Follow The Leader

XeviXaviXou: Xavi Estrada i Xevi Doca
La Caldera, 21 de gener de 2017

Humor gens innocent

De totes, la combinació entre dansa i somriure és la més arriscada. Però també la més lliure. Concebre un espectacle amb aquest objectiu és alliberar la disciplina de les limitacions que imposa la tècnica, per tal que necessita el suport d'altres recursos expressius per a resultar fàcilment comprensible i d'aquesta manera crear la necessària comunicació entre artistes i públic. Cal, per tant, molta versatilitat interpretativa, com la que despleguen junts Xavi Estrada i Xevi Doca; com també la que aconsegueixen en els solos que cadascú protagonitza. La seva marca XeviXaviXou és sinònim de diversió i sempre d'alguna cosa més.

A Follow The Leader entren de ple en el fenomen dels fans musicals. Aquella munió d'escandalosos i incondicionals seguidors del pop-rock internacional, un moviment convenientment amplificat per la TV. I amb aquesta excusa, la peça es dota d'una banda sonora amb desenes de temes fàcils de reconèixer per a més d'una generació, però molt especialment per a la del baby-boom dels anys 60: Queen, Rolling Stones, Nirvana... fins arribar a figures més recents, algunes de dramàtica memòria: Amy Winehouse o Michael Jackson.

Res no és innocent en la proposta: ni quan imiten aquells incondicionals seguidors; ni quan es tracta de retratar una vida envoltada d'excessos i problemes. Però com que sempre està tot plegat mediat per aquell acusat i ben resolt sentit de l'humor, la peça perpetra petites ferides en la consciència col·lectiva, sense resultar ofegant. Aquesta és la seva principal virtut: fer pensar sobre la posició del fan, la del mitjà on es desenvolupa, la de l'artista, que és objecte de culte i alhora víctima, i la del sentit de tot plegat, sempre provocant un somriure, si no directament una sonora rialla.

I mentrestant ballen, i força! Amb l'elegància i la presència física que presta Xavi Estrada; amb l'allargassada i determinada tècnica de Xevi Dorca. Perquè abans que res són dos artistes que han sabut sumar al seu moviment un plus de confiança en l'expressivitat que prové de vegades del circ, del mim, del play-back o del transformisme. I amb tot de recursos, inclosos una estranya tenda de campanya que serveix alhora d'espai per a fer ràpids canvis de vestuari, com per emmarcar en el temps de la purpurina i els vestits de lluentons el conjunt de la peça.

Nidea

Xavi Estrada

Festival Escena Poblenou

Centre Cívic Can Felipa, 26 d'octubre de 2014

Foto: Xavi Estrada

Ocurrències de ballarí

Una vegada o altre ens hem enfrontat amb el muntatge d'un moble de la coneguda i relativament barata companyia sueca. Ho recordeu, oi? Puc veure des d'aquí la vostra cara en llegir les instruccions: en Xavi Estrada la retrata a la perfecció en el seu espectacle. El fil argumental de l'obra és simple: d'una cosa tan habitual, en fa un genèric d'experiència. I així, el públic aplegat i preparat per divertir-se mentre ell intenta la proesa, demostra com pot arribar a ser de magnífica la connexió quan realitat i ficció s'entrecreuen. No és aquesta l'essència de l'art escènic?

El cas és que durant quasi una hora el despropòsit al voltant de les fustes, els caragols, les eines i l'estructura del moble és extraordinàriament efectiu i emmirallador. Com ens agrada de veure les més absurdes situacions, especialment quan sabem que són el reflex de la nostra pròpia incapacitat! L'humor és la millor medicina per a l'excés de transcendència amb el qual bastim massa coses: un canvi de residència, la nova vida en parella o senzillament un trasllat de feina.

Però que ningú s'enganyi! Aquest espectacle és d'un riure assegurat i del bo, però gens innocent. Prova d'això és el fragment final de Manhattan (1979) que projecten en un instant de la peça, en el qual Woody Allen tombat en el seu sofà amb una gravadora fa una llista de coses per les quals la vida paga la pena. Entre el seu catàleg: Groucho Marx, Marlon Brando, algunes pel·lícules sueques, també Bergman i una selecció musical que va des del segon moviment de la Simfonia Júpiter de Mozart, K. 551, fins a Louis Amstrong i Frank Sinatra. No heu tingut mai la sensació d'estar fent el que no tocava en el moment menys oportú quan podríeu estar gaudint de tantes coses com aquestes?

Així és el mon de #Nidea de Xavi Estrada: una ocurrència fantàstica de ballarí que, mentre la va armant amb les peces d'aquell moble, canta (Out here) on my own del musical Fama -us sonarà segur la versió de Nikka Costa, de petita, amb la qual ens van castigar durant mesos-. Es mou amb la flexibilitat pròpia de l'escultor d'un cos bregat de gest sincer i transparent. Balla amb delicada estranyesa les escasses vegades en les quals ho fa, però amb admirable expressivitat. I ens convida, amb la discreció pròpia dels astuts quan fa servir el doble sentit i el somriure per estratègia, a qüestionar-nos el sentit de moltes de les coses quotidianes amb les quals malbaratem el nostre temps.

Brillant!