La Bella i la Bèstia

Malandain Ballet Biarritz
Festival de Peralada, 28 de juliol de 2017

Toti Ferrer

Com explicar bé un conte

No és cosa fàcil. Primer s'ha de tenir predisposició. Thierry Malandain hi treballa amb la mirada posada en dos objectius. El més important té a veure amb la necessitat d'actualitzar el llenguatge. No s'ha prodigat molt per Catalunya, però en la visita al Centre Cultural de Terrassa el 2013 amb Romeu i Julieta vam poder comprovar-ho. Fora artificis escenogràfics i antigalles visuals: el públic dels nostres temps no les necessita. Es pot ballar amb roba de carrer, sense renunciar a la qualitat. I això té relació amb el segon esforç que el coreògraf s'esmerça en aconseguir dels seus intèrprets: expressivitat, emoció -millor continguda, com és el cas- perquè al capdavall s'està explicant històries. El gest al servei del conjunt. Per explicar bé un conte, cal pensar qui l'escoltarà.

Després s'haurà d'escollir quina versió del relat volem. Hi ha tants com joglars. Som a l'era de la imatge i La Bella i la Bèstia està irremeiablement vinculada amb el cinema i més d'un excés teatral posterior. La selecció de fragments de diverses obres de Txaikovski delimita bé el necessari contacte entre tradició i modernitat. Interpretada en directe a Peralada per Euskadiko Orkestra Sinfonikoa. Sempre pendent de les evolucions dels ballarins, Ainars Rubikis marca una direcció resolutiva i nítida. Pensant en la totalitat de l'espectacle i no en el lluïment del músics. Sap prou bé que dalt de l'escenari la companyia fuig del virtuosisme i el protagonisme narcisista. Ballen una experiència immersiva dins d'un trànsit sonor. Així ho exigeix la lectura psicològica de Malandain: la bèstia desdoblada en cos i ànima.

Potser aquella dualitat resulta excessiva per a l'espectador, obligat a destriar en els abundants canvis que venen pautats pel desplaçament de les cortines. Excel·lent i efectiva idea escenogràfica de Jorge Gallardo. En un obrir i tancar d'ulls permet desplaçar-se d'una realitat a l'altra. Més evident en la utilització del color daurat a les escenes a Palau; més complicat de seguir en la resta. Aquella dissociació de personatges condiciona una mica. Això i un cert apaivagament rítmic en el primer terç, tot i l'arrancada entusiasmant, són segurament els aspectes menys encertats.

Quin plaer que t'expliquin bé un conte. Però què difícil si es tracta d'una història ben coneguda i de la qual en tenim tantes referències. El gran encert del Malandain Ballet Biarritz és fer-ho de vell nou, construint un imaginari diferent, atansant-se a les imatges del film de Cocteau del 1946. Generant un espai musical propi. Defensant una dansa neoclàssica que no representa la tradició com a objectiu, sinó un desplegament causal amb la finalitat d'acompanyar el públic en una proposta emocional sense estridències.

Toti Ferrer

Magifique, Txaikovski Suites

El Malandain Ballet Biarritz visita de nou Catalunya amb una programa doble: al Centre Cultural Terrassa van presentar quatre peces del seu repertori. Mentre que al Teatre-Auditori de Sant Cugat van portar la seva creació Magifique, Txaikovski Suites: una nova oportunitat per demostrar que la tradició es reivindica (sovint) sense els tradicionalistes.

Magifique!

Pot sobtar el títol de l'espectacle. De fet és tracta d'un neologisme del mateix Thierry Malandain quan de ben petit quedava meravellat d'alguna cosa: la màgia i la magnificència. Era un intent per recollir en un sol mot la seva impressió. Aproximadament com el que s'experimenta en les seves obres coreogràfiques: un sortilegi que transforma la tècnica i la tradició més depurades en una reactualització; com explota en instants d'intensa particularitat. Un exercici per al qual compta amb un elenc de magnífics ballarins, que acompanya amb senzilles escenografies i amb una selecció musical del tot imprescindible per al ballet clàssic: La Bella Dorment del bosc, El llac dels cignes i El Trencanous.

El millor de la proposta del Malandain Ballet Biarritz és el llenguatge desacomplexat que permet instants d'alta emoció, com allibera d'una dramatúrgia que en el conjunt de la sessió es pot arribar a trobar en falta. No és aquesta la seva intenció ni molt menys una limitació del grup, com molt bé ens van demostrar amb el seu Romeu i Julieta la temporada passada. És més aviat una intencionada llibertat de demostrar que es pot estimar i defensar la tradició, sense necessitat dels tradicionalistes.

És així que, alliberats dels codis, poden aparèixer en l'escenari, com al principi de l'obra, amb les barres de ballet no pas amb la intenció de transitar per un incert record de nostàlgia entristida amb una història que mai més no tornarà al món de la dansa, sinó com a exercici de reactualització per a que aquella sigui possible. És el passat fet present: justament perquè es coneix fins a l'última conseqüència les tècniques i llenguatge que van construir un patrimoni que és per definició efímer. D'igual forma que, en la darrera secció d'aquesta vetllada, l'amplificació del Vals de les Flors del Trencanous no passa necessàriament per complexos moviments, sinó pel reflex que produeixen els miralls de l'escenari: public i ballarins a totes dues bandes. És aquesta la meravella de seguir ballant. I que Malandain contagia perquè creu reconèixer-la encara en el món dels nostres dies, mentre seguim gaudint de la música de sempre.
..................................

En Joaquim Noguero a la Vanguardia 18/V/2014 parla del programa presentat al Centre Cultural Terrassa:

Romeu i Julieta, en la versió del Ballet de Biarritz

Ballet Malandain de Biarritz

Centre Cultural Terrassa, 28 d'abril de 2013

Quasi coincidents en el temps, dues visions diferents en dansa del drama Romeu i Julieta. Aquest cap de setmana ha estat el torn del Malandain Ballet de Biarritz al Centre Cultural Terrassa i al Kursaal de Manresa. En dues setmanes, la CND presentarà la seva versió al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Romeu i Julieta és la història d'un fracàs col·lectiu. Així ho deu haver entès Thierry Malandain, director coreogràfic del Ballet de Biarritz. Sobre la composició que el 1839 va fer Hector Berlioz, la peça comença amb la mort dels dos amants: Qui és el responsable d'aquests actes? On porta aquest odi i violència perllongats en el temps entre els Capulets i els Montesco? En l'escenari, caixes metàl·liques representen els taüts dels joves. Són estructures que serviran per recrear els diversos espais durant la funció. Però malgrat la determinació del cos de ball, resulta difícil entrar en la història. Primer per aquesta anticipació que no facilita el reconeixement de la resta de personatges. En segon lloc perquè l'estètica del vestuari, l'escenografia i la comunicació dansada d'aquesta part té una exagerada referència a West Side Story. És una porta d'entrada fàcil per a no habituats a la dansa, és cert. I això respon a un dels propòsits fundacionals de la companyia: la difusió i obertura al gran públic. Però dificulta una mica la interpretació de la peça. I sobretot, retarda en excés la gran novetat que aportarà.

És en la segona secció que se segueix l'ordre dels fets de l'amarga història de Romeu i Julieta: el ball de la festa; el romanticisme esclatant de la trobada entre els dos; les esperances dipositades en la nova aliança; el beuratge que vol trencar el malefici; la fatal confusió que porta a Romeu a prendre el verí; el desfici de Julieta -rescatada del somni- i la seva dramàtica seqüència final... Una interpretació col·lectiva plena de matisos, on els ballarins semblen més còmodes que no pas en la primera part. Despleguen modernitat des d'unes capacitats físiques disciplinades a cop de ball clàssic. I executen, amb la perfecció de qui té un potencial molt per sobre de l'exigència de la peça, un repertori difuminat, sense protagonistes individuals clars. Un parell de duos, alguna intervenció solista, poques combinacions més en el nombre de ballarins, perquè sobretot es veuen moltes execucions corals. I això permet anar transformant poc a poc la mirada sobre la història: d'un drama de dos, a un de col·lectiu.

És aquí on aquest Romeu i Julieta de Malandain mostra la seva grandesa: en el treball de grup, lluny de ballarins principals i protagonistes. O més exactament: amb ells. Fins a l'extrem que en els últims trams de la representació és quasi impossible endevinar on és la parella, perquè tots apareixen vestits de casori a l'escenari. Un instrument visual, reforçat pel gest dansat, a partir del qual poder interrogar l'espectador al voltant de les causes del fracàs d'aquella història, més que no pas lamentar la fatalitat personal d'ells dos. Tots esdevenen un Romeu i una Julieta, víctimes de la intolerància, l'odi i la violència propis de comunitats enfrontades, en un dolor sense sentit, el motiu del qual de vegades ni es recorda i que, de manera perllongada, es transmet a través de les generacions. Una idea clau, la de la socialització del drama, que fa encara més actual (i universal) aquest gran relat de la història de la literatura universal: la responsabilitat de cadascú de nosaltres en un destí (l'humà) lluny encara d'aconseguir la fraternitat entre els pobles. Una aportació a les múltiples lectures del drama, de gran sentit ètic, i que el Ballet clou amb una imatge estètica i sonora de gran impacte.

-----------

El Centre Cultural Terrassa, en el marc del Dia Internacional de la Dansa i coincidint amb el Ballet Biarritz va programar una hora abans una mostra dels Tallers Lliures de l'Institut del Teatre. Magnífics treballs breus, creatius, molt expressius i que els joves estudiants defensaven amb entusiasme. Destacar Albert Hernández ballant amb una cadira A seis patas i Jacob Gómez amb Todo, ben bé un personatge de dibuixos animats escapat de la seva vinyeta.

La temporada 2013-14 el CC Terrassa celebrarà els 30 anys de programació de dansa: haurem d'estar ben atents!

-----------

La versió de la CND, estrenada fa pocs dies a Madrid, amb música de Sergei Prokofiev i amb la coreografia encarregada a Goyo Montero, tindrà lloc al Teatre-Auditori de Sant Cugat els dies 18 i 19 de maig.