Black Out

Jordi Cortés - Companyia Alta Realitat

Intèrprets: Raül Perales, Mercè Recacha, Jordi Cotés i María José Moya “La Jose”

Nau Ivanow, divendres 17 de juny de 2011

 

Comiats al silenci

Seria més productiu presentar una peça com aquesta si es parlés de dansa i teatre “compatibles”, que no pas de “dansa integrada.” I és que la polièdrica i complexa narrativa que presenta, confirma el per què (una vegada més) s‘ha de rebutjar qualsevol intent “d’integrar” ningú. És en la diferència que podrem abordar l’altre, no pas amb la intenció que s’acobli  a les nostres deficiències; sinó més aviat perquè les seves completen el mapa vital d’imperfeccions on  tots els cossos (i les ànimes, és clar!) es reclouen. 

. 

I és així com...

De vegades gosem renunciar a la soledat. En un gest fort, coratjós, atrevit ens permetem plantar cara. I ens carreguem de raons alienes per fer fora de nosaltres la infinita imprecisió en què som constituïts. Sabem que no és gaire més que un amortit crit còsmic, imperceptible més enllà de la paraula. Però quan ho fem, ens sentim lliures, diferents, estranys en un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de vida. Són els impulsos: epitafi d’un món en transformació, del que no ens volem exclosos. Poètica obstinada.

O de vegades gaudim sent dos, o tres o més en amigable companyia.  Col·lisions de partícules ínfimes a la recerca del recer que proporciona l’altre. I ens arrisquem als jocs, les indolències i alguns enganys. Sabem que tampoc no és gaire més que enllumenades transitòries que dibuixen feixos relatius, estranys per un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de temps. Són les il·lusions: pròleg d’una terra en cendres, de la que no volem ser exclosos. Poètica reiterada .

I també, a voltes, és així com... patim només silenci, com es projecta la càmera de vídeo en directe de l’obra, testimoni mut dels nostres desencerts.

D’aquestes, i més coses, parla Black Out. I no és tan important si és amb una cadira de rodes (des de la qual, per cert, es promouen alguns dels gestos més agosarats de la vesprada com el joc entre la Mercè Recacha i la Maria José Moya “La Jose”); si ho fan des del cos nu (divertida, excèntrica, però encertada  la paròdia dels ous batuts del Raül Perales); o és per la intensitat dels contactes (magnífic el joc dels dos cossos masculins, amb el cap d’un ells presoner en l’altre); si és perquè són lligats a la mateixa corda (i és textual: una bona estona de patiment en veure com s’arrosseguen entre ells amb els caps llaçats); o si és des de la sinceritat de la mirada i la presència eficaç  (i seriosa) del principal bastió de la companyia: en Jordi Cortés.