Balanç Grec 2015

Amb el periodista Xavier Pardo, tertúlia de dansa al Recomana.cat Ràdio, 27/7/2015

Vam parlar de tres dels espectacles del Grec 2015 i vam fer balanç de l'edició 2015

Vorònia de La Veronal
Fuck-in-progress de Jordi Cortés
À louer de Peeping Tom

Fuck-in-progress

Festival Grec de Barcelona

Jordi Cortés / Associació Kiakahart

Mercat de les Flors, 4 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana

Jordi Cortés In Sex

Coincidint amb la preestrena aquests dies als Estats Units del primer episodi de la tercera temporada de l'aclamada sèrie de TV “Masters of sex” i com si es tractés d'una adaptació lliure per a teatre de les inquietuds del metge dels anys 60 per la conducta sexual humana, Jordi Cortés ha obert el seu particular bordell al Mercat de les Flors on hi fa desfilar tot de personatges disposats no pas a saber més coses sobre fisiologia o anatomia, sinó a preguntant-se com veiem aquelles pràctiques quan les protagonitzen cossos no-normatius. La dansa pot plantejar mirades al voltant de l'imaginari, si com en aquest cas confronta la disjuntiva entre la forma externa i les sensacions internes. La tensió entre el cos visible i la seva representació permet explicar coses impossibles de verbalitzar. L'objectiu no és altre que proposar als subjectes que habitin amb els seus cossos, independentment de com siguin aquests, per a gaudir d'una experiència sexual plena, i per tant personal.

Es tracta d'un retaule, un mosaic d'intèrprets, cadascú encapsulat en la seva particular estructura física, determinats per pors i dificultats, com s'esdevé en qualsevol de nosaltres, que van mostrant al llarg de l'hora i mitja de l'espectacle, a través de la paraula o del moviment, la seva experiència amb el sexe. I ho fan posant en joc aquella construcció que Gilles Deleuze ja ens advertia no era quelcom a satisfer o assolir, perquè el desig -deia- no es defineix per la seva carència, sinó per la seva producció. Es tracta d'un conjunt, un món particular, una fabricació mental: “c’est toujours avec des mondes que l’on fait l’amour” (amb “mons” és amb qui sempre fem l'amor). De manera que això afecta qualsevol subjecte sensible, independent de com sigui el seu cos.

El gran encert de la proposa de Jordi Cortés consisteix precisament en posar davant de l'espectador una seqüència diversa de personatges que van desgranant aquells mons des dels quals experimenten la seva sexualitat. Ho fan evidenciant la nostra sorpresa davant d'aquella diversitat sempre respectada però poc representada; i confrontant aquells mecanismes de desig per a veure'ls d'igual intensitat que els de qualsevol. Tot plegat, a través d'impulsar-los a generar processos en moviment, dansats, creant noves formes d'expressar-se i de relació entre ells (els seus cossos, però també els nostres) per tal d'alliberar-los(-nos) col·lectivament de la inquietud que tots amb major o menor mesura tenim a mostrar-nos tal com som.

Black Out

Jordi Cortés - Companyia Alta Realitat

Intèrprets: Raül Perales, Mercè Recacha, Jordi Cotés i María José Moya “La Jose”

Nau Ivanow, divendres 17 de juny de 2011

 

Comiats al silenci

Seria més productiu presentar una peça com aquesta si es parlés de dansa i teatre “compatibles”, que no pas de “dansa integrada.” I és que la polièdrica i complexa narrativa que presenta, confirma el per què (una vegada més) s‘ha de rebutjar qualsevol intent “d’integrar” ningú. És en la diferència que podrem abordar l’altre, no pas amb la intenció que s’acobli  a les nostres deficiències; sinó més aviat perquè les seves completen el mapa vital d’imperfeccions on  tots els cossos (i les ànimes, és clar!) es reclouen. 

. 

I és així com...

De vegades gosem renunciar a la soledat. En un gest fort, coratjós, atrevit ens permetem plantar cara. I ens carreguem de raons alienes per fer fora de nosaltres la infinita imprecisió en què som constituïts. Sabem que no és gaire més que un amortit crit còsmic, imperceptible més enllà de la paraula. Però quan ho fem, ens sentim lliures, diferents, estranys en un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de vida. Són els impulsos: epitafi d’un món en transformació, del que no ens volem exclosos. Poètica obstinada.

O de vegades gaudim sent dos, o tres o més en amigable companyia.  Col·lisions de partícules ínfimes a la recerca del recer que proporciona l’altre. I ens arrisquem als jocs, les indolències i alguns enganys. Sabem que tampoc no és gaire més que enllumenades transitòries que dibuixen feixos relatius, estranys per un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de temps. Són les il·lusions: pròleg d’una terra en cendres, de la que no volem ser exclosos. Poètica reiterada .

I també, a voltes, és així com... patim només silenci, com es projecta la càmera de vídeo en directe de l’obra, testimoni mut dels nostres desencerts.

D’aquestes, i més coses, parla Black Out. I no és tan important si és amb una cadira de rodes (des de la qual, per cert, es promouen alguns dels gestos més agosarats de la vesprada com el joc entre la Mercè Recacha i la Maria José Moya “La Jose”); si ho fan des del cos nu (divertida, excèntrica, però encertada  la paròdia dels ous batuts del Raül Perales); o és per la intensitat dels contactes (magnífic el joc dels dos cossos masculins, amb el cap d’un ells presoner en l’altre); si és perquè són lligats a la mateixa corda (i és textual: una bona estona de patiment en veure com s’arrosseguen entre ells amb els caps llaçats); o si és des de la sinceritat de la mirada i la presència eficaç  (i seriosa) del principal bastió de la companyia: en Jordi Cortés.