Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Peeping Tom. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Peeping Tom. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de juliol del 2020

Díptic: The Missing Door i The Lost Room

Peeping Tom
Teatre Grec, 20 de julio del 2020




La disciplina del cuerpo

Poco se ha hablado estos meses de confinamiento y extraña nueva normalidad de la aparición de nuevas tecnologías en el control de los cuerpos. Mecanismos de vigilancia, sometimiento y punición con los cuales el poder controla. Quizás sean las artes en vivo las primeras que han dicho basta, estos últimos días. Y ante la posibilidad de cancelación del Festival, se apostaron a la entrada del Teatre Grec. Fueron poco más que unas decenas de manifestantes y como previa a la segunda función de la compañía belga. Pero con la presencia de la policía a una distancia considerable se daba a entender que la política (ojalá) había entendido de una vez algunas cosas: que la cultura es segura porque las medidas de prevención que se están tomando son considerables; y que se está llegando al hartazgo general frente a aquel control total de la libertad. Sin menospreciar, para nada, la gravedad de la pandemia y la necesidad de protección colectiva. Pero para todos: no solo la de uno de los sectores más precarizados de la sociedad.

Dos sonoros y largos aplausos en el anfiteatro coronaron aquella queja: el primero justo al anunciarse el inicio de la función, de agradecimiento a la organización y la movilización general de artistas, público, aficionados, periodistas, crítica, ... por su perseverante protesta. El segundo, generoso, un algo complaciente, para con una de las compañías preferidas de la ciudad: el colectivo Peeping Tom. Y como nada es normal en lo que estamos viviendo, presentaron The Missing Door y The Lost Room, un díptico que no pudieron completar con The Hidden Floor, su tercera parte: coreografías que ya habían hecho para la Nederlands Dans Theater y con un elenco propio. Y en eso, como en tantas cosas, la velada fue especial y también incompleta.

Los paralelismos con la actual situación se antojaban fáciles, aunque naturalmente es una lectura personal porque las piezas se gestaron en 2013 y 2015. En un entorno íntimo, la de dos habitaciones de hotel, con una largo cambio de escenario que separaba las dos piezas y que tampoco queda muy claro que fuera necesario, los huéspedes reciben extrañas visitas que perturban su tranquilidad. Podría ser un fantasma, o un enemigo, como un virus. Poco importa: lo substancial es cómo afecta a nuestro gesto cotidiano y al movimiento.

La compañía desplegó todo aquel conjunto de recursos coreográficos que invita a pensar en lo irreal, extraordinario y fantasioso de su control corporal. Intérpretes capaces de dibujar estelas de condensación invisibles, fantasías trazadas sobre la nada, corporalidad intangible que en todo se opone a la gestión de la normalidad. Otra vez un delicado y fascinante tumulto de imposibles, en medio del caos de una expresión fugaz y una narrativa sincrética.

Sin embargo, como si se tratara de una distopía o precisamente porque han llegado estas piezas a Barcelona justo ahora, hubo continuas señales de que algo no encajaba del todo. Es bien sabido que la realidad siempre supera a la ficción. Y esos organismos disciplinados en la gestión de la ilusión chocaban continuamente con la experiencia vital del espectador. ¿Acaso es la libertad el único reducto del cuerpo? ¿La de imaginar hipérboles, soñar engaños y crear espejismos? Porque la del movimiento, como hemos visto este tiempo, puede quedar profundamente limitada en su esencia. ¿Será que solo la disciplina de la mente es lo que nos queda y con ella su máxima expresión viva que no es otra cosa que el teatro y la danza?

--------
En aquest blog s'ha prestat força atenció a aquest singular col·lectiu artístic: podeu llegir aquí més entrades.

dissabte, 13 de juliol del 2019

Kind

Peeping Tom
Teatre Nacional de Catalunya, 11 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona




Traumes infantils

Tercera i definitiva aproximació de la companyia a les relacions de família, sempre des de la culpa i la mala consciència. A Vader (Pare) per l’abandó del progenitor vell; a Moeder (Mare) per una vida condicionada pels rols de gènere. No deixa de sorprendre aquesta voluntat tan occidental d’analitzar les relacions paterno-filials, a la recerca infinita del desllorigador existencial. Així va fer possible el seu negoci Freud i companyia: insidiosament, preguntant fins i tot en què somiaves.

En un bosc d’àmplies referències als contes infantils, com a les relacions sempre tèrboles amb els adults; una nena gran de rínxols daurats, una Isolda wagneriana (de fons, insistentment el Liebestod - la mort de l’amor-) en el punt exacte del descobriment de l’enigma de l’esfinx. Bèsties, catàstrofes, violència i imatges fantasmagòriques al voltant d’una innocència sobrevalorada. Un desplegament d’obsessions com només els actors-ballarins de Peeping Tom poden representar: ductilitat corporal que es replega sobre l’eix imaginari del cor. Contorsionistes del gest inaudit, flexionant extremitats anímiques. Un autèntic desassossec del viure que uns cucs desplaçant-se lentament per l’escenari acaben de fer evident. No és pas per falta d’esperança o d’enginy. És més aviat per la incapacitat - tan humana - de plegar-se a l’evidència, a l’acceptació del destí.

Es troba a faltar en aquesta darrera peça un accent més acusat de les frases coreogràfiques tan característic del grup, que sembla haver arribat a un sostre de vidre per la seva complexitat, és clar, però també per una certa actitud acomodatícia: funciona, expressa intangibles com pocs llenguatges actuals fan, és un material molt estimat per un públic com el barceloní (en coproducció amb el Grec i el TNC) i així es renuncia a experimentar amb els seus límits. De fet, en la trilogia, s’acusa una minva considerable de la presència del moviment des d’aquella primera obra dedicada al pare i fins a aquesta.

Aquesta qüestió, unida a la dramatúrgia allargassada en excés, sense un fil conductor clar, abandonada a sensacions primàries i idees inconnexes, fan de Kind un producte relatiu. Amb molts apriorismes, com el de l’agressivitat transmesa a partir de l’observació passiva de l’infant: les armes en el punt de mira de la crítica; o el de la destrucció de l’amor, condicionat per la presència dels fills en la unitat familiar. Arguments tots ells d’ampli espectre, que es donen per vàlids sense un contrast sòlid d’opinions. 

divendres, 7 d’agost del 2015

Balanç Grec 2015

Amb el periodista Xavier Pardo, tertúlia de dansa al Recomana.cat Ràdio, 27/7/2015

Vam parlar de tres dels espectacles del Grec 2015 i vam fer balanç de l'edició 2015

Vorònia de La Veronal
Fuck-in-progress de Jordi Cortés
À louer de Peeping Tom


dijous, 16 de juliol del 2015

À louer

Festival Grec de Barcelona 
Peeping Tom 
Mercat de les Flors, 16 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana



Rates i fantasmes

Primer van proclamar la mort de Déu, després la de l'home i Peeping Tom anuncia la mort del teatre. D'ençà la caiguda de l' Ancien Régime, l'últim bastió de la propietat burgesa -l'escenari- quedarà buit per una desamortització final. Es lloga l'espai abans no s'ompli de rates i fantasmes. Occident ha arribat a la fi d'una era que s'estenia des de les grans revolucions de finals del segle XVIII. Els seus darrers inquilins són en una casa atrotinada familiar, que ha perdut diners i prestigi, ara en precari, i on obsessions, desitjos, pors i fantasies queden traduïts en impulsos creatius tumultuosos. El teatre que feia de mirall de les futileses d'una vida regalada, com abans el bufó de la cort gosava dir allò que ningú altre no podia, descobreix amb horror que cap artista ho farà millor que la pròpia realitat. El caràcter efímer de les arts de la (re)presentació ha quedat superat per la decadència dels seus antics propietaris. El Teatre és mort! Visca el Teatre!

Una mestressa, filla legítima d'una nissaga encarnada pel pare encara present anys després de la seva desaparició; un parell de servents; una cantant d'òpera gran sense feina i el seu marit, distret amb les voluptuositats d'un jove; i un bon grup d'inquilins/figurants que es passegen amunt i avall per l'edifici. Tot l'univers en una casa/teatre amb grans cortines vermelles envoltant l'escenari. “Aquesta no és la situació que jo buscava” reclama per telèfon la propietària. Ànimes perdudes, enjogassades entre elles, habitant uns cossos que canten, figuren, dansen i actuen al dictat de les conveniències i rituals socials: l'hora del te, els aplaudiments, la submissió i la cordialitat en el tracte. Les restes extenuades d'uns altres temps. I pel mig d'aquests personatges, la passió oculta, la mentida, la pressumpció, el record i el vaivé d'experiències viscudes i imaginades amb què el teatre de la vida ha omplert l'espai delimitat que va de la platea a les escales del pis superior, metàfora d'un altre pla on la corporeïtat de la memòria ocupa el seu lloc.

Aquest és el món en descomposició que balla trencant la lògica de l'equilibri (Jos Baker, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung i Seoljin Kim); que canta provocant una fissura de tristor (Euridike De Beul); que actua generant una immensa melancolia per allò que podria haver estat i mai no va ser (Leo De Beul i Simon Versnel); envoltats de rates i fantasmes (magnífics figurants locals i que ens ha de servir per entendre que també aquí tenim brillants intèrprets capaços de dialogar amb monstres de l'escena com aquesta companyia). Un altre mestratge, un altre cop de genialitat, un espectacle indiscutible.

I un darrer avís: el temps en què vivíem és proper a la seva fi.



La magnífica crítica de Joaquim Nogero a La Vanguardia, 17 de juliol de 2015:

dijous, 17 de juliol del 2014

Vader (Pare)

Peeping Tom/ Franck Chartier / Gabriela Carrizo
Mercat de les Flors, 16 de juliol de 2014
Festival Grec de Barcelona

Aquí podeu llegir una col·laboració amb la periodista i crítica de teatre Aída Pallarés al voltant de l'obra per a Núvol, el Digital de Cultura:
El pare de Vader: dues mirades crítiques

I aquesta és la crítica de l'espectacle:

© Herman Sorgeloos

Les entranyes de la vellesa

Fer-se gran no ha de ser pas una cosa fàcil. I arribar-hi amb una dependència severa com l'Alzheimer, encara ho complica tot més. Les relacions entre un fill i el pare ingressat en una residència amb aquesta patologia és el primer capítol presentat en el Grec 2014 d'un tríptic que la Companyia Peeping Tom està desplegant al voltant de la família. Perquè aquest és el motiu de la peça que es presenta aquests dies a Barcelona: més enllà de la malaltia, es parla de les relacions.

No hi ha espai en un centre de gent gran que pugui resumir de manera més adequada la dualitat emocional de la qüestió: la sala d'actes o moltes vegades anomenada polivalent, on solen reunir-se els usuaris al voltant de la TV, un enginy que no apareix en l'escenografia de Vader (Pare) perquè se substitueix per un entarimat on es fa música en directe i fins i tot se simula un concurs de veu. Al seu voltant, un plegat de figurants convidats per la companyia i els set intèrprets amb la col·laboració especial d’Eurudike De Beul. Espai de trobada que actua, a la manera d'un panòptic de control, de mecanisme d'escolta, de vigília, de control de la soledat i, alhora, de llibertat social.

Hi ha una cosa que destaca per sobre en els muntatges d'aquesta companyia, de qui les darreres produccions que s'han pogut veure aquí són 32 Rue Vandenbranden al Grec 2012 i un any abans A louer a Temporada Alta: el clima general. Una teranyina invisible de relacions corpòries instrumentalitzades pel text i la dansa, a més d'altres disciplines com la mímica, el cant o els equilibris. No es tracta només d'una intencionada aposta per interrelacionar-les. És més aviat la confirmació d'uns cossos, que malgrat envellir, encara mostren pulsió en el gest de la vida. I aquesta, és ben sabut, incorpora el moviment i la paraula. Desig de ser és allò que connecta amb el record: per gaudir el present -per minso que sigui en el temps i les condicions- però sobretot per evocar els desitjos mai resolts. És superlatiu com balla aquesta companyia i el seu estil de personalitat única. Com el control que demostren amb la resta de disciplines artístiques que posen en joc.

Vader (Pare) és pràcticament una sessió de psicoanàlisi exprés: un acusat sentit de culpabilitat que no té aquell fill, sempre mancat de temps, sinó la idea que socialment tenim de la vellesa. Ballarins desplaçant-se per terra, a gran velocitat, en una gest acusat, estrident, deformador d'imatges ideals; desplegant normalment solos que accentuen més encara la sensació de buit, de tècnica acurada, amb frases coreogràfiques intenses, emocionalment envestidores; que lluny de relaxar un diàleg punxant, mordaç, de poques paraules però grans veritats, incomoda per la suspensió narrativa que creen en la peça i que malden per convertir-se en la memòria d'aquella gent gran a qui hem decidit apartar de la realitat acceleradament angoixada en que hem convertit l'existència humana.


Les relacions familiars (o la seva absència més aviat), com a parany, és el pretext d'aquest tríptic de la companyia. I la família, la diana: per pròxima i universal. Les altres dues produccions les podrem veure en futures edicions del Festival. Mentrestant, impertorbable en les seves limitacions, en qualsevol racó del país, un vell, com el protagonista de l'obra, també toca al piano Feelings de Morris Albert, amb la saviesa i la bellesa que només la mirada aliena i estranya cap a aquest món li dona el seu cúmul d'experiències viscudes.