"D'ençà" de Quim Bigas
Quim Bigas ha presentat “D’ençà”, ballat per Alba Barral, Víctor Pérez Armero, Sanya Malnar, Clara Tena i Pauli Romero. Un espectacle carregat de bellesa, amb un imaginari molt suggerent, preciosos intèrprets i molt madur. Planteja com són els espais on hem habitat -traduït: on han ballat-. Perquè, com expliquen just començar la peça, és de les primeres coses que fem en comunicació amb els altres. Moure’ns imperiosament des de ben petits, com per assegurar que és des del gest on és possible contrastar una vida en relació. I és així que es desenvolupa l’obra: des del moviment que aplega un conjunt, fins a la individuació de tots ells. Les fonts coreogràfiques són diverses, com ho és l’ampli bagatge d’aquest creador i l’instrumental tècnic des del qual els ballarins l’aborden, diu molt de la complexitat amb la qual es basteix una vida. Entren i surten de l’escenari, com per representar els desplaçaments permanents des dels quals es juga. Tan bon punt es fa silenci, com ara la música i els diàlegs imperceptibles envolten tota presència. Queden destacats per un feix de llum, com es difuminen en un espectre. Són així les mil presències que acumulen experiència des de la qual projectar-se en clau de futur. Només una cosa és imprescindible perquè tot plegat no caigui: aquella coincidència, la trobada de mínim dos, l’uníson que ens aplega.
"Waves" de Lautaro Reyes
Lautaro Reyes, per la seva banda, explica a la nova producció “Waves”, que balla en solitari, l’experiència desdoblada de viure entre dos mons: el Xile originari i l’Europa que l’ha vist créixer com a coreògraf i ballarí, des de fa més d’una dècada. Estem davant d’una creació extraordinària, d’un accent aprofundit i delicat. Sobre el fons de les onades, desplaçaments de mar que porten amunt i avall l’aigua. Incansables. Un xoc de realitats, a priori incompatibles, des de les quals es debat la identitat i l’alteritat. Dues mirades divergents que transiten un cos, que s’arracera per defensar-se de l’embat, que es mou des de l’encontre i que es projecta des de l’esperança. Ballar una creació pròpia, com és aquest cas, és un compromís doble que Lautaro defensa amb saviesa. Segurament perquè hi van moltes coses darrere de cada gest: el record, la família, la memòria col·lectiva, l’actualitat, la percepció de tot plegat. Però sobretot el present, que es dibuixa en un contrast de percepcions des del qual demana a l’espectador que construeixi un propi relat de veracitat, que ell només fa que assenyalar des de la fugacitat del present.
