetre. I que, entre l’apunt discret d’alguns passos de danses tradicionals, l’expressivitat més contemporània, i el moviment improvisat, aconsegueix emocionar.

El públic agraeix l’esforç amb empatia: estan parlant d’ells i amb el seu llenguatge. Res més natural que compartir els nostres neguits; desitjar-nos que les coses millorin, si ens impliquem tots; i ballar tot plegat, amb el gest com a forma més natural de comunicació humana.