No era el que haguéssim volgut

Pocs dies d’assaig; més una suma que no pas una unitat; certa irregularitat en el ritme; fina connexió narrativa; algunes imatges ja conegudes; i potser un parell de limitacions més, resultat del precipitat procés de creació i de les dificultats imposades per la pandèmia. Però la veritat: importa poc o gens ni mica, en aquest cas. Perquè Baró d’Evel ens va recordar perquè anem al teatre i quin és el miracle de les arts (i de la vida).

Acceptar el repte és la primera gosadia que els hem d’agrair. I que el Festival Grec els hi proposés. S’ha d’estar molt segur de la capacitat pròpia o una mica enfollit. I de les dues coses hi ha bastant. De la banda de les sobrades competències de la companyia de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, les imatges plàstiques amb les quals juguen i que posen en relleu el més preuat de la condició humana: la fragilitat. Amb l’única recepta possible que Imma Colomer recita en paraules de Marina Garcés: la cura dels altres.

Del costat de la follia, l’acompanyament familiar de la filla dels artistes, Rita Mateu Decourtye; de l’avi Tortell Poltrona i un altre dels seus hereus: Roc Mateu Trias. Com per significar l’espai privilegiat on aquella màxima ètica proclamada és possible. I amb la inestimable aportació de Frederic Amat, dibuixant la complexitat del moment; els fados esquinçats de Lina i Raül Refree; la contundent guitarra de Nicolas Lafourest; i el joc escenogràfic de María de la Cámara i Gabriel Paré (Cube.bz). Completa aquesta nòmina excepcional les mans de Nico Baixas, interpretant un poema de J.V. Foix. Què havia de sortir malament amb una gent així?

Capítol a part mereix el solo de María Muñoz (Mal Pelo) perquè si alguna cosa hem après, aquests mesos, és sobre cossos vulnerables. I la dansa d’aquesta artista és sempre un contrast paradoxal entre fortalesa i delicadesa, entre exultació i introspecció. I la seva presència i el seu gest i moviments, una foscor esperançadora.

Així vam passar els pocs més de seixanta minuts de la inauguració que mai no haguéssim volgut per al Festival Grec: amb el record, l’emoció, el coratge i l’advertència. A poc a poc tot tornarà a una certa normalitat anormal. Esperem que en les jornades i mesos que han de venir, la dansa (de la vida), el teatre (de la vida), el circ (de la vida) ens recordin sempre on rau l’autèntica màgia, que no és altre lloc que en els cossos exposats als altres.

-----

Altres crítiques que he publicat sobre la companyia:

Falaise Revista Susy-Q de danza, número 74

LÀ. Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb

dissabte, 6 d’octubre del 2018

LÀ. Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb

Camille Vecourtye i Blaï Mateu Trias

Companyia Baró d'Evel

Teatre Lliure, 05 de setembre de 2018

Traços evanescents

Dels cossos, de la matèria, en quedarà un fil prim en la memòria. I encara bo. Potser per això, la nova producció del Baró d'Evel ha volgut centrar-se en allò més essencial: com els colors blanc i negre que tot ho envolten. Com un corb sobrevolant l'estepa: solitari, simbologia cultural compartida. Sols restarà l'espai i el temps entre dos moments claus, néixer i morir, i allà enmig un trajecte, el viatge del qual és just allò que justifica una vida.

Sembla que Blaï Mateu Trias vol aprofitar per omplir-lo de sentit de l'humor: igual no ens serveix per entendre tot plegat, però ens alleugerirà. Som aquí, un pèl ingenus i perduts, amb aquell gest desmanegat característic de l'artista, presència magnètica, i expressió il·luminada; i sembla que en companyia, Camille Vecourtye, de veu penetrant, intel·ligència escènica, i gest contundent; serà possible transitar millor aquella absurditat.

I tal com passa, aquelles relacions són ben complexes: tensions superficials que enforteixen i relliguen. Dues persones en connexió són alguna cosa diferent que una suma. Com els llenguatges que empren: circ, dansa, cant, música, arts plàstiques; que en trobar-se creen un espectre diferent. Baró d'Evel està en aquest punt, fa temps que ho sabem: la seva és una creació que tot ho abasta, on hi reconeixem els trets fonamentals de cada gramàtica, i alhora generen una nova forma d'explicar relats amb un segell propi, indiscutible, veraç i espiritual. El resultat no se sap ben bé si és un espectacle, una performance o senzillament un mirall per a l'espectador.

LÀ. Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb és el primer capítol d'un díptic: Là, sur la falaise. Al penya-segat. La segona part es preveu que es podrà veure el 2019. Mentrestant el corb sobrevola la primera entrega. Faríem bé de recordar-ho.