Figueres es Mou 2026

Aarón Vázquez. 

Foto: Figueres es Mou

Les relacions, al Festival Figueres es Mou

Segona jornada del Festival 2026 amb una tramuntana omnipresent i alguns canvis de plans, per seguretat dels artistes. Un dia dedicat als afectes i les seves relacions, que no són altra cosa que la manera com ens movem entre nosaltres.

Traslladat a l’interior del Teatre Jardí, una extraordinària oportunitat per gaudir de l’espai des de les bambolines, la tarda de divendres va començar amb el circ emocional de la companyia La Côte Folle. La peça es titula “Entre bous i vaques” i homenatja les àvies, com a substrat essencial dels afectes que sostenen. 

L’especialitat que defensen exemplifica molt bé la constància del risc de viure, que ells ensenyen en sostenir-se en un altre i confiar en la força i persistència del portador. Amb un públic sorprès per la gosadia dels equilibris i acrobàcies dels intèrprets i alguns moments salvats amb ofici. 

S’insisteix des de la senzillesa en aquella idea i es confirma amb la presència de dones més grans que apareixen puntualment i al final de l’obra. La història se centra en les conseqüències de l’Alzheimer, però tracta sobre l’estima i el vincle. Un projecte ben travat i directe al cor.

Traslladats a la plaça de l’Ajuntament, aquesta connexió amb el públic va anar creixent. Sembla que Figueres sap molt bé que cada any, és la tretzena edició, hi ha una festa de la dansa. I s’hi senten vinculats. Tres peces caracteritzades per la fisicalitat i les preguntes que llancen al voltant del concepte del dia: les relacions.

“Tribe” d’Elena Puchol posa en evidència l’estranyesa del món que ens envolta. Començant per nosaltres mateixos. Tres intèrprets, amb una màscara deformada, semblen recollir les tradicions de les danses dels ancestres, per exhortar els fantasmes que ens condicionen. Fortalesa i contundència física, en un desplegament incansable de poder gestual que defensen magníficament les seves tres ballarines.

La segona intervenció a plaça va venir de la mà de Kernel Dance Theater: “Out of Order”. Un crit a la llibertat individual que els cinc protagonistes, habituals a casa nostra de la dansa més física, executen amb sincronia i determinació. Condicionaments socials i mirades inquisidores davant les quals conflueix la determinació d’esdevenir únics, com exemplifica el solo final d’Aaron Vázquez.

Va cloure la tarda “Manifesto” d’Àngel Duran: una celebració de la diversitat cultural de les nostres societats. Una reivindicació del valor de les subcultures i com ocupen el carrer, sense importar-los quin valor els dona el grup dominant. Una festa a la qual es va apuntar el nombrós públic del Festival, convençuts que és de les realitats de tots que parla aquesta obra, que ho fa des d’una determinada aposta per l’essència de cadascú i que ballen amb intensitat, diferents estils i personalització, per esdevenir un grup. Justament allà on són possibles totes aquestes relacions. Difícils, de vegades. Però l’únic espai possible per al seu desenvolupament.

Monument

Autoria i direcció: Àngel Duran

Interpretació María Arronis, Paula Sánchez, Renan Araujo, Yeinner Chicas i Àngel Duran

Mercat de les Flors, 15 de març de 2025

Dansa Metropolitana

Semblen enfadats

Àngel Duran continua dibuixant una segura carrera com a coreògraf i ballarí d’ençà que va tornar a Catalunya. En aquesta ocasió gràcies al programa de suport a la creació que Àngels Margarit, directora sortint del Mercat de les Flors, ha procurat a una bona nòmina d’artistes del país. Una porta oberta a temàtiques i apostes dramatúrgiques que, a falta d’una major programació internacional a la ciutat, ens connecten amb la resta del món.

És el cas que ens ocupa, perquè Duran està creant ponts de comunicació entre la formació i els aprenentatges que va rebre en el seu pas pels escenaris del nord d’Europa; i les connexions que desenvolupa amb Sud-amèrica. Ja se sap: mentre uns viatgen des de posicions de privilegi, altres ho fan per reconèixer l’alteritat.

És per això que “Monument” és una obra plagada de diversitat, mirada de l’altre i acolliment. Vol ser un testimoni de la rebel·lia dels joves, i acaba com una veu molt clara de com la desigualtat és la causa principal del malestar. Una temàtica que s’entén que pugui molestar uns pocs, però que el nombrós públic de la Sala Ovidi Montlló va ovacionar llargament. Efectivament: és la condició humana d’una joventut a qui el tap generacional, l’explotació laboral, i la manca absoluta d’accés a l’habitatge està abocant a la paperera de la història.

L’obra té un equip entregat, novament amb Yeinner Chicas amb qui és palpable l’entesa creativa i la connexió. Al costat d’un llenguatge coreogràfic fresc, sense pretensions, marcadament dialògic, executat des de l’honestedat i l’esforç. Es mouen a la manera com la complexitat de la societat en la qual vivim ho fa: sense concessions, amb la voluntat de resultar explícits, mirant de cara als problemes dels nostres temps. I amb una certa voluntat pedagògica i d'aclariment, determinats a explicar al món que des de la butaca de platea res és essencialment real, si no la voluntat d’existir i la resistència del carrer.

El més interessant d’aquesta peça és la seva imperfecció, perquè és des d’ella que s’expressen una bona colla de persones: potser amb un format escurçable; igualment amb alguns detalls difícils de connectar; podria ser que amb alguns excessos; però sempre des d’una veritat que es fa impensable que no se sigui capaç de captar.

Semblen enfadats, però és que tenen tota la raó! Ni escoltem.

Unravel

Àngel Duran

Centre Cívic Joan Olivé "Pere Quart", 25 de febrer de 2022

Publicat a El Temps de les Arts

Feina pausada i reflexiva

La bona feina, pausada i reflexiva, és la característica principal d’Àngel Duran. A “Unravel” hi ha darrere una tasca preciosa de recerca històrica al voltant de les condicions de vida de les treballadores i obrers de les fàbriques i colònies tèxtils. Just quan l’artesania va deixar pas a la manufactura en sèrie. Es tracta d’un solo, on s’acompanya en escena amb unes senzilles estructures que fan de maniquins amb la indumentària grisa clàssica. Construeix al seu entorn una memòria subtil i respectuosa, en un viatge que dura uns trenta minuts, que dignifica la posició d’aquelles persones en l’engranatge del capitalisme industrial; i el relaciona amb les il·lusions, les esperances, i la vida quotidiana, també emocional i afectiva.

Hi ha una saviesa corporal que el coreògraf i ballarí sap emprar quan retrata la limitació dels moviments. Pensem-hi per un instant: les cadenes de muntatge, com en les antigues filadores, condicionen enormement el gest humà, per moltes hores obligats a fer-ne uns pocs d’iguals i monòtons. No hi hauria millor expressió que aquest art per significar-ho. Resulta, de fet, paradoxal perquè és ben conegut el paper que la repetició té en la dansa. I és gràcies precisament a aquest contrast que és ben fàcil posar-se a la pell d’aquells a qui representa.

Després hi ha el disseny d’una dramatúrgia, una filatura en tota regla, des de la qual recrea una història d’aproximacions i fugides. El protagonista ballant amb aquelles figures inertes, que gairebé acaben sent fantasmagòriques, i on es retrata una difícil dicotomia: no altra que l’esperança. Aquella advertència de Prometeu quan dona als homes el foc (la tecnologia): les vanes esperances de controlar-lo. I és en aquest context que el ballarí transmet de manera més intensa, a través de la seva expertesa expressiva i presència, tota la dificultat del pas de l’artesania (a la qual ell no renuncia com a coreògraf) i la producció en sèrie.

Papillon

Àngel Duran

Fita Tàrrega, 10 de setembre de 2021

Foto: Laia Pedrós

Publicat a Recomana.cat

El replicant

La nova proposta d’Àngel Duran veu d’una estètica retrofuturista que serà molt apreciada pels amants de pel•lícules com “Odissea en l’espai” i “Blade Runner”. De fet podria ser perfectament el replicant Roy Batty, que en un gir de guió inesperat i després del famós monòleg “Llàgrimes en la pluja”, hagués escapat al seu trist final. A “Papillon” encara amb una major consciència humana, perquè ben bé podria ser qui recita amb veu en off aquella famosa poesia de Calderón de la Barca: “… los sueños, sueños son.”

Àngel Duran és un ballarí d’una consistència i recursos corporals del tot inqüestionables. Amb l’opció robòtica amb la qual significa aquell personatge, meitat memòria, meitat futur, es té la impressió que no es veu ni de lluny tota la capacitat gestual de què és capaç. La seva dissociació de moviments del cap i les extremitats, especialment en la primera part de la peça, és sofisticada i sempre es justifica des del punt de vista del fil argumental. Com també resulta sorprenent en els escassos moments en què executa una dansa més física, molta d’ella arran de terra i amb una mal•leabilitat i flexibilitat inaudita, especialment si es té en compte que és un intèrpret d’una destacada corpulència muscular.

El replicant de “Papillon”, fet i fet, és tot tristesa i tendresa. Potser perquè se sap només un petit píxel en les projeccions i les columnes de leds amb les quals l’obra crea aquell clima singular: treball tècnic de projeccions i llums (Xavi Moreno i Albert Coma) polit i perfectament ajustat al context de la peça. El nostre coreògraf i ballarí, al seu torn, es troba sempre al mig d’aquell desplegament, com una mica absent, reflexiu i concentrat. Com si de fet tot plegat no anés amb ell. Amb la certesa d’un final que, en tots els casos, és inapel•lable. Acompanyat de la música d’Alfred Tapscott: pràcticament una banda sonora.

Tot plegat es tracta, efectivament, d’una ficció. Exactament aquella en la qual la tecnologia digital insisteix a situar-nos.

JORDI SORA i DOMENJÓ