In Somni

Kulbik Dance Company
Mercat de les Flors, 1 d'octubre de 2015
Amb la Cobla Sant Jordi i el Dj Mario Nieto

Publicat al portal de crítics Recomana.cat

Esperit enjogassat 

Una de les virtuts del grup de Hip-Hop Kulbik Dance és la seva feliç immaduresa. Alerta! Expressat aquí en termes d'elogi. Són com nens grans, adults enjogassats que ballen amb la mateixa energia com un infant es deixa la pell fent de defensa de futbol o lluitant contra monstres imaginaris. Els hi va la vida dansada a ritme i en contacte amb alguns accents de dansa contemporània, l'expressió d'un clown o la narrativa desacomplexada. Són un altre dels exponents de la intel·ligència amb què les anomenades "street dance" han sabut perpetrar la seva entrada en les sales de teatre.

In Somni ha inaugurat la temporada del Mercat de les Flors. Fixem-nos fins quin punt s'han obert camí! Amb la complicitat de La Casa de la Dansa de Barcelona, decidida a ser referent per a tot tipus de públics al voltant de les arts del moviment. I la companyia ha trobat en la Cobla Sant Jordi un company perfecte amb qui jugar, habituats com estan també a tota mena de jocs musicals amb intèrprets i grups sovint molt allunyats del més tradicional. El Dj Mario Nieto, amb els seus plats electrònics a l'escenari, se suma a la partida, un divertiment que la Fira Mediterrània de Manresa -on serà l'espectacle d'obertura- va saber encoratjar.

Somien les màquines amb ovelles metàl·liques? Sembla evident, oi? D'igual forma que un discjòquei té al seu cap la música i el ball, fins i tot quan dorm. Aquest és l'argument senzill i descriptiu de les coses que van passant a l'escenari en aquest espectacle. Els ballarins, com si fossin follets que vetllen pel Dj mentre és al llit, l'envolten, destorbant el seu descans, espantant-lo i empenyent-lo a fer anar els aparells electrònics que es troben en un extrem de l'espai escènic. Al fons, els músics de la Cobla, disposats en petites tarimes amb rodes que la companyia Kulbik desplaça amunt i avall. I així comença la festa d'aquests tres mons que interactuen a In Somni.

Però la veritat és que l'espectacle no arriba a trobar mai el seu to. La Cobla regala suculents interpretacions, domina el conjunt de l'obra i destaca fins i tot en el joc actoral, bastant per sobre del discjòquei, més tens en aquell aspecte. I s'imposa als ballarins de la Kulbik, més suculents en el seu treball coreogràfic que no pas en la representació dels personatges. De fet, la companyia renuncia a cap moment estel·lar, aquells d'execució individual o de grup on festejar amb el cos la llibertat de joc que el hip-hop ofereix -a excepció d'un parell, més aviat de compromís-. Semblaria com si la seva aposta per la globalitat de la proposta i la seva voluntat que esdevingués un treball a tres veus, hagi fet que la dansa s'hagi perdut pel camí. Certament és un grup en ple procés de maduració del seu estil, però poden ballar més intensament que no pas es veu a In Somni. I això deixa un regust amarg, com si un dels jugadors s'hagués deixat guanyar.

Cube

Kulbik Dance Company

Sat Teatre, Festival DanSat 12 d'abril de 2015

Cada llenguatge de dansa aporta elements diversos a la comprensió general de les coreografies del nostre temps. El hip-hop té unes especificitats socials i comunitàries, així com gestuals i de moviment, que el fan un útil instrument per copsar com ha anat evolucionant -en l'escàs marge d'un parell de dècades- el canvi de segle. Ha estat un trajecte d'anada i tornada entre el carrer i les sales d'exhibició; entre la transmissió espontània i l'acadèmia; i amb àmplies repercussions per al propi moviment. Alguns podran dir que per perdre frescor i compromís; altres per assenyalar les influències a què s'ha vist sotmès i, per tant, ampliar el seu ressò.

El hip-hop de la companyia Kulbik Dance Company, que ha tancat amb Cube l'edició més exitosa dels darrers anys del Festival DanSat al Sat Teatre, és un bon exemple d'això què parlem. Lluny de la temptativa reivindicativa dels orígens d'aquests estils de ball a França, es transforma en un espectacle introspectiu, ple de preguntes, que apel·len directament a l'espectador i protagonitzades per excel·lents intèrprets, d'àmplia personalitat escènica, i amb un domini tècnic exquisit de la dansa que practiquen. Amb una selecció musical destacable i que abasta molts diversos estils des del Rhythm and Blues fins a la música electrònica, i amb el recitatiu -a voltes complex i desacomplexat- del poeta mexicà Ulises Paniagua, transcorre en un cub imaginari que és l'espai emocional de les pors interiors.

Plantejat en fragments a partir de la primera part, que és l'origen de la peça, permet visualitzar perfectament aquesta influència d'estils, no només de l'street dance, sinó també de disciplines inicialment alienes al moviment, com per exemple el mim i, molt intensament, la dansa contemporània. El resultat de tot plegat, sumat al fet que renuncia, com dèiem, a la seva escomesa reivindicativa, és un conjunt certament brillant en l'execució, tot i que mancat d'intencionalitat i poc intens en la conjunció de grup, donat que les individualitats són tan destacables que impedeixen un discurs més ampli i col·lectiu. Tot i així, Cube és ple de moments brillants i una bona recomanació per a tots aquells que vulguin anar familiaritzar-se amb els nous llenguatges del carrer que han arribat per quedar-se (feliçment) a ocupar els escenaris del teatre.