Vader (Pare)

Peeping Tom/ Franck Chartier / Gabriela Carrizo

Mercat de les Flors, 16 de juliol de 2014

Festival Grec de Barcelona

Aquí podeu llegir una col·laboració amb la periodista i crítica de teatre Aída Pallarés al voltant de l'obra per a Núvol, el Digital de Cultura:
El pare de Vader: dues mirades crítiques

I aquesta és la crítica de l'espectacle:

© Herman Sorgeloos

Les entranyes de la vellesa

Fer-se gran no ha de ser pas una cosa fàcil. I arribar-hi amb una dependència severa com l'Alzheimer, encara ho complica tot més. Les relacions entre un fill i el pare ingressat en una residència amb aquesta patologia és el primer capítol presentat en el Grec 2014 d'un tríptic que la Companyia Peeping Tom està desplegant al voltant de la família. Perquè aquest és el motiu de la peça que es presenta aquests dies a Barcelona: més enllà de la malaltia, es parla de les relacions.

No hi ha espai en un centre de gent gran que pugui resumir de manera més adequada la dualitat emocional de la qüestió: la sala d'actes o moltes vegades anomenada polivalent, on solen reunir-se els usuaris al voltant de la TV, un enginy que no apareix en l'escenografia de Vader (Pare) perquè se substitueix per un entarimat on es fa música en directe i fins i tot se simula un concurs de veu. Al seu voltant, un plegat de figurants convidats per la companyia i els set intèrprets amb la col·laboració especial d’Eurudike De Beul. Espai de trobada que actua, a la manera d'un panòptic de control, de mecanisme d'escolta, de vigília, de control de la soledat i, alhora, de llibertat social.

Hi ha una cosa que destaca per sobre en els muntatges d'aquesta companyia, de qui les darreres produccions que s'han pogut veure aquí són 32 Rue Vandenbranden al Grec 2012 i un any abans A louer a Temporada Alta: el clima general. Una teranyina invisible de relacions corpòries instrumentalitzades pel text i la dansa, a més d'altres disciplines com la mímica, el cant o els equilibris. No es tracta només d'una intencionada aposta per interrelacionar-les. És més aviat la confirmació d'uns cossos, que malgrat envellir, encara mostren pulsió en el gest de la vida. I aquesta, és ben sabut, incorpora el moviment i la paraula. Desig de ser és allò que connecta amb el record: per gaudir el present -per minso que sigui en el temps i les condicions- però sobretot per evocar els desitjos mai resolts. És superlatiu com balla aquesta companyia i el seu estil de personalitat única. Com el control que demostren amb la resta de disciplines artístiques que posen en joc.

Vader (Pare) és pràcticament una sessió de psicoanàlisi exprés: un acusat sentit de culpabilitat que no té aquell fill, sempre mancat de temps, sinó la idea que socialment tenim de la vellesa. Ballarins desplaçant-se per terra, a gran velocitat, en una gest acusat, estrident, deformador d'imatges ideals; desplegant normalment solos que accentuen més encara la sensació de buit, de tècnica acurada, amb frases coreogràfiques intenses, emocionalment envestidores; que lluny de relaxar un diàleg punxant, mordaç, de poques paraules però grans veritats, incomoda per la suspensió narrativa que creen en la peça i que malden per convertir-se en la memòria d'aquella gent gran a qui hem decidit apartar de la realitat acceleradament angoixada en que hem convertit l'existència humana.

Les relacions familiars (o la seva absència més aviat), com a parany, és el pretext d'aquest tríptic de la companyia. I la família, la diana: per pròxima i universal. Les altres dues produccions les podrem veure en futures edicions del Festival. Mentrestant, impertorbable en les seves limitacions, en qualsevol racó del país, un vell, com el protagonista de l'obra, també toca al piano Feelings de Morris Albert, amb la saviesa i la bellesa que només la mirada aliena i estranya cap a aquest món li dona el seu cúmul d'experiències viscudes.