Aarón Vázquez.
Foto: Figueres es Mou
Les relacions, al Festival Figueres es Mou
Traslladat a l’interior del Teatre Jardí, una extraordinària oportunitat per gaudir de l’espai des de les bambolines, la tarda de divendres va començar amb el circ emocional de la companyia La Côte Folle. La peça es titula “Entre bous i vaques” i homenatja les àvies, com a substrat essencial dels afectes que sostenen.
L’especialitat que defensen exemplifica molt bé la constància del risc de viure, que ells ensenyen en sostenir-se en un altre i confiar en la força i persistència del portador. Amb un públic sorprès per la gosadia dels equilibris i acrobàcies dels intèrprets i alguns moments salvats amb ofici.
S’insisteix des de la senzillesa en aquella idea i es confirma amb la presència de dones més grans que apareixen puntualment i al final de l’obra. La història se centra en les conseqüències de l’Alzheimer, però tracta sobre l’estima i el vincle. Un projecte ben travat i directe al cor.
Traslladats a la plaça de l’Ajuntament, aquesta connexió amb el públic va anar creixent. Sembla que Figueres sap molt bé que cada any, és la tretzena edició, hi ha una festa de la dansa. I s’hi senten vinculats. Tres peces caracteritzades per la fisicalitat i les preguntes que llancen al voltant del concepte del dia: les relacions.
“Tribe” d’Elena Puchol posa en evidència l’estranyesa del món que ens envolta. Començant per nosaltres mateixos. Tres intèrprets, amb una màscara deformada, semblen recollir les tradicions de les danses dels ancestres, per exhortar els fantasmes que ens condicionen. Fortalesa i contundència física, en un desplegament incansable de poder gestual que defensen magníficament les seves tres ballarines.
La segona intervenció a plaça va venir de la mà de Kernel Dance Theater: “Out of Order”. Un crit a la llibertat individual que els cinc protagonistes, habituals a casa nostra de la dansa més física, executen amb sincronia i determinació. Condicionaments socials i mirades inquisidores davant les quals conflueix la determinació d’esdevenir únics, com exemplifica el solo final d’Aaron Vázquez.
Va cloure la tarda “Manifesto” d’Àngel Duran: una celebració de la diversitat cultural de les nostres societats. Una reivindicació del valor de les subcultures i com ocupen el carrer, sense importar-los quin valor els dona el grup dominant. Una festa a la qual es va apuntar el nombrós públic del Festival, convençuts que és de les realitats de tots que parla aquesta obra, que ho fa des d’una determinada aposta per l’essència de cadascú i que ballen amb intensitat, diferents estils i personalització, per esdevenir un grup. Justament allà on són possibles totes aquestes relacions. Difícils, de vegades. Però l’únic espai possible per al seu desenvolupament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada