Así en la tierra como en el cielo

Companyia Mar Gómez
Intèrprets: Álvaro de la Peña, Carlos Fernández, Matías Marré i Xavier Martínez
Mercat de les Flors, 21 de juliol de 2016
GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Sense por

Passen els anys i et vas preguntant coses, esclar. El punt de partida de la nova producció de Mar Gómez és ben estimulant: i si en el “més enllà” estiguéssim condemnats eternament a ser com som? I si, ben al contrari, l'atzar ens transformés en quelcom ben diferent? Quatre protagonistes masculins, amb la ironia i el sentit de l'humor propi de la companyia, aniran perfilant aquest joc, als dictats d'una màquina escurabutxaques.

Primera consideració: no tots els ballarins són joves. I això no els fa menys dansaires. Encara més: la maduresa del seu gest diu molt d'una saviesa feta a cop d'hores de representació. Així que és una gran ocasió veure aquest elenc acompanyant el Xavier Martínez. Segona idea, i en la línia anterior: si el ballet era patrimoni del cos femení, que en aquesta obra tots els intèrprets siguin masculins i que juguin amb el rol de gènere, encara accentua més el sentit de l'obra: potser al cel podrem capgirar algunes constants, vist l'escàs èxit que hem tingut de moment en la vida terrenal.

Poques veus com la de Mar Gómez per explicar la quotidianitat, mentre la balla i somriu sorneguera. No apareix en aquesta peça, però sempre és present en el cap de l'espectador habituat a les seves coreografies. Algunes més encertades que altres, com és normal. Però sempre amb una dansa propera, comunicativa, amb un trànsit feliç malgrat algunes veritats que deixa caure amb raó i envoltada de realisme fantasiós. Sense por: si alguna cosa crec que es pot dir d'aquesta artista, és això.

Así en la tierra como en el cielo és una obra coral, també. Dibuixa personatges amb aquell interessant punt de partida. Els transforma i mira quines conseqüències té tot plegat en les seves relacions. I desplega una comicitat humana, extraordinàriament real. Però el conjunt no troba el to, potser per un excés d'intencions, per la dependència ritual de l'atzar de la màquina o senzillament perquè no tenim referents d'aquell cel inventat: una escenografia gris de portes que no ajuden al context i una difícil dramatúrgia, que s'allunya de la plausibilitat. Potser és així el “més enllà”. Jo no ho sé. Però no tinc dubte del treball dur i l'esforç que hi ha darrera. De vegades s'encerta més. D'altres no tant. És així l'atzar. En tot cas, uns somriures els faran si van a veure l'obra. I això, si pensem sobre el més enllà, sempre és una fortuna!