La fragilitat dels verbs transitius

Companyia Roberto G. Alonso
Mercat de les Flors, 26/07/2016
GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Foto: Josep Aznar

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Les edats trans

Una intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i l'experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec de Junyi Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita Astrid i Cesar López que representen els pares. En l'edat madura, trobem el coreògraf de la companyia.

La necessitat i justícia de la peça, l'homenatge i respecte cap a les difícils situacions de les persones trans en una societat encara ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un espectacle. Des d'aquest punt de vista, ofereix un retaule de quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant algunes d'aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d'estranyesa davant d'allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens dubte el millor que queda explicat en l'obra. Tot acompanyat de la punyent composició musical i execució en directe d'Àlex Rodríguez Flaqué. Des d'un punt de vista visual, tan l'escenografia com la il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme.

Ara bé: el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres, quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l'aspecte més qüestionable de l'espectacle: com a (auto)biografia o retrat generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur, senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos s'ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.

Foto: Josep Aznar

Lulú, primera nit

Companyia Roberto G. Alonso

Intèrprets: Cristina Martí, Toni Luque, Beatriz Torralvo, Roberto G. Alonso

Teatre Gaudí, 1 de setembre

Dansalona 2012

Els cossos del desig

c'est toujours avec des mondes que l'on fait l'amour
Gilles Deleuze

Tot el que s'explica a continuació és un miratge. Perquè els cossos no són dipositaris del desig. Són més aviat l'instrument a través del qual una altra ment (això és: un altre cos) redacta les limitacions amb què fou constituït. I projecta, amb la modulació de la cultura, fils invisibles d'atraccions i repulsions que tenen en el sexe la seva condició de possibilitat. Potser és per això que passió i raó és un binomi impossible. Perquè l'important no és pas què diu el mirall, sinó què pensem sobre el que ens diu.

La Lulú és aquest retrat d'imatges deformades: voluptuositats imaginades. Per això, segurament, el relat de Frank Wedekind representa per a la literatura occidental l'exponent màxim de la capacitat creadora que el sexe (somiat, desitjat, inabastable i llunyà) ha produït en una societat especialment instigadora amb el seu discurs: segles de confessions no pas per limitar la seva producció, sinó la seva difusió. Perquè en el contacte íntim dels cossos, el desig desborda els seus actes.

Posar sobre l'escenari, i fer-ho a través de la dansa, tot aquest argumentari no sembla feina fàcil. Encara més complicat en els temps de la imatge, on la imaginació del text literari del segle XIX ha quedat substituït pel consum pornogràfic. L'aposta de la Companyia Roberto G. Alonso és de magnitud considerable i compensa de l'esforç un espectacle de més d'una hora de durada, on les servituds a què una adaptació obliga, queden compensades per una fascinant interpretació de l'ànima tèrbola dels seus personatges (especialment en el difícil paper de Jack l'esbudellador a càrrec del propi director de l'obra); en un context de dansa enèrgica, exigent amb l'expressivitat i físicament fins un punt acrobàtica (que molt particularment Beatriz Torralvo i Toni Luque executen, en els papers respectius de prostituta i el seu client mariner); al costat d'una resolutiva i veraç dama de negre (de la mà de Cristina Martí) i en una escenografia, un vestuari i una selecció musical completament ajustats al context de l'obra

I és que el gran encert de Lulú, primera nit és deixar intacte la complexitat dels personatges, de qui poca cosa més es podia dir que “desitgen”, per centrar-se en les mil maneres (i moltes més que no s'insinuen en l'obra) com els cossos “pensen” aquells impulsos. Fent possible, així, que l'espectador hi afegeixi el seu particular repertori d'experiències. Un autèntic miracle, si tenim present fins a quin punt els cossos del desig han esdevingut la mirada limitant de la cultura que els acull. I per això, la imatge deformada de l'inconscient col·lectiu.

Fotos: Anna Padrós, extret de  http://www.ciarobertogalonso.com/