Frida

Amèlia Boluda / Ballet Contemporani de Barcelona

Mercat de les Flors, 25 de juliol

Festival Grec de Barcelona 2014

© Josep Aznar

Coincidint amb els 60 anys de la mort de Frida Kahlo, el Festival Grec ha volgut recuperar una coreografia del 1993 del col·lectiu Ballet Contemporani de Barcelona estrenada i dirigida de nou per Amèlia Boluda. Una oportunitat per fer revisió de la història coreogràfica del país, tan poc reconeguda, però sobretot per demanar-nos sobre la qüestió de la revisitació de peces com aquesta.

Els mil instints de Frida Kahlo

El personatge i l'obra, impossibles de discernir en el cas de la pintora mexicana, tenen també múltiples aparences: el feminisme, la identitat nacional, les avantguardes, la bisexualitat, els amors (i fracassos), el dolor i la salut, el compromís social i cultural. Són els mil instints de vida que va desplegar no només a través de les seva obra, sinó també de les seves relacions, el seu posicionament artístic i polític, els instants de pura supervivència física i els molts viratges biogràfics que l'han convertit en una de les artistes del segle XX que més fascinació crea. Sigui així o hi hagi també una certa magnificació, el cert és que sota una aparença dura i marcadament llibertària, s'hi amagaven tantes coses o tan poques que mai no sabrem desxifrar-les. Ella mateixa deia: "Lo único que sé es que pinto porque lo necesito." Serà precisament per aquest motiu que hi ha tantes Fridas com lectures i intencions vulguem fer.

La del Ballet Contemporani de Barcelona resulta vint anys més tard de la seva estrena, insuficient i simplificadora. Potser en aquell llunyà 1993 tenia un sentit reivindicatiu de la figura i l'obra, però després de la infinitud d'anàlisis, estudis, exposicions, reivindicacions i explicacions sobre Frida Kahlo, traslladar aquelles múltiples facetes de l'artista a un bon reguitzell de quadres coreogràfics on es despleguen i es van abordant els diversos aspectes abans esmentats, resulta limitant. La compartimentació en petits fragments, impedeix una visió general i, el que resulta més complicat, fixa la mirada en excés en la biografia, oblidant precisament aquella necessitat interior, inescrutable i a la qual es referia la pròpia artista: la necessitat. Davant d'una veritat com aquesta, jo diria que sobra cap altra cosa que no sigui la contemplació: dels seus quadres (sorprenentment només se'n projecta un) i dels ballarins llegint-los.

I és una llàstima, perquè de fixar-nos només en els intèrprets, la Frida d'Amèlia Boluda disposa de suficients moments de plasticitat, ball enèrgic, música excepcional en directe, simplicitat escènica, simbologia efectista i desplegament màgic que fa innecessari cap altra narrativa que les múltiples intencions i mirades que sobre l'obra de la mexicana podem fer amb tot el que ja sabem a dia d'avui. Sobra en aquesta peça saber què va passar i falta aprofundir més en allò que ens fa sentir o pensar. Perquè la nostra percepció de les coses també ha variat 20 anys després de la primera coreografia i no podem demanar al públic suspendre atemporalment les seves lectures només perquè es tracti d'una recuperació (necessària!) del patrimoni coreogràfic del país. I perquè pictura est laicorum literatura. Com la dansa pot ser el seu gest en moviment. I la pintura de la Frida Kahlo, la seva autorepresentació més fidel.