Dansa de la dissidència

Aclarim que és només des de l’estima que es pot voler un canvi en les coses. Que si no mostréssim interès, no hi donaríem gens ni mica d'importància i no tindríem ganes de transformar-les. Així que la dissidència diu més del desig de ser reconegut i formar part d’una estructura col·lectiva, que no pas un acte revolucionari de capgirament definitiu. I des d’aquesta mirada, el desacord es concreta més aviat en la formalitat, en la manera com presentem la nostra desavinença amb l’establert.

Per la seva banda, la tradició té just aquest encàrrec: fixar en la memòria col·lectiva elements que, en els seus inicis, probablement tenien més a veure amb la transmissió oral i informal. Un conjunt d’elements inamovibles que semblarien establerts des del temps immemorial, oblidant així la fugacitat amb la qual s’enlairen i cauen en l’oblit les més preuades manifestacions de la cosa popular.

Fira Mediterrània, des de fa uns quants anys, intenta posar en contacte aquests dos mons a priori irreconciliables. I ho fa amb l’advertència, a uns i altres, que els temps en els quals vivim és el de la cooperació i el qüestionament; la recuperació i la reapropiació. Ponts des d’on bastir projectes on produir els nous episodis que configurin una identitat que, inexorablement, serà nova. Farcida, això sí, de tot el millor de què disposem des de sempre.

A partir d’aquí, són diverses les operacions possibles, si ens centrem en l’àmbit de la dansa. En general, es tracta d’intervencions simples, on es mou una peça concreta, a partir de la qual s’espera un canvi. Pot ser pròpiament en el moviment i els codis coreogràfics; pot ser senzillament en el vestuari i la posició de l’artista. I un bon exemple d’aquestes opcions és el magnífic Premi Delfí Colomé 2023, “Folk As Queer” de L’Esbord i capitanejats per Pere Seda, que obria dijous la Fira, sota el paraigua del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel i a qui correspon la fotografia.

Pel mig, exemples de companyies i tradicions, també internacionals, on el diàleg entre llenguatges és l’objecte del seu treball. Com és el cas de “Controra” d’Andrea Siena e Vincenzo Gagliani, amb un pròleg segurament una mica excessiu, però que posa en el centre de la qüestió l’apropiació de la tradició, en aquest cas de la pizzica de la Pulla, a Itàlia.

Però el nucli dur de Fira Mediterrània va ser interrogar sobre la necessitat d’aquell contacte i de quina manera des del món associatiu i els esbarts seria possible un diàleg formal més obert amb la dansa contemporània. Per acollir la dissidència, per integrar-la com a part integrant d’una realitat que ha canviat des del fons i que ara afectarà, inexorablement, a la manera com ens comuniquem amb els altres.

I s’han vist exemples que aborden temes de l’àmbit social, amb propostes com “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra i la col·laboració de Montse Colomé, del qual us vam parlar en aquest blog. O també el joc de banderes, que convidava a la reflexió al voltant del militarisme i les posicions totalitàries que estan infectant tota Europa: “AeReA” dels italians, vinculats amb Berlín, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi i que va ser la primera crítica publicada d’aquesta edició 2024.

Mentrestant, al llarg dels quatre dies de Fira, s’ha debatut força sobre el paper que el Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel ha de tenir en l’acompanyament d’artistes de la contemporània o altres estils, com Sonia Gómez amb Les Archipels i, d'altra banda, Sara Cano Durán i que vam tractar en l’article Els joves del pla d’impuls.

Per acabar amb posicions més lliures de connexió entre la tradició i l’actualitat, que representa molt bé Inka Romaní amb “Fandango Reloaded”, crítica de l’espectacle que es va publicar a la Revista Susy-Q.

Tanca Fira Mediterrània 2024 amb més preguntes que respostes. Com ha de ser. El Pla d’Impuls continuarà investigant en les moltes possibilitats que s’obren en aquell diàleg, i una nova edició les hi donarà un escenari des del qual convidar-nos a parlar-ne i gaudir-ne.

AeReA

Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi

Fira Mediterrània, 11 d'octubre de 2024

Pati del Teatre Kursaal

On vas amb les banderes?

No serà funció principal de Fira Mediterrània portar dansa internacional, però fins i tot en aquest àmbit és destacable la màgia programadora de Jordi Fosas, el seu director artístic. Al pati del Kursaal s’ha pogut gaudir de la peça AeReA dels italians Panzetti/Ticconi, primera part d’un díptic relacionat amb les coses que mentre a uns els serveix per marcar territori; per a altres és sinònim de separació: de límit infranquejable. En aquesta ocasió, unes banderes platejades, gairebé negres, de metre i mig per metre d’ample que els dos intèrprets fan volar subjectant-les amb els seus pals.

Hi ha dos aspectes que sobresurten en aquesta obra: primer les diverses capes de significat que un moviment rutinari pot suggerir, amb el so constant de Demetrio Castelluci: una percussió que acaba travessant l’ànima, per la seva invariabilitat i fortalesa. De fet, a cap espectador se li escapa que ressona a episodis que tots pensàvem superats en una Europa tan feble, tan amenaçada de nou pels postulats de l’extrema dreta. I d’altra banda, destaca pel magnífic control corporal dels seus dos intèrprets: Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi. Gravetat, flexibilitat, un bon entrenament per al control de les banderes i una disposició física i mental necessària per transmetre aquella separació, aquella frontera entre identitats.

La d’aquest duet, que treballen junts des del 2008 a mig camí entre Berlín i Torí, és intel·ligència interpretativa. Violència i comunicació a parts iguals, en sincronia, en totes les posicions possibles que permet el control amb les mans als pals que sustenten les banderes, sense cap renúncia gestual: moviments de dues marcades personalitats, que fan volar reflexions, mentre ballen amb objectes tant familiars, com perniciosos.

“Al damunt dels nostres camps, aixequem una senyera, que els farà més triomfals” diu la lletra del Cant a la bandera per antonomàsia en la tradició de Catalunya. En un esperit similar des del qual els tradicionals Sbandieratori italians enarboren els seus estàndards. No és casual que totes dues siguin cultures mediterrànies, d’origen compartit. És aquí on AeReA es recepciona com un avís ben real, una advertència en tota regla a l’enaltiment de bandera tan fàcil de patir de nou.

El que dèiem: la dansa que es programa a Fira Mediterrània és feta des d’una mirada especial: sensible, tècnica, exquisida des del punt de vista de la interpretació i amb un relat definitivament compromès.