BrincaBros

Brincadeira + Brodas Bros
Teatre Grec, 30/07/2016
GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Festa sonora

Cada nova incursió del grup Brodas Bros a l'escenari és una reafirmació del minuciós treball de difusió i apropiació que les danses urbanes fan d'un territori que no els era propi fa unes dècades. El teatre és un espai privilegiat on desenvolupen la seva tasca creativa i d'entusiasme col·lectiu, a través del qual no només (re)actualitzen el propi llenguatge coreogràfic, sinó que també l'obren a la connexió amb la dansa contemporània i amb d'altres mons, la música de percussió en aquesta ocasió. No és el primer cop que treballen junts, però a BrincaBros segurament han aconseguit perfilar amb més cohesió dues maneres de veure el món diferents, però que connecten molt bé especialment en la seva vessant social i en el rime frenètic, una mena de vida a gran celeritat, de la qual impregnen aquest espectacle amb el grup Brincadeira.

Hi ha una escolta activa, generosa, que engrandeix encara més la tasca d'ambdues formacions. Evidentment que cadascuna d'elles per separat tenen el seus moments de lluïment. Del grup de percussió, més enllà de l'afilat i contundent ritme amb què controlen la ressonància, el guitarra de la formació és capaç d'aixecar ell sol no només passions pels diferents registres en què destaca, sinó també per la seva entrega i energia. De grup de danses urbanes, poca cosa més es pot dir a aquestes alçades, més enllà de constatar la grandesa del seu gest ballat: contagien una il·lusió de viure com és difícil de trobar en altres formacions. Però és que, a sobre, a BrincaBros i totes dues formacions en perfecte comunió, són capaços d'impregnar-se d'un cert aire de maduresa, de recerca del gust de la comunicació amb l'altre, que és el motiu central de la fina línia argumental, alhora que una reafirmació pel principi que els mou: sigues tu mateix, la màxima. I comparteix-ho, la pràctica.

Després de la celebració d'aniversari al Teatre Coliseum i de les primeres experiències de connexió entre tots dos grups a les festes de la Mercè, al Teatre Grec s'ha completat una col·laboració que hauria d'ampliar-se encara més, que va resultar curta de durada i que té, això sí, una mica de problema escenogràfic: un excés d'elements, que junts no acaben de tenir sentit, tot i que sí de manera individual, i que no ajuden a la recepció general de la peça. Una simplificació faria encara més planer el camí visual entre l'admirat públic que va rendir-se dempeus a la feina feta, i aquesta madura producció.

Brodas Bros 10 anys!!!

Teatre Coliseum, 2 de gener de 2016

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Celebració en família

10 anys a l'escenari és una excusa ideal per a fer balanç. Però sobretot per fer projectes de futur: la companyia està treballant en una nova peça que estrenaran en breu i que anuncien al final de la festa que s'han muntat amb amics i afeccionats. Ara bé: la dada més sorprenent de la vetllada és la quantitat de púbic que aixecava la mà quan Lluc Fruitós preguntava qui assistia a un espectacle seu per primer cop. I és que la família de la companyia que ha fet més en aquest país perquè el hip-hop entri al teatre és tan àmplia, que ja ningú no es resisteix a fer una llarga cua -cosa inèdita en el món de la dansa- per gaudir de l'energia desbordant d'aquest grup.

El joc proposat en aquesta ocasió és ben fàcil: amb unes targetes que es troben als seients cal anar relacionant diferents fragments d'espectacles que han fet aquests deu anys. Difícil per a tot aquell públic novell, oi? I tanmateix no hi ha ningú que no pugui encertar-la. La producció sencera dels Brodas Bros és una sort de graffiti que es va perfilant sobre traços anteriors, com es comprova sobre l'escenari. Capes d'estils diversos entrellaçades per l'origen musical i del moviment en allò que hem vingut a anomenar “danses urbanes” i sempre en connexió fluïda d'elements: dj, saxo i bateria en directe; la improvisació del cantant; una estètica particular i, per sobre de tot, l'entusiasme i la precisa execució dels seus ballarins.

Es tracta només d'una festa. I no cal per a aquests casos gaires artificis. “La dansa és vida” proclamen amb convenciment a l'inici de l'espectacle. Ni complexes dramatúrgies, ni tampoc emotivitats desbordants. Senzillament una celebració en família: sigui aquesta tan extensa com vulguem imaginar. I és que els Brodas Bros són aquells que van fer-nos entendre un bon dia que carrer, art i teatre són una mateixa cosa.

Sis coses que t’has perdut al Sismògraf d’Olot

Article publicat conjuntament amb la periodista Aída Pallarés a Núvol

Intensa programació i de qualitat la que es va poder veure dissabte al Sismògraf, la festa de la dansa: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala, la majoria d’aquestes últimes amb entrades exhaurides. Un any més, el públic ha respost d’una manera destacada. Aquesta podria haver estat la vostra elecció dissabte, els sis espectacles que no us podeu perdre si tornen a fer gira per Catalunya.

Famílies assisteixen a Heart Wash de Mar Gómez. © Martí Albesa

Incógnito de Lali Ayguadé. Acompanyada en aquesta ocasió pel ballarí Xavi Auquer, Lali Ayguadé ha tornat a demostrar una expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció de treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha treballat amb els millors coreògrafs de contemporani del món. Destacar-la en una festival com aquest quasi és una obvietat. Però no ho és la seva implicació en projectes on el seupartner té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat artística impressionant. Segurament per això el treball del duo multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. En tot cas, la reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana és transparent i d’impactant bellesa executant.

Horas, de Circolando. Dissabte, a Olot, hi havia dos tipus de persones: les que havien sucumbit als cants gregorians i les que pagarien per veure ballar Paulo Mota i Ricardo Machado unes quantes hores més. Horas és un viatge entre la llum i la foscor, un diàleg entre dos mons radicalment oposats però paral·lels que combina dansa, vídeo i cant gregorià. L’estructura, malauradament, acaba resultant un xic simple i reiterativa, però Paulo Mota i Ricardo Machado sedueixen l’espectador fins a deixar-lo immòbil a l’espera de la següent dosi. L’expressivitat de dos cossos explorant els seus límits aconsegueix que bona part del públic deixi de banda l’embolcall i, senzillament, s’abandoni al plaer de veure aquests dos ballarins en acció.

Dansa per a tots els públics: Brodas Bros, Iron Skulls i companyia Mar Gómez. La dansa tot i que, com sosté Tena Busquets, és un idioma que tots portem incorporat sovint topa amb el prejudici i ens entestem a buscar-li mil significats sense entendre que ballar és una manera de dir, d’expressar-se i de sentir. Que el cos és la paraula. El prejudici encara s’accentua més quan es tracta d’introduir la dansa als nens. Pensem que s’avorriran i trobaran a faltar els mil estímuls continus als quals els hem acostumat. Dissabte, els Brodas Bros, Iron Skulls i la companyia Mar Gómez van demostrar que, una vegada més, ens equivoquem. Dissabte famílies senceres xalaven amb la dansa divertida i gestual de Mar Gómez i una bona colla de nens es miraven bocabadats Sinestesia, Raindú i Solo2 de les dues companyies de dansa urbana. Senzill, ben executat i efectiu.

La consagració de la primavera, de Roger Bernat: El públic arriba al passeig Miquel Blay. Se’ls dóna auriculars sense fils de tres canals, sona La consagració de la primavera, de Stravinsky i els espectadors comencen a ballar segons les indicacions que se’ls dóna. Ells són els protagonistes de l’espectacle-experiència. És cert que aquest mateix joc es podria haver realitzat amb qualsevol altre ballet i que les rialles que provoca veure amics i desconeguts interpretant la coreografia de Pina Bausch poden arribar a tapar els objectius de la proposta, però, alhora, ens provoca una colla de coneixements i reflexions meta-teatrals. Dessacralitza la Consagració, qüestiona el paper de l’espectador i desmitifica el ritual. I tot en menys de 70 minuts.

Las muchas de Maria Antònia Oliver. Després d’una setmana de treball previ a la ciutat amb dones majors de 70 anys, la coreògrafa i ballarina mallorquina convida a una reflexió plena de sensualitat sobre la identitat dels cossos arribats a una certa edat: envellits, fràgils, solcats per l’experiència, reclamen una visibilització que té a veure amb la seva vitalitat i llibertat. Plantejat com un solo elegant, en comunicació amb unes grans imatges projectades al fons, les intèrprets de la ciutat on Maria Antònia Oliver duu el seu espectacle, esclaten en una coreografia de grup carregada d’intencionalitat i que el públic va acollir amb entusiasme.

Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, amb quatre ballarins i un actor. L’Hospici d’Olot ha resultat un marc incomparable: el seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda han permès un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors havien de fer. La nocturnitat hi ha aportat a l’experiència un plus de magnetisme, a una experiència estrenada en aquest Sismògraf i que, entre moltes virtuts, té la de plantejar el paper de la creació dansística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric.