Sismògraf 2015

Tres cròniques des del festival Sismògraf 2015 d'Olot

25/V/2015 Un festival de dansa i dues animes
26/V/2015 Sis coses que t'has perdut (amb la periodista Aída Pallarés)
27/V/2015 Un terratrèmol d'escala majúscula

Sis coses que t’has perdut al Sismògraf d’Olot

Article publicat conjuntament amb la periodista Aída Pallarés a Núvol

Intensa programació i de qualitat la que es va poder veure dissabte al Sismògraf, la festa de la dansa: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala, la majoria d’aquestes últimes amb entrades exhaurides. Un any més, el públic ha respost d’una manera destacada. Aquesta podria haver estat la vostra elecció dissabte, els sis espectacles que no us podeu perdre si tornen a fer gira per Catalunya.

Famílies assisteixen a Heart Wash de Mar Gómez. © Martí Albesa

Incógnito de Lali Ayguadé. Acompanyada en aquesta ocasió pel ballarí Xavi Auquer, Lali Ayguadé ha tornat a demostrar una expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció de treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha treballat amb els millors coreògrafs de contemporani del món. Destacar-la en una festival com aquest quasi és una obvietat. Però no ho és la seva implicació en projectes on el seupartner té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat artística impressionant. Segurament per això el treball del duo multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. En tot cas, la reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana és transparent i d’impactant bellesa executant.

Horas, de Circolando. Dissabte, a Olot, hi havia dos tipus de persones: les que havien sucumbit als cants gregorians i les que pagarien per veure ballar Paulo Mota i Ricardo Machado unes quantes hores més. Horas és un viatge entre la llum i la foscor, un diàleg entre dos mons radicalment oposats però paral·lels que combina dansa, vídeo i cant gregorià. L’estructura, malauradament, acaba resultant un xic simple i reiterativa, però Paulo Mota i Ricardo Machado sedueixen l’espectador fins a deixar-lo immòbil a l’espera de la següent dosi. L’expressivitat de dos cossos explorant els seus límits aconsegueix que bona part del públic deixi de banda l’embolcall i, senzillament, s’abandoni al plaer de veure aquests dos ballarins en acció.

Dansa per a tots els públics: Brodas Bros, Iron Skulls i companyia Mar Gómez. La dansa tot i que, com sosté Tena Busquets, és un idioma que tots portem incorporat sovint topa amb el prejudici i ens entestem a buscar-li mil significats sense entendre que ballar és una manera de dir, d’expressar-se i de sentir. Que el cos és la paraula. El prejudici encara s’accentua més quan es tracta d’introduir la dansa als nens. Pensem que s’avorriran i trobaran a faltar els mil estímuls continus als quals els hem acostumat. Dissabte, els Brodas Bros, Iron Skulls i la companyia Mar Gómez van demostrar que, una vegada més, ens equivoquem. Dissabte famílies senceres xalaven amb la dansa divertida i gestual de Mar Gómez i una bona colla de nens es miraven bocabadats Sinestesia, Raindú i Solo2 de les dues companyies de dansa urbana. Senzill, ben executat i efectiu.

La consagració de la primavera, de Roger Bernat: El públic arriba al passeig Miquel Blay. Se’ls dóna auriculars sense fils de tres canals, sona La consagració de la primavera, de Stravinsky i els espectadors comencen a ballar segons les indicacions que se’ls dóna. Ells són els protagonistes de l’espectacle-experiència. És cert que aquest mateix joc es podria haver realitzat amb qualsevol altre ballet i que les rialles que provoca veure amics i desconeguts interpretant la coreografia de Pina Bausch poden arribar a tapar els objectius de la proposta, però, alhora, ens provoca una colla de coneixements i reflexions meta-teatrals. Dessacralitza la Consagració, qüestiona el paper de l’espectador i desmitifica el ritual. I tot en menys de 70 minuts.

Las muchas de Maria Antònia Oliver. Després d’una setmana de treball previ a la ciutat amb dones majors de 70 anys, la coreògrafa i ballarina mallorquina convida a una reflexió plena de sensualitat sobre la identitat dels cossos arribats a una certa edat: envellits, fràgils, solcats per l’experiència, reclamen una visibilització que té a veure amb la seva vitalitat i llibertat. Plantejat com un solo elegant, en comunicació amb unes grans imatges projectades al fons, les intèrprets de la ciutat on Maria Antònia Oliver duu el seu espectacle, esclaten en una coreografia de grup carregada d’intencionalitat i que el públic va acollir amb entusiasme.

Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, amb quatre ballarins i un actor. L’Hospici d’Olot ha resultat un marc incomparable: el seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda han permès un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors havien de fer. La nocturnitat hi ha aportat a l’experiència un plus de magnetisme, a una experiència estrenada en aquest Sismògraf i que, entre moltes virtuts, té la de plantejar el paper de la creació dansística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric.

Epíleg d’un inici

Festival Sismògraf d'Olot

Sabine Dahrendorf / Josep Sanou

Olot, 24 d'abril de 2015

Poema dansat

Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, de gran bellesa formal, amb quatre ballarins i un actor, basat en poemes de Perejaume i en un espai singular que la companyia utilitza amb gran intel·ligència escènica. Al Festival de Dansa Sismògraf 2015 va tenir lloc a l’Hospici d’Olot: un marc incomparable pel seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda que permeten un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors van fent. La nocturnitat hi aporta a l’experiència un plus de magnetisme i té, entre moltes virtuts, la de plantejar el paper de la creació dancística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric. Per al Festival Grec de Barcelona 2015 l'espai escollit és el Museu d'Arqueologia, un entorn del tot privilegiat per a seguir les reflexions del poeta al voltant de la creació artística i la seva traducció en moviment de la mà de la coreògrafa Sabien Dahrendorf. El passat es tradueix en acció i el testimoni de les peces exposades al recinte redimensiona el sentit de l'obra. La primera experiència de la peça va tenir lloc el 2014, al pavelló Mies van der Rohe.

Sismògraf, un festival de dansa i dues ànimes

Publicat a Núvol

Comença la setena edició del Festival de Dansa Sismògraf a Olot, reconvertit en mercat estratègic, amb un increment substancial de propostes, participació del sector i públic. Fins diumenge, en carrers i places, el teatre principal o en espais singulars, diverses maneres d’entendre la dansa.

Foto: Martí Albesa

Les primeres hores de la trobada a la capital de la Garrotxa han donat pistes clares sobre les intencions de la nova etapa, que continua capitanejada per Tena Busquets, un cop s’ha consolidat una major implicació de les administracions: un pressupost triplicat i el reconeixement del Sismògraf com a llançadors de companyies, trobada de programadors i àmplia oferta per al públic assistent. Sismògraf s’ha fet major d’edat. Perd potser en innocència, però guanya en projecció.

L’ànima més comercial, aquella que ha de respondre a les necessitats del sector pel que fa a la seva viabilitat, amb la venda d’espectacles, en una disciplina artística tan minoritzada com aquesta, sovint ignorada, que reclama encara amb justícia polítiques clares de difusió i suport, troba en el Sismògraf les seves alternatives. Al Teatre Principal s’ha programat els Capricis d’Àngels Margarit: us en vaig parlar quan es va estrenar al Festival Grec de Barcelona. Podeu consultar la crítica en aquest enllaç. Amb una idea nova presentada dissabte: El Joc dels Capricis. Es tracta d’una ruta per la ciutat on es va seguint els ballarins de la companyia i amb grans altaveus situats en llocs estratègics es pot anar gaudint d’algunes de les 24 peces que conformen l’espectacle. Això facilita encara més l’accés a una peça delicada, sensible, de fàcil recepció, de les que generen afició. I transforma l’experiència en un joc de mirades.

Però hi ha una ànima més canalla al Sismògraf. Al capdavall un festival ha de servir per presentar novetats, apostar per llenguatges, mostrar coses que difícilment podem trobar en altres llocs. Doncs bé: no una, dues el primer vespre han sacsejat la ciutat. A l’Hospici es va presentar Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Basat en poemes de Perejaume, amb quatre ballarins i un actor. Es tracta d’una proposta de gran bellesa formal, adaptada a l’espai —l’antic recinte de l’escola de Belles Arts d’Olot, amb un pati central de dues plantes i un claustre— que utilitzen amb intel·ligència escènica. En un registre molt diferent, però amb un llenguatge trencador, Celeste González reivindica la figura del ballarí i director pioner del cinema eròtic gai Wakefield Poole. La manera com aquest artista explica la relació entre l’argument del Llac del Cignes amb la primera pel·lícula porno que anys més tard va rodar, té moments hilarants, plens de simpatia, en un homenatge del tot necessari. Però encara amb un valor afegit: qui us havia dit que el ballet clàssic era lluny de l’imaginar contemporani? És només qüestió de lectura!

Foto: Martí Albesa

Dissabte és el dia fort del Festival: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala. Queden poques entrades, cosa que dóna pistes de l’interès entre el públic. En aquests espais a l’aire lliure, destacar d’ahir el primer fragment que la companyia CobosMika està presentant aquests dies del seu nou espectacle. Es tracta de Onetoanother basat en la mitologia grega: en un passat immemorial els humans van ser éssers de quatre potes i quatre braços fins que la seva arrogància va fer que la ira de Zeus els dividís en dos. Des de llavors, la humanitat viu a la recerca constant de la seva altra meitat amb l’objectiu de sentir-se complet. Duet de greu accent transcendent, es resol amb una mirada propera a qüestions vinculades amb el sentit de vida. Una proposta que relliga una d’aquelles ànimes (escolliu vosaltres quina) amb el present de la dansa que en el Sismògraf ha trobat l’espai de sacsejada.

I una recomanació si dissabte no podeu atansar-vos a Olot? Diumenge al matí tindrà lloc el tradicional itinerari de dansa pel Parc Nou: Menar de Joan Català i Roser Tutusaus,iWonder de Fabritia D’Intino, Postskriptum de Physical Momentum Project i Lauesku de LASALA. Quatre bones propostes per atansar-vos a la dansa contemporània, provinents de la Red a Cieloabierto, que programa espectacles en espais singulars.