dimecres, 27 de juliol de 2016

La fragilitat dels verbs transitius

Companyia Roberto G. Alonso
Mercat de les Flors, 26/07/2016
GREC FESTIVAL DE BARCELONA


Foto: Josep Aznar
Publicat també al portal de crítics Recomana.cat
Les edats trans

Una intensa soledat envolta encara les circumstàncies personals i l'experiència trans: el gènere disconforme amb el seu sentir no és només el problema. Es tracta sobretot dels rols que la societat té assignats a cadascú i que transmet disciplinadament a través de les generacions. Qualsevol qüestionament suposa una provocació que és inapel·lablement contestada amb la injúria, una vivència compartida amb altres col·lectius i a qualsevol edat. Per això el gran encert de la nova producció de Roberto G. Alonso són les edats de la vida que representen els quatre actors/ballarins. En els extrems, destaca com una estrella el més petit de tots: Hugo Real. I en el contrari, Oriol Genís dibuixa una interpretació meravellosament perfilada. La dansa més professional queda a càrrec de Juny Sun, extraordinàriament capacitat però inexpressiu; i Anita Astrid i Cesar López que representen els pares. En l'edat madura, trobem el coreògraf de la companyia.

La necessitat i justícia de la peça, l'homenatge i respecte cap a les difícils situacions de les persones trans en una societat encara ofegada de falta de consideració, no ens ha de fer oblidar que es tracta d'un espectacle. Des d'aquest punt de vista, ofereix un retaule de quadres, petites escenes, delicades i sensibles, on es van desplegant algunes d'aquelles dures i nefastes coses per les quals han de passar molt sovint. La soledat, la immensa i terrible sensació d'estranyesa davant d'allò que viuen i com reacciona el seu entorn, és sens dubte el millor que queda explicat en l'obra. Tot acompanyat de la punyent composició musical i execució en directe d'Àlex Rodríguez Flaqué. Des d'un punt de vista visual, tan l'escenografia com la il·luminació acompanyen aquest to de memòria adolorida en què es converteix molt sovint la identitat de gènere disconforme.

Ara bé: el discurs és dels anys 80 o anterior. Siguem clars: si tot allò a què aspirem en ple segle XXI és a reproduir els rols de gèneres, quan sabem tots plegats que és aquí on rau la bèstia de les desigualtats, ens equivocaríem. I aquest és l'aspecte més qüestionable de l'espectacle: com a (auto)biografia o retrat generacional, crea molta empatia. Com a mirada de futur, senzillament queda allunyat de les expectatives. Perquè més enllà de la (re)assignació de cadascú, que sempre i en tots els casos s'ha de garantir en llibertat i amb tot el suport social, la pregunta és si això que hem vingut a anomenar masculí i femení té sentit i cal seguir transmetent-ho a les generacions futures.

Foto: Josep Aznar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada