Balanç Grec 2015

Amb el periodista Xavier Pardo, tertúlia de dansa al Recomana.cat Ràdio, 27/7/2015

Vam parlar de tres dels espectacles del Grec 2015 i vam fer balanç de l'edició 2015

Vorònia de La Veronal
Fuck-in-progress de Jordi Cortés
À louer de Peeping Tom

Fuck-in-progress

Festival Grec de Barcelona

Jordi Cortés / Associació Kiakahart

Mercat de les Flors, 4 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana

Jordi Cortés In Sex

Coincidint amb la preestrena aquests dies als Estats Units del primer episodi de la tercera temporada de l'aclamada sèrie de TV “Masters of sex” i com si es tractés d'una adaptació lliure per a teatre de les inquietuds del metge dels anys 60 per la conducta sexual humana, Jordi Cortés ha obert el seu particular bordell al Mercat de les Flors on hi fa desfilar tot de personatges disposats no pas a saber més coses sobre fisiologia o anatomia, sinó a preguntant-se com veiem aquelles pràctiques quan les protagonitzen cossos no-normatius. La dansa pot plantejar mirades al voltant de l'imaginari, si com en aquest cas confronta la disjuntiva entre la forma externa i les sensacions internes. La tensió entre el cos visible i la seva representació permet explicar coses impossibles de verbalitzar. L'objectiu no és altre que proposar als subjectes que habitin amb els seus cossos, independentment de com siguin aquests, per a gaudir d'una experiència sexual plena, i per tant personal.

Es tracta d'un retaule, un mosaic d'intèrprets, cadascú encapsulat en la seva particular estructura física, determinats per pors i dificultats, com s'esdevé en qualsevol de nosaltres, que van mostrant al llarg de l'hora i mitja de l'espectacle, a través de la paraula o del moviment, la seva experiència amb el sexe. I ho fan posant en joc aquella construcció que Gilles Deleuze ja ens advertia no era quelcom a satisfer o assolir, perquè el desig -deia- no es defineix per la seva carència, sinó per la seva producció. Es tracta d'un conjunt, un món particular, una fabricació mental: “c’est toujours avec des mondes que l’on fait l’amour” (amb “mons” és amb qui sempre fem l'amor). De manera que això afecta qualsevol subjecte sensible, independent de com sigui el seu cos.

El gran encert de la proposa de Jordi Cortés consisteix precisament en posar davant de l'espectador una seqüència diversa de personatges que van desgranant aquells mons des dels quals experimenten la seva sexualitat. Ho fan evidenciant la nostra sorpresa davant d'aquella diversitat sempre respectada però poc representada; i confrontant aquells mecanismes de desig per a veure'ls d'igual intensitat que els de qualsevol. Tot plegat, a través d'impulsar-los a generar processos en moviment, dansats, creant noves formes d'expressar-se i de relació entre ells (els seus cossos, però també els nostres) per tal d'alliberar-los(-nos) col·lectivament de la inquietud que tots amb major o menor mesura tenim a mostrar-nos tal com som.

Els programadors pensen que el públic no està preparat per la dansa

Publicat a Núvol

Jordi Cortés: “Els programadors pensen que el públic no està preparat per la dansa”

“Cada persona, cada cos, és especial, únic, genuí, té una entitat psicofísica única, amb els seus trets anatòmics, fisiològics, psicològics, emocionals, i per tant tenen una manera única-original d’expressar-se a través de la dansa” explica Jordi Cortés, director artístic de la companyia Alta Realitat i director d’Associació Kiakahart. Després de triomar amb l’espectacle Fòssil, Cortés pujarà damunt de l’escenari a vuit performers, amb i sense discapacitats, per reflexionar sobre la relació amb els nostres cossos i el sexe. Un espectacle que alguns ja han definit com un barreja entre El jardí de les delícies i un Pollock. Fuck-in-progress es podrà veure del 3 al 5 al Mercat de les Flors en el marc del Festival Grec. Jordi Sora i Aída Pallarès han parlat amb ell.

Jordi Sora i Aída Pallarès: Què et va impulsar a crear Fuck-in-progress?

Jordi Cortés: Ho va impulsar el fet d’estar treballant tots aquests anys amb persones que tenen uns cossos diferents amb els quals estava acostumat a treballar, ja que vinc del món de la dansa. I de sobte vaig començar a treballar amb persones amb cadira de rodes, invidents, etc…I un tema que sempre sortia quan parlàvem era el del contacte físic. Ells et deien que durant molt de temps només havien estat tocats pel seu entorn familiar i quan venien als meus tallers s’emocionaven perquè treballo molt des del contacte i la improvisació. Per a mi és molt important el coneixement del teu propi cos i el del cos de l’altre. Ens toquem molt, per trobar els equilibris, els desequilibris, les complicitats,etc… Llavors vam començar a parlar dels cossos, de les necessitats, de la sexualitat, la sensualitat, l’erotisme…I ara hem volgut aprofundir-ne més. De fet, tinc clar que Fuck-in-progress és la primera pedra, l’embrió. I hi haurà més Fuck-in-progress perquè sento que alguna cosa que s’ha destapat, que s’ha de desenvolupar més. Fer més petites peces, fins i tot performàtiques, sense que hi hagi dansa o moviment.

Quant de temps has trigat a crear el muntatge?

L’any passat vam fer un laboratori presentat a l’Estruch. Era una vomitada, un brainstorming. O sigui que ja portem com un any que ens anem trobant esporàdicament i ara per muntar la peça hem estat aproximadament uns dos mesos.

Aquest concepte de dansa integrada amb el que sovint definim els teus espectacles encara és útil?

A mi m’agradaria dir que som uns artistes que ens reunim per crear un espectacle. No m’agrada posar etiquetes i, de fet, al meu equip els hi dic que no diguin que fem dansa integrada. Jo, al meu taller, poso que és de dansa integrada perquè la gent que vol fer dansa o moviment sapiguen que poden venir tinguin el que tinguin. Però d’aquí un temps m’agradaria que ja s’identifiqués el taller amb el meu nom o amb el de qualsevol altre que porta anys treballant amb mi, sense necessitat de dir-ne ‘taller de dansa integrada’. Perquè això és posar una etiqueta, tot i que és cert que ha estat necessari perquè no es feia enlloc més.

La dansa troba una de les seves justificacions des de la mirada de l’altre. Hi pot haver qui balli, però sense algú que l’observa no pren consistència. Crec que un dels intèrprets és cec o amb visió limitada. Com ho experimenta això de la mirada aliena?

És molt interessant. Vaig començar fa 15 anys treballant amb l’Adolfo Colmenares, un ballarí que va perdre la visió. I ara fa dos anys que treballo amb el Joan Casaoliva, que no és ballarí, i és al·lucinant la seva ductilitat i la manera que té de percebre ràpidament el cos. Ell coneix molt bé el seu cos i es nota. També com moure’s en els espais. Jo el que he fet per ell és venir amb ell al Mercat de les Flors, o al lloc on assegem, i recòrrer junts l’espai durant gairebé una hora i mitja. D’aquesta manera es crea una arquitectura espaial al cap. És el seu sónar per reconèixer sons, obstacles, textures. Jo crec que se sap molt més l’espai que nosaltres. I a l’escenari ho hem treballat de manera que ell noti els límits. Hem posat una cinta de cautxo que no es veu a simple vista perquè noti els límits de l’espai.

La ceguesa exagera altres sentits, no?

Sí, el que més l’ajuda a ubicar-se és el so. També estem treballant molt és el fet que sempre està alerta. Pensa que per a ell el carrer, per exemple, és territori hostil. I hem intentat que es deixi anar perquè és clar, el seu acte reflex és posar una barrera, protegir-se. Una cosa que vam fer, és que vaig passar tot un dia amb ell, al seu barri i a casa seva, cec. Em va posar uns parxes als ulls, em va donar un bastó i unes ulleres negres i vaig passar tot un dia sense veure-hi. Les primeres dues o tres hores vaig caure molt, però després et vas acostumant. Però quan vaig tornar a casa em vaig posar a plorar. És clar, per a mi era una experiència meravellosa poder compartir això amb ell però al tornar a casa jo ja veia. I ell no. Aquesta experiència m’ha ajudat a entendre’l i integrar-lo dins del grup. Has de crear una confiança perquè se senti bé i s’obri. Que s’atreveixi a saltar al buit amb la seguretat que no es farà mal.

Tot i que en aquest espectacle no, també treballes amb persones amb problemes mentals. Com heu treballat el control emocional?

Jo, potser perquè no tinc molta informació sobre el tema i em guio més per l’instint, m’he trobat moltes coses. T’ho has de prendre de forma natural. La sensació és que si t’ho prens amb naturalitat, ells també ho faran. Si veig que la cosa s’excedeix els hi dic un “ara no”. És prendre-s’ho com un joc, com si estiguéssis fent un taller de teatre. Però no fer-los sentir que estan fent algo malament i crear-li por al seu propi cos. És jugar a un joc sense que molesti als demés, treure-li l’escàndol. Ells són molt sensibles i perceben l’energia negativa.

Com creus que ha evolucionat el teu discurs des dels teus primers muntatges?

Doncs no ho sé. Quan tingui vuitanta anys rebobinaré, però ara estic massa capficat per fer-ho. Jo noto que tinc més confiança i més eines per treballar amb persones amb diversitat. Ens coneixem més i treballem millor.

En una entrevista un jove coreògraf deia que ets l’únic coreògraf “singular” del país. Singular en el sentit que la seva és una feina impossible de relacionar amb els corrents i estils de la resta de creadors de la seva generació en actiu. Què en penses?

Jo crec que tots som singulars si fem el treball que volem fer i som honestos i genuins. La Sol Picó és genüina, La Veronal també…Però crec que jo no ho puc dir, si sóc singular. Puc dir, per exemple, que Marcos Morau té una merna de fer i un llenguatge de moviment que és molt seu i singular. El Damián Muñoz té una poètica amb la que m’identifico molt també, que és molt genuïna i singular.

Com definiries llavors el teu estil?

No em vull etiquetar. Això us ho deixo a vosaltres.

Sovint tinc la sensació que etiquetem massa i ens hem de deixar anar i gaudir més…

Exacte! Sembla que tenim la necessitat de posar etiquetes a tot.  Això és dansa performance, això és no dansa, això es dansa contemproània…I no. Jo sempre dic que faig poemes visuals. A vegades fins i tot penso que no faig dansa. Evidentment el meu background és de dansa però m’identifico molt amb el concepte de performance de Maria Abramovic i aquesta gent. M’agradaria molt anar intengrant els espectadors a l’escenari. Estic molt cansat d’aquesta relació clàssica entre públic i escena.

I com a espectador quin tipus de dansa t’interessa?

M’agrada el que és honest, el que em transmet i m’arriba, el que em diu alguna cosa. I pot ser la cosa més conceptual del món, però si és honest, m’agrada. Sobretot crec que tinc bon radar i detecto quan m’estan enganyant. John de DV8 em va agradar molt, també m’agraden Peeping Tom, Sidi Larbi Cherkaoui…I d’aquí, La Veronal té coses que m’agraden molt, el Damián Muñoz també m’agrada i m’entenc molt bé amb ell, la Sónia Gómez també m’agrada… És una persona i una artista molt honesta amb la seva feina. De fet, tots aquests són artistes que m’agrada la persona que hi ha al darrere i amb els quals tinc la sensació que podriem treballar junts. Ens entendriem encara que fem coses molt diferents.

I per acabar, com veus la situació de la dansa contemporània en aquest país?

Complicat. Va avançant, molt a poc a poc, però complicat. Les mancances per la majoria segueixen sent les mateixes, uns pocs poden subsistir i anar tirant. Crec que el que està canviant és que s’està començant a mirar a llarg termini, perquè fins ara només es mirava a curt termini. Això és important. És per això que a altres països s’ha anat creant un mercat, un circuit i un públic. I aquí fa 30 anys que s’està intentant crear i sembla que sempre comencem de nou. El públic és més intel·ligent del que sovint pensen i la dansa podria circular més i si no ho fa és per culpa dels programadors. Pensen que el públic no està preparat. Es pensa a curt termini i en canvi, a França, Anglaterra o Holanda fas una peça amb una companyia i ja tens 20 bolos programats. Quan vam començar fa anys els taller de dansa integrada érem quatre gats i ara ja som més de 50 i hi ha llista d’espera. Comences a veure el resultat quan passen cinc o sis anys, que és quan comences a crear un públic. Però si només programes dansa per complir, perquè has de programar 2 o 3 espectacles de dansa a l’any mai creixerà. I, a més, sempre seran els mateixos!

Ölelés

Jordi Cortés i Damián Muñoz

Mercat de les Flors, 18 de gener de 2014

Diez años, cien representaciones, es un tiempo suficiente para afirmar que estamos frente a una excepción. No es habitual en nuestro país encontrarnos con dos coreógrafos y bailarines persistentes, con impulso creativo y fuerza expresiva suficientes como para mantener durante tanto tiempo una obra rodando. Y menos con las dificultades técnicas que conlleva ésta.

RENCUENTRO(S)

En Ölelés, que tanto significa en húngaro “matanza” como “beso”, la construcción general goza de un apasionado clima muy cercano al texto original sobre el que se asienta: El último encuentro de Sándor Márai. Contribuye a ello el control de luces, la escenografía y la selección musical, pues generan en el espectador una intensa experiencia estética que juega a partes iguales entre la sencillez y el efectismo. Unas copas de vino y un par de sillones dan idea del contexto histórico y la psicología de los dos personajes, enfrentados entre ellos en el pasado y que cuatro décadas más tarde vuelven a rencontrarse. Jordi Cortés y Damián Muñoz están en la edad ideal en la que se sitúa la trama, ambos con un paisaje interior y una presencia escénica que solo la madurez y el cuidado de sí mismos pueden asegurar. Es probable que la flexibilidad y la capacidad dancística fueran algo mayores en su estreno, pero quedan perfectamente suplidas en las actuaciones que han podido verse en el Mercat de les Flors estos días por su pasión, entrega, comunión y perfecta sincronización. Recordemos que no se trata aquí tanto de recuperar una pieza, sino de volver a mostrar algo que nunca ha dejado los escenarios, de manera que en este tiempo se ha ido acumulando experiencia y matiz en los roles que dibujan. Y aunque la esencia tanto musical como del gesto coreográfico se mantiene, la profundidad del relato se incrementa gracias a ese tiempo transcurrido.

Se trata de una afrenta entre dos viejos amigos que tienen pendiente resolver el problema que les separó. Pero hay una luz, una paz espiritual con la que se sabe significar toda la obra. De manera tan determinada que hasta se transmite en los momentos de baile intenso y disputado entre ambos cuerpos, mientras intentan abrazar una victoria incierta. Es lo más destacado, junto a los silencios, los recitados de texto y algunas de las arias que suenan. Desde este punto de vista el rencuentro con la pieza, y por extensión entre los propios personajes y entre estos y el público, no muestra fisura alguna y confirma la calidad del trabajo. Pese a todo, los años nunca pasan en balde y tanto tiempo después de su estreno se acusa un cierto agotamiento en el movimiento y en la propia coreografía. Como un trabajo conocido, apunta ideas que se han podido ver en otros momentos de los propios bailarines, como de otros artistas y queda lejos de poderse considerar un hito, más allá de esa extensa vida de la que ha gozado. Solo una mirada más inocente, sin presupuestos anteriores, mejor casi sin información, creo que pueda captar mejor lo mucho que enseña. Desde esa perspectiva, su programación de nuevo es un acierto pues permite dibujar una historia de la danza que sin memoria de la representación no sería posible alcanzar.

Crítica publicada en la Revista Susy-Q número 53:

Black Out

Jordi Cortés - Companyia Alta Realitat

Intèrprets: Raül Perales, Mercè Recacha, Jordi Cotés i María José Moya “La Jose”

Nau Ivanow, divendres 17 de juny de 2011

 

Comiats al silenci

Seria més productiu presentar una peça com aquesta si es parlés de dansa i teatre “compatibles”, que no pas de “dansa integrada.” I és que la polièdrica i complexa narrativa que presenta, confirma el per què (una vegada més) s‘ha de rebutjar qualsevol intent “d’integrar” ningú. És en la diferència que podrem abordar l’altre, no pas amb la intenció que s’acobli  a les nostres deficiències; sinó més aviat perquè les seves completen el mapa vital d’imperfeccions on  tots els cossos (i les ànimes, és clar!) es reclouen. 

. 

I és així com...

De vegades gosem renunciar a la soledat. En un gest fort, coratjós, atrevit ens permetem plantar cara. I ens carreguem de raons alienes per fer fora de nosaltres la infinita imprecisió en què som constituïts. Sabem que no és gaire més que un amortit crit còsmic, imperceptible més enllà de la paraula. Però quan ho fem, ens sentim lliures, diferents, estranys en un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de vida. Són els impulsos: epitafi d’un món en transformació, del que no ens volem exclosos. Poètica obstinada.

O de vegades gaudim sent dos, o tres o més en amigable companyia.  Col·lisions de partícules ínfimes a la recerca del recer que proporciona l’altre. I ens arrisquem als jocs, les indolències i alguns enganys. Sabem que tampoc no és gaire més que enllumenades transitòries que dibuixen feixos relatius, estranys per un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de temps. Són les il·lusions: pròleg d’una terra en cendres, de la que no volem ser exclosos. Poètica reiterada .

I també, a voltes, és així com... patim només silenci, com es projecta la càmera de vídeo en directe de l’obra, testimoni mut dels nostres desencerts.

D’aquestes, i més coses, parla Black Out. I no és tan important si és amb una cadira de rodes (des de la qual, per cert, es promouen alguns dels gestos més agosarats de la vesprada com el joc entre la Mercè Recacha i la Maria José Moya “La Jose”); si ho fan des del cos nu (divertida, excèntrica, però encertada  la paròdia dels ous batuts del Raül Perales); o és per la intensitat dels contactes (magnífic el joc dels dos cossos masculins, amb el cap d’un ells presoner en l’altre); si és perquè són lligats a la mateixa corda (i és textual: una bona estona de patiment en veure com s’arrosseguen entre ells amb els caps llaçats); o si és des de la sinceritat de la mirada i la presència eficaç  (i seriosa) del principal bastió de la companyia: en Jordi Cortés.