Gala

Jérôme Bel 

Mercat de les Flors, 23 de juliol de 2018 

Festival Grec de Barcelona

Jérôme Bel es traeix

Plantejada com si es tractés d'un concurs de talents, la darrera obra de Jérôme Bel que ha arribat a Barcelona sembla més aviat pensada per un fake del coreògraf. O bé es tracta d'un exercici de mala baba, que de tan intens resulta fins a un punt dolorós. La base sembla la mateixa que en altres propostes de l'autor, en especial The show must go on: participació, dansa popular i capacitats diverses. Però la diferència amb aquesta és el punt de partença: tot i esquivar-se el sentit competitiu de la gala que proposa, la constatació que cadascú és apte per a una o altra cosa, que per mèrits propis pot destacar en un aspecte, és tant intencionat que s'acaba convertint en un selector equitatiu, on es dona l'oportunitat adequada a cada participant per tal, precisament, que pugui lluir-se. Una circumstància aquesta que enlloc de produir l'efecte desitjat justament genera el de la selecció i encasellament. Era evident que el ballarí format en clàssica executaria a la perfecció la seva salutació. Com que els bastonets negres amb puntes blanques només retornen a les mans un cop llençats a l'aire després d'una intensa pràctica i disciplina corporal.

I és justament aquí on la traïció de Jérôme Bel és majúscula: es tracta d'objectar a l'esforç de qui es dedica a la dansa? Bé: se suposa d'ell que no, precisament tot el contrari... És doncs una obra per exaltar la diversitat de capacitats? Igual sí: però no ens oblidem que és a través de la comparació que ho aconsegueix... Volia, novament, apoderar els seus participants/intèrprets de l'acte escènic? Molt probablement, per bé que només amb la consigna “balla com vulguis” ho aconsegueix...

La impressió final és clara: de bons propòsits n'és ple l'infern. En aquest cas, d'un artefacte pensat per generar mofa, riure de les preteses capacitats talentoses, era impossible que en sortís una lliçó de democratització de la cultura (de la dansa, en aquest cas). Sembla mentida que un autor com ell no se n'hagi adonat abans: o és algú altre qui ha inventat aquesta Gala o és un exercici de crítica social de tal intensitat, que fereix.

The show must go on

Mercat de les Flors, 8 de maig de 2015

Creació: Jérôme Bel

Intèrprets locals: Cristina García, Eva Selma, Gemma Charines, Gemma Polo, Godlive Lawani, Joel Guardeño, José Carlos López Manso, Junyi Sun, Koldo Arostegui, Maria Dolors López García, Marina Martínez, Núria Gràcia, Oriol Escursell, Pau Quero, Sara Hernández, Urska Sekirnik, Ventura Garriga, Yehua Chen, Youssef Ait Bahadou, Fran Blanes

Una de les línies de programació de la temporada 2014-15 del Mercat de les Flors ha permès rescatar algunes obres que s'han guanyat un espai en la història de la dansa contemporània. Així vam gaudir de What de body does not remember de Wim Vandekeybus /Última vez i es va tornar a presentar a la ciutat Ölelés de Jordi Cortés i Damián Muñoz. Ara bé: un cosa és el (merescut) record i reconeixement i una molt diferent convertir-ho en els imprescindibles de la història.

No ens cal un cànon de dansa contemporània

Amb intèrprets locals, molt d'ells amateurs, tanca aquesta particular temporada revival del Mercat de les Flors amb The show must go on de Jérôme Bel. Es tracta d'una interessant reflexió al voltant del paper de la mirada en la dansa. A través del joc entre la música i els ballarins, on hi participa activament en la versió barcelonina el Dj Marc Ases, es traspassa el límit estricte de la representació perquè sigui l'espectador (emancipat?) qui doti de sentit les escenes que es van produint amb música de Leonard Berstein, John Lennon o Mark Knopfler, entre altres. Gran èxits d'ençà els anys 60, des de música de cinema fins al rock, passant pel pop i la de discoteca. El llistat és tan conegut, com tòpic. I la insistència en fer sentir la cançó sencera en cada ocasió, satura de repetició la intenció de l'experiment. Tots ballem en el nostre cap. O encara millor: és en el nostre interior on dansem. Una evidència que si bé té força de titular, a la pràctica resulta buida de contingut en l'hora i mitja que dura l'espectacle.

Potser el més destacable de tot plegat rau en l'entusiasme dels 20 actors / ballarins / performers / estàtues humanes que de tota edat i condició omplen de felicitat i convenciment aquest experiment. Són els mediadors entre aquell sentit que es vol inexistent (fal·làcia, perquè ja hem dit que Jérôme Bel té una intencionalitat clara) i el (lliure?) significat que tant ells, com els observadors, hem de donar a la peça (novament un impossible, perquè l'impuls direccional de tot plegat és absolutament inqüestionable). Actuen al servei de la manipulació creadora de la proposta. I ho fan contagiant entusiasme.

La resta és conegut: creada el 2001, The show must go on és història viva de la dansa contemporània. Res a objectar: en aquell llunyà inici de segle tot era diferent. Però la fletxa del temps és inapel·lable i cada dia que passa -en les arts del moviment- és una partícula accelerada de caràcter efímer i circumstancial. Tenim l'opció d'aturar-nos per gaudir una estona del record. Ens podem autoafirmar com a éssers de memòria escènica i enyorats vespres de discoteca, en aquest cas. O podem simplement acceptar que qualsevol temps passat no tornarà mai. És una elecció: tota opció és vàlida. Ara bé: confondre record amb necessitat; o elevar-lo a la categoria d'imprescindible és senzillament una impostura. Com ho és intentar crear un cànon en dansa contemporània quan aquesta, per naturalesa, és art conjugat en present.

-----------
PD: unes hores després de publicar aquesta crítica mantenia un petit debat a Twitter molt interessant amb un dels lectors: m'encanta quan això passa!

Cédric Andrieux 2009

Coreografia: Jérôme Bel

Intèrpret: Cédric Andrieux

Mercat de les Flors, 4 d'octubre de 2013

El posicionament de l'artista.

Conveníem la setmana passada en la necessitat d'un intèrpret, una coreografia i algú que mira. Així començava el relat de la temporada al Mercat de les Flors (Albert Quesada i la qüestió de la interpretació en la dansa) que es pot posar en relació amb la primera de les visites internacionals d'aquest nou curs: el solo del ballarí Cédric Andrieux. Un treball defensat amb autenticitat i simpatia i que disecciona un d'aquells protagonistes: el ballarí. Es tracta d'un repàs per alguns dels episodis més importants de la carrera professional d'aquest intèrpret francès, amb les penes i glòries pròpies d'una vida dedicada a la dansa, i molt especialment els vuit anys que va passar en una de les companyies més prestigioses del món. Per no trencar la sorpresa crec que és més interessant anar a veure l'obra sense massa informació, i així deixar-se endur pel relat. Advertir, en tot cas, que es tracta d'un monòleg ballat o, si ho preferiu, d'un solo parlat.

No deixa de ser una paradoxa molt interessant que per fer una biografia d'un ballarí calgui tantes paraules. Com ho és que Jérôme Bel, coreògraf de l'espectacle, es consideri el representant més destacat de la no-dansa, perquè en la peça es poden veure fragments de gran intensitat, des de l'abstracció de Merce Cunnigham, passant per Trisha Brown, i uns delirants quatre minuts de l'obra més coneguda de Bel: The show must go on, que des d'aquí demano formalment entri en la programació del Mercat el més aviat com sigui possible!!!!

La qüestió és que la dramatúrgia acaba sent l'element fonamental per a què el ballarí pugui expressar en l'escenari (amb un disseny mil·limetrat de l'espai i l'instant) tot un conjunt tan afinat de sensacions i reflexions. No és només perquè hi ha la intencionalitat de generar benestar sobre algunes experiències personals que va passar (i patir) al llarg de la seva estada en aquella gran companyia. També perquè la manera com són transmeses a l'espectador converteixen aquest en un col·laborador necessari dels gestos, els esforços i l'argument central amb la clara intenció de generar moviment d'empatia des de l'escenari fins a la platea. I és que una mirada en totalitat, com la que ofereix aquest coreògraf, allunya el perill d'una emotivitat exagerada en la què qualsevol de nosaltres podríem caure quan ens expliquem als altres, especialment si pensem que en certa mesura aquesta peça és un ajustament de comptes amb el passat.

Cédric Andrieux 2009 és una oportunitat magnífica per fixar-nos en la importància que té una bona construcció coreogràfica en un espectacle de dansa. Un element que es fa gran, precisament, quan resulta invisible als ulls de l'espectador perquè treballa essencialment en favor de les capacitats expressives de l'intèrpret ballarí i de la celebració de la pròpia dansa. Fins al punt que convida el ballarí a prendre posicionament respecte a la seva dedicació a la dansa. Un treball que porta a la necessitat de ballar i pensar, alhora! I que apel·la tant a l'intèrpret com a la feina que ha de fer qui el mira. 

La Vanguardia, 6/X/2013