Aleta

Marc Fernández

Intèrprets: Anna Sagrera, Noé Ferey, Clementine Télésfort, Joel Pradas i Marc Fernández 

Músics en directe: Ivó Jordà i Marc Vall

Una aleta contemporània

En l’origen hi ha la confiança. No es construeix res entre humans, res que sigui significatiu, si primer no hi ha la disposició de fiar-se dels altres. I de fer-ho a totes bandes. Semblaria que és aquest el significat de la primera part de la peça que s’ha vist al Festival Figueres es Mou 2026, primera obra de gran format del ballarí i coreògraf Marc Fernández i que està recollint èxits allà on va, d’ençà de la seva estrena fa un any. Ballen aquest primer fragment enlairant-se, recollint el company, donant-se suport, aixecant-se sobre l’altre, desplaçant-se pel tatami, a la carrera o en figures més pausades. Sempre amb actitud d’escolta i d’ajuda mútua. Amb un elenc versàtil, molt físic, que sap dibuixar amb delicadesa aquests primers compassos i que connecten amb rapidesa amb el nombrós públic de la rambla de la ciutat empordanesa.

Tampoc hi ha cap inici de res que s'apreciï, si no està en contacte amb tots els elements convocats a plaça: en aquest cas la tradició. La del món casteller, evidentment, com s’endevina amb el títol. Però també la dansa i la música tradicionals. Dos noms fonamentals en aquest punt en la construcció de l’obra i que es respiren, per poc coneixement que es tingui de dansa contemporani actual. El primer és invisible en escena: Magí Serra, sempre amatent a la connexió entre cultura popular i tradicional i que tantes coses està aportant en assessoraments com el que ha fet aquí. Després, la gralla viva d’Ivo Jordà, a qui el nom de músic li queda curt i que demostra que és un performer de la gralla, participant amb els ballarins de la dinàmica compositiva.

Hi ha una segona part de la peça en la qual s’entra en matèria: l’aleta. Aquella persona (canalla jove) que aixeca la mà en coronar un castell. Com explicar això des de la dansa contemporània, tan acostumats com estan a treballar arran de terra? Doncs precisament portant al seu terreny la verticalitat. No ens enganyem: ningú no competirà mai amb una bona pinya, compensadora de forces de gravetat. Així que la solució de Marc Fernández és fins a un punt disruptiu per a allò que vol representar: dibuixar sobre el terra aquelles interaccions. Un recurs força conegut en el món casteller: el dibuix gràfic. Que els ballarins encarnen, amb aquella confiança de l’inici de la peça, i que genera alguns dels moments més lluïts de la peça, autèntica sorpresa per al públic.

Així s’obre espai al terç final, amb la participació especial de la Colla Castellera de Figueres. La representació horitzontal va prenent dimensió, a poc a poc. I en aquest punt, de nou un altre dels moments estrella de la nit: en diferents grups, la representació de les parts d’un castell: el tronc, el pom de dalt, l’aixecador…

Amb el final apoteòsic d’un castell participatiu amb el públic: proporcional a les forces i gent assistent, però emotiu i precís.

En definitiva, un espectacle que camina entre la tradició, en fa homenatge, aporta un punt de contemporaneïtat necessari per a estendre-la a públic més divers, i que posa la dansa al centre d’aquesta transformació.