Casa Alegre de Sagrera
Coreografia i interpretació: Fàtima Campos i Toni Mira
Càmera i realització: Martí Mira
Festival TNT Terrassa, 01/10/2016
Publicat també al portal de crítics Recomana.cat
Sobre dansa i cultura
El mapping o video-mapping va camí de convertir-se en una manifestació molt popular. La més coneguda d'entre les que utilitzen les eines digitals. I on aquests recursos tenen un protagonisme d'igual o major importància que la resta de llenguatges: música I coreografia en aquest cas. La més difosa en diverses manifestacions culturals: festes majors o un festival de creació contemporània com és el TNT de Terrassa. I també probablement la més assequible per al gran públic per la seva espectacularitat visual.
La fina línia que separa això de la cultura de masses és fàcil d'entendre. Aquí es projecta la història de dos personatges que entren d'amagat a l'edifici: l'escalen, apareixen per les finestres i mantenen entre ells una relació tendra i delicada que la coreografia accentua, amb elegància, línies clares, gestualitat de gran trets i un repertori de moviments que podem relacionar ben fàcilment amb l'extensa i perfilada carrera d'un nom propi i fonamental de la dansa a Catalunya com és Toni Mira. En un context d'alta qualitat com aquest, Fàtima Campos dóna la rèplica amb mínim una intensitat d'igual nivell.
Després està la tècnica digital, que en l'estrena al TNT es va anunciar que provocava alguna petita errada però que realment el públic hagués integrat amb normalitat, com si es tractés d'un lapsus de pocs segons de la pròpia història. Hi ha artesania de la bona en la feina que Martí Mira ha desenvolupat per encaixar cada segon de la filmació amb la bonica arquitectura de la façana de la Casa Alegre de Sagrera, així com un acurat treball de sincronia entre els moments ballats en directe i les projeccions.
La pregunta s'instal·la en acabar l'espectacle. En un context com un festival les converses entre programadors, crítics, públic, artistes donen sempre molt de joc, amunt i avall a la recerca d'on és i a quina hora el següent espectacle seleccionat. I la crítica, en sentit etimològic “la reflexió” a on em porta Somnis robats és a preguntar per l'objectiu de la pròpia experiència. No vull dir la resposta del públic, sòlida i clara: l'espectacle agrada i molt. Demano pel sentit d'una proposta com aquesta. Des de la dansa, per tal de copsar si aquesta és una nova via d'atansament al gran públic. Des de la integració de les eines digitals, per saber si aquí comencen o acaben les seves possibilitats. Des de la perspectiva d'un festival contemporani (radicalment i feliçment) per si parlem de futur o només de cultura de consum.
