Jornada de clausura Dansàneu 2025

Un dia sencer dedicat a la dansa, amb tres propostes que basculen entre la dansa tradicional i la contemporània; de l’arrel, a la modernitat més radical, per confirmar que són més a tocar que no pas ens sembla, que s’alimenten d’investigació i connexions, i que Dansàneu és l’espai privilegiat perquè la dansa tingui aquestes connexions.

Mil primaveres. Foto: Rut Solé

Les petites revoltes: Mil primaveres

El premi Delfí Colomé està destinat a la creació i la producció en dansa d’arrel tradicional, amb l’objectiu d’impulsar noves propostes que parteixin d’aquí. I quina millor manera que posar a dialogar l’Esbart Manresà, amb Sergi Estebanell i Arantza Labuena. Ell, especialitzat en el teatre al carrer i convençut del poder que té com a eina de transformació social; ella, en l’àmbit de les arts del moviment, defensora de l’exploració de la multidisciplinarietat. Era fàcil que en mans d’aquests dos artistes, l’Esbart acabés transformant l’obra en una reivindicació política; i que sortís tot a partir del treball conjunt.

S’ha preestrenat la peça a Dansàneu, perquè anirà al Festival Danseu de Les Preses (la Garrotxa) i a Fira Mediterrània de Manresa (el Bages) els pròxims mesos. Però té un aire de funció completa. I són diverses les qualitats que permeten afirmar-ho: la primera és la solució de continuïtat entre gest i moviment, dansa tradicional i contemporània, teatre i ball. S’ha aconseguit una mixtura de propostes, lluny d’acabar fragmentat segons les especialitats de cadascú (inclòs l’Esbart).

La segona és la força expressiva que la companyia aconsegueix, gràcies a la seva generositat: és sortint de la zona de seguretat que els intèrprets compateixen amb el públic, amb evident felicitat, les noves descobertes. Es veuen capaços de coses noves, des del respecte i l’arrel a la tradició. La tercera i última, és la magnífica connexió que aconsegueix amb els espectadors. Feia temps que no es veia tantes persones emocionades, contentes i en comunicació. Ho serà per la temàtica vinculada al qüestionament del desastre mundial en què vivim, des dels problemes amb el medi ambient, les injustícies socials, o els problemes candents entre comunitats i països. Ho serà per l’optimisme que transmet i que comparteix amb el públic (referència a la revolució dels clavells, inclosa). Ho serà per la capacitat d’aquests joves artistes que, des de la confiança en les danses tradicionals, es reivindiquen com una nova opció de futur creatiu.

Diumenge. Foto: Rut Solé

Diumenge

Agrada al Festival i a la delicada programació que cada any proposa Rut Martínez Ribot jugar amb artistes que, a priori, res tenen a veure, però que units multipliquen els seus respectius arts. Alerta! Mentre que es tracti de treballar junts, no de trepitjar-se l’un sobre l’altre. Així ho van entendre el grup de folk Magari, Liv Hallum a l’acordió diatònic i Ivan Garriga al violí, que presentaven el seu darrer disc: Diumenge; amb la unió de la ballarina Montse Àlvarez Capella, a qui se li va ocórrer aquesta experiència.

No cal que el resultat fos rodó, perquè estem parlant d’artistes acostumats a treballar en un altre context: ballades populars, els primers; i espectacles de dansa, la segona. Aquí es tractava de l’extraordinari mirador de Gerbi, amb tota la vall al peu, i el públic assegut en cercle al voltant. Ni tan sols el terra és el més adequat per a la ballarina. Però van anar entrant en el format a poc a poc, fins al punt d’atrevir-se amb un comiat cantat a cor. La màgia? El respecte a banda i banda: la dels músics, per unes coreografies de la Montse que funcionaven com a tercer instrument; ella, integrada en el grup i atrevint-se amb el cant i la interpretació; i el públic, en comunió, amb el millor que la música d’arrel pot oferir: amalgama de diversos.

Joana Gomila & Lali Ayguadé. Foto: Rut Solé

I un tancament petit…

Pocs espais escrits trobareu amb tantes referències i lloes a la coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé. Fins a vuit entrades podeu llegir en aquest blog i potser algun article més en altres mitjans i que no ha quedat recollit aquí. En això de la dansa, com en tantes coses vives, és l’última la que val, i en la cloenda de Dansàneu va demostrar de nou la seva flexibilitat, imaginació corporal, el control sobre l’escenari, una propiocepció que és única per ressituar cada part del seu cos en diàleg, capacitat expressiva, introspecció, gestualitat severament tècnica i imaginació desbordant. És, de llarg, la millor ballarina de casa que podeu veure en l’actualitat actuar de manera regular per Catalunya. L’acompanyava, en aquest cas, la cantant Joana Gomila, un prodigi de veu mallorquina, que també balla, amb una fluctuació sonora que porta amunt i avall, facilitat esparverant, timbre potent i una simpatia que acoloreix encara més el seu preciós cant.

Però malgrat tot, res de tot plegat va ser suficient per evitar-nos dos problemes. El primer escull és la dramatúrgia de l’espectacle. Tot va bé, mentre es balla i es canta. Aquest en seria el resum. Cal una revisió urgent d’un diàleg entre les dues artistes que no aporta cap element al millor que saben fer, juntes o per separat.

El segon problema és encara més greu: col·lectiu i així el va viure i comentar el públic. No ajuda en res a la delicada tasca de difusió de la dansa i de posicionament en contextos no convencionals que està fent el Festival. Paga la pena no oblidar mai que aquest és un territori on no es pot gaudir d’una programació regular de teatre i dansa, que Dansàneu dignifica aquesta absència, treballa per posar-hi remei i és una oportunitat d’or de veure grans noms de l’escena nacional i internacional. Lali Ayguadé l’és. És una de les grans. Per això sobta la brevetat de l’espectacle, especialment si pensem que és el de cloenda. Amb generositat s’hauria d’haver unit una segona part, amb alguns dels solos que té la coreògrafa - per exemple- i que haguessin fet les delícies del públic, neòfits majoritàriament en dansa. I la responsabilitat recau en els programadors, naturalment; però també en els artistes i la seva actuació conscient d’acord amb aquest objectiu que hem de compartir tots: expandir la dansa.

Iron Modvm

Publicat també al portal de critics Recomana.cat

Iron Skulls Co.

SAT Teatre, 7 i 8 de gener de 2017

12 años entre amigos

Las efemérides, mejor no llevarse a engaño, son más una intención de futuro que una exposición de presente. Cinco años lleva el colectivo Iron Skulls enseñándonos un catálogo de motivos por los cuales hemos de seguir bien atentos a su evolución. Para ello han contado de nuevo con la complicidad del SAT Teatre: otra nueva ocasión para destacar aquí la discreta pero intensa actividad del Espai DanSAT en favor de nuestros artistas. Dos programas, que combinaban en el primer fin de semana hábil después de las vacaciones de invierno un pequeño resumen de las composiciones del historial de la compañía y unas cuantas batallas, como para significar su raíz más urbana antes de que los conociéramos en los escenarios, como para señalar de nuevo su voluntad de mixtura: difícil en este punto caracterizar definitivamente si danza contemporánea o hip-hop el trabajo que hacen.

Hay una seña de identidad, de todos modos, que ha sido real hasta ahora en Iron Skulls: un señalamiento hacia la oscuridad. Como si desplazar su fuerza creadora de la calle a la sala de penumbras hubiera despertado en ellos una intensa necesidad de explorar desde los límites que nos constituyen (Adrián Vega en Sujeto 5550); el trazo del cuerpo (Vora con Héctor Plaza 'Buba' destacable intérprete, además de bailarín); lo que caracteriza de etéreo la propia condición humana (Moisés 'Moe' & Diego Garrido en La Eternidad de lo efímero); o los peores temores de nuestro interior (Sinestesia), hasta su reciente estreno No sin mis huesos, la más compleja de sus producciones. Todas estas piezas y fragmentos, ejemplo de ese buen recorrido coreográfico y de sentido con el que quieren dibujan su memoria.

Pero como no hay fiesta sin amigos, nada mejor que traer esos dos días a Barcelona alguno de los que mejor representan el actual movimiento break, danzas urbanas o hip-hop o cualquiera de sus variantes: Nu2 de la ZukDance Performing Arts Company, con sede en Madrid, sin duda fue lo más destacable por esa indisimulada atención del colectivo por la suma de disciplinas y el marcado sentido dramático. También fue una buena oportunidad para ver sobre el escenario a Arias Fernández y Diego Sinniger, en una de las batallas, especialidad ésta en la que sin duda Lorena Nogal y Lali Ayguadé no están bregadas, pero que hizo la delicia de todos los espectadores. La nómina acaba con un par de magníficas disputas. Una de Chey Juradi versus Virgil 'SkyChief' Dey. La otra bailada por Valen Lunnaticks versus Chino Fusionrockerz. Sin olvidarnos de la música, excelentemente movida por el dj. Willy Will Fly. Ni tampoco de la única protagonista femenina del colectivo: Agnés Sales, de movimiento preciso y evocador en el duo Ehiza.

Falló un poco en esta doble celebración la presentación a cargo de Adnan La Sensacion, algo faltado de rimo quizás. Pero solo por señalar un inconveniente que alargó sin necesidad los dos encuentros.

Así Iron Skulls se puso a festejarse. En clave de futuro, como decíamos, porque la gran sorpresa de estos dos días fue la pieza Kintsugi, con la que cerraron la sesión del sábado. La más festiva, risueña y hasta cierto punto alocada de cuantas cosas presentaron. De reciente creación, en Nueva York explicaron. Quizás sea un anuncio, una especie de anticipo. Esperemos a ver. Porque lo que sí que confirmó este fin de semana es la necesidad de seguir atentamente el arte que están generado.

Fotos de dansat ART: en la primera con Héctor Plaza i Agnés Salas interpretando Ehiza y en la segunda la batalla más singular, con Lali Ayguadé y Lorena Nogal

Kokoro

Coreografia: Lali Ayguadé

Intèrprets: Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas

Dramatúrgia: Jordi Oriol Canals

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

L'altaveu del cos

Un grapat de personatges van apareixent en escena, sense solució de continuïtat. Poden dibuixar un temple religiós, un quadrilàter de boxa o una estança familiar. Situacions que tenen totes en comú les relacions més o menys intenses entre ells i com a nexe argumental el pas del temps i les transformacions que es van produint en les seves ànimes i actituds personals. Són quatre intèrprets amb una perfilada coordinació en les coreografies grupals i provinents de diverses disciplines en les arts del moviment. No s'accentua la diversitat, sinó la conjunció. Al capdavall és més semblant del que no pas ens sembla l'impacte que produeix en qualsevol els canvis de la vida, siguin aquests motivats per circumstàncies i en contextos socials diferents. En conjunt, Kokoro és una obra coral sense defugir algun moment de brillantor solista com el que executa Sergi Parés. I amb una determinada dramatúrgia que condiciona tot l'espectacle.

A risc de simplificar una mica, hi ha un tipus de dansa que busca en el gest, el moviment, l'expressivitat i la flexibilitat dels cossos una paleta expressiva autònoma, completament contrastada amb la paraula textual, des de la qual dotar de sentit i significat una coreografia. L'autor té una idea que explica a través del dibuix efímer dels ballarins i que l'espectador entén a la seva manera gràcies a la imaginació o els recursos de què disposi. Després, al meu entendre, hi ha aquell altre conjunt de propostes que busquen encabir en una narrativa més o menys complexa una oportunitat per a traduir en moments ballats les grans línies mestres d'allò que es vol transmetre. A partir d'una idea forta i la seva transposició en el llenguatge simbòlic per excel·lència, els mots, troba la millor manera de convertir-los en imatge evanescent. Són dos models de producció en dansa, sembla que aquest darrer cada cop amb més predicament entre el sector.

El cas és que qualsevol de les dues opcions resulten artificioses per al cos que balla. Són operacions derivades, i per tant allunyades de l'essència d'aquest llenguatge propi. La dansa, per ella sola, pensa i fa pensar. Només cal percudir-la, deixar-se endur pel seu propi sistema de dir les coses, fixar-se en els seus desplaçaments i la manera com juga amb l'espai i el temps. Una mirada atenta permet tant al coreògraf com a l'observador una infinita gama de colors incommensurables des de la paraula. I les transformacions que pot ensenyar sobre l'escenari tenen a veure, efectivament i al fil del significat de la paraula del títol de l'obra: el cor de les coses, amb una fissura que ha ocupat des d'antic l'interès dels pensadors i al conjunt de la humanitat: la vida -cos i ànima- com a fletxa de successions i les pertinents adaptacions a què ens aboca.

Però per fer-ho diria que primer cal alliberar-se de la constricció de la paraula...

Kokoro, directed by Lali Ayguadé, video: Edu Pérez from Edu Perez on Vimeo.

Incógnito

Coreografia: Lali Ayguadé
Ballarins: Lali Ayguadé / Nicolás Ricchini
Mercè Arts de Carrer
Parc de la Ciutadella de Nit, 18 de setembre de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana.cat

Hi ha artistes que ballen...

Lali Ayguadé està desenvolupant des de fa un temps una carrera pròpia com a coreògrafa, després del seu pas per algunes de les companyies més prestigioses d'Europa com a ballarina de talent. És un regal que els darrers temps s'hagi instal·lat entre nosaltres. La seva és expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció del treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha col·laborat amb els millors coreògrafs de contemporània del món. És una carrera plantejada des del treball en comú: no hi ha des d'aquest punt de vista un interès molt especial per demostrar les seves habilitats, sinó per conjugar amb altres artistes de gran nivell i precisa execució una feina que acaba sent mútua influència i amalgama de projectes i moviment. És el cas d'aquest duo que està sent un èxit allà on es representa: “Incógnito”. El seu “partner” en l'aventura és Nicolás Ricchini i té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat dancística que podem situar en l'excel·lència. Segurament per això el treball d'aquests ballarins multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. 

La reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana en aquest espectacle és transparent i d’impactant bellesa. Tota la complexitat de què estem fets des de la fragilitat d'allò que sentim, sembla quedar convocada de la mà d'aquest duo. No es tracta tant de generar sentiments contraposats, com de celebrar la capacitat sensitiva des de la qual ens relacionem amb els altres. I això explicat amb el llenguatge de la dansa realment no és cosa fàcil, tot i que resulta absolutament net a la comprensió de l'espectador.

És impossible que només amb una tècnica depurada i la repetició sistemàtica del gest dansat sigui possible la transmissió d'aquella amalgama d'idees i sensacions. La dansa no és mai una suma d'exercitació física més o menys adequada a les necessitats expressives de la peça. És sobretot la capacitat única de comunicació que el cos dóna com a possibilitat, allunyada del llenguatge de la paraula -i fins i tot contrari a aquest- des de la qual percudir les coses més primitives, arrelades a la consciència i que formen part de l'ésser humà. Per això una feina com aquest “Incóginto” és la d'artistes que ballen, més que no pas la de dos intèrprets de dansa.

Sismògraf 2015

Tres cròniques des del festival Sismògraf 2015 d'Olot

25/V/2015 Un festival de dansa i dues animes
26/V/2015 Sis coses que t'has perdut (amb la periodista Aída Pallarés)
27/V/2015 Un terratrèmol d'escala majúscula

Sis coses que t’has perdut al Sismògraf d’Olot

Article publicat conjuntament amb la periodista Aída Pallarés a Núvol

Intensa programació i de qualitat la que es va poder veure dissabte al Sismògraf, la festa de la dansa: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala, la majoria d’aquestes últimes amb entrades exhaurides. Un any més, el públic ha respost d’una manera destacada. Aquesta podria haver estat la vostra elecció dissabte, els sis espectacles que no us podeu perdre si tornen a fer gira per Catalunya.

Famílies assisteixen a Heart Wash de Mar Gómez. © Martí Albesa

Incógnito de Lali Ayguadé. Acompanyada en aquesta ocasió pel ballarí Xavi Auquer, Lali Ayguadé ha tornat a demostrar una expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció de treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha treballat amb els millors coreògrafs de contemporani del món. Destacar-la en una festival com aquest quasi és una obvietat. Però no ho és la seva implicació en projectes on el seupartner té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat artística impressionant. Segurament per això el treball del duo multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. En tot cas, la reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana és transparent i d’impactant bellesa executant.

Horas, de Circolando. Dissabte, a Olot, hi havia dos tipus de persones: les que havien sucumbit als cants gregorians i les que pagarien per veure ballar Paulo Mota i Ricardo Machado unes quantes hores més. Horas és un viatge entre la llum i la foscor, un diàleg entre dos mons radicalment oposats però paral·lels que combina dansa, vídeo i cant gregorià. L’estructura, malauradament, acaba resultant un xic simple i reiterativa, però Paulo Mota i Ricardo Machado sedueixen l’espectador fins a deixar-lo immòbil a l’espera de la següent dosi. L’expressivitat de dos cossos explorant els seus límits aconsegueix que bona part del públic deixi de banda l’embolcall i, senzillament, s’abandoni al plaer de veure aquests dos ballarins en acció.

Dansa per a tots els públics: Brodas Bros, Iron Skulls i companyia Mar Gómez. La dansa tot i que, com sosté Tena Busquets, és un idioma que tots portem incorporat sovint topa amb el prejudici i ens entestem a buscar-li mil significats sense entendre que ballar és una manera de dir, d’expressar-se i de sentir. Que el cos és la paraula. El prejudici encara s’accentua més quan es tracta d’introduir la dansa als nens. Pensem que s’avorriran i trobaran a faltar els mil estímuls continus als quals els hem acostumat. Dissabte, els Brodas Bros, Iron Skulls i la companyia Mar Gómez van demostrar que, una vegada més, ens equivoquem. Dissabte famílies senceres xalaven amb la dansa divertida i gestual de Mar Gómez i una bona colla de nens es miraven bocabadats Sinestesia, Raindú i Solo2 de les dues companyies de dansa urbana. Senzill, ben executat i efectiu.

La consagració de la primavera, de Roger Bernat: El públic arriba al passeig Miquel Blay. Se’ls dóna auriculars sense fils de tres canals, sona La consagració de la primavera, de Stravinsky i els espectadors comencen a ballar segons les indicacions que se’ls dóna. Ells són els protagonistes de l’espectacle-experiència. És cert que aquest mateix joc es podria haver realitzat amb qualsevol altre ballet i que les rialles que provoca veure amics i desconeguts interpretant la coreografia de Pina Bausch poden arribar a tapar els objectius de la proposta, però, alhora, ens provoca una colla de coneixements i reflexions meta-teatrals. Dessacralitza la Consagració, qüestiona el paper de l’espectador i desmitifica el ritual. I tot en menys de 70 minuts.

Las muchas de Maria Antònia Oliver. Després d’una setmana de treball previ a la ciutat amb dones majors de 70 anys, la coreògrafa i ballarina mallorquina convida a una reflexió plena de sensualitat sobre la identitat dels cossos arribats a una certa edat: envellits, fràgils, solcats per l’experiència, reclamen una visibilització que té a veure amb la seva vitalitat i llibertat. Plantejat com un solo elegant, en comunicació amb unes grans imatges projectades al fons, les intèrprets de la ciutat on Maria Antònia Oliver duu el seu espectacle, esclaten en una coreografia de grup carregada d’intencionalitat i que el públic va acollir amb entusiasme.

Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, amb quatre ballarins i un actor. L’Hospici d’Olot ha resultat un marc incomparable: el seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda han permès un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors havien de fer. La nocturnitat hi ha aportat a l’experiència un plus de magnetisme, a una experiència estrenada en aquest Sismògraf i que, entre moltes virtuts, té la de plantejar el paper de la creació dansística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric.

Saba

Coreografia: Lali Ayguadé
Intèrprets: Diego Sinniger y Nicholas Ricchini
Casino de Girona, 23 de novembre de 2014
Temporada Alta

El hombre y su sombra también forma parte de las reflexiones a las que Antonio Machado dedicó parte de su poesía. Para ejemplificarlo, ahí tenemos ese recuerdo de su infancia en los campos de Castilla o el famoso fragmento del caminante para quien lo importante no es otra cosa que las estelas en la mar que deja en su andar. Presente y pasado se entrecruzan en ese exilio que no es solo entierro definitivo lejos del hogar, sino sobretodo lucha fratricida, dolor y memoria de un tiempo que soñó distinto y sobre el que recrea palabra y sentir, muy especialmente en los años en los que debió dejar atrás su país.

Es sobre lo que las raíces absorben y transportan hasta la copa de los árboles, la "Saba" del título de la pieza que coreografía Lali Aiguadé, que se construye esa nueva identidad dual: ser del aquí, presencia que dibuja el bailarín Diego Sinniger con una precisión, flexibilidad, belleza y magnitud danzada; frente a todo aquello que su sombra proyecta a su lado, condiciona, limita y transfigura en nueva realidad, un personaje que defiende con elegancia, prestancia, determinación y singularidad el bailarín Nicholas Ricchini.

Y con todo ello, también Lali Ayguadé regresa a un planteamiento coreográfico que conoce bien, que sabe contextualizar sobre su propio cuerpo y que ha transmitido a estos bailarines de una manera clara y veraz. En su propuesta, no se trata tanto de generar infinitos universos significativos, como de transmitir una idea fuerte y contundente con la que poder llevar la danza al límite de su propia expresividad.

Magnífica y sensible pieza, en la que solo la música queda algo lejos del nivel general por resultar excesivamente ritual y a la que, quizás, unos versos del propio Machado hubieran podido acompañar. "A un olmo viejo" los más pertinentes en este caso:

"Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera."

Dansa emergent

Festival Sâlmon< 2013
Mercat de les Flors, 19 d'octubre de 2013

Inaugurar un festival de dansa amb un doble programa de la mà de La Veronal i Lali Ayguadé; així com d'Umma Umma Dance és servir un vi d'alta qualitat de bones a primeres, convençuts d'una collita excel·lent que el públic gaudirà inqüestionablement. Però el convit a descobrir les noves promeses que despunten per tot Europa durarà tres setmanes i convé dosificar-se. Perquè ballar a contracorrent sempre és un risc! I perquè no totes les anyades són d'igual qualitat...

Festival Sâlmon< de dansa contemporània 2013

El Mercat de les Flors i la Fàbrica de Creació El Graner, gestionada pel mateix teatre, ha impulsat amb altres 19 cases de dansa europees una estratègia de visibilitat de ballarins emergents que en una segona edició podem dir que s'ha consolidat: les entrades exhaurides per a les primeres funcions és un senyal clar. Tres setmanes farcides de propostes multidisciplinàries, totes amb un eix central de dansa, amb creacions contemporànies per a tots els gustos. La inauguració dissabte 19 va representar una aposta forta per artistes del país que han fet el salt internacional. Umma Umma Dance presentava Stuntman, un solo defensat per Ares d'Angelo amb força expressiva, l'empremta del coreògraf Guido Sarli, i un homenatge sentit als films de “macarres”. Mentre que Lali Ayguadé s'atrevia amb la poètica pròpia del gest amb la que Marcos Morau ha impregnat La Veronal, amb Portland, un nou i punyent recorregut per la geografia de l'existència humana gràcies a la sàvia dramatúrgia de Pablo Gisbert i de Roberto Fratini. Totes dues peces mereixen un llarg recorregut d'èxit, malgrat un cert esgotament d'idees en el cas de La Veronal, perquè unes i altres les darreres obres comencen a assemblar-se massa entre elles; i una fugida endavant que Umma Umma Dance ha volgut fer i que l'ha allunyat massa de la seva primera aclamada peça. Podríem dir que Lali Ayguadé és qui surt reforçada aquesta anyada, per atrevir-se amb un estil de dansa que no li és propi però que s'ajusta prou bé a les seves condicions físiques i expressives. La gràcia és precisament aquesta: ja se sap que unes pluges de més, un estiu massa eixut o encertar el moment de la collita, configuren les gotes de matís en uns trajectes professionals d'alta qualitat com són els del grup protagonista de la inauguració del Sâlmon 2013. I assumir el risc just, nedar a contracorrent, fer-ho, però amb petits saltironets, l'única alternativa per consolidar un públic delerós de repetir experiència i aconseguir-ne de nou. Al capdavall és a qui no veu mai dansa contemporània a qui han de seduir. I vindran si els convidem a beure petites peces que, a cada glop, suposin una nova experiència a camí entre el risc creatiu i la consolidació de l'estil particular de cada artista.

Per als dies que resten, heus aquí un possible i breu tast. Si aquests gustos no us resulten suficients, arrisqueu vosaltres mateixos per descobrir nous talents: teniu per endavant un Festival sencer!

* El Conde de Torrefiel, 23 i 24 d'octubre: complex i rodó, acompanyat de notes fresques irreverents, farà les delícies dels amants dels espectacles àcids i de sabor delicat.

* Guy Nader & Maria Campos, 30 i 31 d'octubre: per a qui espera trobar una certa fragància de complicitat, fet amb la calma d'un gran reserva i la compleció del temps.

* Jurij Konjar & Dani Espasa, 1 de novembre: maridatge de dansa i piano en directe, sobre la base de Les Variacions Goldberg, per a amants de les explosions plaents.

Little Me / Encontre

SAT Teatre, 22 de desembre de 2012

Espai Dansat!
Lali Ayguadé, Joan Català, Sung Hoon Kim, Jordi Molina

Intensa pau del frenesí

Sobre uns petits maons de paleta, l'acròbata Joan Català fa els primers equilibris. És molt important com es fixen els peus sobre una superfície dura i petita com aquella. La resistència d'aquest actor i ballarí és tan solvent que Lali Ayguadé, com ho faria un cadell arrapant-se al cos de qui el protegeix, puja sobre d'ell, l'abraça i “camina”! sobre el cos d'aquell, amb la mateixa facilitat com passegem pels carrers. Ni per un moment hi ha risc de caiguda, per bé que l'esforç físic és present en els tremolors que la musculatura de l'actor i ballarí va patint. Així comença Little Me, acompanyada amb la música a voltes inquietant, sempre complexa, que transmet una estranya calma, aquella prèvia a la gran eclosió, encàrrec a Josep Maria Baldomà per a l'ocasió. Ben bé podria ser tot plegat d'un simbolisme fàcil i efectiu: les totxanes sobre les que bastim les estructures que ens protegeixen, no res més que aquells de qui ens envoltem i amb qui procurem no perdre l'equilibri dels afectes, feble encaix sempre disposat a saltar pels aires.

I a fe que ho fa en poca estona, just en aparèixer el tercer intèrpret de l'obra. En la peça original, el corresponsable de la coreografia: Young Jin Kim, cobert magistralment en les funcions del SAT Teatre per Sung Hoon Kim, ballarí també de l'Akram Khan Company. Sobta en un primer moment la diversitat de llenguatge: línies sensibles properes a la dansa tradicional índia kathak, amb una expressió sostinguda sobre braços i mans i en un segon pla, mentre es continua executant en la capçalera de l'escenari el contacte cos a cos entre els dos primers intèrprets. Però és només un miratge aquella calma, perquè la interconnexió entre els tres no triga més que uns escassos minuts, per oferir una de les imatges recurrents i més explícites de la peça: com anem construint amb aquells petits maons a la mà els espais d'allò habitable: les confiances, la col·laboració, el treball en equip, la gestió dels cossos que comparteixen destí... Però també les desavinences, els conflictes, els desacords i les lluites...

Difícil no quedar meravellat per la simplicitat de la proposta, la constatació que la tècnica i la narrativa quan van de la mà poden generar superlatius, i la celebració de la possibilitat de veure Lali Ayguadé en els escenaris de Barcelona després de la seva dilatada i reeixida carrera a l'estranger. Feina de construcció i desmuntatge aquesta de la vida, que queda plasmada en aquesta dansa, intensa pau del frenesí.

La segona peça del programa, Encontre, també és fruit del treball a diverses bandes: una tenora, tocada amb risc i imaginació per Jordi Molina, participant actiu dels moviments amb els que Joan Català i Lali Ayguadé omplen escenari. En la representació d'ahir, potser alguns desajustaments sonors, segurament més causats per les condicions tècniques del teatre, però que en res van impedir gaudir de l'experiència. O sortim a l'encontre o senzillament en fem un, d'encontre. Però és en el transitar del cada dia que aquells moments es donen amb la simplicitat com podem acceptar les oportunitats que ens brinden, com rebutjar els jocs que ens proposen. Novament joiosa simplicitat de llenguatge. I novament extraordinària expressivitat d'uns cossos empesos per l'energia del que transmeten. I és que, de vegades, és en la superfície de les coses on es troba les respostes.

Una fortuna immensa la que ens ha ofert l'espai Dansat de tornar a veure unes peces que a Barcelona havien estat estrenades a principi de temporada al Mercat de les Flors. Una sort absoluta contemplar en directe la feina d'aquesta ballarina.

Vols saber més coses sobre Lali Ayguadé?
Dansa el món i roda al Born: Lali Ayguadé a Núvol, el digital de cultura